• LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)

    juliol 19, 2025 - Per 

    La història de la família Samà a Sant Boi de Llobregat, coneguts com a “Indianos” que van construir els majestuosos Parcs de Samà i el de Marianao, és un fascinant mirall de les convulsions del primer terç del segle XX a Espanya. Des d’una posició de poder i influència, arrelada en el seu origen colonial i la seva fortuna, els Marquesos de Marianao van veure com la Segona República, la devastadora Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista van erosionar dràsticament el seu llegat. En aquest article, explorarem el destí del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, i el III Marquès, Salvador Samà i Sarriera, la vida del qual es va veure truncada per una inesperada condemna per maçoneria. Prepara’t per descobrir com la història d’una família il·lustre amb presència i llegat a Sant Boi visualitza les profundes divisions d’una època.

    1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)
    1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)
    1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (incita la independència de Cuba i indiferència dels sacrificis dels santboians del 98)
    1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)

    1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

    Vïdeo PodCast VOSC “SAMÀ, THE END” (LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

    Dades Biogràfiques i Familiars Clau dels Marquesos de Marianao (II i III)

    CriteriSalvador Samà i Torrents (II Marquès de Marianao)Salvador Samà i Sarriera (III Marquès de Marianao)
    Naixement/Mort17 d’abril de 1861 – 28 de juny de 193311 de desembre de 1884 – 21 de desembre de 1948
    TítolsII Marquès de Marianao (Grande d’Espanya), I Marquès de Vilanova i la GeltrúIII Marquès de Marianao (Grande d’Espanya), II Marquès de Vilanova i la Geltrú
    Rols PolíticsDiputat per Vilanova i la Geltrú (1886, 1889), Gandesa (1891-1896, 1896); Senador (1898-1923); Alcalde de Barcelona (1905-06, 1910-11); Membre del Partit LiberalDiputat per Tortosa/Vendrell (1910, 1916, 1918); Senador per la Lliga Regionalista (1919); Monàrquic, de Dretes, Primorriverista
    Estat MaçònicNo s’esmentaEx-Mestre Masó
    Condemna FranquistaNo aplicable (mort abans)Condemnat el 1941 a 20 anys i 1 dia de presó per Maçoneria
    EsposaMaría de los Dolores Mercedes Magdalena de Sarriera de Miláns 3María de las Mercedes Coll i Castell
    FillsSalvador Samà i Sarriera, María Josefa Samà i SarrieraSalvador Samà i Coll, Jaime Samà i Coll, María Victoria Samà i Coll
    SAMA-Y-TORRENTS-SALVADOR.-MARQUES-DE-MARIANAO
    SALVADOR SAMA-I-TORRENTS- II MARQUÈS-DE-MARIANAO
    SALVADOR SAMÀ I SARRIERA – III MARQUÈS DE MARIANAO

    Salvador Samà i Torrents i la II República

    Salvador Samà i Torrents, el II Marquès de Marianao, va ser una figura central durant el període de la Restauració borbònica a Espanya. Nascut el 1861, va heretar el títol el 1866 i va obtenir la Grandesa d’Espanya el 1893. Fill de Josep Samà Mota i Rafaela Torrents Higuero (primera marquesa de Vilanova i la Geltrú) es va casar amb Maria Dolors Sarriera, i van tenir dos fills, Salvador i Joaquim. A més, els registres històrics indiquen que va tenir dos fills més, Pere (1901) i Maria (1905), amb la minyona del Parc Samà, la senyoreta Borràs. Aquest aspecte de la seva vida personal proporciona una visió més matisada de l’individu més enllà dels seus rols públics.

    La seva extensa carrera política inclou ser Diputat a Corts, Senador del Regne i, notablement, Alcalde de Barcelona en dues ocasions. Com a promotor del Parc Samà el 1881, va crear un espai que evocava la Cuba colonial i servia de lloc per a reunions polítiques i visites reials.

    Malgrat ser descrit com a “conservador en política” i un pilar de l’antic règim que la República pretenia desmantellar, Samà i Torrents també era vist com a “avançat al seu temps” i “cosmopolita”. Aquesta dualitat el va situar en una posició complexa davant l’arribada de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. 

    “La República, proclamada el 1931, va representar una ruptura radical amb el sistema monàrquic, amb l’objectiu de dur a terme reformes liberals, atorgar autonomia regional i separar l’Església de l’Estat.”

    La República va impulsar reformes ràpides i profundes, especialment les que afectaven l’Església i la propietat de la terra, la qual cosa va generar una polarització significativa i un descontentament creixent entre les faccions conservadores. Salvador Samà i Torrents va morir el juny de 1933, durant aquest període de tensions creixents, però abans de l’esclat de la Guerra Civil. La seva mort el va estalviar de la violència directa i la persecució que patiria la seva generació i el seu fill.

    Salvador Samà i Sarriera i la LRMC franquista

    El destí de Salvador Samà i Sarriera, el III Marquès de Marianao, va ser marcat pels esdeveniments més tràgics del segle XX espanyol. Nascut el 1884, va heretar els títols el 1909. Políticament, era un “monàrquic i de dretes” i fins i tot “primorriverista”, mostrant el seu suport a la dictadura de Primo de Rivera. 

    Les propietats de la família a Sant Boi també van patir. El Parc Samà va ser “confiscat pel Comitè Antifeixista de Cambrils” el 1936 i utilitzat per a fins militars, convertint-se en un “Hospital de Sang”. A més, Salvador Samà i Sarriera “es va desfer de les propietats santboianes” durant la Guerra Civil, una acció que suggereix una alienació estratègica o forçada davant la inestabilitat. Va marxar el 1934 a la seva casa de Marianao de La Habana (Cuba) on probablement va malvendre les seves propietats.

    “Malgrat ser un ‘monàrquic i de dretes’, haver estat ‘perseguit pel Front Popular’ i ‘col·laborador del Bando Nacional’, va ser ‘condemnat per les autoritats franquistes a 20 anys i un dia de presó per delicte de maçoneria’ el 1941.”

    L’any 2009 no teníem només que sospites per totes les relacions que havien al voltant dels Samà. Anys més tard un estudi del 2020 reforça la idea sobre la relació amb la maçoneria i que va servir com a argument per perdre la titularitat de la Finca de Marianao a favor del seu administrador el senyor Bordoy amb el supot de les estructures polític-financeres del franquisme.

    1.5. CARLES SERRET: (Actualització 2021):

    “El mes de gener de 2020 es va formular, en una sessió plenària de la nostra Corporació Municipal (Sant Boi de Llobregat), una pregunta sobre la presència maçònica a la nostra vila durant el període de la Segona República (1931-1939). Traspassada aquesta demanda a l’Arxiu Històric Municipal, ens vàrem haver d’activar per rescatar aquelles petites petjades que ja coneixíem i fer un estat de la qüestió sobre un tema pràcticament desconegut. La investigació ha donat els seus fruits, interessants però potser no tant saborosos com ens hauria agradat i, ara, amb noves informacions, ja estem en disposició de parlar de personatges locals i de dos de forans –estretament vinculats amb Sant Boi–, d’un “triangle” (cèl·lula maçònica) a la vila i, fins i tot, d’un objecte: un artístic penjoll, recuperat en una intervenció arqueològica al jaciment del Benviure.”
    … 
    “Salvador Samá de Sarriera (Vinyols i el Arcs, 1885 – Barcelona, 1948), III marquès de Marianao, II marquès de Vilanova i la Geltrú, comte de Solterra i Gran d’Espanya, fou un famós aristócrata vinculat al liberalisme moderat. Tot i haver donat suport al cop d’estat de Primo de Rivera (1923) i haver-se adherit a l’Alzamiento (1936) i al qual serví –com a espia– des de París, no va poder mantenir-se al marge de la repressió i va ser encausat i condemnat (a 20 anys de presó) pel delicte de maçoneria, el 1941.” 3

    Ingrés a la maçoneria
    Salvador Samà i Sarriera  va ser iniciat a la maçoneria a l’abril de 1932, a la lògia “La Unión” nº 88 de Madrid, dependent de la Gran Lògia Espanyola, amb el nom simbòlic de “Byron”.Posteriorment, va ser exaltat al grau de mestre maçó al novembre-desembre de 1933. 1

    Condemna durant el franquisme
    Després de la promulgació de la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme de 1 de març de 1940, va ser condemnat per delicte de maçoneria el 1941. 2 Tot i haver enviat una declaració-retractació des de Suïssa, on residia, confessant el seu ingrés a la lògia i el seu posterior abandonament, va ser finalment recluit a la seva casa espanyola on va morir el 1948. 

    El que el va fer un objectiu inesperat va ser la seva condició d'”ex-maestro masón”. El General Franco sentia una “obsessió malaltissa” per la maçoneria, a la qual vinculava amb una “conspiració judeo-maçònica” i el “bolxevisme”. Després de consolidar el seu poder el 1939, Franco va prohibir la maçoneria i va crear el “Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme” el 1940.

    Salvador Samà i Sarriera, III Marqués de Marianao:: Mirall de les Convulsions del Segle XX a Catalunya tras la Guerra Civil

    Aquesta condemna, el 1941, va ser un testimoni de la naturalesa extrema i sovint irracional de la repressió franquista, que va prioritzar la “puresa ideològica” sobre les aliances polítiques tradicionals.

    Salvador Samà i Sarriera va morir el desembre de 1948, havent patit la pèrdua de patrimoni i influència. La combinació de la confiscació republicana i la repressió franquista va portar a una erosió sistemàtica de la riquesa i la presència física dels Samà a Sant Boi. La línia masculina directa dels Marquesos de Marianao va finalitzar amb els seus fills, Salvador i Jaime Samà i Coll, que van morir solters i sense descendència, passant el títol a una branca femenina i marcant el final d’una era.

    El Final dels Samà a Marianao (Sant Boi)

    República, Maçoneria, Franco i Mort: La Caiguda d’una Dinastia Local

    Els Samà: Propietaris i Poder a Marianao

    La família Samà, amb el seu origen “Indiano” i la seva vasta fortuna, va establir una presència significativa a Marianao, Sant Boi de Llobregat. Les seves propietats i la seva influència van marcar el paisatge i la vida social de la zona durant la Restauració, convertint-los en una de les famílies més destacades de la burgesia catalana.

    El II Marquès, Salvador Samà i Torrents, va ser una figura clau en l’establiment d’aquest poder local, que es veuria desafiat amb l’arribada de la Segona República.

    Presència dels Samà a Sant Boi

    Gran

    Extensió de propietats i influència social.

    1931

    Any de la proclamació de la II República, inici del canvi.

    Cronologia de la Despossessió a Marianao

    1931: La República i l’Erosió del Poder Local

    Amb la proclamació de la II República, les reformes agràries i la nova política municipal van començar a minar l’hegemonia de les grans famílies propietàries a llocs com Marianao.

    1933: Mort de Salvador Samà i Torrents

    El II Marquès mor, deixant al seu fill un llegat immens però en un context polític i social cada vegada més inestable a Espanya i, per extensió, a Marianao.

    1936: Ús i Confiscació de Propietats a Sant Boi

    Amb l’esclat de la Guerra Civil, les autoritats republicanes van fer servir les propietats dels Samà a Marianao com a hospital de salut mental i tanatori improvisat. El Parc Samà, per la seva banda, va ser confiscat. Salvador Samà i Sarriera s’exilia.

    1941: Condemna Franquista del III Marquès

    Malgrat la seva ideologia conservadora, Salvador Samà i Sarriera és condemnat per la maçoneria, un cop més a la reputació i al futur de la família, incloent les seves aspiracions de recuperar el control a Marianao.

    1948: Mort de Salvador Samà i Sarriera

    El III Marquès mor, havent perdut gran part del seu patrimoni i influència a Marianao, Sant Boi, i sense haver pogut restaurar completament l’ordre previ a la guerra.

    1979: Final de la Línia Directa a Marianao

    Amb la mort de Jaime Samà i Coll, V Marquès, sense descendència, la línia masculina directa dels Samà s’extingeix. El cognom Samà deixa de ser el titular principal del marquesat, marcant el final d’una era per a la família i la seva connexió directa amb Marianao.

    Salvador Samà i Sarriera: El Maçó Condemnat per Franco

    La història de Salvador Samà i Sarriera és un testimoni de la complexitat de la Guerra Civil i la postguerra. Malgrat ser un monàrquic i de dretes, la seva pertinença a la maçoneria el va convertir en objectiu de la repressió franquista, afectant directament la seva capacitat per recuperar el seu estatus i propietats a Marianao.

    Perfil Polític

    • Monàrquic
    • De Dretes
    • Primorriverista
    • Col·laborador del Bàndol Nacional
    +

    L'”Enemic” Interior

    🏛️

    Ex-Maestro Masón

    ⬇️

    Conseqüència: Condemna i Pèrdua

    20 anys i 1 dia

    de presó per delicte de Maçoneria, amb impacte directe en els seus béns a Marianao.

    Les Esposes i Famílies: Un Llegat Fragmentat

    La continuïtat de la família Samà a Marianao depenia de la successió. Les esposes de Salvador Samà i Torrents i Salvador Samà i Sarriera van jugar un paper en la preservació del patrimoni familiar, tot i que les circumstàncies històriques van dificultar-ho enormement.

    2

    Marqueses de Marianao (II i III)

    amb les seves respectives esposes, que van viure el declivi familiar.

    El Final de la Línia Directa a Marianao

    La manca de descendència masculina directa va significar que el títol nobiliari i, per extensió, la influència directa del cognom Samà a Marianao, passaria a una branca femenina, els Fontcuberta, diluint la presència original dels Samà.

    Aquesta infografia il·lustra com els esdeveniments de la República, la Guerra Civil i la dictadura franquista van posar fi a la influència i la presència directa de la família Samà a Marianao (Sant Boi), marcant el final d’una era.

    Referències:

    1. Javier Alvarado Planas, Masones en la nobleza de España, Madrid, 2016, pp. 379-394. 130 (a la pàgina dialnet, es parla d’aquest text)
    2.Article “Un monàrquic de dretes condemnat per maçó el 1941; el marquès de marià i de vilanova i geltrú – Sala V: Història de la maçoneria a Espanya” de la UNED, proporciona informació detallada
    3. El III Marqués de Samà (Salvador Samá de Sarriera) va ser condemnat per massó. youtu.be/46aRENRoAKo
    4. MAÇONS I MAÇONERIA A SANT BOI DE LLOBREGAT. Carles Serret i Josefa Huertas. 16 de nov. 2020 (Llibre)

    Conclusions del capítol “MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)”

    Aquest article sobre “El Final dels Samà a Sant Boi” serveix com a culminació dels temes explorats en els posts anteriors del capítol “MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)“. La història de la despossessió i el declivi dels Samà és la prova tangible de com les profundes transformacions del segle XX a Espanya van impactar directament en l’antic ordre i les seves elits.

