ELS-PALAUS-I-ELS-PARCS-DELS-INDIANOS-SAMA

🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)

juny 8, 2025 - Per Marc Santboià

El llegat dels “Indianos”, aquells catalans que van fer fortuna a Amèrica i van retornar amb el desig de plasmar la seva riquesa i influència en la seva terra natal, és un capítol fascinant de la nostra història, però també un que requereix una anàlisi crítica de les seves arrels. Entre ells, la família Samà destaca no només per la seva prosperitat, sinó per la visió arquitectònica i paisatgística que va importar des de les terres cubanes, una fortuna construïda, en part, sobre el tràfic d’esclaus i l’explotació laboral a les seves plantacions de sucre. Aquest post explora com la vibració de Marianao a l’Habana va inspirar dues joies arquitectòniques a Catalunya: el Parc Samà de Cambrils, amb una inclinació modernista, i el Parc Marianao de Sant Boi, amb un caràcter més medieval i gòtic, sense oblidar l’enginy de la gestió de les seves aigües, tot plegat emmarcat en el complex context de la seva prosperitat colonial.

Els Indians i els Samà i Torrents (Tate Cabré, 2009. Obra: ‘Cuba a Catalunya. El llegat dels indians’)¹

1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)¹

1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)²

1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (sacrificis gaire bé invisibles de Sant Boi del 98 que va incitar la independència de cuba)
1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)
1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

Els Palaus i Els Parcs dels Indianos Samà des del seu Origen a La Habana’. Vídeo amb suport d’IA.

PodCast amb el Suport de Gemini Deep Search AI (Castellà)

L’arquitectura del Marianao de l’Habana i les arrels de la fortuna Samà

Marianao, avui un municipi de l’Habana, va ser al segle XIX i principis del XX un suburbi residencial d’elit que va créixer amb la prosperitat econòmica de Cuba. No era un parc en el sentit estricte, sinó una vasta extensió de finques, palaus i vil·les sumptuoses que contrastaven amb l’urbanisme colonial més dens del centre de la capital. L’arquitectura de Marianao reflectia la riquesa i el gust cosmopolita dels seus habitants. S’hi van adoptar estils europeus i influències americanes, donant lloc a una amalgama d’estils que incloïen el neoclàssic, l’eclèctic i, posteriorment, l’Art Decó, amb algunes expressions modernistes en barris més nous com Miramar.

Aquest districte es va convertir en un símbol de modernitat i opulència, amb clubs de camp, hipòdroms i residències que feien gala de grans jardins i dissenys innovadors. Per a Salvador Samà, el Marquès de Marianao, aquest entorn no només representava el lloc on va forjar la seva fortuna, sinó també una font d’inspiració estètica. És crucial assenyalar, però, que aquesta fortuna i la capacitat d’invertir en projectes tan ambiciosos com el de Marianao a l’Habana i, posteriorment, a Catalunya, van tenir les seves arrels en el tràfic d’esclaus i l’explotació de la mà d’obra esclava a les plantacions de sucre cubanes. La família Samà, com moltes altres fortunes “indianes”, va participar activament en la darrera onada del tràfic transatlàntic d’esclaus, un sistema que va generar una immensa riquesa a costa d’una inhumanitat abismal. Així, el seu somni de recrear aquesta grandesa i exuberància tropical a Catalunya, transportant una part de l’Habana a la seva terra natal, ha de ser entès des d’aquesta perspectiva, un llegat construït sobre la base del colonialisme i l’esclavitud. L’extensió i la diversitat arquitectònica de Marianao van ser el punt de partida per als seus projectes més ambiciosos a la península.

*L’antic Palau de Salvador Samà a Marianao de La Habana³ habitada entre el 1864 i el 1934, encara era propietat de la família*

El Palau de Salvador Samá, també conegut com la Quinta Hidalgo en les seves últimes etapes, va ser una destacada mansió neoclàssica situada a Marianao, originalment una quinta d’estiueig de Doña Rafaela Santibáñez de Oleazar. Llogada el 1844 i adquirida el 1849 per Salvador Samá y Martí, I Marquès de Marianao, aquest la va transformar en un luxós palau amb una façana imponent, un gran portal amb columnes toscanes i terres de marbre, incloent-hi una capella familiar. Després de la mort del Marquès el 1866, va passar per diverses mans, inclosa la del banquer Julio Hidalgo, que hi va invertir considerablement i el va convertir en un punt de trobada per a l’alta societat. Aquest palau va ser testimoni d’esdeveniments històrics clau, com la reunió entre Máximo Gómez i les viudes de Carlos Manuel de Céspedes i José Martí, i va servir com a seu de les legacions nord-americanes, allotjant fins i tot el Secretari d’Estat William Taft. Amb el canvi de segle i el desplaçament dels centres d’estiueig, l’immoble va perdre la seva funció original, convertint-se primer en el Sanatorio Malberty i, a la dècada de 1950, en la fàbrica d’havans i cigarrets José L. Piedra. Actualment, l’edificació es manté dempeus i en bon estat, tot i que molt modificada, sent la fàbrica de tabacs Héroes del Moncada, i conservant només alguns detalls del seu antic esplendor. Avui en la zona habitable viu una decoradora de La Habana (2023).

Infografia: El Llegat dels Samà – Un Viatge Arquitectònic de Cuba a Catalunya

El Llegat de Marianao

Un Viatge Arquitectònic de Cuba a Catalunya

“Aquestes estructures no són simples edificis; són manifestacions tangibles d’un viatge transatlàntic i un desig arrelat de deixar un llegat.”

L’informe analitza el fenomen “Indiano” a través de la família Samà, que, enriquida a Cuba, va voler recrear l’atmosfera de l’illa a Catalunya. Aquesta infografia visualitza les dades d’aquest llegat, comparant el districte inspirador de Marianao a La Habana amb les seves seves manifestacions catalanes: el Parc Samà a Cambrils i el Parc Marianao a Sant Boi de Llobregat.

La Inspiració: Marianao, La Habana

El districte de Marianao a La Habana va ser el far de modernitat i opulència que va inspirar la família Samà. No era un sol parc, sinó un suburbi pròsper amb zones residencials exclusives, clubs de camp i una arquitectura eclèctica que trencava amb l’urbanisme colonial tradicional.

Distribució d’estils arquitectònics prominents a la Cuba del segle XX.

Evolució Clau de Marianao (Cuba)

1900-1920

Transformació en el principal suburbi residencial de La Habana, amb un boom de la construcció.

1925

Construcció del monumental “Colegio de Belén”, conegut com “El Palau de l’Educació”, símbol de la prosperitat del districte.

1959

Després de la Revolució Cubana, les propietats privades són expropiades per a ús públic, transformant radicalment el caràcter del districte.

Dues Visions, Una Arrel

Tot i que tant el Parc Samà com el Parc Marianao van néixer de la mateixa visió “Indiana” i van ser dissenyats per Josep Fontserè, les seves expressions arquitectòniques i evolucions van divergir, reflectint diferents facetes del desig de legitimar la fortuna i el llegat familiar.

Parc Samà (Cambrils)

Un Jardí Romàntic i Modernista

Un retir privat dissenyat per evocar directament la Cuba colonial, amb una rica ornamentació, un llac elaborat i la crucial col·laboració d’un jove Antoni Gaudí, que va plantar la llavor del modernisme.

🌳 🦜 🏛️

Parc Marianao (Sant Boi)

Un Castell Neogòtic Urbà

Una finca que va esdevenir parc públic, amb un palau d’inspiració neomedieval que buscava associar la riquesa indiana amb l’estètica aristocràtica europea, integrat en un teixit urbà en expansió.

🏰 🏙️ 🌴

Anàlisi comparativa d’atributs clau entre els dos parcs catalans.

Trajectòries de Conservació Divergents

Parc Samà: De Retir Privat a Patrimoni Cultural

El Parc Samà ha mantingut en gran mesura la seva integritat com a jardí històric. La seva evolució reflecteix la transició d’una mostra exclusiva de riquesa a un bé públic enfocat a la conservació i l’educació, adaptant-se a canvis socials com la Guerra Civil.

Distribució d’usos històrics i actuals del Parc Samà.

Parc Marianao: D’Oasi a Parc Urbà

El Parc Marianao de Sant Boi va enfrontar majors pressions urbanístiques, amb la conversió de parts de la finca original en un barri residencial. La seva integritat original es va fragmentar, resultant en un parc públic més integrat però disminuït dins la ciutat.

Distribució d’usos històrics i actuals de la finca de Marianao.

El Misteri de les Aigües de Sant Boi

Una de les característiques més fascinants del Parc Marianao de Sant Boi és el seu complex circuit d’aigua subterrània, una proesa d’enginyeria del segle XIX. Aquest sistema no només abastia el palau i el llac, sinó que possiblement formava part d’una xarxa més àmplia que connectava diverses finques de la zona.

💧

Masia de Santa Bàrbara / Conca del Llor

⟶

🏰

Finca i Llac del Palau Marianao

⟶

🏭

Colònia Güell (Possible connexió)

Flux simplificat del sistema de canalització d’aigua subterrània a Sant Boi.

Les Arquitectures dels Parcs dels Samà i Marianao

La visió de Salvador Samà va prendre forma en dos grans projectes a Catalunya, ambdós dissenyats inicialment per Josep Fontserè i Mestres, però amb evolucions arquitectòniques i estilístiques pròpies que reflecteixen diferents sensibilitats de l’època.

Característica	Parc Samà (Cambrils)	Parc Marianao (Sant Boi)
Inici de la construcció	1881	~1880 (Palau 1885-1890)
Arquitecte	Josep Fontserè (Mentor de Antoni Gaudí)
Estil	Romàntic, modernista	Medieval eclèctic
Característiques clau	Rica ornamentació, llacs, potencial influència de Gaudí	Llacs, estructures semblants, palau d’inspiració medieval
Promotor	Salvador Samà i Torrents
Inspiració colonial	Cuba

El Parc Samà (Cambrils): L’Elegància Modernista i Romàntica

Situat a Cambrils, el Parc Samà és la materialització més evident del desig de recrear un “bosc tropical” o una “colònia cubana” a Catalunya. El seu disseny respon a una estètica romàntica amb elements que ràpidament s’obririen al modernisme. El palauet central, tot i tenir una base clàssica, incorpora elements ornamentals que ja presagien la nova corrent. La figura clau en la seva definició modernista va ser un jove Antoni Gaudí, qui, sent aprenent de Fontserè, va treballar en el projecte. Se li atribueixen la cascada, el pont i elements del llac, que ja mostren la seva llibertat formal i el seu ús de la pedra natural d’una manera orgànica i innovadora, molt diferent del que seria el palau del Parc Marianao. La riquesa botànica, els elements aquàtics com el llac i la cova, i l’abundant presència d’aus exòtiques, subratllen el caràcter d’homenatge a l’esperit d’ultramar.