    1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO?
    Els Samà, amb el seu origen d'”Indianos” i la creació del títol de Marquès de Marianao vinculat a Cuba, van representar la forta connexió amb el somni colonial. Aquesta fortuna va cimentar el seu poder i la seva posició de burgesia terratinent i conservadora a Sant Boi.
    1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ
    El Parc Samà, símbol del seu poder i visió (fins i tot “avançat al seu temps”), es va convertir en un escenari de la seva pèrdua. La seva confiscació i ús militar durant la Guerra Civil simbolitza la fi del seu control directe sobre aquestes propietats, que eren tant el seu epicentre modernista com el reflex de la seva fortuna.

    1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI
    L’erosió de la influència dels Samà a Sant Boi, culminada amb la venda forçada o l’alienació de les seves propietats, mostra com la seva posició privilegiada no els va protegir de la inestabilitat. La seva història il·lustra la pèrdua de control que va afectar les grans famílies davant els esdeveniments polítics, obligant-los a desprendre’s de la seva base territorial.

    1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ
    La seva arrelada posició conservadora i la implicació en governs pre-republicans, amb figures com Salvador Samà i Torrents sent Alcalde de Barcelona i Salvador Samà i Sarriera sent “primorriverista, subratllen la seva vinculació amb l’ordre establert i, implícitament, les polítiques de control social davant el creixement de moviments com l’anarcosindicalisme.

    1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI
    Aquest article ha detallat exhaustivament com la II República (amb la seva polarització i reformes) i, de manera més dramàtica, la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (LRMC) del franquisme, van ser els factors determinants en el final dels Samà com a força dominant a Sant Boi, culminant amb la condemna del III Marquès i la dissolució de la línia directa masculina.

    Cronologia d’Esdeveniments de la Família Samà i Fites Històriques Espanyoles (1860-1979)

    AnyEsdeveniment Família SamàFita Històrica Espanyola
    1860Creació del Marquesat de Marianao per Salvador Samà Martí (I Marquès)Inici del període de la Restauració borbònica (contextual)
    1861Naixement de Salvador Samà i Torrents (II Marquès)
    1866Salvador Samà i Torrents hereta el títol de Marianao
    1881Construcció del Parc Samà per Salvador Samà i Torrents
    1884Naixement de Salvador Samà i Sarriera (III Marquès)
    1893Concessió de la Grandesa d’Espanya a Salvador Samà i Torrents
    1909Salvador Samà i Sarriera es casa amb María de las Mercedes Coll y Castell; hereta els títols
    1910-1911Salvador Samà i Torrents exerceix com a Alcalde de Barcelona (segon mandat)
    1931 (Abril 14)Proclamació de la Segona República Espanyola
    1933 (Juny 28)Mort de Salvador Samà i Torrents (II Marquès)
    1936Parc Samà confiscat pel Comitè Antifeixista de Cambrils, utilitzat per a fins militars 1; Salvador Samà i Sarriera “es desfà” de propietats a Sant BoiInici de la Guerra Civil Espanyola
    1938Parc Samà esdevé un hospital de campanya
    1939Victòria de Franco, fi de la Guerra Civil; Franco prohibeix la Maçoneria
    1940Creació del Tribunal per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme
    1941Salvador Samà i Sarriera condemnat a 20 anys i 1 dia per Maçoneria
    1948 (Desembre 21)Mort de Salvador Samà i Sarriera (III Marquès)
    1976Mort de Salvador Samà i Coll (IV Marquès), solter, sense descendència
    1979Mort de Jaime Samà i Coll (V Marquès), solter, sense descendènciaLa prohibició de la Maçoneria es declara inconstitucional

    #Sama #MarquesosDeMarianao #SantBoi #Marianao #HistoriaDeCatalunya #Indianos #SegonaRepublica #GuerraCivil #Franquisme #Maconeria #ParcSama #ElitesTradicionals #HistoriaEspanyola #TransformacioSocial

  • 14.INFLUENCIES-DELS-SAMA-I-PRIMO-DE-RIVERA.
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)

    juny 26, 2025 - Per 

    El període comprès entre 1917 i 1923 a Catalunya va ser una època de convulsió social i política extrema, coneguda com el Pistolerisme. Aquesta “guerra social” va enfrontar obrers anarcosindicalistes i forces patronals i estatals, culminant en el cop d’estat de Primo de Rivera el setembre de 1923. En aquest escenari de tensió, figures de Sant Boi de Llobregat van jugar papers fonamentals i antagònics, des de la resistència obrera (Balbina Pi i Sanllehy)  fins a la cúpula de la repressió. Aquest post explora el paper crucial de la família Samà, especialment el Marquès de Marianao, i la seva connexió amb la repressió de l’anarcosindicalisme i la gestació de la dictadura.

    1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)
    1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)
    1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (incita la independència de Cuba i indiferència dels sacrificis dels santboians del 98)

    1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)

    1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

    Vïdeo PodCast VOSC “INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)1

    L’ANARCOSINDICALISME A SANT BOI I LA REPRESSIÓ DELS SAMÀ

    El Pistolerisme a Catalunya va ser una manifestació violenta de la profunda crisi del règim de la Restauració, exacerbada per les desigualtats econòmiques derivades de la Primera Guerra Mundial. Barcelona es va convertir en l’epicentre d’aquesta lluita, amb centenars de morts i ferits.1 El moviment obrer, liderat per la CNT i la UGT, buscava la millora de les condicions laborals i socials, mentre que la patronal, recolzada pels Sindicats Lliures i les forces de l’Estat, va respondre amb una repressió brutal.1

    En aquest context, Sant Boi de Llobregat va veure emergir figures clau que representaven els dos pols del conflicte. D’una banda, Balbina Pi i Sanllehy (1896-1973), obrera tèxtil i destacada dirigent anarcosindicalista i feminista nascuda a Sant Boi.1 La seva militància activa a la CNT, la seva capacitat oratòria i la seva participació en campanyes contra la repressió, com la solidaritat amb els deportats a la Mola, la van convertir en un símbol de la resistència obrera.1 Els seus articles en premsa llibertària, sovint sota pseudònims, denuncien la violència patronal i estatal, oferint una perspectiva vital des de la base social.1

    Balbina-Pi-Sanllehy - CNT AnarcoSindicalista i Feminista, de Sant Boi de Llobrergat
    BALBINA I SANLLEHY
    ANARCOSINDICALISTA (CNT) I FEMINISTA
    SAMA-Y-TORRENTS-SALVADOR.-MARQUES-DE-MARIANAO
    SAMA I TORRENTS, SALVADOR
    II MARQUES-DE-MARIANAO

    Fons Documentals i Publicacions de Balbina Pi i Sanllehy i Salvador Samà i Torrents

    Nom de la FiguraTipus de “Papers” o ContribucionsLloc/Institució on es trobenRellevància per a l’Estudi del Pistolerisme
    Balbina Pi i SanllehyArticles de premsa (llibertària), discursos, biografies.Solidaridad Obrera, Nuestra Voz, La Colmena. Llibre “Balbina Pi i Sanllehy: una dona lliure” (Generalitat de Catalunya, Institut Català de les Dones). 1Proporciona la perspectiva del moviment obrer anarcosindicalista i feminista, i la denúncia de la repressió.
    Salvador Samà i Torrents (II Marquès de Samà)Documents polítics (actes de diputat, senador, alcalde), patrimonials, referències en premsa de l’època, bibliografies.Arxiu Històric Municipal de Sant Boi (Can Torrents, per connexió familiar). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Parlament de Catalunya. Parc Samà (Cambrils). Real Academia de la Historia (biografia). 1Il·lustra la participació de l’elit catalana en el règim de la Restauració i en la repressió del moviment obrer (lideratge del Somatén).

    D’altra banda, Salvador Samà i Torrents (1861-1933), Marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, va representar el braç repressiu de l’elit.1 Aquest influent polític liberal i terratinent, amb una fortuna heretada de negocis colonials (inclòs el tràfic d’esclaus), va ser dues vegades alcalde de Barcelona i senador vitalici.1 La seva connexió amb Sant Boi es deu a la seva mare, de la família Can Torrents, que avui acull l’Arxiu Històric Municipal.1 El paper més destacat de Samà en la repressió va ser el seu lideratge del Somatén Barceloní sota el Governador Civil Severiano Martínez Anido.1 El Somatén, una milícia paramilitar, va actuar com a força de xoc contra el moviment obrer, alineant directament Samà amb la política de “crueltat” i l’aplicació de la infame “Ley de Fugas” de Martínez Anido, que va provocar centenars de morts extrajudicials.1 Aquesta participació activa de l’elit catalana en la repressió no era només una qüestió d’ordre públic, sinó una defensa dels seus propis interessos econòmics i socials davant l’amenaça de la mobilització obrera.1

    Tipus de MesuraDescripcióPeríode d’AplicacióConseqüències / Impacte
    Suport als Sindicats LliuresRespalda i legitima organitzacions patronals armades que actuaven com a trencavagues. 1Novembre 1920 – Octubre 1922Augment de la violència contra sindicalistes, desestabilització del moviment obrer. 1
    Aplicació de la “Ley de Fugas”Execucions extrajudicials on es simulava un intent de fuga del presoner per assassinar-lo. 11921-1922 (contundentment a Barcelona)Represaliades prop de 1.000 persones; 267 morts, 583 ferits (segons dades oficials). Creació d’un clima de terror. 1
    Repressió GeneralitzadaActuació caracteritzada per la “crueltat” i el suport a la repressió violenta del moviment obrer. 1Novembre 1920 – Octubre 1922Desarticulació de la conflictivitat laboral, però no la seva eliminació total. 1
    CensuraImposició de censura a la premsa, especialment llibertària. 1Durant el seu mandat i posteriorment amb la dictaduraLimita la difusió d’idees anarcosindicalistes i la capacitat d’organització. 1
    DeportacionsDeportació d’activistes i líders sindicals, com Salvador Seguí i Lluís Companys, a llocs com el castell de la Mola a Maó. 11920-1923Debilitament del lideratge obrer, però també campanyes de solidaritat. 1
    Patrona del Somaten. Verge de Montserrat: Misa de campanya
    Durant l’etapa en què Salvador Samà va dirigir el Somatén de Barcelona, aquest va funcionar com el braç armat de les elits econòmiques i conservadores, dedicat a la repressió violenta del moviment obrer i a apuntalament d’un ordre social que es veia amenaçat, sent un actor clau en l’espiral de violència que va justificar i va portar al cop d’Estat de 1923.Entre el 1910 i el 1923 es va centrar en:
    – Defensa dels Interessos de les Elits
    – Força de Xoc contra el Moviment Obrer
    – Eina de Repressió: per exemple la seva implicació en la detenció de figures com Ferrer i Guàrdia.
    – Suport a la Dreta i Pèrdua de Prestigi: donava suport obertament a grups ultradretans. 
    – Preparació per a la Dictadura: com la defensa dels interessos dels cacics locals. 

    MARIANAO: EL LIDERATGE INTEL·LECTUAL DEL COP D’ESTAT DEL 1923

    El cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, va posar fi a la inestabilitat del Pistolerisme i al règim de la Restauració.1 Primo de Rivera es va presentar com el “cirurgià de ferro” necessari per “salvar Espanya del caos social”.1 Si bé el manifest públic del cop es va emetre des de Barcelona 1, la historiografia local i l’anàlisi recent subratllen un paper fonamental del Palau de Marianao, propietat de la família Samà a Sant Boi de Llobregat, en la gestació i formalització del cop.1

    Proclamació ofiicial de Primo de Rivera

    Esdeveniments clau del cop d’estat de Primo de Rivera (setembre de 1923)

    DataUbicacióActor clau (paper)Acció clauResultat immediat
    13 de setembre de 1923BarcelonaGeneral Miguel Primo de Rivera (Capità General de Catalunya)Es va fer un cop d’estat reeixit; va publicar un manifest culpant el sistema parlamentari i anunciant un govern temporal. 1Iniciació del cop d’estat; declaració de la llei marcial a Catalunya. 1
    14 de setembre de 1923MadridRei Alfons XIIISuport declarat al cop d’estat; govern civil destituït (Manuel García Prieto); Suspensió de la constitució espanyola de 1876. 1Aval reial; col·lapse del règim de la Restauració. 1
    15 de setembre de 1923MadridRei Alfons XIIIVa nomenar Primo de Rivera com a cap de govern i president del Directori Militar. 1Constitució formal de la Dictadura de Primo de Rivera. 1
    Aspecte del Palau de Marianao de principis del Segle XX

    Contràriament a algunes narratives simplificades, el Palau de Marianao no va ser només una residència de l’elit, sinó que va servir com a “cuina” de la insurrecció.1 Diversos historiadors i la memòria local de Sant Boi assenyalen que les reunions prèvies i la signatura de les ordres clau que van formalitzar el cop d’estat per part del General Miguel Primo de Rivera es van dur a terme al Palau de Marianao.1 La seva ubicació discreta als afores de Barcelona va oferir a Primo de Rivera un quarter general segur i allunyat de les mirades indiscretes, ideal per coordinar els moviments militars i polítics necessaris per al derrocament del govern constitucional.1 Aquest fet revela una aliança estratègica entre sectors del militarisme i una part de la burgesia catalana, representada per la influent família Samà, que compartien el desig de restablir l’ordre social i la seguretat econòmica per sobre de les llibertats polítiques i culturals.1 La família Samà, amb la seva posició conservadora i proteccionista, va ser un facilitador instrumental d’aquest canvi de règim.1

    Motivacions de suport a la burgesia catalana i polítiques de dictadura

    CategoriaDescripció
    Motivacions de la burgesia catalana per donar suport al cop d’estat
    Por a la revolució socialPor profunda a la revolució obrera i al terrorisme anarquista (“guerra social”, “Pistolerisme”). 1
    Desig d’ordre i estabilitatNecessitat urgent de restaurar l’ordre social i protegir els interessos econòmics. 1
    Desil·lusió amb el règimPercepció del sistema parlamentari liberal com a feble, corrupte i ineficaç. 1
    Esperança de descentralitzacióCreença inicial que Primo de Rivera podria mantenir o ampliar la descentralització administrativa (basada en pronunciaments primerencs). 1
    Polítiques de Primo de Rivera que afecten Catalunya
    Restabliment de l’ordre públicS’aconsegueix mitjançant la militarització i la repressió de la dissidència. 1
    Dissolució de la comunitatAbolició de la institució clau d’autogovern de Catalunya el 1925. 1
    Supressió de la Cultura CatalanaProhibició de l’ensenyament de la llengua catalana, himne nacional i exhibició de banderes. 1
    Règim centralitzadorImplantació d’un “camí castellà” cap a l’autoritarisme, que condueixi a una “croada anticatalana”. 1
    Conseqüències per a la burgesia i el nacionalisme catalans
    Ordre inicial assolitÈxit a curt termini per sufocar el malestar social. 1
    Desil·lusióPèrdua de la codeterminació política i traïció de les esperances regionalistes. 1
    Renaixement del catalanismeParadoxal enfortiment i activisme polític renovat del nacionalisme català en oposició al règim. 1

    Conclusions Finals: La Segona República i la Situació del Marquès de Marianao i Família

    A Sant Boi de Llobregat (Catalunya), el Pistolerisme va ser un període de greu violència social a Catalunya, especialment a Barcelona, que va tenir lloc aproximadament entre 1917 i 1923. Va ser el resultat d’una complexa confluència de factors, incloent-hi la crisi del règim de la Restauració, una profunda crisi econòmica i social, l’auge de l’anarcosindicalisme (especialment la CNT) i la resposta repressiva de la patronal i l’Estat. Aquest conflicte es va manifestar en assassinats selectius de líders obrers i empresaris, vagues generals, lock-outs i una escalada de la tensió que finalment va contribuir al cop d’estat de Primo de Rivera el setembre de 1923.
    En aquest context de confrontació, destaquen dues figures amb orígens a Sant Boi de Llobregat, però amb papers antagònics i fonamentals per comprendre aquests processos històrics més amplis: 
    – Mentre Balbina Pi i Sanllehy va encarnar la veu dels oprimits, la resistència anarcosindicalista i el feminisme de classe des de la base social de Sant Boi, Salvador
    – Samà i Torrents va representar el braç repressiu i l’establishment, buscant mantenir l’ordre social des de la seva posició de poder i influència, també lligat a Sant Boi per la seva història familiar i patrimoni.
    Les seves trajectòries reflecteixen clarament els dos pols oposats del conflicte del Pistolerisme. La naturalesa diversa i la disponibilitat desigual dels seus fons documentals també subratllen les complexitats de la recerca històrica i les diferents maneres en què les figures de l’època van deixar la seva empremta documental.

    La Dictadura de Primo de Rivera, tot i que va aconseguir suprimir temporalment el Pistolerisme i restablir un cert ordre, va trair les expectatives de molts sectors catalans que l’havien recolzat. Les seves polítiques centralitzadores i obertament anticatalanistes, com la dissolució de la Mancomunitat i la prohibició de la llengua i els símbols catalans, van generar un profund desencís i, paradoxalment, van alimentar el nacionalisme català que pretenia eradicar.1

    Autoritats de la Dictadura que varen elimiinar la Mancomunitat de Catalunya

    La caiguda de Primo de Rivera el gener de 1930 va obrir el camí a la proclamació de la Segona República el 1931. Per a figures com Salvador Samà i Torrents, la fi de la dictadura i l’arribada de la República van significar el declivi del seu paper polític institucional, lligat a la monarquia de la Restauració i a un model autoritari.1 Va morir el 1933, sense exercir un paper destacat en la política republicana.1

    “2 de abril de 1930 – 01-253-01. EL DICTADOR ESPAÑOL TRIUNFA EN SU MUERTE La nación se une en homenaje a Primo de Rivera—Madrid rinde los más altos honores militares”. (ARXIUS DIGITALITZATS de la “Hearst Metrotone News” per la UCLA (Universitat de Califormia).

    L’impacte més dràstic per a la família Samà i Torrents es va produir anys més tard, arran de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la dictadura franquista. El seu fill, Salvador Samà i Sarriera (Marquès de Marianao), va ser condemnat pel franquisme per la seva condició de francmaçó, cosa que va comportar la confiscació i posterior pèrdua del Palau de Marianao.1 Aquesta joia del patrimoni familiar va ser finalment adquirida per l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, tancant un cicle històric que va veure el palau passar de ser un centre de poder i conspiració a un símbol de les convulsions polítiques i socials del segle XX a Catalunya. La família Samà, com moltes altres elits de l’antic règim, va patir pèrdues de patrimoni i canvis profunds en el seu estatus durant aquests anys conflictius, tot i que van conservar gran part de la seva fortuna.1

    Annexos: Paral·lelismes entre Shanlley i Samà, i Infografia Resum

    Quadre Comparatiu i Cronològic: Balbina Pi i Sanllehy vs. Salvador Samà i Torrents (Pistolerisme a Catalunya)

    AspecteBalbina Pi i SanllehySalvador Samà i Torrents
    OrigenSant Boi de Llobregat (Barcelona)Vilanova i la Geltrú (Barcelona), amb vinculació i propietats a Sant Boi (Can Torrents)
    IdeologiaAnarcosindicalista, feministaPolític liberal conservador, monàrquic, representant de l’elit terratinent i industrial
    AdscripcióConfederació Nacional del Treball (CNT)Elits econòmiques i polítiques, Somatén Barceloní
    Context General (1917-1923)Augment de la conflictivitat social, repressió patronal i estatal, auge de l’anarcosindicalisme, violència de Pistolerisme.Crisi del sistema de la Restauració, temor a la revolució social, necessitat de “restaurar l’ordre”, suport a mesures repressives.
    Accions Clau / Cronologia
    Abans del PistolerismeNascuda el 1891 a Sant Boi. Des de jove, activa en el moviment obrer.Nascut el 1861. Polític consolidat: diputat a Corts, senador. Promotor d’exposicions universals. Publicà “Cuestiones nacionales e internacionales” (1900).
    Inici del Pistolerisme (c. 1917)Intensifica la seva activitat sindicalista. Esdevé una figura reconeguda per la seva oratòria i capacitat organitzativa.Les tensions socials s’intensifiquen, amb la patronal i el govern buscant formes de contenció del moviment obrer.
    1919Publica articles en premsa llibertària com “La Colmena Obrera” (p.ex., “Despierta Mujer!”). Denuncia la repressió i defensa els drets de les dones.El Somatén, institució d’ordre públic de caràcter civil-militar, guanya rellevància com a força de xoc contra el moviment obrer i el “desordre” social.
    1920-1922Contribueix regularment a Solidaridad Obrera i Nuestra Voz (sovint sota pseudònims com “Libertaria” o “Claror”) amb articles que expressen el seu pensament anarquista i feminista, denunciant la violència patronal i estatal. Pateix presons i persecucions.Salvador Samà i Torrents es posiciona o és nomenat cap del Somatén Barceloní sota el mandat del governador civil Severiano Martínez Anido (novembre 1920 – octubre 1922). Des d’aquesta posició, lidera una força paramilitar que col·labora amb la política repressiva contra l’anarcosindicalisme.
    Política repressiva del Governador Civil (Severiano Martínez Anido)Les seves accions i els escrits de Balbina Pi són una resposta a la dura repressió del governador Martínez Anido, qui aplica la Llei de Fugues amb gran contundència (especialment entre 1921-1922), causant nombroses morts extrajudicials de sindicalistes. El seu pensament i acció es formen en la lluita contra aquesta violència institucionalitzada.Donen suport actiu o passiu a la política repressiva de Martínez Anido, que legitima l’ús de la violència per “restaurar l’ordre”. El Somatén actua com a braç paramilitar en el context de la “guerra social”, recolzant els Sindicats Lliures i la patronal.
    Març de 1923Enmig de la tensió social extrema, Balbina Pi i altres anarcosindicalistes continuen la seva activitat, tot i el perill.L’ambient de violència i inseguretat s’agreuja.
    10 de març de 1923La mort de Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, un dels líders més carismàtics de la CNT, assassinat a Barcelona, representa un cop dur per al moviment anarcosindicalista i una escalada més de la violència.La mort de Seguí és un episodi culminant del Pistolerisme, fruit de la política de confrontació. Les forces d’ordre, inclòs el Somatén, actuen per contenir les reaccions i la indignació obrera.
    Setembre de 1923El clima de violència i inestabilitat social és insostenible. Balbina Pi i molts altres activistes han patit la repressió i la clandestinitat.El cop d’estat de Primo de Rivera es presenta com la solució a la inestabilitat política i la “guerra social”. Salvador Samà i altres figures conservadores veuen amb bons ulls el cop com a mesura per restablir l’ordre i acabar amb la conflictivitat obrera.
    Després del Cop d’EstatAmb la Dictadura de Primo de Rivera, l’activitat anarcosindicalista passa a la clandestinitat. Balbina Pi continua la seva lluita, adaptant-se als nous temps, però sense poder exercir lliurement la seva activitat pública fins la Segona República.La Dictadura suposa el final del Pistolerisme i la supressió de les llibertats, inclosa l’associació sindical. Els elements d’ordre, com el Somatén, veuen les seves accions legítimes sota el nou règim.
    “Papers” i Llegat (vinculació amb Sant Boi)Els seus “papers” són principalment els seus articles publicats en premsa llibertària (com els de Solidaridad Obrera, Nuestra Voz i La Colmena Obrera), que són objecte d’estudi en publicacions recents com “Balbina Pi i Sanllehy: una dona lliure” (Isabel Segura Soriano, 2024). Representen la veu de la resistència obrera i feminista davant la repressió, amb el seu origen a Sant Boi com a part de la seva identitat i base social.Més enllà d’un pamflet polític anterior (1900), no hi ha constància pública d’extensos “papers” personals seus que detallin directament la seva actuació específica en el Somatén durant el Pistolerisme. La seva influència rau en la seva posició de lideratge dins d’una força repressiva. La seva família tenia propietats a Sant Boi (Can Torrents, que avui acull l’Arxiu Històric Municipal), un símbol de la seva arrelament al territori.
    Infografia: Samà, Repressió i Dictadura (1917-1923)

    Samà, Repressió i Dictadura

    La Connexió de Sant Boi en la Crisi de 1917-1923

    El Teler de la Violència

    Entre 1917 i 1923, Catalunya va viure una “guerra social” coneguda com el Pistolerisme. La crisi del sistema de la Restauració i les tensions de classe van esclatar en una espiral de violència que va enfrontar el moviment obrer amb la patronal i l’Estat, deixant un rastre de sang i preparant el terreny per a la dictadura.

    424

    Morts per assassinat (1918-1923)

    Dada que evidencia la brutalitat del conflicte entre obrers, patrons, advocats i mercenaris.

    Els Actors del Conflicte: Una Societat Polaritzada

    MOVIMENT OBRER

    CNT i UGT

    Organitzacions sindicals en lluita pels drets socials i la transformació revolucionària.

    Balbina Pi i Sanllehy

    Activista anarcosindicalista i feminista de Sant Boi.

    Salvador Seguí

    “El Noi del Sucre”, carismàtic líder de la CNT.

    VS

    FRONT CONTRAREVOLUCIONARI

    Patronal i Sindicats Lliures

    Grups armats finançats per empresaris per reprimir el sindicalisme.

    Salvador Samà i Torrents

    Marquès de Marianao i cap del Somatén a Barcelona.

    Estat i Exèrcit

    Forces de l’ordre que aplicaven la repressió, com la “Ley de Fugas”.

    La Repressió Institucionalitzada

    La “Ley de Fugas” de Martínez Anido

    Sota el mandat del Governador Civil Severiano Martínez Anido, la repressió estatal va assolir nivells de crueltat sense precedents. La seva tàctica més infame va ser la “Ley de Fugas”, un mètode d’execució extrajudicial que consistia a assassinar detinguts simulant un intent de fugida.

    Les dades oficials, proporcionades pel propi Anido, revelen la magnitud de la matança entre 1921 i 1922, dirigida a desarticular el moviment obrer a través del terror.

    Dues Vides, Un Conflicte: Sant Boi al Cor de la Tempesta

    Balbina Pi i Sanllehy

    (Sant Boi, 1896 – Perpinyà, 1973)

    “La Veu de la Resistència”

    • Obrera tèxtil i dirigent anarcosindicalista de la CNT.
    • Destacada oradora i activista feminista.
    • Va promoure la implicació de les dones en la lluita sindical.
    • Perseguida i empresonada per les seves idees i la seva activitat contra la repressió.

    Salvador Samà i Torrents

    (Barcelona, 1861 – 1933)

    “El Braç de la Repressió”

    • II Marquès de Marianao i Gran d’Espanya.
    • Polític influent i un dels homes més rics del país.
    • Cap del Somatén Barceloní, milícia paramilitar al servei de la patronal.
    • Aliat clau del governador Martínez Anido en la repressió de l’anarcosindicalisme.

    L’Espiral Cap a la Dictadura: Cronologia Clau

    1917-1919

    Inici del Pistolerisme amb la Vaga General i el locaut patronal a Barcelona, que intensifica la lluita de classes.

    Març 1921

    Assassinat del President del Govern, Eduardo Dato, en un context de violència política creixent.

    1921-1922

    Martínez Anido aplica massivament la “Ley de Fugas”, creant un clima de terror entre els sindicalistes.

    Març 1923

    Assassinat de Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”. La pèrdua del líder més moderat de la CNT radicalitza el conflicte.

    Setembre 1923

    Cop d’Estat de Primo de Rivera. Amb el suport de la burgesia, l’exèrcit i el rei, s’imposa la dictadura com a “solució” al caos social.

    El Palau de Marianao: Bressol del Cop

    La historiografia recent i la memòria local de Sant Boi revaluen el paper del Palau de Marianao, propietat dels Samà. Més enllà de Barcelona, aquest palau es considera avui la “cuina” de la insurrecció.

    Fou en aquest espai discret on Primo de Rivera, amb el suport de l’alta burgesia com els Samà, va planificar i signar les ordres clau que van formalitzar el cop d’estat. Aquest fet demostra l’estreta aliança entre el poder militar i l’elit econòmica per acabar amb el sistema parlamentari.

    Infografia creada a partir de l’informe “Samà, represió de l’Anarcosindicalisme, i salt a la Dictadura. Connexió amb Sant Boi”.

    Aquesta és una visualització de dades històriques sense ús de SVG ni Mermaid JS. Paleta de colors: “Conflict & Power”.

    Referéncies:

    1. Anarcosindicalisme, Samà i Primo Rivera. Connexió amb Sant Boi. (20 obres citades)
    2. Entrevista Carles Vallejo (SantBoi[.Tv]) a Carles Serret (AHMSB)
    3. La filla de Balbina Pí i Sanllehy, la cantant Teresa Rebull. Se li va dedicar un programa de la sèrie de radio “MEMÒRIA I PATRIMONI” amb una entrevista al responsable de l’Arxiu Històric de Sant Boi de Llobregat Carles Serret.
  • ELS-PALAUS-I-ELS-PARCS-DELS-INDIANOS-SAMA
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)

    juny 8, 2025 - Per 

    El llegat dels “Indianos”, aquells catalans que van fer fortuna a Amèrica i van retornar amb el desig de plasmar la seva riquesa i influència en la seva terra natal, és un capítol fascinant de la nostra història, però també un que requereix una anàlisi crítica de les seves arrels. Entre ells, la família Samà destaca no només per la seva prosperitat, sinó per la visió arquitectònica i paisatgística que va importar des de les terres cubanes, una fortuna construïda, en part, sobre el tràfic d’esclaus i l’explotació laboral a les seves plantacions de sucre. Aquest post explora com la vibració de Marianao a l’Habana va inspirar dues joies arquitectòniques a Catalunya: el Parc Samà de Cambrils, amb una inclinació modernista, i el Parc Marianao de Sant Boi, amb un caràcter més medieval i gòtic, sense oblidar l’enginy de la gestió de les seves aigües, tot plegat emmarcat en el complex context de la seva prosperitat colonial.