Llista de punts enumerats del Parc Samà i ruta a peu suggerida:
– Aquesta ruta està pensada per recórrer el parc de forma circular, començant pels voltants de l’entrada, explorant la zona central del llac i boscos, passant pels aviaries i zones de jocs, per acabar visitant el Palau i els museus que es troben més propers a l’entrada/sortida.
Començarem per l’entrada i farem un recorregut que ens porti per les principals atraccions, acabant en els espais de restauració i museus.
Entrada + Taquilla + Botiga (1): Punt d’inici i accés al parc.
Antiga faisanera (2): Molt a prop de l’entrada.
Projecte de conservació de la tortuga Mediterrània (3): Un dels projectes de conservació, proper a l’entrada.
Projecte de conservació del faisà daurat (4): Un altre projecte de conservació proper.
Projecte de conservació de l’Eriçó (5): El tercer projecte de conservació.
Cavallerisses / Refugi de rucs (26): A prop dels projectes de conservació i en la mateixa zona.
Parterre d’àloe vera (25): Situat a la part central del parc, a prop de les cavallerisses.
Camp de lavanda (24): Al costat del parterre d’àloe vera.
Llac (6): El cor del parc, amb els ponts penjants i les illes.
Gruta del taxòdium (7): Accés reduït, passada la zona del llac.
Bosc de daines (15): Després de la gruta del taxòdium, una àrea més boscosa.
Mirador del Bosc (14): Gruta fosca que fa de mirador, a la zona nord-oest.
Canal i cascada (13): Font d’aigua per al llac, amb una gruta artificial.
Torre mirador (12): La Torre Angulo, de 24 metres, una mica més allunyada.
Hivernacle Fontcuberta (11): L’hivernacle amb palmàcies i arbres tropicals.
Aviari Marianao (18): Aviari amb ocells exòtics, recreant una selva tropical.
Antiga moneria (19): Espai de petites psitàcides.
Adormidors anàtides (22): Instal·lació per a ànecs, un dels últims punts de fauna.
Zona de jocs i pícnic (21): Ideal per un descans, especialment si es va amb nens.
Casa Palau (8): La residència del Marquesat, no accessible a l’interior, però d’interès arquitectònic.
Font sortidor (9): Darrere del palau.
Gerro de Vichy (20): Gerro ceràmic prop de la Casa Palau.
Font de les cloïsses (23): Font decorativa amb cloïsses naturals.
Pavelló dels lloros. Mirador d’Hèracles (17): Amb l’escultura d’Hèracles.
P. Citrus (10): Un punt sense descripció detallada al text original, però que es pot visitar a prop.
Bar Samà / Museu del Vermut Yzaguirre (28): Per una pausa i degustació, situat a prop de l’entrada/sortida.
Museu de l’Oli Mas del Miu (29): L’antic molí, també a prop de l’entrada/sortida.
Saló del Marquesat (27): Sense descripció específica, però es pot visitar a la sortida.

El Parc Marianao (Sant Boi de Llobregat): El Caràcter Medieval i Gòtic

Per contra, el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat va prendre una direcció arquitectònica marcadament diferent, orientada cap a una estètica més europea i historicista. La peça central és un imponent palau d’estil neogòtic-medieval, amb torres emmerletades, finestrals ogivals i una aparença de castell fortificat. Aquesta elecció estilística no era casual; buscava legitimar la riquesa adquirida a Cuba associant-la amb la noblesa i l’antiguitat del vell continent. Era una manera d’arrelar la figura de l’Indiano a la tradició aristocràtica catalana, a través d’una arquitectura que evocava la història i la fortalesa.

Mentre el Parc Samà volia transportar un fragment de Cuba a Catalunya, el Parc Marianao de Sant Boi es presentava com una afirmació de la riquesa indiana dins un marc de tradició i poder europeu, evidenciant la dualitat d’identitats que molts indianos experimentaven.

A la finca de Marianao també hi havia la Torre de la Miranda⁴, una torre d’estil eclèctic que es creu que es va construir al voltant de la mateixa època. Cal destacar que l’estil arquitectònic de la Torre de la Miranda reflecteix les tendències modernistes de l’època i contrastava amb l’estil neomedieval del Palau de Marianao. N’hi ha testimonis que veuen la mà d’Antoni Gaudí en aquesta obra. Josep Faura, masover dels Samà, explica l’anècdota de com varen pujar el Crist del mirador i que no hi era en la construcció origial.

Les Aigües del Parc de Marianao de Sant Boi⁶

Una xarxa de galeries subterrànies proveïen d’aigua a gran part de la comarca. Més enllà de la seva arquitectura palatina, el Parc Marianao de Sant Boi amaga un dels seus secrets més fascinants i una mostra d’enginyeria hidràulica del segle XIX: el seu complex sistema de captació i distribució d’aigües subterrànies. Aquest aspecte, menys visible que les façanes del palau, és crucial per entendre la funcionalitat i la riquesa de la finca original.

El Marquès de Marianao no només va construir un parc amb llacs artificials, sinó que va assegurar el seu abastament a través d’una intricada xarxa de canals i galeries subterrànies que recollien aigua de punts com la Masia de Santa Bàrbara, situada en la conca del Llor. Aquest sistema de recollida i conducció no només garantia l’aigua per als llacs i les necessitats de la finca, sinó que se sospita que podia tenir connexions o influir en la xarxa hidràulica d’altres propietats properes, com la Colònia Güell.

La complexitat d’aquesta infraestructura subterrània posa de manifest no només la inversió econòmica, sinó també el coneixement tècnic i la visió a llarg termini de la família Samà. Era un element fonamental per mantenir l’exuberància del paisatge, la frescor dels jardins i el funcionament de les fonts i elements aquàtics, convertint el parc en un veritable oasi enmig d’un entorn que, amb el temps, esdevindria més urbanitzat. Aquest control de l’aigua era una expressió més del poder i la capacitat transformadora dels indianos.

“Un escenari rodó seria la galeria que hi ha al parc de Marianao, construïda amb maons i que permetia l’abastament d’aigües al palau neogòtic del Marqués Samà i de Marianao i al seu llac artificial; les aigües venien des de la conca de la vall del Llor.(…)
Fa algunes dècades, els nens de la Ciutat Cooperativa es ficaven i jugaven a dins d’una d’aquestes galeries que venia des de l’entorn de la masia de can Ros del Llor i anava a parar a la de can Soler a la Colònia Güell.(…)”⁷

Mines i Canalitzacions d’Aigua a Sant Boi de Llobregat amb l’enginyeria del Segle XIX

Zona/Ubicació(Canals subterranis històrics)	Tipus d’Estructura: Mines, boques i galeries (clau abans dels sistemes moderns)	Descripció/Detalls (Per a agricultura, llars i indústria)
Ermites de Sant Ramon ⁸ i Santa Bàrbara	Mina	Fonts d’aigua en terrenys elevats.
	Arxius	Registres històrics de fonts d’aigua.
	Mapes antics	Ubicació i direcció de les Mines d’Aigua.
	Boques de Mina	Entrades antigues.
	Galeries	Galeries tapiades.
Finca i Parc Marianao	Sistema intern	Pous, manantials, cisternes, dipòsits.
	Canals	Connexió a fonts externes (Santa Bàrbara, Llor).
	Boques de Mina	Senyals arquitectòniques a la finca.
	Galeria	Abastament del palau i llac.
Zona del Montbaig, el Bori i la vall de Can Carreres⁹	Mines d’aigua	Mines de Garzulla, Guinovart, Benviure. Arquitectura: “Mina Blanca”, “Mina Bancada”, voltes, “pitxolins”.
Zona del Montbaig, el Bori i la vall de Can Carreres⁹	Pous de pas	Pous de construcció i manteniment.
Casa Gran del Bori	Galeria	Condueix aigua a la bassa del Benviure.
Vall de can Carreres, riera Guinovart	Galeria	Entrades a galeries.
Benviure	Galeria	Entrada en barraca de 1912.
Can Castellet	Mina d’aigua	Entrada tapiada, antiga font.
Colònia Güell (Can Soler i Masia Can Julià)	Recursos hídrics	Pous, manantials, drets de reg.
	Mina d’aigua	Mina d’aigua pròpia.
	Testimonis	Records de punts d’aigua.
	Sistema sofisticat	Sistema d’aigua per a la fàbrica i el poble.
	Fonts	Pous propis, bombeig del riu, connexió a Can Julià.
Ciutat Cooperativa	Canals subterranis	Connexió entre Llor (possible amb Marianao en l’altre sentit) i Can Soler (Colònia Güell).
Ciutat Cooperativa	Boques de mines	Entrades segellades.

Conclusió:

Els parcs dels Indianos Samà, tant el de Cambrils com el de Sant Boi, romanen com a testimonis vivents d’un passat esplendorós i d’una època de grans transformacions socials i econòmiques. No obstant això, és indispensable abordar aquest llegat de manera integral, reconeixent la procedència de la riquesa que va permetre la seva creació, fruit del colonialisme i la tràgica realitat de l’esclavisme. Avui, la seva actualitat passa per ser espais de memòria, cultura i esbarjo, accessibles al públic i gestionats amb l’objectiu de conservar el seu valor històric i paisatgístic, alhora que serveixen com a punts de reflexió sobre la complexitat del nostre passat i les conseqüències ètiques de certes fortunes. El Parc Samà, amb la seva clara vocació de jardí històric, es manté com un referent de l’art dels jardins romàntics i modernistes. El Parc Marianao de Sant Boi, integrat en el teixit urbà, s’ha adaptat a les necessitats de la comunitat, tot i que conserva elements arquitectònics singulars i el seu secret subterrani hidràulic. El futur d’ambdós passa per continuar la seva rehabilitació, investigació i difusió, garantint que el llegat dels indianos Samà perduri com a font d’aprenentatge i gaudi per a les generacions futures, però sempre amb una mirada conscient i crítica sobre totes les seves dimensions històriques.

Referències:

MARINAO’s: Els Indians i els Samà i Torrents (Tate Cabré, 2009)
Entrevista Carles Vallejo (SantBoi[.Tv]) a Carles Serret (AHMSB)
El Llegat de Marianao: Un Estudi Comparatiu Històric i Arquitectònic de Parcs a Cuba i Catalunya. Anàlisi indicat per SantBoi.Tv a Gemini Deep Search, 5-6-2025
Palacio de Salvador Samá (La Habana neoclásica). fotosdlahabana. (Jul 23, 2023)
MARIANAO’S – La Miranda I Gaudí, No Dades, Sí Testimonis – HD
MARIANAO’s – Les aigües de la Finca Lllacs, mines i pous
Passarel·les subterrànies a Sant Boi (genèric): Sant Boi Misteríós (2007, del Llor a Marianao i a Can Soler – Colònia Güell)
Visita el 2014 d’una mina d’aigua antiga a la falda de Sant Ramon
Les Mines d’aigua al Bori i a la vall can Carreres Sant Boi de Llobregat. Josep Mª Cervelló

111.QUI-ERA-EL-MARQUES-DE-MARIANAO.EsclavismeITorrents.jpg

🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)

juny 2, 2025 - Per Marc Santboià

L’entrevista sobre Salvador Samà i Torrents, a través de les perspectives de Carles Vallejo i Carles Serret, explora la vida i influència de Salvador Samà i Torrents, el Marquès de Marianao, en el context de les subversions del segle XX a Espanya. Es desglossen els orígens, la pèrdua de les colònies espanyoles, la influència en la restauració borbònica, la seva participació en la repressió del moviment obrer, i la seva implicació en el cop d’estat de Primo de Rivera després de fer-se responsable del Somaten.