    Els Indians i els Samà i Torrents (Tate Cabré, 2009. Obra: ‘Cuba a Catalunya. El llegat dels indians’)1

    1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)1

    1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)2

    1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (sacrificis gaire bé invisibles de Sant Boi del 98 que va incitar la independència de cuba)
    1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)
    1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

    Els Palaus i Els Parcs dels Indianos Samà des del seu Origen a La Habana’. Vídeo amb suport d’IA.
    PodCast amb el Suport de Gemini Deep Search AI (Castellà)

    L’arquitectura del Marianao de l’Habana i les arrels de la fortuna Samà

    Marianao, avui un municipi de l’Habana, va ser al segle XIX i principis del XX un suburbi residencial d’elit que va créixer amb la prosperitat econòmica de Cuba. No era un parc en el sentit estricte, sinó una vasta extensió de finques, palaus i vil·les sumptuoses que contrastaven amb l’urbanisme colonial més dens del centre de la capital. L’arquitectura de Marianao reflectia la riquesa i el gust cosmopolita dels seus habitants. S’hi van adoptar estils europeus i influències americanes, donant lloc a una amalgama d’estils que incloïen el neoclàssic, l’eclèctic i, posteriorment, l’Art Decó, amb algunes expressions modernistes en barris més nous com Miramar.

    Aquest districte es va convertir en un símbol de modernitat i opulència, amb clubs de camp, hipòdroms i residències que feien gala de grans jardins i dissenys innovadors. Per a Salvador Samà, el Marquès de Marianao, aquest entorn no només representava el lloc on va forjar la seva fortuna, sinó també una font d’inspiració estètica. És crucial assenyalar, però, que aquesta fortuna i la capacitat d’invertir en projectes tan ambiciosos com el de Marianao a l’Habana i, posteriorment, a Catalunya, van tenir les seves arrels en el tràfic d’esclaus i l’explotació de la mà d’obra esclava a les plantacions de sucre cubanes. La família Samà, com moltes altres fortunes “indianes”, va participar activament en la darrera onada del tràfic transatlàntic d’esclaus, un sistema que va generar una immensa riquesa a costa d’una inhumanitat abismal. Així, el seu somni de recrear aquesta grandesa i exuberància tropical a Catalunya, transportant una part de l’Habana a la seva terra natal, ha de ser entès des d’aquesta perspectiva, un llegat construït sobre la base del colonialisme i l’esclavitud. L’extensió i la diversitat arquitectònica de Marianao van ser el punt de partida per als seus projectes més ambiciosos a la península.

    L’antic Palau de Salvador Samà a Marianao de La Habana3 habitada entre el 1864 i el 1934, encara era propietat de la família
    El Palau de Salvador Samá, també conegut com la Quinta Hidalgo en les seves últimes etapes, va ser una destacada mansió neoclàssica situada a Marianao, originalment una quinta d’estiueig de Doña Rafaela Santibáñez de Oleazar. Llogada el 1844 i adquirida el 1849 per Salvador Samá y Martí, I Marquès de Marianao, aquest la va transformar en un luxós palau amb una façana imponent, un gran portal amb columnes toscanes i terres de marbre, incloent-hi una capella familiar. Després de la mort del Marquès el 1866, va passar per diverses mans, inclosa la del banquer Julio Hidalgo, que hi va invertir considerablement i el va convertir en un punt de trobada per a l’alta societat. Aquest palau va ser testimoni d’esdeveniments històrics clau, com la reunió entre Máximo Gómez i les viudes de Carlos Manuel de Céspedes i José Martí, i va servir com a seu de les legacions nord-americanes, allotjant fins i tot el Secretari d’Estat William Taft. Amb el canvi de segle i el desplaçament dels centres d’estiueig, l’immoble va perdre la seva funció original, convertint-se primer en el Sanatorio Malberty i, a la dècada de 1950, en la fàbrica d’havans i cigarrets José L. Piedra. Actualment, l’edificació es manté dempeus i en bon estat, tot i que molt modificada, sent la fàbrica de tabacs Héroes del Moncada, i conservant només alguns detalls del seu antic esplendor. Avui en la zona habitable viu una decoradora de La Habana (2023).
    Infografia: El Llegat dels Samà – Un Viatge Arquitectònic de Cuba a Catalunya

    El Llegat de Marianao

    Un Viatge Arquitectònic de Cuba a Catalunya

    “Aquestes estructures no són simples edificis; són manifestacions tangibles d’un viatge transatlàntic i un desig arrelat de deixar un llegat.”

    L’informe analitza el fenomen “Indiano” a través de la família Samà, que, enriquida a Cuba, va voler recrear l’atmosfera de l’illa a Catalunya. Aquesta infografia visualitza les dades d’aquest llegat, comparant el districte inspirador de Marianao a La Habana amb les seves seves manifestacions catalanes: el Parc Samà a Cambrils i el Parc Marianao a Sant Boi de Llobregat.

    La Inspiració: Marianao, La Habana

    El districte de Marianao a La Habana va ser el far de modernitat i opulència que va inspirar la família Samà. No era un sol parc, sinó un suburbi pròsper amb zones residencials exclusives, clubs de camp i una arquitectura eclèctica que trencava amb l’urbanisme colonial tradicional.

    Distribució d’estils arquitectònics prominents a la Cuba del segle XX.

    Evolució Clau de Marianao (Cuba)

    1900-1920

    Transformació en el principal suburbi residencial de La Habana, amb un boom de la construcció.

    1925

    Construcció del monumental “Colegio de Belén”, conegut com “El Palau de l’Educació”, símbol de la prosperitat del districte.

    1959

    Després de la Revolució Cubana, les propietats privades són expropiades per a ús públic, transformant radicalment el caràcter del districte.

    Dues Visions, Una Arrel

    Tot i que tant el Parc Samà com el Parc Marianao van néixer de la mateixa visió “Indiana” i van ser dissenyats per Josep Fontserè, les seves expressions arquitectòniques i evolucions van divergir, reflectint diferents facetes del desig de legitimar la fortuna i el llegat familiar.

    Parc Samà (Cambrils)

    Un Jardí Romàntic i Modernista

    Un retir privat dissenyat per evocar directament la Cuba colonial, amb una rica ornamentació, un llac elaborat i la crucial col·laboració d’un jove Antoni Gaudí, que va plantar la llavor del modernisme.

    🌳 🦜 🏛️

    Parc Marianao (Sant Boi)

    Un Castell Neogòtic Urbà

    Una finca que va esdevenir parc públic, amb un palau d’inspiració neomedieval que buscava associar la riquesa indiana amb l’estètica aristocràtica europea, integrat en un teixit urbà en expansió.

    🏰 🏙️ 🌴

    Anàlisi comparativa d’atributs clau entre els dos parcs catalans.

    Trajectòries de Conservació Divergents

    Parc Samà: De Retir Privat a Patrimoni Cultural

    El Parc Samà ha mantingut en gran mesura la seva integritat com a jardí històric. La seva evolució reflecteix la transició d’una mostra exclusiva de riquesa a un bé públic enfocat a la conservació i l’educació, adaptant-se a canvis socials com la Guerra Civil.

    Distribució d’usos històrics i actuals del Parc Samà.

    Parc Marianao: D’Oasi a Parc Urbà

    El Parc Marianao de Sant Boi va enfrontar majors pressions urbanístiques, amb la conversió de parts de la finca original en un barri residencial. La seva integritat original es va fragmentar, resultant en un parc públic més integrat però disminuït dins la ciutat.

    Distribució d’usos històrics i actuals de la finca de Marianao.

    El Misteri de les Aigües de Sant Boi

    Una de les característiques més fascinants del Parc Marianao de Sant Boi és el seu complex circuit d’aigua subterrània, una proesa d’enginyeria del segle XIX. Aquest sistema no només abastia el palau i el llac, sinó que possiblement formava part d’una xarxa més àmplia que connectava diverses finques de la zona.

    💧

    Masia de Santa Bàrbara / Conca del Llor

    ⟶
    🏰

    Finca i Llac del Palau Marianao

    ⟶
    🏭

    Colònia Güell (Possible connexió)

    Flux simplificat del sistema de canalització d’aigua subterrània a Sant Boi.

    Infografia generada a partir de l’anàlisi de “El Legado de Marianao”.

    Visualitzacions creades amb Chart.js sobre Canvas. No s’ha utilitzat SVG ni Mermaid JS.

    Les Arquitectures dels Parcs dels Samà i Marianao

    La visió de Salvador Samà va prendre forma en dos grans projectes a Catalunya, ambdós dissenyats inicialment per Josep Fontserè i Mestres, però amb evolucions arquitectòniques i estilístiques pròpies que reflecteixen diferents sensibilitats de l’època.

    CaracterísticaParc Samà (Cambrils)Parc Marianao (Sant Boi)
    Inici de la construcció1881~1880 (Palau 1885-1890)
    ArquitecteJosep Fontserè (Mentor de Antoni Gaudí)
    EstilRomàntic, modernistaMedieval eclèctic
    Característiques clauRica ornamentació, llacs, potencial influència de GaudíLlacs, estructures semblants, palau d’inspiració medieval
    PromotorSalvador Samà i Torrents
    Inspiració colonialCuba

    El Parc Samà (Cambrils): L’Elegància Modernista i Romàntica

    Situat a Cambrils, el Parc Samà és la materialització més evident del desig de recrear un “bosc tropical” o una “colònia cubana” a Catalunya. El seu disseny respon a una estètica romàntica amb elements que ràpidament s’obririen al modernisme. El palauet central, tot i tenir una base clàssica, incorpora elements ornamentals que ja presagien la nova corrent. La figura clau en la seva definició modernista va ser un jove Antoni Gaudí, qui, sent aprenent de Fontserè, va treballar en el projecte. Se li atribueixen la cascada, el pont i elements del llac, que ja mostren la seva llibertat formal i el seu ús de la pedra natural d’una manera orgànica i innovadora, molt diferent del que seria el palau del Parc Marianao. La riquesa botànica, els elements aquàtics com el llac i la cova, i l’abundant presència d’aus exòtiques, subratllen el caràcter d’homenatge a l’esperit d’ultramar.

    Llista de punts enumerats del Parc Samà i ruta a peu suggerida:
    – Aquesta ruta està pensada per recórrer el parc de forma circular, començant pels voltants de l’entrada, explorant la zona central del llac i boscos, passant pels aviaries i zones de jocs, per acabar visitant el Palau i els museus que es troben més propers a l’entrada/sortida.
    Començarem per l’entrada i farem un recorregut que ens porti per les principals atraccions, acabant en els espais de restauració i museus.
    Entrada + Taquilla + Botiga (1): Punt d’inici i accés al parc.
    Antiga faisanera (2): Molt a prop de l’entrada.
    Projecte de conservació de la tortuga Mediterrània (3): Un dels projectes de conservació, proper a l’entrada.
    Projecte de conservació del faisà daurat (4): Un altre projecte de conservació proper.
    Projecte de conservació de l’Eriçó (5): El tercer projecte de conservació.
    Cavallerisses / Refugi de rucs (26): A prop dels projectes de conservació i en la mateixa zona.
    Parterre d’àloe vera (25): Situat a la part central del parc, a prop de les cavallerisses.
    Camp de lavanda (24): Al costat del parterre d’àloe vera.
    Llac (6): El cor del parc, amb els ponts penjants i les illes.
    Gruta del taxòdium (7): Accés reduït, passada la zona del llac.
    Bosc de daines (15): Després de la gruta del taxòdium, una àrea més boscosa.
    Mirador del Bosc (14): Gruta fosca que fa de mirador, a la zona nord-oest.
    Canal i cascada (13): Font d’aigua per al llac, amb una gruta artificial.
    Torre mirador (12): La Torre Angulo, de 24 metres, una mica més allunyada.
    Hivernacle Fontcuberta (11): L’hivernacle amb palmàcies i arbres tropicals.
    Aviari Marianao (18): Aviari amb ocells exòtics, recreant una selva tropical.
    Antiga moneria (19): Espai de petites psitàcides.
    Adormidors anàtides (22): Instal·lació per a ànecs, un dels últims punts de fauna.
    Zona de jocs i pícnic (21): Ideal per un descans, especialment si es va amb nens.
    Casa Palau (8): La residència del Marquesat, no accessible a l’interior, però d’interès arquitectònic.
    Font sortidor (9): Darrere del palau.
    Gerro de Vichy (20): Gerro ceràmic prop de la Casa Palau.
    Font de les cloïsses (23): Font decorativa amb cloïsses naturals.
    Pavelló dels lloros. Mirador d’Hèracles (17): Amb l’escultura d’Hèracles.
    P. Citrus (10): Un punt sense descripció detallada al text original, però que es pot visitar a prop.
    Bar Samà / Museu del Vermut Yzaguirre (28): Per una pausa i degustació, situat a prop de l’entrada/sortida.
    Museu de l’Oli Mas del Miu (29): L’antic molí, també a prop de l’entrada/sortida.
    Saló del Marquesat (27): Sense descripció específica, però es pot visitar a la sortida.

    El Parc Marianao (Sant Boi de Llobregat): El Caràcter Medieval i Gòtic

    Per contra, el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat va prendre una direcció arquitectònica marcadament diferent, orientada cap a una estètica més europea i historicista. La peça central és un imponent palau d’estil neogòtic-medieval, amb torres emmerletades, finestrals ogivals i una aparença de castell fortificat. Aquesta elecció estilística no era casual; buscava legitimar la riquesa adquirida a Cuba associant-la amb la noblesa i l’antiguitat del vell continent. Era una manera d’arrelar la figura de l’Indiano a la tradició aristocràtica catalana, a través d’una arquitectura que evocava la història i la fortalesa.

    Mentre el Parc Samà volia transportar un fragment de Cuba a Catalunya, el Parc Marianao de Sant Boi es presentava com una afirmació de la riquesa indiana dins un marc de tradició i poder europeu, evidenciant la dualitat d’identitats que molts indianos experimentaven.

    A la finca de Marianao també hi havia la Torre de la Miranda4, una torre d’estil eclèctic que es creu que es va construir al voltant de la mateixa època. Cal destacar que l’estil arquitectònic de la Torre de la Miranda reflecteix les tendències modernistes de l’època i contrastava amb l’estil neomedieval del Palau de Marianao. N’hi ha testimonis que veuen la mà d’Antoni Gaudí en aquesta obra. Josep Faura, masover dels Samà, explica l’anècdota de com varen pujar el Crist del mirador i que no hi era en la construcció origial.

    Les Aigües del Parc de Marianao de Sant Boi6

    Una xarxa de galeries subterrànies proveïen d’aigua a gran part de la comarca. Més enllà de la seva arquitectura palatina, el Parc Marianao de Sant Boi amaga un dels seus secrets més fascinants i una mostra d’enginyeria hidràulica del segle XIX: el seu complex sistema de captació i distribució d’aigües subterrànies. Aquest aspecte, menys visible que les façanes del palau, és crucial per entendre la funcionalitat i la riquesa de la finca original.

    El Marquès de Marianao no només va construir un parc amb llacs artificials, sinó que va assegurar el seu abastament a través d’una intricada xarxa de canals i galeries subterrànies que recollien aigua de punts com la Masia de Santa Bàrbara, situada en la conca del Llor. Aquest sistema de recollida i conducció no només garantia l’aigua per als llacs i les necessitats de la finca, sinó que se sospita que podia tenir connexions o influir en la xarxa hidràulica d’altres propietats properes, com la Colònia Güell.

    La complexitat d’aquesta infraestructura subterrània posa de manifest no només la inversió econòmica, sinó també el coneixement tècnic i la visió a llarg termini de la família Samà. Era un element fonamental per mantenir l’exuberància del paisatge, la frescor dels jardins i el funcionament de les fonts i elements aquàtics, convertint el parc en un veritable oasi enmig d’un entorn que, amb el temps, esdevindria més urbanitzat. Aquest control de l’aigua era una expressió més del poder i la capacitat transformadora dels indianos.

    “Un escenari rodó seria la galeria que hi ha al parc de Marianao, construïda amb maons i que permetia l’abastament d’aigües al palau neogòtic del Marqués Samà i de Marianao i al seu llac artificial; les aigües venien des de la conca de la vall del Llor.(…)
    Fa algunes dècades, els nens de la Ciutat Cooperativa es ficaven i jugaven a dins d’una d’aquestes galeries que venia des de l’entorn de la masia de can Ros del Llor i anava a parar a la de can Soler a la Colònia Güell.(…)”7

    Mines i Canalitzacions d’Aigua a Sant Boi de Llobregat amb l’enginyeria del Segle XIX

    Zona/Ubicació(Canals subterranis històrics)Tipus d’Estructura: Mines, boques i galeries (clau abans dels sistemes moderns)Descripció/Detalls (Per a agricultura, llars i indústria)
    Ermites de Sant Ramon 8 i Santa BàrbaraMinaFonts d’aigua en terrenys elevats.
    ArxiusRegistres històrics de fonts d’aigua.
    Mapes anticsUbicació i direcció de les Mines d’Aigua.
    Boques de MinaEntrades antigues.
    GaleriesGaleries tapiades.
    Finca i Parc MarianaoSistema internPous, manantials, cisternes, dipòsits.
    CanalsConnexió a fonts externes (Santa Bàrbara, Llor).
    Boques de MinaSenyals arquitectòniques a la finca.
    GaleriaAbastament del palau i llac.
    Zona del Montbaig, el Bori i la vall de Can Carreres9Mines d’aiguaMines de Garzulla, Guinovart, Benviure. Arquitectura: “Mina Blanca”, “Mina Bancada”, voltes, “pitxolins”.
    Pous de pasPous de construcció i manteniment.
    Casa Gran del BoriGaleriaCondueix aigua a la bassa del Benviure.
    Vall de can Carreres, riera GuinovartGaleriaEntrades a galeries.
    BenviureGaleriaEntrada en barraca de 1912.
    Can CastelletMina d’aiguaEntrada tapiada, antiga font.
    Colònia Güell (Can Soler i  Masia Can Julià)Recursos hídricsPous, manantials, drets de reg.
    Mina d’aiguaMina d’aigua pròpia.
    TestimonisRecords de punts d’aigua.
    Sistema sofisticatSistema d’aigua per a la fàbrica i el poble.
    FontsPous propis, bombeig del riu, connexió a Can Julià.
    Ciutat CooperativaCanals subterranisConnexió entre Llor (possible amb Marianao en l’altre sentit) i Can Soler (Colònia Güell).
    Boques de minesEntrades segellades.

    Conclusió:

    Els parcs dels Indianos Samà, tant el de Cambrils com el de Sant Boi, romanen com a testimonis vivents d’un passat esplendorós i d’una època de grans transformacions socials i econòmiques. No obstant això, és indispensable abordar aquest llegat de manera integral, reconeixent la procedència de la riquesa que va permetre la seva creació, fruit del colonialisme i la tràgica realitat de l’esclavisme. Avui, la seva actualitat passa per ser espais de memòria, cultura i esbarjo, accessibles al públic i gestionats amb l’objectiu de conservar el seu valor històric i paisatgístic, alhora que serveixen com a punts de reflexió sobre la complexitat del nostre passat i les conseqüències ètiques de certes fortunes. El Parc Samà, amb la seva clara vocació de jardí històric, es manté com un referent de l’art dels jardins romàntics i modernistes. El Parc Marianao de Sant Boi, integrat en el teixit urbà, s’ha adaptat a les necessitats de la comunitat, tot i que conserva elements arquitectònics singulars i el seu secret subterrani hidràulic. El futur d’ambdós passa per continuar la seva rehabilitació, investigació i difusió, garantint que el llegat dels indianos Samà perduri com a font d’aprenentatge i gaudi per a les generacions futures, però sempre amb una mirada conscient i crítica sobre totes les seves dimensions històriques.

    Referències:

    1. MARINAO’s: Els Indians i els Samà i Torrents (Tate Cabré, 2009)
    2. Entrevista Carles Vallejo (SantBoi[.Tv]) a Carles Serret (AHMSB)
    3. El Llegat de Marianao: Un Estudi Comparatiu Històric i Arquitectònic de Parcs a Cuba i Catalunya. Anàlisi indicat per SantBoi.Tv a Gemini Deep Search, 5-6-2025
    4. Palacio de Salvador Samá (La Habana neoclásica). fotosdlahabana. (Jul 23, 2023)
    5. MARIANAO’S – La Miranda I Gaudí, No Dades, Sí Testimonis – HD
    6. MARIANAO’s – Les aigües de la Finca Lllacs, mines i pous
    7. Passarel·les subterrànies a Sant Boi (genèric): Sant Boi Misteríós (2007, del Llor a Marianao i a Can Soler – Colònia Güell)
    8. Visita el 2014 d’una mina d’aigua antiga a la falda de Sant Ramon
    9. Les Mines d’aigua al Bori i a la vall can Carreres Sant Boi de Llobregat. Josep Mª Cervelló
  • Presentació de Marianaos: Memòr i Història (Segle XX)
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 0. 📜PRESENTACIÓ

    març 13, 2025 - Per 

    El Parc de Marianao, i espai residencial, situat a Sant Boi de Llobregat, és un lloc amb una història rica i complexa que abasta des del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest article ofereix un resum complet de la seva evolució, destacant els esdeveniments i personatges clau que han marcat la seva trajectòria.

    Comparador històric de l'Institut Cartogràfic de la Generalita de Catalunya

    Marianao’s: un segle XIX colonialista i esclavista perdut, un XX de cops d’estat i resistència, i un XXI de salut mental

    Evolució de del Parc de Marianao des del 1945 fins el 2024. Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya
    Transformació de la Finca de Marianao des del 1945

    El Parc de Marianao, a Sant Boi de Llobregat, és un palimpsest històric que abasta des de l’esclavitud a Cuba fins a la psiquiatria moderna. Salvador Samà i Martí, indià i marquès de Marianao, va iniciar la saga al segle XIX, mentre que el seu nebot, Salvador Samà i Torrents, alcalde de Barcelona i membre de la Lliga Regionalista, va traslladar el llegat a Catalunya. La desfeta de 1898 va arrabassar les seves possessions a Cuba i Filipines, però les connexions amb Bennet (‘manicomi’), Güell, Gaudí, Joan de Borbó i Primo de Rivera van mantenir la finca al centre del poder. El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir el seu epicentre al palau. La Guerra Civil va transformar el parc en la “Clínica Militar 2M”, un centre de salut mental què junt amb el Psiquiàtric sumaven morts sense identificar, i va acollir breument una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Joan March, patrocinador de Franco, va facilitar l’adquisició de la finca per Abdón Bordoy per un milió de pessetes, iniciant la seva parcel·lació. La postguerra va veure la coexistència de nacionals espanyolistes de la Falange, una reduïda colònia alemanya-suïssa, la clandestinitat antifranquista i l’embrionari catalanisme, origen de la Diada del 1976. La decadència urbanística va conviure amb el barraquisme fins que l’Ajuntament democràtic va adquirir el nucli de la finca (palau, La Miranda, jardins i llac) per 24 milions de pessetes. Sant Boi es va agermanar amb el Marianao de l’Havana i amb Cambrils. Avui, el Palau de Marianao és un clúster de salut mental d’envergadura internacional, després de passar per ser la seu de l’emissora de Ràdio, d’un centre de formació professional, de la Policia Nacional i del Jutjats. En aquest període d’uns 140 anys, els Marianao’s ( la finca, després urbanització i finalment el Parc) tanca un cicle que va de l’esclavitud, al poder, les resistències, la democràcia i a la sanació.

    Marianao’s: del somni colonial a l’epicentre modernista i polític (1866-1929)

    Transformació del Palau (al fons) vist des del camí principal

    Marianao, més que un nom, és un llegat que travessa l’Atlàntic, des de les plantacions cubanes fins a les terres catalanes. La saga dels Samà, iniciada per l’indià esclavista Salvador Samà i Martí (1797-1866), primer marquès de Marianao, és un paradigma de l’èxit colonial. Enriquit pel comerç d’esclaus i diversificant els seus negocis (ferrocarrils, navilieres, béns arrels), Samà i Martí va ascendir a l’elit cubana, arribant a alcalde de l’Havana i senador del Regne. El seu títol nobiliari, concedit el 1860, testimonia la seva influència.

    Els dos primers marquesos de Samà i Fontseré girant cua

    El seu nebot, Salvador Samà i Torrents (1861-1933), segon marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, va heretar amb cinc anys una fortuna que el va catapultar a la primera línia política catalana i espanyola. Diputat a Corts, senador i alcalde de Barcelona, Samà i Torrents va estendre el seu poder a través de nombroses propietats, incloent-hi el Parc de Marianao a Sant Boi.

    La connexió amb els Torrents, família de la baixa burgesia catalana arrelada a Sant Boi des del segle XVII, va ser crucial per a la consolidació del seu poder. Els Torrents, titulars de Can Torrents i Torrefigueres, van enllaçar amb els Samà, permetent-los arrelar a Catalunya.

    Inspirat en el Parc Samà de Cambrils (1881-1887), un jardí tropical que encara avui es pot admirar, Samà i Torrents va adquirir una antiga masia a Sant Boi (Roca Gasull/Bertran/Casa Sans/TorreBlanca Samà) i la va transformar en un palau senyorial, obra de Josep Fontseré i Mestres. La Finca del Marquesat de Marianao, amb més de 100.000 m², es va convertir en un centre de poder, on es reunien personalitats influents de l’època.

    El Palau de Marianao (1885-1890), inspirat en els castells medievals i amb elements gòtics, era el cor de la finca, envoltada d’un jardí amb espècies exòtiques. Les cycas, bútia, roure, washingtonies, palmeres, margallons, teixos, eucaliptus i xiprers, catalogats com a monumentals i d’interès local, testimoniaven la riquesa botànica del parc.

    La influència d’Antoni Gaudí és innegable. Amic d’Eusebi Güell, amb qui Samà i Torrents tenia estretes relacions (li va vendre els terrenys del Parc Güell), Gaudí va deixar la seva empremta a la Torre de la Miranda i el pont del llac principal, i va crear el Jardí Esclatant a l’antic psiquiàtric de Sant Boi.

    ‘Jardí Esclatant’ de Gaudí situat al Psiquiàtric i d’estil molt semblant a La Miranda. Creat amb suport IA.

    La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines el 1898 va impactar la societat catalana. Els indians, com els Samà, van perdre propietats i actius, contribuint a la crisi econòmica i social.

    Malgrat la pèrdua colonial, Marianao va continuar sent un centre de poder. Primo de Rivera va signar l’ordre del cop d’estat de 1923 al palau, i Joan de Borbó, pare i avi dels reis Joan Carles I i Felip VI, era amic de la família Samà.

    Així, Marianao es va convertir en un escenari clau de la història catalana i espanyola, on es va entrellaçar el llegat colonial, el modernisme i la política.

    Marianao’s: un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil

    Els últims anys del Marquesat de Marianao, entre 1929 i 1945, van estar marcats per convulsions polítiques i socials que van deixar una empremta profunda al barri de Sant Boi de Llobregat. La Segona República va portar canvis significatius, però va ser la Guerra Civil Espanyola la que va transformar radicalment el paisatge i la vida dels seus habitants.

    El fill i hereu de Salvador Samà i Torrents, Salvador Samà i Sarriera, es va desprendre de les propietats samboianes durant la guerra civil.

    Marianao es va convertir en un refugi per a persones desplaçades de tot el país, fugint de la violència i la repressió. El palau del Marquesat va acollir la “Clínica Militar 2M”, un hospital de salut mental dirigit pel prestigiós doctor Emilio Mira López. No obstant això, la guerra també va portar la mort i el silenci. El manicomi de Sant Boi, amb qui els Samà tenien una relació històrica, es va convertir en un dipòsit de cadàvers, on centenars de persones van ser enterrades sense identificar.

    Les xifres són esgarrifoses: nombrosos residents de Sant Boi van morir o desaparèixer durant la guerra, i molts dels morts portats al manicomi van ser enterrats en fosses comunes. L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi ha iniciat el 2024 una tasca crucial per identificar aquestes víctimes i recuperar la seva memòria.

    La victòria franquista va consolidar la incautació del Marquesat, amb la instal·lació d’una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Marianao es va convertir en un espai de repressió i silenci, on la memòria de les víctimes va ser enterrada juntament amb els seus cossos.

    Pas del temps de l’última columna que es va enderrocar a les columnes de l’entrada quan es va incautar la finca de Marianao. Creat amb suport IA.

    La història de Marianao durant aquest període és un recordatori de la brutalitat de la guerra i la importància de la memòria històrica. La tasca de l’Arxiu Històric Municipal és un pas crucial per donar veu a aquells que van ser silenciats i per construir un futur basat en la veritat i la justícia.

    Marianao’s, del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes

    L’any 1940, la finca de Marianao va canviar de mans en una transacció que porta les marques del règim franquista. Abdón Bordoy, un empresari mallorquí amb passat d’administrador dels Samà, va adquirir la propietat per la irrisòria suma d’un milió de pessetes. La compra, facilitada per una demanda d’adquisició, es va veure afavorida per la pérdúa anterior de Marianao pel III Marquès de Marianao, Salvador de Samà i de Sarriera, aristòcrata i exsenador, els antecedents i amistats francmaçones, i les relacions amb la família reial.

    Darrere d’aquesta operació hi ha la figura de Joan March, el “pirata del Mediterrani”, magnat i patrocinador del cop d’estat de Franco. March, conegut per les seves activitats de contraban i la seva influència en la banca, va proporcionar el suport financer a Bordoy. La relació entre ambdós va ser crucial per a la transformació de Marianao en una urbanització residencial, amb la complicitat de les autoritats franquistes.

    El Pla parcial Parc Marianao, aprovat el 1946, va marcar l’inici de la parcel·lació. El 1957, Bordoy va sol·licitar el replantejament definitiu, que va ser aprovat, donant pas a la venda de parcel·les com a segones residències. La primera fase, amb grans adquisicions com la dels Faura, va resultar un fracàs com a destinació turística, i el palau va quedar abandonat. Bordoy, amb experiència prèvia a Madrid, va impulsar la segona fase, anunciada com “Marianao la ciudad soñada, ciudad de vacaciones”. Aquesta etapa va generar un litigi judicial entre els grans propietaris, que es van sentir enganyats. La manca d’inversions en reurbanització va deixar Marianao en un estat de decadència, testimoni d’un negoci amb ombres franquistes.