1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)

1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)
1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (sacrificis gaire bé invisibles de Sant Boi del 98 que va incitar la independència de cuba)
1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)
1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

L’Origen del Marquesat de Marianao: de La Habana a Sant Boi. Vídeo amb suport d’IA.

ELS MARIANAO ESCLAVISTES¹

PodCast amb el Suport de Gemini Deep Search AI (Castellà)

La família Samà, originària de Vilanova i la Geltrú, representa un cas paradigmàtic d’indians que van amassar una considerable fortuna a la Cuba del segle XIX. La seva prosperitat va estar intrínsecament lligada al comerç d’esclaus, una activitat central als seus negocis des de l’arribada de pioners com Pau Samà i Parès a principis de segle. Membres clau com el mateix Pau, juntament amb Joan, Josep i, de manera molt destacada, Salvador Samà i Martí (posteriorment I Marquès de Marianao), van consolidar i expandir aquest lucratiu negoci. Van operar a través d’empreses familiars com “Samà Germans” i “Samà, Nebot i Cia”, participant activament en el trànsit: des de capitanejar vaixells negrers com el Non Plus Ultra, subministrar esclaus als enginys sucrers, fins a continuar clandestinament amb el trànsit després de la seva il·legalització formal. Aquesta activitat els va permetre acumular una ingent riquesa i assolir un notable estatus social i polític tant a Cuba com a Espanya. Les fortunes obtingudes, l’origen de les quals estava tacat per l’explotació, van ser reinvertides significativament a Catalunya, especialment a Vilanova i la Geltrú i Barcelona, finançant el desenvolupament urbà, industrial i diverses obres filantròpiques, un llegat que avui és objecte d’una revisió crítica necessària en el debat sobre la memòria històrica de l’esclavatge.

El primer Samà que va obtenir un títol nobiliari, el marquesat de Marianao, va ser Salvador Samà i Martí. En ser solter, va testar el 1866, deixant tots els seus béns a favor del seu nebot, també indià, Josep Samà.

Escut-del-Marques-de-Marianao-I-quadre-de-Salvador-Sama-i-Marti

Els Indianos Samà a Cuba

Una mirada a la seva implicació en l’economia esclavista del segle XIX

1. Context: Cuba al Segle XIX

Durant el segle XIX, Cuba va ser un motor econòmic clau per a Espanya, atraient migrants, especialment catalans. La seva economia de plantació (sucre, cafè) depenia massivament del treball forçat de persones esclavitzades. En aquest escenari sorgeix l'”indiano”, espanyol que buscava fortuna a Amèrica. La família Samà, de Vilanova i la Geltrú, és un exemple paradigmàtic, acumulant riquesa a Cuba, part d’ella a través del tràfic d’esclaus.

Cuba va ser l’últim territori americà a abolir l’esclavitud:

1886

Aquest informe analitza la participació dels Samà en el negoci esclavista: els seus orígens, desenvolupament, operacions a Cuba i el seu final, així com l’impacte de les seves fortunes.

2. Orígens i Establiment a Cuba

A principis del segle XIX, Pau Samà i Parès arriba a Cuba, fundant una casa de comerç. Va identificar ràpidament el lucratiu negoci del comerç d’esclaus. Salvador Samà i Martí va arribar el 1817.

Van fundar Samà Hermanos (Pau Samà i Parès i Josep Samà i Domènech). L’empresa de Pau Samà va arribar a generar beneficis extraordinaris:

Benefici en 2 anys de la companyia de Pau Samà:

255%

(Font: Document d’investigació)

Fites Primerenques Clau:

1814

Pau Samà i Joan Samà i Vilardell reclamen indemnització per un vaixell negrer capturat.

1820

Pau Samà i Joan Samà i Vilardell catalogats entre els principals negrers de Cuba.

El comerç d’esclaus va ser central i altament rendible per als Samà des dels seus inicis, impulsant la seva acumulació de capital.

3. Expansió del Negoci Esclavista

La implicació dels Samà va créixer al llarg del segle XIX, amb diversos membres i estructures empresarials adaptant-se, fins i tot a la il·legalitat del tràfic.

Figures Centrals i Rols:

Membre	Període Principal	Evidència Clau en Negoci Esclavista
Pau Samà i Parès	Principis s. XIX – 1832	Primers negrers, benefici 255%, vaixell capturat (1814).
Joan Samà i Martí	c. 1824 – 1835	Capità del vaixell negrer Non Plus Ultra (1816).
Josep Samà i Martí	Actiu des de c. 1816	Receptor d’esclaus (Non Plus Ultra, Noticioso), va operar clandestinament.
Salvador Samà i Martí	1811 – 1866	Navilier (tràfic), proveïa ingenis, venia “tasajo”, propietari d’ingenis (1857).
Antoni Samà i Urgellès	Actiu c. 1866	Administrador de Samà i Cia, “relació directa amb la trata” (1866).

Evolució Empresarial:

Samà Hermanos

(Principis s. XIX)

➔

Samà, Hermanos y Sobrinos

(1826)

➔

Samá, Sobrino y Cía

(Posteriorment)

Van participar també en companyies mixtes com Samà, Raventós y Cía, col·laborant amb altres indianos.

Les operacions incloïen capitanejar vaixells negrers (ex. Non Plus Ultra, Noticioso), proveir esclaus a ingenis i operar clandestinament després de la prohibició. Salvador Samà i Martí va exemplificar una integració vertical i horitzontal en l’economia esclavista.

4. Presència i Influència a la Cuba Colonial

Salvador Samà i Martí va assolir gran prominència social i política. La seva influència va facilitar els seus negocis, incloent el tràfic d’esclaus.

Salvador Samà i Martí: Càrrecs i Títols Destacats

Coronel de Milícies de l’Havana
Cònsol i prior del Reial Tribunal del Consolat
Consiliari de la Reial Junta de Foment
Conseller d’Hisenda
Senador vitalici del Regne d’Espanya
Marquès de Marianao (concedit el 1860)

Antoni Samà i Urgellès va ser Marquès de Samà. Aquestes distincions reflecteixen l’estatus assolit.

Propietats i Inversions: Salvador Samà i Martí posseïa cases a l’Havana, una finca a Bacuranao i, des de 1857, ingenis sucrers (tot i que els noms específics no estan detallats en les fonts primàries de l’informe). Es va dedicar a la importació (vins, carbó) i va ser prestador.

Es van integrar en l’elit cubana, amb aliances com la de Salvador Samà amb Julián Zulueta. La riquesa derivada de l’esclavitud no va impedir el seu ascens social.

5. Fi del Tràfic i Abolició de l’Esclavitud

El segle XIX va veure canvis radicals en la legalitat de l’esclavitud.

Fites Legals Clau:

1820

Espanya declara il·legal el tràfic transatlàntic d’esclaus. La prohibició va ser incomplida sistemàticament durant dècades. Els Samà (ex. Josep Samà i Martí) van operar en la clandestinitat.

1866

L’empresa “Samà i Cia” (Antoni Samà i Urgellès) encara mantenia “relació directa amb la trata”.

1886

Abolició definitiva de l’esclavitud a Cuba.

Adaptació: Després de l’abolició, les fortunes Samà, ja diversificades, es van reorientar a altres sectors: comerç lícit, finances, propietats, indústria a Catalunya.

Salvador Samà i Torrents (II Marquès de Marianao) va tenir carrera política i va advocar per la independència de Cuba. La influència econòmica va persistir gràcies al capital acumulat i “rentat” a través d’inversions legítimes.

6. Llegat Econòmic i Memòria Històrica

Les fortunes dels Samà, originades en gran part en l’economia esclavista cubana, es van reinvertir massivament a Catalunya, deixant un llegat visible i generant un debat actual sobre la memòria històrica.

Reversió de Fortunes a Catalunya (Vilanova i la Geltrú, Barcelona):

🏠 Immobiliari

Propietats urbanes i rústiques (ex. “Sínia del Indiano”).

🏭 Industrial

Empreses tèxtils (Sogas Batllori y Cía, Miquel Puig y Cía).

🏦 Financer

Participació en el Banc de Vilanova (Antoni Samà i Urgellès).

🏛️ Filantropia i Obres Públiques

Finançament d’esglésies, Hospital de Vilanova, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Parc Samà (Cambrils).

“Van arribar a ser els homes més rics i poderosos de Vilanova i la Geltrú… Van construir grans mansions, fàbriques, escoles, monuments, teatres, museus, edificis públics, carrers, places i fins i tot van portar el ferrocarril a la ciutat.” (Font: vilanova.blog)

Debat Actual: Avui existeix una revisió crítica de l’origen esclavista d’aquestes fortunes. Publicacions i estudis (ex. “Negreros y esclavos”) exposen la implicació de famílies com els Samà. La placa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb noms com Antoni Samà i Urgellès i el Marquès de Comillas (ambdós vinculats a l’esclavisme), és un punt de reflexió. Aquest llegat és ambigu: progrés material vs. costos humans.

7. Conclusió

La família Samà va tenir una profunda implicació en l’economia esclavista de Cuba al s. XIX. Figures com Pau, Joan, Josep i Salvador Samà i Martí van liderar negocis que incloïen el tràfic de persones, generant enormes fortunes.

Després de l’abolició (1886), el capital acumulat, ja diversificat, es va reinvertir a Catalunya, deixant un llegat econòmic i patrimonial durador.

La història dels Samà il·lustra la interconnexió entre capitalisme, colonialisme i esclavitud. El seu estudi exigeix una reconsideració crítica de les narratives històriques, reconeixent tant les contribucions materials com els immensos costos humans.