    Marianao: de Finca tropical a Parcel·les. Creat amb suport IA.

    Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies

    El Parc de Marianao no només va ser un escenari de poder i resistència, sinó també un microcosmos social complex i heterogeni. La masia de la família Faura, pionera a la finca, simbolitza l’arrelament d’una població local que va conviure amb els nous residents. El servei domèstic dels Bordoy, com els Campoamor, reflecteix la presència de famílies immigrades i locals que vivien i treballaven al parc, configurant un teixit social divers.

    La urbanització va acollir una població dividida per ideologies, amb veïns com els Vallejo i els Lacalle, representants de les tensions entre “rojos contra nacionales”. El Cerezo dels Vallejo, primera parcel·la a l’entrada, i la residència del falangista Lacalle, primer president del Saló de l’Automòbil, exemplifiquen aquestes relacions complexes.

    Residents il·lustres com José Mallorquin, creador del famós còmic “El Coyote”, i els Valdés, propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona, van aportar un toc de distinció a la comunitat. Els estiuejants, coneguts com “los fiambrera”, van trobar a Marianao un lloc d’esbarjo i activitats socials.

    La presència d’una reduïda colònia alemanya-suïssa, amb sospites de nazis procedents de l’empresa Dumpler, afegeix un element d’intriga a la història del parc. Malgrat ser un espai separat, Marianao va establir vincles amb Sant Boi, a través del camí del psiquiàtric, activitats esportives i el Casino Marianao.

    L’oratori situat a la planta baixa del Palau, amb un sostre de fusta noble, va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava missa cada diumenge. Les passejades en barca pel llac completaven l’oferta d’oci d’aquest espai singular.

    Estiuejants al Parc de Marinao. Creat amb suport IA.

    Marianao’s: un plató imaginari i cultura popular, amb un tràgic epíleg

    El Parc de Marianao, més enllà de la seva història política i social, ha estat un escenari prolífic per al cinema i la cultura popular. La pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), que narra el setge de Baler, va trobar en els seus paratges un ambient tropical que evocava les antigues possessions colonials dels Samà, perdudes el 1898. Aquest rumor, alimentat per la necessitat d’ambient tropical per a la filmació, va consolidar la seva imatge com a escenari cinematogràfic.

    “Los claveles”, “Arriba y abajo” i “El Coyote” són altres produccions que van coexistir en el parc, reflectint la seva importància en la cultura popular de l’època. Amb la democràcia, el Palau de Marianao va esdevenir un centre cultural vibrant. Des del 1974, quan l’Ajuntament va adquirir el palau i els jardins, es van celebrar actes del Sant Boi Cultural, amb desfilades de moda, actuacions de Dagoll-Dagom i la representació de la Setmana Tràgica. El palau també va ser la primera seu de Ràdio Sant Boi, consolidant el seu paper com a epicentre cultural.

    No obstant això, Marianao també va ser testimoni d’una tragèdia. El setembre del 1976, el Cor Universitari de Caracas, amics del president veneçolà Hugo Chávez, va morir en un accident d’avió quan es dirigien a actuar al Palau de Marianao. Aquest tràgic incident va deixar una empremta profunda en la història del parc, recordant-nos la fragilitat de la vida i la força de la cultura com a pont entre pobles.

    Marianao’s: de la clandestinitat franquista a l’epicentre del catalanisme i la salut mental

    Durant la foscor del franquisme, Marianao es va convertir en un refugi clandestí per a organitzacions polítiques i sindicals. Les reunions secretes a residències com El Cerezo van forjar la resistència, amb figures com Enric Lacalle, Pilar Rahola, Anna Birulés i Pepe Saavedra participant en la transformació política d’Espanya. Tot i que els moviments polítics a Sant Boi estaven en segon pla respecte al Baix Llobregat, el catalanisme va arrelar a les esglésies i centres de joves, culminant en la Diada del 1976, amb Sant Boi com a epicentre de les aspiracions catalanistes.

    Amb l’arribada de la democràcia, el Parc de Marianao va ser adquirit per l’Ajuntament per 24 milions de pessetes, però la seva trajectòria va ser erràtica. De Centre de Formació Professional a comissaria de la Policia Nacional i jutjats, el parc va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi i ara és la seu del Clúster de Salut Mental de Catalunya.

    Les mancances urbanístiques heretades del franquisme van portar a la decadència del parc, simbolitzada per la Torre de la Miranda, i a la coexistència amb el barraquisme perifèric. Les millores van arribar amb les urbanitzacions del PGM.

    Represantació de l’advertiment de la decadència de La Mirandai del Palau als anys 80 per l’associació de Veïns del Parc de Marianao. Creat amb suport IA.

    Finalment, l’agermanament amb Cambrils i Marianao de l’Havana, a través de l’Ajuntament de Sant Boi i l’Associació Català-Cubana, reflecteix la importància històrica i cultural del barri.

    Conclusió

    El Parc de Marianao és un testimoni viu de la història de Sant Boi de Llobregat, Catalunya i d’Espanya. Des dels seus orígens com a finca dels Samà fins a la seva transformació en una urbanització residencial i, finalment, en un parc públic, Marianao ha estat un punt clau, testimoni mut, en els esdeveniments polítics i socials del segle XX. Aquest projecte de  recuperació de la memòria històrica busca donar llum a aquesta història desconeguda i ressaltar la seva importància tant a nivell local com estatal.

    Referències (actualització):

    *Aquest article parteix d’un projecte redactat al 2009 què per circumstàncies diverses es va haver de deixar aturat i que ara es reprèn per crear una serie basada en aquesta presentació. Agraïm de tot cor totes aquelles persones què en aquell temps van ser testimonis dels nostres registres i que avui intentem recuperar. També en demanem disculpes pel retard en el qual s’ha pogut rescatar tot el material des d’ençà.

  • GerhardHoffmann_🔥33.NICARAGUA,NICARAGUA.1987
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann. – 33. NICARAGUA, NICARAGUA, UN DIARIO DE LLUVIAS TROPICALES Y CONSTRUCCIÓN DE CASAS

    novembre 22, 2024 - Per 

    El autor relata sus experiencias en Managua (Nicaragua, 1987), donde comienza una nueva vida y encuentra una nueva patria. Destaca la pobreza y la devastación tras el terremoto de 1972 que compara con las del 1945 de Berlín y Viena. Al igual que la solidaridad con la Guerra Civil.

    Managua, 25 de octubre de 1987

    Cuando empieza el día en la capital nicaragüense, a las seis de la madrugada, se moviliza un mundo tal de vendedores que uno se pregunta ¿quién queda para comprar sus mercancías? Viejos y niños buscan comida entre los desperdicios, las mujeres piden limosna con los bebés en brazos. En el centro de la ciudad hay docenas de casas derruidas por el terremoto de Navidad de 1972, se han esfumado los fondos aportados por el mundo para subsanar los daños. Me recuerda Berlín o Viena en 1945 ¡la bien conocida miseria que acompaña a la guerra! Qué bien recordamos nuestras ciudades en los años de posguerra. Caminando por las calles se me acerca un viejo, no pide nada, sólo me mira y casi sin abrir la boca susurra: “we are hungry” (tenemos hambre).

    Imagen Generada por IA a través de este capítulo

    Entre estas tristes escenas se mueven docenas de jóvenes de piel muy blanca, con el pelo rubio moviéndose con la leve brisa tropical. Los brigadistas procedentes de todos los continentes se mueven algo perdidos en ese ambiente, dispuestos a aportar su ayuda de la forma que sea.

    Confían en el porvenir de la Nicaragua sandinista [1]. Estos muchachos y muchachas, con sus mochilas a la espalda, han trabajado un año, han ahorrado los dólares, marcos, libras esterlinas y pesetas para sacar este añorado billete para coger el vuelo de Managua y pasar sus vacaciones trabajando en una empresa que no les reporta ningún beneficio material.

    Permítaseme recordar que en este desdichado siglo son dos los acontecimientos que han movilizado al mundo en un movimiento de solidaridad colectiva: la Guerra de España y la Revolución Sandinista de Nicaragua.

    [1] La historia de Nicaragua desde la Revolución Sandinista ha sido marcada por la lucha por el poder, las reformas sociales, la guerra civil, la transición a la democracia y, en los últimos años, por una creciente polarización política y una crisis económica.

    Imagen Generada por IA

  • Gerhard Hoffmann_🌪️32.ALEMANIA 1945.Una pesadilla imborrable
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 32. ALEMANIA 1945. Una pesadilla imborrable

    novembre 22, 2024 - Per 

    El autor relata su experiencia en Alemania tras la Segunda Guerra Mundial en sus tareas con el ejército americano. Ve en Alemania, “país vencido y ocupado”, una población aturdida en las estaciones del tren, los horrores de la guerra, así como los últimos crímenes de las SS.

    Con fecha de 8 de junio de 1944 anoté en mi diario:

    Imagen Generada por IA

    “El tercer día de la gran batalla en Normandía, el enorme matadero humano. La guerra está en la fase final y me instan a coger las armas ¿Contra quién? ¿Contra esos muchachos alemanes que desean que acabe la guerra? ¿Para quién? ¿Para esos jóvenes venidos del Nuevo Mundo y de Inglaterra que también aspiran a que vuelva a reinar la paz? Dentro de poco Alemania será vencida y ocupada; sabemos de sobra lo que significa una guerra perdida: miseria, hambre, desesperación. Habrá tratados de paz bajo el dictado de los implacables vencedores, nuevas fronteras, contribuciones, ocupación militar, los supervivientes se refugiaran en barracas al lado de sus casas en ruinas. La soberbia de los años de victoria será duramente castigada ¿Quién se acordará del afable corazón que palpita bajo el uniforme gris? A su madre no le preocupa ni gloria, ni honor, ni la grandeza de la nación. Oigo los discursos de los políticos guiando a los abatidos por esa triste vida de posguerra”.

    Sesenta y cinco años después de que Alemania se hundiese en un mar de sangre, escombros y miseria, redescubrí unas fotos que había tomado entonces de las horrorosas escenas que presenciaba durante mi servicio en el ejército de los Estados Unidos.

    Mi paso por aquella Alemania en ruinas, vencida, hambrienta y acobardada, en febrero y marzo de 1945, no se asemeja en nada a la de mis visitas posteriores a la Alemania recuperada.

    Por una serie de coincidencias y sucesos me vi llevando el uniforme del ejército americano, alistado como súbdito español y con una documentación falsa que me habían proporcionado en la Francia ocupada. Habían transcurrido siete años desde mi salida de Austria y poco más de cinco de la derrota de Francia y su humillante ocupación por la Wehrmacht. Como es lógico los sentimientos de los vencedores hacia los perdedores no eran benévolos.

    Al entrar en Aquisgrán, el jeep de nuestra unidad del ejército norteamericano tuvo que serpentear entre cráteres dejados por las bombas recién caídas sobre la ciudad, apenas nivelados con gravilla; veíamos edificio derrumbados a lo largo de las carreteras, los tranvías convertidos en chatarra y los raíles retorcidos y levantados. Ni un edificio había escapado de las bombas. Estaba anocheciendo, las calles desiertas, no se veía señal de vida alguna ¿dónde vivían los moradores de esta ciudad? nos preguntábamos.

    Imagen Generada por IA

    Los cinco ocupantes del jeep estábamos callados, pensando “Aquí está enterrada Aquisgrán”. En el tercer piso de una casa se vislumbraba una débil luz tras una ventana sin cristales, con un paño colgando en su lugar. La casa permanecía en pie pero con varios huecos causados por el bombardeo y con los cristales de las ventanas rotos; reinaba una tenebrosa calma.

    Se nos asignó un hotel de lujo como cuartel, pero era un edificio sin techo y para entrar tuvimos que mover una ametralladora y el cuerpo del soldado que había muerto usándola.

    Había vivido varias derrotas militares: la de la Austria ocupada por la Wehrmacht en marzo de 1938, la de la República española en marzo de 1939, la de la Francia vencida en 1940; cada una de ellas dejando tras de sí un sinfín de miseria humana. Pero esta no se parecía a ninguna de ellas, parecía la respuesta a la Guerra Total de Josef Goebbels: “el derrumbe total”. En aquel momento me parecía que el descalabro se había consumado.

    En una plaza se reunieron varias personas ante un comunicado del alto mando del ejército norteamericano firmado por el comandante en jefe, general Dwight Eisenhower, en el cual no se dejaban dudas sobre las intenciones de los vencedores: Alemania era declarada “país vencido y ocupado”. La prensa americana exhortaba a las autoridades de ocupación aliadas a utilizar un lenguaje sin miramientos.

    Se ordenaba entregar las armas, los aparatos fotográficos, las radios… prohibiéndose salir a la calle después de anochecer. Los ciudadanos lo leían atentos y silenciosos. El documento estaba escrito en un alemán corriente pero con un estilo diferente al acostumbrado, el tono y los términos eran nuevos, no eran los que utilizaban las autoridades del Reich. Al poco rato la gente se dispersó sin comentarios, en calma y disciplinadamente, como suelen hacer con las cosas oficiales.

    A nosotros, que formábamos parte del ejército americano, se nos prohibía cualquier contacto con la población civil, la famosa “non fraternization”. Corrían rumores de soldados aliados estrangulados de noche por fanáticos seguidores de Adolf Hitler, sobre francotiradores y sobre pozos envenenados y otros sucesos alarmantes.

    Sin embargo me tentaba aprovechar la oportunidad de hablar mi lengua materna, así que decidí ir a ver a un relojero que ofrecía sus servicios mediante un papelito pegado sobre un tablón. Antes de ir a verle, como precaución, encargué a un compañero que avisara a la Military Police en caso de que no volviese en el plazo de una hora.

    La familia del relojero vivía en una casa medio derruida; estaban reunidos alrededor de una mesa en la cocina. Eran gente modesta, me saludaron gentilmente declarándose felices de que hubiese terminado el aquelarre de la guerra. Según decía, el relojero era un viejo socialdemócrata. La mujer me ofreció una taza de café, ersatz[1] lógicamente, y el relojero arregló mi reloj sin pedir dinero a cambio (los Reichsmark  ya no valían y aún no circulaba la nueva moneda de los vencedores). Sobra decir que regresé sano y salvo al cuartel.

    En la cantina militar de los americanos se comía abundantemente (ese había sido el motivo principal para alistarnos) y los niños alemanes hacían cola para ver si les tocaba algún desperdicio dejado por los soldados. Los GI –Government Issu (propiedad del gobierno, según expresión utilizada por el personal militar) desconocían el hambre y no prestaban mucha atención a esos niños necesitados. Uno de los soldados tiró su ración a la basura casi sin tocarla, a la vista de los niños que observaban con ojos hambrientos como comían los soldados americanos. Por cierto, este fue un caso excepcional, generalmente los soldados eran más bien generosos.