Casa dels Marquesos de Marianao²

Angel Gutierrez Fernandez: “Construïda el segle XIX, van ser propietaris en diferents èpoques tres dels Marquesos de Marianao:
– el 1864, Salvador Sama Martí;
– el 1887, Salvador Samà i Torrents; i
– el 1934 – Guerra Civil -, Salvador Samà i de Sarriera,
segons dades de la antiquíssim Registre de Propietat Colonial del Sud, presos al municipi de la Lisa.“
Cristina Rodriguez. Arquitecta, l’Havana: “Ubicada a l’avinguda 57 abans anomenada Sama, directament la primera paral·lela a 51, baixant la lona de Marianao cap al lloc de la Lisa, al barri Pocito. La imatge que presenta ara és molt diferent de l’original, ocupava de 57 l’entrada fins a 51 el fons. Després va ser del banquer Hidalgo pare de Lili la propietària de la mansió del Vedado on avui hi ha el Centre Fidel Castro. La casa de Sama després va ser ocupada per una tabaqueria i va començar la seva modificació i decadència”.
Jorge Barcelo Sanchez de Verona: “El 2023 era propietat de la restauradora i decoradora Marta Escobar que a més va ser l’artífex que va salvar aquesta propietat de la destrucció total, és la senyora que es veu a la foto parada a la porta, mereix sens dubte premi per la seva obra”.

RAFAELA TORRENTS I HIGUERO³

Josep Samà, indià, des del 1858 marit amb 36 anys de Rafaela Torrents amb 21, i que va tenir el 1852 una filla no reconeguda d’una relació a Cuba, va morir soprenentment dos mesos abans que el seu oncle, Salvador Samà i Martí, el maig de 1866 a l’edat de 43 anys. D’aquesta manera l’herència i el títol de marquès de Marianao van passar a un nen de cinc anys amb una mare jove de 26 anys intel·ligent i ambiciosa.

Va ser una dona de negocis que va gestionar una fortuna, va adquirir el Mas Samà a Cambrils el 1872 segons una primera referència, que li va proporcionar una posició econòmica molt destacada i amés va poder obrir o tancar camins al camp de la política i aconseguir poderosos “amics” com Victor Balaguer que va llançar la carrera política del seu fill com a diputat.

L’ennobliment complet dels Samà-Torrents va ser pel de Marquesa de Villanueva i la Geltrú que va aconseguir Rafaela un any després celebració de l’Exposició del 1888.

Rafaela Torrents i Higuero va amassar la fortuna I influència què va rebre Salvador Samà i Torrents
– Dona de Josep Samà Mota (pare de mort temprana de Salvador Samà i Torrents).
– Va atorgar el títol de marquès de Villanueva i Geltrú, cinquena ciutat de rellevància a Catalunya al seu moment, títol originari de la família Samà.
– Administrà la fortuna en enviudar. Va obtenir els títols, fortuna i influències polítiques de Salvador Samà i Torrents durant la Restauració Borbònica.
– Valors de “pau i l’ordre aristocràtics” (va renyar a una nena estudiant de 10 anys que més tard seria a la futura líder anarcosindicalista Teresa Claramunt).

La vinculació concreta amb Sant Boi es troba en el cognom de la mare de Salvador Samà i Torrents. Rafaela Torrents i Higuero era filla de la casa de Can Torrents a Sant Boi de Llobregat. Salvador Samà va heretar diverses possessions, incloent la finca on va fer construir el Parc de Marianao. El seu títol complet abastava no només el segon marquesat de Marianao sinó també el marquesat de Vilanova i la Geltrú i la prestigiosa designació de Gran d’Espanya, cosa que significava el seu estatus elevat dins la noblesa espanyola.

Can Torrents, dipòsit d’història i artefactes locals, és on actualment es troba la seu del museu i de l’arxiu històric de Sant Boi de Llobregat. Aquesta casa ancestral és un edifici significatiu, amb els seus orígens al segle XVI. Era propietat de la família Martí abans de passar a la família Torrents per herència materna. Una altra referència de les propietats dels Torrents a Sant Boi la trobem a l’inventari de l’Arxiu documental de Can Papiol (5.2.2.3.3. Pacte de masoveria fet entre Joan Torrents i Papiol i Francesc Farrés del mas de les Rafoles de Sant Boi de Llobregat. 1850-1852).

Salvador Samà i Torrents, amb 18 anys, Marquès de Marianao i Villanueva i la Geltrú, i Gran d’Espanya va passar a ser el segon contribuent al fisc a Barcelona, només superat per l’indià Josep Xifré.

Salvador de Samà i Torrents va néixer a Barcelona el 17 d’abril de 1861, i va morir a la mateixa ciutat el 28 de juny de 1933. Va heretar la fortuna del seu oncle-avi, Salvador Samà i Martí, La seva mare li va gestionar el seu futur: negocis, propietats, títols (Marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, i Grande de Espanya pels Borbons), i influència política de la mà de Víctor Balaguer.

Cronologia dels marquesos de Marianao

Marquès	Dates	Matrimonis	Fets Vitals i Context
Salvador Samà i Martí	1797-1866	Solter, sense descendents	Va fer fortuna a Cuba i va ser nomenat Marquès de Marianao (avui districte de La Habana)
Salvador Samà i Torrens	1861-1933	Maria dels Dolors Sarriera i Milans	Rafaela Torrents, mare, li va donar una vida de gran influència política a la Restauració Borbònica i va tenir una aproximació al catalanisme autonòmic. Enterrat al Cementiri del Poblenou.
Salvador Samà i Sarriera	1935-1948	Maria de les Mercedes Colly Castell	Condemnat pel franquisme per Maçó, es va traslladar a Cuba durant la Guerra Civil i va perdre la Finca de Marianao.
Salvador Samà i Coll	1955-1976	Solter, sense descendents	Li va tocar viure el franquisme i la transició democràtica.
Jaume Samà i Coll	1978-1979	Solter, sense descendents	Li va tocar viure a transició democràtica.
Maria Victòria Samà i Coll (hermana)	1981-1992	José de Fontcuberta y Casanova	Primera Marquesa que va transmetre el marquesat als Fontcuberta.
Alfons de Fontcuberta i de Samà	1938- 2001	María Isabel Juncadella i García-Blasco	Realitzà el segon gran canvi del parc: el reestructurà, invertí en maquinària, plantà nous arbres (ametllers i presseguers), i comercialitzà productes a l’engròs. El convertí en un Parc d’Oci turístic.
Mariana de Fontcuberta y Juncadella	Actualitat (2025)		Actual marquesa des de l’any 2002, conserva la casa del Parc Samà de Cambrils.

Referències:

Entrevista Carles Vallejo (SantBoi[.Tv]) a Carles Serret (AHMSB)
Font: Informe detallat amb Gemini Deep Search
Font: Angel Gutierrez Fernandez (Expert d’un grup de microhistòries cubanes a Cuba)
La historiadora Laura Vicente transcendeix la seva figura i la seva capacitat sobreposar-se com a dona a les estretors del Segle XIX:
https://pensarenelmargen.blogspot.com/2014/01/los-poderes-de-una-dona-de-classe.html
https://pensarenelmargen.blogspot.com/2014/02/los-poderes-de-una-dona-de-classe.html
https://pensarenelmargen.blogspot.com/2014/02/los-poderes-de-una-dona-de-classe_8.html

🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya: 🧭 Un Viatge per 150 Anys de ✊ Sindicalisme, 💪 Poder i ⚖️ Contrast Social

maig 1, 2025 - Per Marc Santboià

Sant Boi de Llobregat, avui una ciutat en creixement continu a l’àrea metropolitana de Barcelona, atresora una rica i complexa història social marcada per la transformació, la lluita obrera i la presència de figures influents que van deixar la seva empremta al paisatge ia la memòria col·lectiva. Acompanyeu-nos en un recorregut pels últims 150 anys per entendre com el sindicalisme va arrelar en aquesta terra, en constant diàleg –i sovint en tensió– amb el poder econòmic i els models socials del seu temps.

L’Escenari Inicial: Un Sant Boi Agrícola i l’Ombra del Marquès

Imatge generada amb IA

A finals del segle XIX, Sant Boi era una vila eminentment agrícola, la producció d’hortalisses i fruites de la qual abastia en part la creixent Barcelona. En aquest context va irrompre Salvador Samà i Torrents, II Marquès de Marianao, hereu d’una vasta fortuna amb orígens als negocis colonials del seu oncle a Cuba. Cap al 1880, va adquirir l’antiga masia de Can Sans (també coneguda com a Torre Blanca) i la va transformar en l’imponent Palau Marianao, un palauet d’estil eclèctic amb aire de castell medieval, envoltat de magnífics jardins amb espècies exòtiques. Aquesta finca no era només una residència; es va erigir com un símbol potent del poder econòmic i polític de l’elit de la Restauració enmig d’un entorn rural. Samà, a més, va ser una figura política de pes (diputat, senador vitalici per dret propi, alcalde de Barcelona dues vegades) i arribaria a ser cap del Somatén barceloní durant la dura governació de Martínez Anido , una posició que l’alineava amb les forces repressores de l’emergent moviment obrer.

Ecos de la Indústria i la Lluita: El Naixement del Sindicalisme

Mentre la Finca Marianao representava el poder establert, les idees d’organització obrera començaven a germinar a Sant Boi, a la calor de la industrialització incipient i la proximitat a Barcelona. Tot i que els detalls precisos sobre les primeres societats obreres locals requereixen consulta d’arxius, és segur que sindicats com l’anarcosindicalista CNT i la socialista UGT es van implantar a la zona i van articular les demandes dels treballadors agrícoles i industrials.

Figures com Balbina Pi i Sanllehy (nascuda a Sant Boi el 1896) van emergir com a veus destacades. Afiliada a la CNT des de jove mentre treballava com a filadora, es va convertir en una reconeguda oradora que va recórrer Catalunya animant altres dones a unir-se a la lluita sindical. El seu activisme no va estar exempt de riscos; en una ocasió, el líder cenetista Ángel Pestaña es va autoinculpar per un article escrit per ella per protegir-la de la repressió policial. La figura del Marquès i la seva finca, símbols de la riquesa i el poder, esdevingueren el contrapunt natural d’aquestes lluites

BALBINA PI I SANLLEHY I EL SEU LLEGAT, L’ANARCOSINDICALISTA SANTBOIANA QUE S’EXPOSA EN LA PURÍSSIMA DEL 2024… – SantBoi[.Tv]ai

L’Ateneo Libertario recull una exposició sobre ‘Balbina Pí i Sanllehy’, una dona avançada al seu temps de lluites i reivindacions socials on no n’hi havia ni sistema de salut ni educació pública i sí plena explotació a un poble molt empobrit.Aquesta exposició s’origina a l’Institut Català de la Dona coincidint al 2023 amb el 50è aniversari de la seva mort. l’Institut Català de la Dona va dedicar una exposició a la seva memòria, que es portarà a Sant Boi durant la Fira de desembre a l’Ateneo Libertario de Sant Boi de Llobregat. En aquesta primera mostra de la sanboiana anarquista es van realitzar activitats i el seu reconeixement: xerrades, exposicions i la creació d’una alfombra floral en honor a Balbina, a més de promoure la denominació d’un carrer o plaça amb el seu nom.