    Relaciones Y Comunicados A Los Alemanes. Generada por IA

    Otra vivencia de aquellos días digna de ser narrada:

    Un día llegó a la estación uno de esos largos trenes militares con su guardia, compuesta por soldados puertorriqueños. Al enterarme de que hablaban español les invité a tomar algo en nuestra cantina, algo normal con el personal de paso, pero el cantinero se puso bravo y les prohibió entrar por tener la piel oscura. Protesté, llamé a nuestro oficial, pero todo fue en vano, de nada me sirvió hacer valer nuestra lucha contra el racismo nazi. “Tiene usted razón pero así es  nuestra sociedad” me dijo.

    Compré una moto BMW. Al vendérmela el dueño manifestó: “Nosotros nunca más volveremos a tener gasolina para ir en moto…” y yo corría por las maravillosas autopistas casi vacías, orgullo de la Gross-deutschland[2], donde sólo encontré esporádicamente algún jeep americano.

    Berlin Arrasada. La Mayor devastación de toda la guerra.

    Esto pasaba a principios de abril de 1945, pocos días antes de la derrota oficial; Hitler aún no se había suicidado, la Wehrmacht resistía en Berlín, millones de personas desplazadas de todas las nacionalidades, mayoritariamente alemanes, pululaban por las ciudades reducidas a escombros en busca de un lugar donde seguir viviendo, aunque fuese sólo con un pedazo de pan para comer y una manta para cubrirse contra las inclemencias del tiempo primaveral.

    En la parte oriental del país, aún no alcanzada por las tropas aliadas y bajo rígido control nazi, aquel mes de abril de 1945 tenían lugar los crímenes más horrorosos del régimen nacionalsocialista. Las SS arrastraban largas escoltas de miles de esqueletos humanos de un campo de concentración a otro, matando salvajemente a quien caía a lo largo del calvario sin fuerza para seguir adelante. Eran judíos, rusos, gitanos, pero también gente de otras nacionalidades, entre ellos no pocos republicanos españoles. Los que no murieron en ese infernal desfile fueron liberados pocos días después. Pero no pocos de los supervivientes murieron al no poder digerir lo que les dieron de comer sus libertadores.

    El Último Aquelarre De Las SS En El Berlin Oriental. Imagen Generada por IA

    El aquelarre alemán apenas dejaba esperanzas para un futuro en paz en Europa.

    Ese mes de abril de 1945 resonó el trueno de los cañones desde la otra orilla del Rin ¿A quién se le ocurrió dispararlos en una situación tan desesperada? Pero el puente siguió en pie, el famoso Puente Adolf Hitler, último obstáculo para el avance aliado. Se preveía que lo volarían en cuanto las últimas tropas alemanas hubiesen cruzado al otro lado pero no sucedía nada y el puente quedó intacto. Al pasarlo, los soldados abandonaban las bicicletas que se habían apropiado para facilitar la fuga y que se amontonaban en la orilla del rio.

    Imagen Generada por IA

    El 12 de abril se nos convocó a un acto patriótico desconocido hasta el momento: formar frente a la bandera americana en honor del presidente Rooselvet que acababa de morir. Parecía que había aguantado hasta cumplir su tarea. Rompimos filas quedando pensativos: ¿Qué tipo de presidente nos tocará ahora al comenzar la era de la paz?

    En plena calle una rubia nos invitó discretamente a seguirla. Olvidamos las advertencias de los oficiales, los GI estrangulados, los pozos envenenados… y la chica nos guió hasta un edificio medio hundido, subimos una escalera apenas transitable y entramos en una sala más bien acogedora donde había tres muchachas reunidas; nos sirvieron vino y galletas sin pedirnos nada a cambio. Eran chicas curiosas por saber cómo éramos los americanos, nada más.

    En la estación de ferrocarril se había desescombrado una sola vía a través de un montón de hierros torcidos y de los despojos causados por los bombardeos. Por allí pasaban los largos trenes con armamento y las mercancías para los ejércitos aliados que nuestra unidad se encargaba de distribuir a sus respectivos destinos.

    Entre tanques y cañones, apretados entre enormes cajas de contenido desconocido y mercancías militares de toda clase, se apiñaban miles de personas que huían, esta vez la mayoría eran alemanes. Con cada tren llegaban centenares de refugiados y los GI escogían chicas jóvenes y les ofrecían chocolate con la esperanza de poder pasar un rato con ellas. No eran pocas las que aceptaban ya que no tenían nada que perder, tenían hambre y no sabían dónde pasar la noche (¿dónde la pasarían los soldados?) ni dónde ir para huir del avance soviético.

    Una chica rubia de unos diecisiete años me contó que, tras perder a los suyos en la huida, fue hospedada por un hombre vestido con un extraño pijama –era un prisionero recién liberado de un campo de concentración- que le pidió algo que ella no comprendía; parece ser que él tampoco comprendió la reacción de la chica. Finalmente buscó otro lugar hasta que la coloqué en uno de los trenes que salían hacia occidente.

    Una anciana bien vestida con una niña de unos seis o siete años estaba sentada sobre sus maletas en medio de la estación, obviamente desorientada y sin saber qué hacer.

    Imágenes Generadas por IA

    Había soldados mutilados vistiendo el uniforme de la Wehrmacht, así como personal que se había alejado de su formación militar por cualquier motivo. Había quien iba a reunirse con su familia y otros muchos que no sabían dónde habían ido los suyos al acercarse los rusos. Uno vestido con el uniforme gris de la Wehrmacht aseguraba ser medio judío, sentirse muy alemán y haber ido a la guerra con entusiasmo.

    Otros vestían su especie de pijama, recién liberados de un campo de concentración; ninguno de ellos estaba dispuesto a revelar sus vivencias.

    Había trenes con prisioneros de guerra rusos liberados, camino de su patria, con grandes carteles de Stalin adornando los vagones, cantando canciones de guerra, riendo y bailando, felices de regresar a su patria, esperando una calurosa acogida de su pueblo por haber escapado de las vejaciones del enemigo.

    Y otros trenes, con vagones de ganado llenos de soldados alemanes que acababan de ser hechos prisioneros, camino de uno de los campos instalados por los aliados. En la espalda de sus uniformes se había marcado con tinta imborrable “PW, Prisoner of War”. En medio de ese caos estaban los afortunados que sobrevivieron en sus propias casas, aunque tenían cortadas las fuentes de aprovisionamiento, sin luz, ni agua, ni calefacción y con los hijos caídos o prisioneros en tierras lejanas.

    En .los apuntes que guardo de aquellos meses encuentro esta frase:

    “Alemania vencida ¿Cuántas generaciones pasarán hasta que este pueblo vuelva a recuperar la normalidad? En vista de la miseria y del caos estamos convencidos de que serán muchas”

    [1] Sucedáneo

    [2] Gran Alemania

  • GerhardHoffmann_🔄31.BRUSELAS.HORA.CERO
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 31. BRUSELAS HORA CERO

    novembre 21, 2024 - Per 

    El autor describe la liberación y celebración de Bruselas, tras su viaje desde Vierzon a París, sus experiencias laborales con las tropas inglesas y americanas hacia Alemania, y conocer el drama que las SS fue quien deportó a su madre al campo de Auschwitz poco antes de su liberación.

    El viaje desde el recién liberado Vierzon hasta París no resultaba nada fácil, a través de un territorio donde reinaba una mezcla de anarquía y delirio de redescubierta libertad, típica de las revoluciones triunfantes: se requería un laissez-passer, un permiso especial para el tren y, desde luego, un tren que funcionase. Llegué a un París recién liberado con las huellas de los combates todavía presentes como, por ejemplo, la huella de un cuerpo humano marcada en el suelo con piedrecitas y un papel en el que una hija señalaba donde había muerto su padre, caído durante las refriegas de la retirada de la Wehrmacht.

    Los alemanes censaron más de 150000 judíos en París
    Bombardeo de París al inicio de la invasión Nazi
    Bombardeo de París por la RAF antes de su liberación
    París asolado
    París ocupada

    Me hospedaron en el cuartel de una unidad de resistencia española dándome un papelito que me autorizaba a circular fuera de París y que falsifiqué para dirigirme a Bruselas. Llegué a Tourcoing en la frontera de Bélgica, los guardias franceses me pidieron el pasaporte dejándome pasar a condición de no volver jamás a Francia; sus colegas belgas ni siquiera me miraron, así que entré en Bélgica el mismo día que cambiaba la moneda de la ocupación por una  nueva nacional, por lo que cada ciudadano podía cambiar doscientos francos belgas por la nueva moneda. Subí a un camión en dirección a Bruselas donde llegué sin tener ni un céntimo para el tranvía. Conmovido por mi deseo de ver a mi madre tras años de separación forzosa, alguien me pagó el billete y, por fin, me encontré ante la puerta de aquella exigua casa del barrio bruselense de Uccle, la única dirección que conocía.

    Sesenta años después del día que llamé a aquella puerta aún se me encoge el corazón al recordarlo. Se entreabrió la puerta y apareció una rubia y corpulenta señora a la que anuncié mi nombre preguntándole por Madame Hoffmann. La rubia me miró con los ojos abiertos de par en par, repitió mecánicamente “Madame Hoffmann” y cerró la puerta. Tardó un rato hasta que, acompañada por su marido, volvió a abrir y me soltó la noticia de que Madame Hoffmann había sido detenida por las SS y llevada al campo de Malinas[1].

    Madre de Gerhard Hoffman enviada al Campo de Tránsito de Malinas y después a Auschwitz. Generada por IA.

    En septiembre de 1944 ya se sabía que durante la ocupación alemana desde el campo de Malinas solían deportar a los grupos de infelices rumbo a destinos desconocidos en el este. El grupo de mi madre salió el 14 de mayo, era el transporte número veinticuatro, el último antes de la liberación. Sus huellas se pierden en dirección a Auschwitz.

    Placas conmemorativas de mujeres en Campos de Concetración
    75º Aniversario de la Liberación de Bruselas

    Ya había muchos indicios de lo que sucedía en los campos del este de Europa pero hasta la caída del Reich no se conoció enteramente la cruel realidad de lo que ahora llamamos Holocausto. Los parientes de los deportados aún podían esperar que los suyos regresasen vivos.

    Hoffmann carpintero. Imagen genedara por IA

    El primer invierno después de le liberación se pasó mal: hambre, frío, tiendas sin mercancías, la miseria que había conocido en la Viena de mi infancia y de la España de los últimos meses de la guerra. Encontré trabajo de carpintero en un taller del ejército inglés donde se montaban los vehículos para el avance de los Aliados en la conquista de Alemania.

    Hoffmann Cabo Primero del ejército de EEUU. Generada por IA

    Buscando un trabajo mejor remunerado me dieron un papelito rojo para presentarme en la oficina de empleo del ejército de Estados Unidos. Me presenté y me aceptaron, embarcándome de inmediato en un jeep hasta su base en Verdún para incorporarme como “private first class” (cabo de primera) en el glorioso US Army, me equiparon con un elegante uniforme que incluía un “helmet liner” (casco forrado). La mañana siguiente salimos hacia Alemania a una guerra que aún duraría cuatro meses más.

    [1] Campo de tránsito de Malinas. Entre 1942 y 1944 los barracones del cuartel Dossin de Malinas (Mechelen), en Flandes, fueron utilizados por los nazis como campo de tránsito por el que pasaron más de 25.000 judíos y gitanos belgas y del norte de Francia antes de ser deportados a Auschwitz-Birkenau. El 95 % de los deportados no sobrevivieron. Después de la liberación del campo, el 5 de septiembre de 1944, sus instalaciones funcionaron como campo de internamiento para nazis y colaboracionistas.

  • Gerhard Hoffmann_🌅30.LIBERTÉ,LIBERTÉ,CHÉRIE
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Francia - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 30, LIBERTÉ, LIBERTÉ, CHÉRIE

    novembre 20, 2024 - Per 

    El autor celebra la liberación de la ocupación alemana de Francia por los aliados y de Austria por el Ejército Rojo, momento de alegría y esperanza: la retirada y derrota alemana, el anticipo de los maquisards…
    Y explica las desesperanzas de los republicanos españoles: intentos fallidos como la Operación “Reconquista”, y el envejecimiento de los exiliados hasta que regresaron tras Franco.
    El protagonista pasa por Bruselas y descubre que su madre se deportó a Auschwitz. Regresó a Viena.

    Se fueron las SS pero quedaron los de la Wehrmacht. Hacía días que se sabía que los Aliados se estaban acercando pero los alemanes no eran capaces de organizar la evacuación del complejo aparato de ocupación con la rapidez debida.

    Me despedí de dos de los jóvenes reclutas austríacos del grupo de la letrina que se fueron con la tropa. Ni se plantearon desertar ya que se arriesgaban a que los cogieran los guerrilleros franceses. Vestían el uniforme enemigo y estábamos en guerra.

    La Batalla de Francia
    Haguenau, tras la batalla de Francia

    Una calurosa noche de agosto empezó un tiroteo entre los maquisards que empezaban a entrar en la ciudad y alguna patrulla alemana en retirada. Mientras los alemanes se marchaban iban llegando más y más guerrilleros reunidos en los bosques vecinos los días anteriores.

    También salían a las calles muchos vecinos que días atrás apenas oteaban tras las cortinas. Ahora, cuando la Liberación estaba a punto de consumarse, todos deseaban haber pertenecido a la Resistencia. Se trataba de ocupar las posiciones clave antes de que los miembros de la vieja burocracia se apoderasen de ellas.

    Unas desgraciadas muchachas que habían mantenido relaciones con militares alemanes fueron arrastradas al balcón de la prefectura. Entre el júbilo de la plebe se les cortó el pelo al rape. ¡Mueran los traidores! ¡Viva la libertad!

    Cuando Romorantin despertó aquella mañana, la ciudad era libre ¡Libre! ¡Libre! Tras cuatro años de ocupación alemana por fin desaparecía la Kommandantura, se iban la Gestapo y las SS, no quedaban altivos oficiales con el odioso uniforme gris, se acabaron las levas forzosas, el enemigo ya no se llevaría las cosechas. Empezaba una nueva vida.

    París fue liberado pocos días después, los tanques aliados tripulados por republicanos españoles y bautizados con los nombres Jarama, Guadalajara y Belchite entraron en la ciudad ante el júbilo del pueblo.

    La Nueve Entra En París
    Desfile de la Liberación de París

    Pero en España, Franco siguió en el poder a pesar de que todo el mundo esperaba que, una vez vencidos sus protectores, el régimen franquista estaba destinado a desaparecer.

    Mis amigos republicanos se reunieron impacientes por volver  a su tierra. Todos los que vivían en la región se marcharon a Vierzon a la espera de órdenes.

    Pero en mayo de 1944, en un discurso en el Parlamento, el británico Winston Churchill ya se había declarado a favor de Franco al demostrar su agradecimiento por haberse mantenido neutral. También había emisarios del presidente Rooselvelt en tratos con Franco para asegurarse posiciones estratégicas en España ante la Guerra Fría que se avecinaba. Durante el otoño de 1944 nos convenceríamos de que los vencedores de la guerra no iban a mover un dedo contra Franco. Para derrocar la dictadura habría que hacerlo con las armas.