La Segona República (1931-1936) va intensificar la mobilització obrera. A Sant Boi, a més del sindicalisme industrial, va tenir força l’associacionisme agrari, amb la fundació del Sindicat Agrícola (1909 o 1911) i la presència de la Unió de Rabassaires, que defensava els viticultors no propietaris i va comptar amb militants locals com Cristòfor Rebull Capdevila.⁴⁰ Durant la Guerra Civil (1936-1939), el Palau Marianao va ser reconvertit per a usos col·lectius (magatzem, clínica militar, refugi), subvertint temporalment el seu significat original.

La Colònia Güell: Un Món a part a la Porta de Casa

Gairebé simultàniament a la consolidació de Marianao, el 1890, l’industrial i mecenes Eusebi Güell i Bacigalupi va fundar la Colònia Güell a la veïna Santa Coloma de Cervelló. Motivat per la necessitat escapar de la conflictivitat laboral de Barcelona i per una visió paternalista, Güell va crear un microcosmos industrial a la seva finca Can Soler de la Torre. Oferia als seus obrers (que van arribar a ser més de 1.200) habitatges considerats dignes, dissenyats en part per arquitectes modernistes, i una completa gamma de serveis: escola (amb formació tècnica per als fills dels obrers), atenció mèdica, cooperativa de consum, teatre i ateneu. A canvi, esperava lleialtat i submissió, buscant aïllar els treballadors de les influències sindicals i revolucionàries urbanes. Aquest model contrastava radicalment amb la realitat més oberta i potencialment conflictiva de Sant Boi. Tot i que la Colònia es va ubicar a Santa Coloma de Cervelló (la finca Can Soler de la Torre ja pertanyia a aquest terme el 1890), la seva proximitat la va convertir en un referent ineludible i un factor clau a l’entorn socioeconòmic de Sant Boi.

Vides Paral·leles, Xarxes de Poder i la Petjada de Gaudí

Güell i Samà, tots dos membres de l’elit catalana amb fortunes d’origen indià, es movien als mateixos cercles. La prova més tangible és la venda per part de Samà a Güell dels terrenys on s’alçaria el Park Güell. Aquesta xarxa de relacions també incloïa els arquitectes. Josep Fontserè i Mestres va dissenyar el Parc Samà a Cambrils (1881) i va transformar el Palau Marianao (c. 1885-1890). És probable que un jove Antoni Gaudí col·laborés amb el seu mestre Fontserè al Parc Samà. La seva participació en elements del jardí de Marianao (Torre de la Miranda, pont del llac) és plausible, encara que menys documentada, sustentada per la connexió Samà-Güell i la seva feina demostrada al proper jardí de l’hospital psiquiàtric de Sant Boi. Gaudí, per descomptat, va ser el geni darrere de la Cripta de la Colònia Güell [Múltiples fonts].

La Realitat del Treball: Explotació i Resistència

L’època va estar marcada per condicions laborals molt dures: jornades extenuants d’11-13 hores, salaris baixos que gairebé no cobrien les necessitats bàsiques, treball infantil (fins i tot a la Colònia Güell treballaven menors d’11 anys) i escassa seguretat. La construcció de grans projectes com l’Exposició Universal del 1888 (on es va fundar la UGT) o els parcs de Samà i Marianao probablement es va realitzar sota aquestes condicions generals. La Colònia Güell, amb el seu model paternalista, oferia una alternativa de més seguretat i millors serveis, però a costa de l’autonomia obrera. La idea de “mà d’obra compartida” entre projectes tan distants com el Parc Samà (Cambrils) i els del Baix Llobregat és inviable per al gruix dels treballadors, encara que sí que va poder existir mobilitat d’artesans especialitzats a través de les xarxes d’elit.

El Segle XX: Repressió, Ressorgiment i Transformació

La dictadura franquista (1939-1975) va suposar una brutal repressió del sindicalisme de classe (CNT, UGT). Tot i això, en la clandestinitat, especialment a partir dels anys 60, va ressorgir la lluita obrera amb la formació de Comissions Obreres (CCOO), que van tenir una forta implantació en el teixit industrial de Sant Boi. Durant aquest temps, la Finca Marianao va ser adquirida per l’antic administrador, Abdó Bordoy , i va començar a urbanitzar-se part dels seus terrenys, naixent el barri residencial Parc Marianao.

És en aquest nou barri residencial on, als anys 50, va fixar la seva residència la família de Juan José Vallejo González, qui va ser breument president interí del Madrid Foot-Ball Club el 1936.

El presidente del Real Madrid más ignorado y desconocido: Juan José Vallejo González (1912-1978). | Cuadernos de Fútbol

De Juan Francisco Nieva Expósito

El seu fill, Carlos Vallejo Calderón, es convertiria en una figura rellevant de la lluita obrera a Sant Boi. Vinculat a CCOO i al PSUC des de la clandestinitat, va patir detencions i presó durant el franquisme pel seu activisme sindical, especialment a SEAT. Resident a la casa familiar de Marianao coneguda com “El Cerezo”,

Carlos Vallejo ha continuat el seu compromís en democràcia, destacant per la seva tasca en la recuperació de la Memòria Històrica i la defensa dels drets de les víctimes de la dictadura. La seva història personal connecta l’evolució del barri de Marianao amb la persistència de la lluita antifranquista i la memòria obrera a Sant Boi.

La Transició democràtica va portar la legalització dels sindicats. CCOO i UGT es van consolidar a Sant Boi, protagonitzant importants lluites per la millora de condicions (com les grans vagues del Baix Llobregat als 70) i enfrontant les dures reconversions industrials.

Una fita simbòlica va ser l’adquisició municipal del Palau i part del Parc Marianao el 1974 i va convertir l’antic emblema del poder privat en espai públic.

Avui, el sindicalisme a Sant Boi afronta els reptes de la desindustrialització i la precarietat laboral, mentre el Parc Marianao s’ha consolidat com a espai verd ciutadà i el Palau acull un centre de referència en salut mental.

Llegats Entrellaçats

Vagues de Bus

La història del sindicalisme a Sant Boi és inseparable de l’evolució de la ciutat i dels símbols que la van marcar. La Finca Marianao, d’emblema aristocràtic a parc públic, i la Colònia Güell, d’experiment paternalista a patrimoni històric, són testimonis de les tensions i les transformacions socials. Comprendre aquestes històries entrellaçades, amb els seus contrastos i connexions –incloent-hi les vides de figures com Balbina Pi o Carlos Vallejo, que van habitar i lluitar en aquests espais–, és essencial per entendre la identitat obrera i social del Baix Llobregat.

Continueu llegint
📚Exemples d'IAG🤖🌱 - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

Sant Boi 🗓️, 14 d’Abril de 1925: Temps 🕰️ de Camp🌾, Fàbrica🏭 i Dictadura⚔️ (abans de la República)

abril 15, 2025 - Per Marc Santboià

En el día que es celebra la II República Espanyola, pot estar bé recordar com es vivia a Sant Boi de Llobregat els anys anteriors on estava una Dictadura amb el beneplàcit de l’aristrocracia (com el Marqués de Marianao), monarquia i exèrcit…

¿Com descriu la IA a Sant Boi fa 100 anys? Gemini ens ho descriu així:

Imagina’t una escena panoràmica de Sant Boi sota la llum del migdia d’abril. En primer pla, veiem els camps fèrtils del delta del Llobregat, amb agricultors treballant la terra, potser recol·lectant les primeres hortalisses de la temporada, simbolitzant la base agrària tradicional de la vila.

El poble s’estén més enllà. L´imponent campanar barroc de l´església de Sant Baldiri domina el perfil del nucli antic, representant la fe i la història arrelada. A prop, s’endevinen els carrers estrets del casc vell, com el carrer Major, amb gent movent-se a les seves feines diàries, però potser amb una atmosfera continguda, sense la garriga d’una festa.

Cap a un costat, es distingeix la silueta del grandiós Palau Marianao, envoltat dels seus jardins, un símbol del poder de l’elit i de les connexions amb la política nacional, tot recordant la seva suposada vinculació amb el cop de Primo de Rivera.

Imatge generada per Copilot

A l’horitzó, amb prou feines visibles, s’eleven les xemeneies d’una de les fàbriques tèxtils, indicant la incipient industrialització i la presència de la classe obrera, les organitzacions de la qual (com la CNT) operaven en la clandestinitat sota la repressió.

De lluny, al cim d’un turó (Montbaig), es perfila l’Ermita de Sant Ramon, un referent popular i paisatgístic.

Subtilment, en algun edifici oficial amb prou feines esbossat (potser l’Ajuntament), onejaria la bandera espanyola, imposada per la dictadura, en lloc de la Senyera prohibida, un recordatori visual del control centralista i la supressió de la identitat catalana.

El conjunt transmetria una sensació de contrast: la vida tradicional i rural al costat de la modernització industrial i la connexió amb Barcelona (suggerida per l’activitat econòmica orientada a la ciutat), tot sota un cel blau mediterrani però amb una ombra implícita d’autoritat i tensió política, reflectint la “calma superficial” imposada per la dictadura en un Sant Boi en cruïlla històrica.

Continueu llegint
🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 0. 📜PRESENTACIÓ

març 13, 2025 - Per Marc Santboià
El Parc de Marianao, i espai residencial, situat a Sant Boi de Llobregat, és un lloc amb una història rica i complexa que abasta des del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest article ofereix un resum complet de la seva evolució, destacant els esdeveniments i personatges clau que han marcat la seva trajectòria.

Marianao’s: un segle XIX colonialista i esclavista perdut, un XX de cops d’estat i resistència, i un XXI de salut mental

Transformació de la Finca de Marianao des del 1945

El Parc de Marianao, a Sant Boi de Llobregat, és un palimpsest històric que abasta des de l’esclavitud a Cuba fins a la psiquiatria moderna. Salvador Samà i Martí, indià i marquès de Marianao, va iniciar la saga al segle XIX, mentre que el seu nebot, Salvador Samà i Torrents, alcalde de Barcelona i membre de la Lliga Regionalista, va traslladar el llegat a Catalunya. La desfeta de 1898 va arrabassar les seves possessions a Cuba i Filipines, però les connexions amb Bennet (‘manicomi’), Güell, Gaudí, Joan de Borbó i Primo de Rivera van mantenir la finca al centre del poder. El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir el seu epicentre al palau. La Guerra Civil va transformar el parc en la “Clínica Militar 2M”, un centre de salut mental què junt amb el Psiquiàtric sumaven morts sense identificar, i va acollir breument una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Joan March, patrocinador de Franco, va facilitar l’adquisició de la finca per Abdón Bordoy per un milió de pessetes, iniciant la seva parcel·lació. La postguerra va veure la coexistència de nacionals espanyolistes de la Falange, una reduïda colònia alemanya-suïssa, la clandestinitat antifranquista i l’embrionari catalanisme, origen de la Diada del 1976. La decadència urbanística va conviure amb el barraquisme fins que l’Ajuntament democràtic va adquirir el nucli de la finca (palau, La Miranda, jardins i llac) per 24 milions de pessetes. Sant Boi es va agermanar amb el Marianao de l’Havana i amb Cambrils. Avui, el Palau de Marianao és un clúster de salut mental d’envergadura internacional, després de passar per ser la seu de l’emissora de Ràdio, d’un centre de formació professional, de la Policia Nacional i del Jutjats. En aquest període d’uns 140 anys, els Marianao’s ( la finca, després urbanització i finalment el Parc) tanca un cicle que va de l’esclavitud, al poder, les resistències, la democràcia i a la sanació.

Marianao’s: del somni colonial a l’epicentre modernista i polític (1866-1929)

Transformació del Palau (al fons) vist des del camí principal

Marianao, més que un nom, és un llegat que travessa l’Atlàntic, des de les plantacions cubanes fins a les terres catalanes. La saga dels Samà, iniciada per l’indià esclavista Salvador Samà i Martí (1797-1866), primer marquès de Marianao, és un paradigma de l’èxit colonial. Enriquit pel comerç d’esclaus i diversificant els seus negocis (ferrocarrils, navilieres, béns arrels), Samà i Martí va ascendir a l’elit cubana, arribant a alcalde de l’Havana i senador del Regne. El seu títol nobiliari, concedit el 1860, testimonia la seva influència.

Els dos primers marquesos de Samà i Fontseré girant cua

El seu nebot, Salvador Samà i Torrents (1861-1933), segon marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, va heretar amb cinc anys una fortuna que el va catapultar a la primera línia política catalana i espanyola. Diputat a Corts, senador i alcalde de Barcelona, Samà i Torrents va estendre el seu poder a través de nombroses propietats, incloent-hi el Parc de Marianao a Sant Boi.

La connexió amb els Torrents, família de la baixa burgesia catalana arrelada a Sant Boi des del segle XVII, va ser crucial per a la consolidació del seu poder. Els Torrents, titulars de Can Torrents i Torrefigueres, van enllaçar amb els Samà, permetent-los arrelar a Catalunya.

Inspirat en el Parc Samà de Cambrils (1881-1887), un jardí tropical que encara avui es pot admirar, Samà i Torrents va adquirir una antiga masia a Sant Boi (Roca Gasull/Bertran/Casa Sans/TorreBlanca Samà) i la va transformar en un palau senyorial, obra de Josep Fontseré i Mestres. La Finca del Marquesat de Marianao, amb més de 100.000 m², es va convertir en un centre de poder, on es reunien personalitats influents de l’època.

El Palau de Marianao (1885-1890), inspirat en els castells medievals i amb elements gòtics, era el cor de la finca, envoltada d’un jardí amb espècies exòtiques. Les cycas, bútia, roure, washingtonies, palmeres, margallons, teixos, eucaliptus i xiprers, catalogats com a monumentals i d’interès local, testimoniaven la riquesa botànica del parc.

La influència d’Antoni Gaudí és innegable. Amic d’Eusebi Güell, amb qui Samà i Torrents tenia estretes relacions (li va vendre els terrenys del Parc Güell), Gaudí va deixar la seva empremta a la Torre de la Miranda i el pont del llac principal, i va crear el Jardí Esclatant a l’antic psiquiàtric de Sant Boi.

‘Jardí Esclatant’ de Gaudí situat al Psiquiàtric i d’estil molt semblant a La Miranda. Creat amb suport IA.

La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines el 1898 va impactar la societat catalana. Els indians, com els Samà, van perdre propietats i actius, contribuint a la crisi econòmica i social.

Malgrat la pèrdua colonial, Marianao va continuar sent un centre de poder. Primo de Rivera va signar l’ordre del cop d’estat de 1923 al palau, i Joan de Borbó, pare i avi dels reis Joan Carles I i Felip VI, era amic de la família Samà.

Així, Marianao es va convertir en un escenari clau de la història catalana i espanyola, on es va entrellaçar el llegat colonial, el modernisme i la política.

👇 1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai

L’entrevista sobre Salvador Samà i Torrents, a través de les perspectives de Carles Vallejo i Carles Serret, explora la vida i influència de Salvador Samà i Torrents, el Marquès de Marianao, en el context de les subversions del segle XX a Espanya. Es desglossen els orígens, la pèrdua de les colònies espanyoles, la influència en la restauració borbònica, la seva participació en la repressió del moviment obrer, i la seva implicació en el cop d’estat de Primo de Rivera després de fer-se responsable del Somaten.

👇 1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai

El llegat dels “Indianos”, aquells catalans que van fer fortuna a Amèrica i van retornar amb el desig de plasmar la seva riquesa i influència en la seva terra natal, és un capítol fascinant de la nostra història, però també un que requereix una anàlisi crítica de les seves arrels. Entre ells, la família Samà destaca no només per la seva prosperitat, sinó per la visió arquitectònica i paisatgística que va importar des de les terres cubanes, una fortuna construïda, en part, sobre el tràfic d’esclaus i l’explotació laboral a les seves plantacions de sucre. Aquest post explora com la vibració de Marianao a l’Habana va inspirar dues joies arquitectòniques a Catalunya: el Parc Samà de Cambrils, amb una inclinació modernista, i el Parc Marianao de Sant Boi, amb un caràcter més medieval i gòtic, sense oblidar l’enginy de la gestió de les seves aigües, tot plegat emmarcat en el complex context de la seva prosperitat colonial.

👇 1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (incita la independència de Cuba i indiferència dels sacrificis dels santboians del 98)

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai

La pèrdua de les colònies espanyoles el 1898 va evidenciar el contrast entre les elits amb interessos colonials, com la poderosa família Samà, i els sacrificis gairebé invisibles dels soldats locals. Mentre Salvador Samà i Torrents, Marquès de Marianao, amb grans fortunes a Cuba i Filipines 💰, suggeria abandonar l’illa caribenya per defensar altres territoris, a Sant Boi, molts joves de famílies humils morien o quedaven afectats a la guerra, tornant sovint amb problemes de salut mental i sense reconeixement. Aquesta investigació, basada en documents de l’Arxiu Municipal Històric de Sant Boi, posa de manifest la manca d’inversions en obres de beneficència per part de la família Samà i Torrents en la seva localitat d’evasió, subratllant una indiferència de l’elit davant del patiment dels seus conciutadans més vulnerables. Un exemple colpidor? Els 26 “últims de Cuba” 💔 que, el 1901, van acabar ingressats al psiquiàtric de Sant Boi, sense honors ni cap mena de reconeixement.

👇 1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai

El període comprès entre 1917 i 1923 a Catalunya va ser una època de convulsió social i política extrema, coneguda com el Pistolerisme. Aquesta “guerra social” va enfrontar obrers anarcosindicalistes i forces patronals i estatals, culminant en el cop d’estat de Primo de Rivera el setembre de 1923. En aquest escenari de tensió, figures de Sant Boi de Llobregat van jugar papers fonamentals i antagònics, des de la resistència obrera (Balbina Pi i Sanllehy) fins a la cúpula de la repressió. Aquest post explora el paper crucial de la família Samà, especialment el Marquès de Marianao, i la seva connexió amb la repressió de l’anarcosindicalisme i la gestació de la dictadura.

👇 1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai

La història de la família Samà a Sant Boi de Llobregat, coneguts com a “Indianos” que van construir els majestuosos Parcs de Samà i el de Marianao, és un fascinant mirall de les convulsions del primer terç del segle XX a Espanya. Des d’una posició de poder i influència, arrelada en el seu origen colonial i la seva fortuna, els Marquesos de Marianao van veure com la Segona República, la devastadora Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista van erosionar dràsticament el seu llegat. En aquest article, explorarem el destí del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, i el III Marquès, Salvador Samà i Sarriera, la vida del qual es va veure truncada per una inesperada condemna per maçoneria. Prepara’t per descobrir com la història d’una família il·lustre amb presència i llegat a Sant Boi visualitza les profundes divisions d’una època.

Marianao’s: un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil

Els últims anys del Marquesat de Marianao, entre 1929 i 1945, van estar marcats per convulsions polítiques i socials que van deixar una empremta profunda al barri de Sant Boi de Llobregat. La Segona República va portar canvis significatius, però va ser la Guerra Civil Espanyola la que va transformar radicalment el paisatge i la vida dels seus habitants.

El fill i hereu de Salvador Samà i Torrents, Salvador Samà i Sarriera, es va desprendre de les propietats samboianes durant la guerra civil.

Marianao es va convertir en un refugi per a persones desplaçades de tot el país, fugint de la violència i la repressió. El palau del Marquesat va acollir la “Clínica Militar 2M”, un hospital de salut mental dirigit pel prestigiós doctor Emilio Mira López. No obstant això, la guerra també va portar la mort i el silenci. El manicomi de Sant Boi, amb qui els Samà tenien una relació històrica, es va convertir en un dipòsit de cadàvers, on centenars de persones van ser enterrades sense identificar.

Les xifres són esgarrifoses: nombrosos residents de Sant Boi van morir o desaparèixer durant la guerra, i molts dels morts portats al manicomi van ser enterrats en fosses comunes. L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi ha iniciat el 2024 una tasca crucial per identificar aquestes víctimes i recuperar la seva memòria.

La victòria franquista va consolidar la incautació del Marquesat, amb la instal·lació d’una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Marianao es va convertir en un espai de repressió i silenci, on la memòria de les víctimes va ser enterrada juntament amb els seus cossos.

Pas del temps de l’última columna que es va enderrocar a les columnes de l’entrada quan es va incautar la finca de Marianao. Creat amb suport IA.

La història de Marianao durant aquest període és un recordatori de la brutalitat de la guerra i la importància de la memòria històrica. La tasca de l’Arxiu Històric Municipal és un pas crucial per donar veu a aquells que van ser silenciats i per construir un futur basat en la veritat i la justícia.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 2. Un escenari de convulsions ⚔️ i silenci 🕯️ durant la República i la Guerra Civil (1931-1950) – SantBoi[.Tv]ai

La història de Sant Boi de Llobregat, i en concret la del Parc de Marianao, és un mirall de les convulsions polítiques i socials que van sacsejar Espanya al segle XX. Les vides de la família Vallejo, entre l’activisme, la repressió i la resistència, esdevenen el fil conductor perfecte per a reconstruir un període que va transformar la ciutat, de la il·lusió republicana a la foscor de la dictadura. Seguint la seva trajectòria, des dels fronts de guerra fins a la intimitat de la seva llar, podem comprendre com el passat encara ressona avui en la nostra memòria col·lectiva.

Marianao’s, del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes

L’any 1940, la finca de Marianao va canviar de mans en una transacció que porta les marques del règim franquista. Abdón Bordoy, un empresari mallorquí amb passat d’administrador dels Samà, va adquirir la propietat per la irrisòria suma d’un milió de pessetes. La compra, facilitada per una demanda d’adquisició, es va veure afavorida per la pérdúa anterior de Marianao pel III Marquès de Marianao, Salvador de Samà i de Sarriera, aristòcrata i exsenador, els antecedents i amistats francmaçones, i les relacions amb la família reial.