    Empezamos a hablar de “Reconquista” y los republicanos refugiados en Francia se prepararon para esta lucha. Algunos pasaron la frontera con las armas que habían arrebatado a los alemanes pero la mayoría de ellos acabó cayendo en manos de la Guardia Civil. Unos pocos consiguieron permanecer escondidos en las sierras pero en 1950 hubo que reconocer que la “Reconquista”  había fracasado.

    Operación Reconquista
    Guerrilleros Españoles
    En la Vall De Aran
    Brigada UNE

    Por lo que a mí respecta, volvía a encontrarme en la disyuntiva entre los dos países que consideraba mi patria. En el periodo de octubre a diciembre de 1944 los angloamericanos estaban en la orilla del Rin y los rusos ante Berlín. En diciembre fracasó la última ofensiva desesperada de von Rundstedt[1] en las Ardenas belgas y pensé que la liberación de Austria ya no podía tardar. En consecuencia, me encontré en el deber de estar preparado para regresar a mi país.

    Tuvimos que despedirnos; mientras mis amigos partían rumbo al sur, yo fui en dirección a Bruselas donde esperaba encontrar a mi pobre madre que había sufrido cinco años de miserable vida de refugiada bajo la permanente amenaza de ser deportada a algún campo del este.

    En Bruselas recibí la cruel noticia de que mi madre había sido detenida y deportada a Auschwitz poco antes de la entrada de los Aliados. Sus huellas se perdían en un tren que se movía en dirección al este.

    Entrada de Auschvitz
    Vista Aérea actual
    Indicaciones de los Departamentos de Auschvitz

    Tuve que esperar seis meses más para regresar a mi tierra, cuando el Ejército Rojo entró en mi Viena liberada y reducida a escombros.

    Desfile de tropas soviéticas por Viena en 1945

    Los españoles se reunieron resueltos a emprender el camino de regreso a su ansiada patria. Mis compañeros se movían lentamente hacia los Pirineos. En aquel verano de 1944 todos anticipábamos el inminente final de la guerra. Nadie dudaba que para los españoles significaba el fin de la dictadura franquista y el regreso de los exiliados.

    Para mí se abría el camino hacia mi propio país liberado, por lo menos así lo creía. Y emprendí camino hacia el norte. Mis amigos españoles y yo quedamos decepcionados: Austria tuvo que esperar ocho meses, ocho largos meses de guerra total que dejó ciudades en ruinas y costó miles de vidas humanas.

    Eisenhower Da Alas A Franco Con Su Visita Años más Tarde

    ¡Y España? Franco siguió en el poder otros largos treinta años. Los jóvenes exiliados que se habían acercado a la frontera en agosto y septiembre de 1944 serían ancianos cuando por fin pudieron entrar en la deseada patria.

    Decidí viajar a París y a Bruselas para reunirme con mi madre y continuar hasta mi país en espera de su liberación.

    [1] Karl Rudolf Gerd von Runsdtedt (Aschersleben, 1875 – Hannover, 1953) Militar alemán que aplastó la resistencia del gobierno socialdemócrata de Prusia cuando éste no aceptó la disolución ordenada por Von Papen. Descontento con el nazismo, se retiró en 1938, pero Hitler le confió el mando de cuerpos de tropas que invadieron Polonia y Francia. Participó en la invasión de Rusia, al mando de los ejércitos del sur, que ocuparon Kiev, pero se opuso a la ofensiva de invierno y volvió a presentar la dimisión. Meses más tarde, Hitler le confió el mando del frente del oeste en Francia, que asumió hasta 1944. No pudo impedir el desembarco aliado de Normandía, por lo que fue sustituido por Kluge. Hitler le encargó dirigir la última ofensiva en las Ardenas, en la que fracasó. Hecho prisionero por los británicos fue internado en Nuremberg, Londres y Hamburgo y liberado en 1949 debido a su estado de salud.

  • Gerhard Hoffmann_29. VIVIR EN TIEMPO DE LOS CAÑONES
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - Guerra Civil - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 29. VIVIR EN TIEMPO DE LOS CAÑONES

    novembre 20, 2024 - Per 

    El texto describe la vida en Francia durante la ocupación alemana: Normandía, la Resistencia, relaciones con soldados alemanes, su novia catalana, y los días previos a la Liberación en 1944.

    El 6 de junio de 1944 los ejércitos aliados llegaron a las costas francesas con once mil aviones y cinco mil barcos. A una distancia que hoy se recorre en menos de dos horas se desplegó la mayor batalla de la historia militar. La Muralla del Atlántico[1], construida con el sudor de centenares de miles de trabajadores forzosos, la mayoría republicanos españoles, comenzó a tambalearse hasta que se quebró a los pocos días.

    En el curso de un mes se tomó Cherbourg, después Caen y, a finales de junio, Rouen. El camino a París quedaba libre. En julio las divisiones alemanas iniciaron la retirada que se convirtió en huida a principios de agosto. Los ejércitos aliados avanzaban hacia París.

    Día D: Desembarco de Nomarndia
    Avance Aliado: Caen 1944 Y Ahora

    En la idílica ciudad donde vivía entonces aún no se oía el estruendo de los cañones. Se sabía que habían llegado los aliados pero desconocíamos los detalles de los movimientos de las tropas.

    El duro régimen de los ocupantes alemanes continuaba con el riguroso  control de la Gestapo y la Feldgendarmerie y con el gris de los uniformes de la Wehrmacht mezclándose con los transeúntes. La población civil seguía sufriendo las acostumbradas penurias mientras se celebraban suntuosos festines en el Soldatenheim.

    Refugiados estranjeros en la Francia Ocupada. Por IA
    Refufiados españoles en Toulouse. 1945

    Sin embargo se intuía el olor de la Liberación. Las autoridades francesas ya no cumplían con todo su empeño las órdenes recibidas de la Kommandantura y los gendarmes se abstenían de proceder con rigor contra los maquisards.

    Los miembros de la Resistencia vivíamos nuestro propio romanticismo que consistía en soñar asaltos y voladuras de posiciones enemigas, acciones para obstaculizar la retirada de las tropas alemanas. Mi trabajo antinazi consistía en aprovechar mi dominio del alemán para contactar con soldados alemanes intentando convencerles de que la guerra estaba perdida. A tal fin me había infiltrado como carpintero en el cuartel alemán.

    Españoles Cántabros en La Resistencia
    Mujeres españolas en labores de Inteligencia en La Resistencia depués de duras condiciones
    La División Ebro en La Resistencia

    Pretendía balbucear algo de alemán fingiendo buscar palabras mientras las deformaba. Tuve que pasar por la Oficina de Trabajo alemana donde el oficial quiso mandarme a trabajar a Alemania pero la muchacha que allí servía escribió en el papelito “de carpintero al cuartel” y el borrachín del suboficial lo firmó.

    En aquella Francia en vísperas de la Liberación todos simpatizaban con la Resistencia aunque sólo fuese con chistes anti alemanes cuchicheados entre amigos. Incluso el vice prefecto demostraba su patriotismo extendiendo papeles falsos a los resistentes amenazados por la Gestapo; así es como obtuve mi documentación de “ciudadano español nacido en Zaragoza” que me facilitaba la entrada en el cuartel alemán para realizar el trabajo antinazi.

    En mi nuevo puesto de trabajo presencié las malicias a las que los oficiales sádicos sometían a los pobres muchachos recién quintados. A algunos de ellos les oí hablar en el dialecto de mi tierra, esa lengua que suena mucho más suave que el alemán del norte. Solían juntarse en las letrinas, frente a mi taller, para disfrutar de un momento de descanso y les escuchaba quejarse del maltrato que sufrían.

    Un día ya no pude contener más mi emoción y les dirigí unas palabras consoladoras en puro vienés ¡Menuda sorpresa, el carpintero español les consolaba en su propio dialecto! En realidad era un descuido imperdonable; si uno de los reclutas me hubiese denunciado habría acabado en los calabozos de la Gestapo. Pero lo que sucedió es que la letrina acabó convirtiéndose en el centro clandestino de nostalgia de la lejana patria.

    Años después, cuando regresé a mi país, me encontré con algunos de los amigos de la infancia que habían servido en el ejército alemán y nos preguntábamos cómo se hubiesen comportado de haberse cruzado nuestros caminos en la Francia ocupada. Aseguraban que nos hubiésemos abrazado felices de reencontrarnos. Lo dudo ¿Quién arriesgaría su vida para saludar a un amigo que, según las leyes vigentes, debía ser considerado un traidor?

    Por mi parte, el dilema es que esos soldados con uniforme alemán hubiesen sido mis enemigos y mi deber era matarles en caso de enfrentamiento; pero les tenia simpatía ya que eran compañeros míos, obligados a servir a los nazis  (algunos a regañadientes).

    Aun estábamos bajo el régimen de la Kommandantura de la Wehrmacht y podía aparecer un destacamento de las SS en cualquier momento, aunque el final ya se percibía cercano. Los magistrados franceses ya no cumplían las órdenes como antes. ¿Quién quiere aparecer como “collaborateur” en vísperas de un cambio de escenario?

    Relaciones entre derrotados y aliados. 1945
    Relaciones con tropas alemanas. Por IA

    En agosto de 1944 nuestra vida cotidiana era cada vez más difícil. Mi miserable salario no alcanzaba para las compras cotidianas y menos aún para las del mercado negro. Con mi novia catalana, hija de refugiados republicanos, los domingos recorríamos durante largas horas las bellas campiñas de la Solange en busca de algo con que calmar el hambre y, a veces, cambiábamos una manta o un trozo de jabón por un pedacito de queso de cabra que luego repartíamos con el resto de la familia.

     A principios de agosto se empezó a oír, aunque todavía a lo lejos, el trueno de los cañones, mientras nosotros gozábamos de nuestro idilio ¿Qué importancia tenían las adversidades cotidianas si íbamos a vencerlas con nuestra joven confianza? No cabía duda alguna.

    Me movía entre la colonia de republicanos españoles que conocían mi verdadera identidad de austríaco pero me consideraban uno de ellos.

    Mi novia era hija de un funcionario sindicalista que fue asesinado por falangistas a la entrada de los vencedores en el pueblo, en febrero de 1939. La madre cogió a los tres hijos y se sumó a la avalancha de casi medio millón de fugitivos que cruzaron la frontera en busca de refugio en Francia. Mi novia era la mayor, había otra hija de diecisiete años y un hermano de doce. Como tantas madres españoles, Mercedes se encontró en un país cuyo idioma desconocía, sin recursos y dependiendo de los escasos subsidios que daban las autoridades francesas.

    Yo tenía mi cuartito en una casa vecina. Los Servats me acogieron como miembro de la familia y pasaba mi tiempo libre con ellos. En la familia se hablaba en catalán, que empecé a comprender paulatinamente, mientras que conmigo conversaban en castellano

    El 22 de julio de 1944 llegaron las primeras noticias del atentado contra Adolf Hitler. Opinamos que era la señal para que el pueblo alemán se deshiciera del régimen que obviamente les estaba arrastrando hacia el peor desastre de su historia.

    Aquel verano de 1944 ¿quién podía pensar que la locura duraría nueve meses más? Ese lindo agosto nadie sospechaba que docenas de magnificas ciudades alemanas se convertirían en escombros hasta que rusos y americanos se abrazaran entre las ruinas de Berlín.

    A la espera de esa paz tan soñada escribí en mi diario la nota siguiente:

    “Más allá de los Alpes ha llegado el gran momento, la gran transformación ¡Otra guerra perdida! ¿Cuántos mutilados mendigaran por las calles esperando que se compadezcan de ellos quienes esta vez han resultado ilesos?

    Estos eran los recuerdos de mi infancia en un país vencido y desesperado después de la guerra de 1914.

    En mi taller ya no se trataba de construir ridículos tanques simulados de madera. Los dos carpinteros fabricábamos maletas de madera para los oficiales. Para que sus botines se quedasen en Francia fijamos los fondos de esas maletas con sólo tres clavos.

    Un día volvía del trabajo como de costumbre a casa de mi novia llevando provisiones para los tres muchachos que estaban allí escondidos esperando incorporarse al maquis. Me aguardaba una sorpresa: justo al doblar la esquina para entrar en la alameda donde vivíamos habían instalado un destacamento de las SS. Uno de los guardias, rubio, con su odioso uniforme negro, estaba fijando el cartel con la advertencia “EINTRITT BERBOTEN!”

    No había nada que hacer, tenía que pasar por allí. Debía entrar en casa como fuese. Intentando contener mis nervios me dirigí al rubio SS y le dije, en el peor alemán que logré balbucear: “DAS NIX GUT-FRANZOSEN NIX DEITCH; IK DIR MAKEN”. El germano, feliz por la inesperada ayuda, me tendió la tiza y escribí con cuidada caligrafía: “ENTRÉE INTERDITE”. Le ayudé a fijar el cartel en el tilo. El muchacho me lo agradeció y pasé en dirección prohibida.

    En casa, la familia de tres mujeres y el niño estaban amedrentados. Los tres muchachos escondidos estaban en el cuartito de detrás de la puerta mientras que en la cocinita los SS se habían sentado alrededor de la estufa. Su jefe, el Sturmbannführer o quizá Obersturmbannführer, conversaban pacíficamente frente a la madre en su correcto francés de colegio. Nos contó que era de Viena, de padres húngaros, obviamente de buena familia.

    Hacia mediodía desaparecieron casi todos de repente, dejando sólo a dos o tres de guardia; regresaron al oscurecer reuniéndose nuevamente en nuestra cocinita y retomando la conversación. El jefe le pasó la cazadora a la madre, pidiéndole que le cosiese un botón suelto. Al ponerse las gafas la pobre mujer descubrió el agujero de una bala y el SS le explicó tranquilamente, siempre en su súper correcto francés de colegio: “Ce matin, c’était d’un de vos gens…” (Esta mañana, fue uno de los vuestros…).

    ¿Por qué no nos apresaron si ya sospechaban nuestra filiación? Tal vez para poder seguir disfrutando de aquel pacífico episodio en vísperas del final.

    En la puerta vi a un SS llorando. Era el muchacho rubio de la mañana y le oí sollozar amargamente: “Ich möcht’ heim, zu Mutter…” (Quiero ir a casa con mi madre…). Le quedaban nueve meses para acabar y mucho riesgo de perder la vida.

    La mañana siguiente el aquelarre había terminado. La SS se fue.

    [1] La Muralla del Atlántico fue una gran cadena de puntos de refuerzo construida durante la Segunda Guerra Mundial por la Alemania nazi que tenía la misión de impedir una invasión del continente europeo desde Gran Bretaña por parte de los Aliados. La edificación de este proyecto se confió en 1942 a la Organización Todt. La zona costera del Canal de La Mancha bajo control alemán se dotó de todo tipo de bunkers, blocaos, casamatas, trincheras, túneles y demás estructuras defensivas.