Darrere d’aquesta operació hi ha la figura de Joan March, el “pirata del Mediterrani”, magnat i patrocinador del cop d’estat de Franco. March, conegut per les seves activitats de contraban i la seva influència en la banca, va proporcionar el suport financer a Bordoy. La relació entre ambdós va ser crucial per a la transformació de Marianao en una urbanització residencial, amb la complicitat de les autoritats franquistes.

El Pla parcial Parc Marianao, aprovat el 1946, va marcar l’inici de la parcel·lació. El 1957, Bordoy va sol·licitar el replantejament definitiu, que va ser aprovat, donant pas a la venda de parcel·les com a segones residències. La primera fase, amb grans adquisicions com la dels Faura, va resultar un fracàs com a destinació turística, i el palau va quedar abandonat. Bordoy, amb experiència prèvia a Madrid, va impulsar la segona fase, anunciada com “Marianao la ciudad soñada, ciudad de vacaciones”. Aquesta etapa va generar un litigi judicial entre els grans propietaris, que es van sentir enganyats. La manca d’inversions en reurbanització va deixar Marianao en un estat de decadència, testimoni d’un negoci amb ombres franquistes.

Marianao: de Finca tropical a Parcel·les. Creat amb suport IA.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 3. Del marquesat 👑 a la parcel·lació 🏠: un negoci amb ombres 👻 franquistes – SantBoi[.Tv]ai

La història de la Finca de Marianao (Sant Boi de Llobregat) és una lliçó magistral de com es van consolidar les noves elits del règim franquista. Després de la Guerra Civil, el Tercer Marquès de Marianao, amb les seves connexions monàrquiques, es va convertir en l’objectiu perfecte del nou aparell repressiu. El règim va utilitzar una multa fiscal com a pretext per forçar una venda que va beneficiar Abdón Bordoy, un empresari connectat al magnat Joan March. Aquest “tripijoc” polític no només va desposseir l’aristocràcia; va inventar el model del ‘pelotazo’ urbanístic, caracteritzat per l’especulació, la rapidesa i la manca d’inversió en infraestructures, un llegat arrelat en l’urbanisme espanyol fins avui dia.

Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies

El Parc de Marianao no només va ser un escenari de poder i resistència, sinó també un microcosmos social complex i heterogeni. La masia de la família Faura, pionera a la finca, simbolitza l’arrelament d’una població local que va conviure amb els nous residents. El servei domèstic dels Bordoy, com els Campoamor, reflecteix la presència de famílies immigrades i locals que vivien i treballaven al parc, configurant un teixit social divers.

La urbanització va acollir una població dividida per ideologies, amb veïns com els Vallejo i els Lacalle, representants de les tensions entre “rojos contra nacionales”. El Cerezo dels Vallejo, primera parcel·la a l’entrada, i la residència del falangista Lacalle, primer president del Saló de l’Automòbil, exemplifiquen aquestes relacions complexes.

Residents il·lustres com José Mallorquin, creador del famós còmic “El Coyote”, i els Valdés, propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona, van aportar un toc de distinció a la comunitat. Els estiuejants, coneguts com “los fiambrera”, van trobar a Marianao un lloc d’esbarjo i activitats socials.

La presència d’una reduïda colònia alemanya-suïssa, amb sospites de nazis procedents de l’empresa Dumpler, afegeix un element d’intriga a la història del parc. Malgrat ser un espai separat, Marianao va establir vincles amb Sant Boi, a través del camí del psiquiàtric, activitats esportives i el Casino Marianao.

L’oratori situat a la planta baixa del Palau, amb un sostre de fusta noble, va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava missa cada diumenge. Les passejades en barca pel llac completaven l’oferta d’oci d’aquest espai singular.

Estiuejants al Parc de Marinao. Creat amb suport IA.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 4. 🧩 Un microcosmos de 🏛️ classes i 🧠 ideologies (1940 – 1975) – SantBoi[.Tv]ai

L’estudi del Parc Residencial de Marianao a Sant Boi de Llobregat (1950-1970) ofereix una visió de les tensions socioeconòmiques i ideològiques de la postguerra catalana. Sant Boi, admirada com un entorn natural idíl·lic més enllà del riu Llobregat, ja havia estat un important destí d’estiueig per a les famílies barcelonines des de mitjans del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil (aproximadament 1850-1936), establint un nexe entre l’entorn rural, el nucli urbà i el nou desenvolupament residencial. Aquesta transició va passar d’un perfil d’estiuejants principalment barcelonins de la petita burgesia prebèl·lica, a una composició social notablement barrejada en classes i origen ideològic al Parc Residencial de Marianao entre el 1950 i el 1970. Malgrat l’aïllament social inicial, la connexió real entre els santboians i el nou enclavament es va concretar a la dècada de 1970, impulsada per l’expansió urbana de la vila i la crucial adquisició municipal del Palau, el llac i el nucli central del Parc.

Marianao’s: un plató imaginari i cultura popular, amb un tràgic epíleg

El Parc de Marianao, més enllà de la seva història política i social, ha estat un escenari prolífic per al cinema i la cultura popular. La pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), que narra el setge de Baler, va trobar en els seus paratges un ambient tropical que evocava les antigues possessions colonials dels Samà, perdudes el 1898. Aquest rumor, alimentat per la necessitat d’ambient tropical per a la filmació, va consolidar la seva imatge com a escenari cinematogràfic.

“Los claveles”, “Arriba y abajo” i “El Coyote” són altres produccions que van coexistir en el parc, reflectint la seva importància en la cultura popular de l’època. Amb la democràcia, el Palau de Marianao va esdevenir un centre cultural vibrant. Des del 1974, quan l’Ajuntament va adquirir el palau i els jardins, es van celebrar actes del Sant Boi Cultural, amb desfilades de moda, actuacions de Dagoll-Dagom i la representació de la Setmana Tràgica. El palau també va ser la primera seu de Ràdio Sant Boi, consolidant el seu paper com a epicentre cultural.

No obstant això, Marianao també va ser testimoni d’una tragèdia. El setembre del 1976, el Cor Universitari de Caracas, amics del president veneçolà Hugo Chávez, va morir en un accident d’avió quan es dirigien a actuar al Palau de Marianao. Aquest tràgic incident va deixar una empremta profunda en la història del parc, recordant-nos la fragilitat de la vida i la força de la cultura com a pont entre pobles.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 5. 🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980) – SantBoi[.Tv]ai

El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.1 Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.

Marianao’s: de la clandestinitat franquista a l’epicentre del catalanisme i la salut mental

Durant la foscor del franquisme, Marianao es va convertir en un refugi clandestí per a organitzacions polítiques i sindicals. Les reunions secretes a residències com El Cerezo van forjar la resistència, amb figures com Enric Lacalle, Pilar Rahola, Anna Birulés i Pepe Saavedra participant en la transformació política d’Espanya. Tot i que els moviments polítics a Sant Boi estaven en segon pla respecte al Baix Llobregat, el catalanisme va arrelar a les esglésies i centres de joves, culminant en la Diada del 1976, amb Sant Boi com a epicentre de les aspiracions catalanistes.

Amb l’arribada de la democràcia, el Parc de Marianao va ser adquirit per l’Ajuntament per 24 milions de pessetes, però la seva trajectòria va ser erràtica. De Centre de Formació Professional a comissaria de la Policia Nacional i jutjats, el parc va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi i ara és la seu del Clúster de Salut Mental de Catalunya.

Les mancances urbanístiques heretades del franquisme van portar a la decadència del parc, simbolitzada per la Torre de la Miranda, i a la coexistència amb el barraquisme perifèric. Les millores van arribar amb les urbanitzacions del PGM.

Represantació de l’advertiment de la decadència de La Mirandai del Palau als anys 80 per l’associació de Veïns del Parc de Marianao. Creat amb suport IA.

Finalment, l’agermanament amb Cambrils i Marianao de l’Havana, a través de l’Ajuntament de Sant Boi i l’Associació Català-Cubana, reflecteix la importància històrica i cultural del barri.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 6. De la clandestinitat franquista 🚪🔗 a l’epicentre del catalanisme 🎗️ i la salut mental 🧠 (1963-2015) – SantBoi[.Tv]ai

Marianao, un barri residencial de Sant Boi de Llobregat, és molt més que l’antiga finca d’un marquès indiano. La seva història encapsula perfectament la Transició Espanyola: la conquesta de l’espai públic a l’oligarquia, la resistència antifranquista protagonitzada per figures claus de la memòria democràtica, i una transformació que va convertir el Palau Marianao, d’una luxosa residència privada, en la seu de la primera ràdio democràtica municipal i, més recentment, en el Clúster de Salut Mental de Catalunya. Aquesta és la crònica d’un barri que va passar de la repressió a ser un símbol de la llibertat i la solidaritat internacional. Tot un nucli urbanitzat al voltant d’un Parc i que va donar nom a tot un barri que ampliava les infraestructures socioculturals.

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya: Un Viatge per 150 Anys de Sindicalisme, Poder i Contrast Social – SantBoi[.Tv]ai

Sant Boi de Llobregat, avui una ciutat en creixement continu a l’àrea metropolitana de Barcelona, atresora una rica i complexa història social marcada per la transformació, la lluita obrera i la presència de figures influents que van deixar la seva empremta al paisatge ia la memòria col·lectiva. Acompanyeu-nos en un recorregut pels últims 150 anys per entendre com el sindicalisme va arrelar en aquesta terra, en constant diàleg –i sovint en tensió– amb el poder econòmic i els models socials del seu temps.

Conclusió

El Parc de Marianao és un testimoni viu de la història de Sant Boi de Llobregat, Catalunya i d’Espanya. Des dels seus orígens com a finca dels Samà fins a la seva transformació en una urbanització residencial i, finalment, en un parc públic, Marianao ha estat un punt clau, testimoni mut, en els esdeveniments polítics i socials del segle XX. Aquest projecte de recuperació de la memòria històrica busca donar llum a aquesta història desconeguda i ressaltar la seva importància tant a nivell local com estatal.

Referències (actualització):
- Arxiu Municipal Històric de Sant Boi:
  - PARC I PALAU DE MARIANO (Carles Serret a Ràdio Sant Boi al 2016)
  - Memorial (1936-1939)
https://youtu.be/m05X4bMHmsM
- Ortofofo
- Parc Samà
- Vikipèdia
- AAVV i Propietaris del Parc Marianao
- Els Vallejo
- Registres propis i
- consultes contrastades via IA.
*Aquest article parteix d’un projecte redactat al 2009 què per circumstàncies diverses es va haver de deixar aturat i que ara es reprèn per crear una serie basada en aquesta presentació. Agraïm de tot cor totes aquelles persones què en aquell temps van ser testimonis dels nostres registres i que avui intentem recuperar. També en demanem disculpes pel retard en el qual s’ha pogut rescatar tot el material des d’ençà.
Continueu llegint
Info Sant Boi - Info: 📰Noticies i 📚Memòria - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - 📜Memòria i 🙏Homenatges

BALBINA PI I SANLLEHY I EL SEU LLEGAT, L’ANARCOSINDICALISTA SANTBOIANA QUE S’EXPOSA EN LA PURÍSSIMA DEL 2024…

desembre 4, 2024 - Per Marc Santboià
L’Ateneo Libertario recull una exposició sobre ‘Balbina Pí i Sanllehy’, una dona avançada al seu temps de lluites i reivindacions socials on no n’hi havia ni sistema de salut ni educació pública i sí plena explotació a un poble molt empobrit.
Aquesta exposició s’origina a l’Institut Català de la Dona coincidint al 2023 amb el 50è aniversari de la seva mort. l’Institut Català de la Dona va dedicar una exposició a la seva memòria, que es portarà a Sant Boi durant la Fira de desembre a l’Ateneo Libertario de Sant Boi de Llobregat. En aquesta primera mostra de la sanboiana anarquista es van realitzar activitats i el seu reconeixement: xerrades, exposicions i la creació d’una alfombra floral en honor a Balbina, a més de promoure la denominació d’un carrer o plaça amb el seu nom.

BALBINA.PI.I.SANLLEHY_ANARCOSINDICALISTA_SANTBOIANA

Sant Boi homenatja Balbina Pí i Sanllehy, icona de l’anarcosindicalisme català

Balbina Pí i Sanllehy, nascuda a Sant Boi de Llobregat el 1896, va ser una figura clau de l’anarcosindicalisme català i una defensora incansable dels drets de les dones i de la classe treballadora. La seva vida, marcada per la lluita social i la passió per la justícia, la converteix en una icona de la història obrera catalana.

Els inicis d’una revolucionària

Des de molt jove, Balbina va mostrar una consciència social molt aguda. Com a treballadora tèxtil a Sabadell, va presenciar de primera mà les injustícies i les precàries condicions laborals a les quals estaven sotmeses les dones obreres. Aquesta realitat la va impulsar a unir-se a les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on aviat es va destacar com una oradora carismàtica i una organitzadora nata.

Una veu poderosa

La seva participació en la vaga general de 1917 va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Amb el seu discurs enèrgic i contundent, va aconseguir mobilitzar a milers de treballadores i treballadors, demostrant una capacitat de lideratge excepcional. A partir d’aquell moment, Balbina es va convertir en una figura destacada del moviment anarcosindicalista, col·laborant en nombroses publicacions i organitzant múltiples actes i manifestacions.

Feminisme i anarquisme: una combinació explosiva

Balbina va ser una de les primeres dones a ocupar llocs de responsabilitat en el moviment obrer. La seva lluita no es limitava a les reivindicacions laborals, sinó que també incloïa la defensa dels drets de les dones. Conscient de les múltiples opressions que patien les dones treballadores, va promoure la creació d’organitzacions específiques per a la defensa dels seus interessos.

L’exili

La victòria del franquisme va obligar Balbina a exiliar-se a França, on va continuar la seva activitat política i cultural. Malgrat les dificultats, va participar en xarxes de solidaritat amb els presos polítics i va col·laborar en diverses publicacions exiliades.

+Info: https://serhistorico.net/2020/09/05/balbina-pi-i-sanllehy-anarcosindicalista-feminista-y-luchadora-incansable/

El llegat i els Sanllehy a Sant Boi

La mort de Balbina Pí i Sanllehy el 1973 va ser una gran pèrdua per al moviment obrer. No obstant això, el seu llegat continua viu i inspira a les noves generacions. La seva vida ens recorda la importància de la lluita col·lectiva, la necessitat de defensar els drets de les persones més vulnerables i la importància de construir una societat més justa i igualitària.

Els Sanllehy a Sant Boi

L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi va compartir, mitjançant una consulta per Facebook, una informació que va despertar la curiositat local: un registre del padró del 1924 on apareix Balbina Pí i Sanllehy residint al carrer de la Plana, acompanyada de la seva família.

Segons el padró del 1924, Balbina convivia a Sant Boi amb el seu marit, Gonçal Soler i Bernabeu, i les seves tres filles: Teresa Rebull, una reconeguda cantant, i dues filles més. I la seva germana, Magdalena. Aquest nucli familiar ens revela un aspecte més íntim de la vida de Balbina, allunyat de la seva faceta com activista política.

No es van poder establir altres vincles amb altres veïns de la ciutat amb el mateix cognom per manca de registres documentals.

La filla de Balbina Pí i Sanllehy, la cantant Teresa Rebull

Teresa Soler i Pi, (2012, Ceret). Viquipèdia

La cantautora Teresa Rebull, filla de la destacada anarquista Balbina Pí i Sanllehy, va heretar de sa mare no només el cognom sinó també la passió per la justícia social i la lluita pels drets. Cançons com L’Estrella o El Vent són un clar exemple de com Teresa va convertir la música en una arma per denunciar les injustícies i reivindicar els drets de les dones. La relació entre mare i filla, marcada per la repressió franquista i l’exili, es va forjar en la clandestinitat i en la lluita conjunta per un món més just. Avui, les seves veus continuen ressonant, inspirant a noves generacions a seguir lluitant pels seus ideals.

Se li va dedicar un programa de la sèrie de radio “MEMÒRIA I PATRIMONI” amb una entrevista al responsable de l’Arxiu Històric de Sant Boi de Llobregat Carles Serret: https://go.ivoox.com/rf/48835200

Font: Arxiu Històric Municipal – FB 21-9-2020. https://www.facebook.com/ahmsbl/posts/pfbid02e6ai7c7WXFHJnnWofwAtdcBScad9oGRcjc5n74NeY8wkS4U8kNXNyyTLSBtkBbxLl

ATENEO LIBERTARIO SANT BOI – PURÍSSIMA 2024. Local Joan Bardina, 25
- Esposició del 2 al 8 de desembre, entre les 10-13H i les 17-20H, del 50è aniversari de Balbina Pi i Sanllehy (Sant Boi LLobregat 1896 – Perpinyà 1973). Treballadora tèxtil, anarcosindicalista i feminista.
  > Presentació a càrrec de l’Isabel Segura i Soriano, historiadora en l’àmbit feminista, i Roser Pineda, grafista i disennyadora
- Cinema, dissabte 7-12 i diumenge 8-16 a les 18H: 1984 i L’estratègia del cargol
Continueu llegint
conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann. – 33. NICARAGUA, NICARAGUA, UN DIARIO DE LLUVIAS TROPICALES Y CONSTRUCCIÓN DE CASAS

novembre 22, 2024 - Per Marc Santboià

El autor relata sus experiencias en Managua (Nicaragua, 1987), donde comienza una nueva vida y encuentra una nueva patria. Destaca la pobreza y la devastación tras el terremoto de 1972 que compara con las del 1945 de Berlín y Viena. Al igual que la solidaridad con la Guerra Civil.

Managua, 25 de octubre de 1987

Cuando empieza el día en la capital nicaragüense, a las seis de la madrugada, se moviliza un mundo tal de vendedores que uno se pregunta ¿quién queda para comprar sus mercancías? Viejos y niños buscan comida entre los desperdicios, las mujeres piden limosna con los bebés en brazos. En el centro de la ciudad hay docenas de casas derruidas por el terremoto de Navidad de 1972, se han esfumado los fondos aportados por el mundo para subsanar los daños. Me recuerda Berlín o Viena en 1945 ¡la bien conocida miseria que acompaña a la guerra! Qué bien recordamos nuestras ciudades en los años de posguerra. Caminando por las calles se me acerca un viejo, no pide nada, sólo me mira y casi sin abrir la boca susurra: “we are hungry” (tenemos hambre).

Imagen Generada por IA a través de este capítulo

Entre estas tristes escenas se mueven docenas de jóvenes de piel muy blanca, con el pelo rubio moviéndose con la leve brisa tropical. Los brigadistas procedentes de todos los continentes se mueven algo perdidos en ese ambiente, dispuestos a aportar su ayuda de la forma que sea.

Confían en el porvenir de la Nicaragua sandinista [1]. Estos muchachos y muchachas, con sus mochilas a la espalda, han trabajado un año, han ahorrado los dólares, marcos, libras esterlinas y pesetas para sacar este añorado billete para coger el vuelo de Managua y pasar sus vacaciones trabajando en una empresa que no les reporta ningún beneficio material.

Permítaseme recordar que en este desdichado siglo son dos los acontecimientos que han movilizado al mundo en un movimiento de solidaridad colectiva: la Guerra de España y la Revolución Sandinista de Nicaragua.

[1] La historia de Nicaragua desde la Revolución Sandinista ha sido marcada por la lucha por el poder, las reformas sociales, la guerra civil, la transición a la democracia y, en los últimos años, por una creciente polarización política y una crisis económica.

Imagen Generada por IA

Continueu llegint
conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 32. ALEMANIA 1945. Una pesadilla imborrable

novembre 22, 2024 - Per Marc Santboià

El autor relata su experiencia en Alemania tras la Segunda Guerra Mundial en sus tareas con el ejército americano. Ve en Alemania, “país vencido y ocupado”, una población aturdida en las estaciones del tren, los horrores de la guerra, así como los últimos crímenes de las SS.

Con fecha de 8 de junio de 1944 anoté en mi diario:

Imagen Generada por IA

“El tercer día de la gran batalla en Normandía, el enorme matadero humano. La guerra está en la fase final y me instan a coger las armas ¿Contra quién? ¿Contra esos muchachos alemanes que desean que acabe la guerra? ¿Para quién? ¿Para esos jóvenes venidos del Nuevo Mundo y de Inglaterra que también aspiran a que vuelva a reinar la paz? Dentro de poco Alemania será vencida y ocupada; sabemos de sobra lo que significa una guerra perdida: miseria, hambre, desesperación. Habrá tratados de paz bajo el dictado de los implacables vencedores, nuevas fronteras, contribuciones, ocupación militar, los supervivientes se refugiaran en barracas al lado de sus casas en ruinas. La soberbia de los años de victoria será duramente castigada ¿Quién se acordará del afable corazón que palpita bajo el uniforme gris? A su madre no le preocupa ni gloria, ni honor, ni la grandeza de la nación. Oigo los discursos de los políticos guiando a los abatidos por esa triste vida de posguerra”.

Sesenta y cinco años después de que Alemania se hundiese en un mar de sangre, escombros y miseria, redescubrí unas fotos que había tomado entonces de las horrorosas escenas que presenciaba durante mi servicio en el ejército de los Estados Unidos.

Mi paso por aquella Alemania en ruinas, vencida, hambrienta y acobardada, en febrero y marzo de 1945, no se asemeja en nada a la de mis visitas posteriores a la Alemania recuperada.

Por una serie de coincidencias y sucesos me vi llevando el uniforme del ejército americano, alistado como súbdito español y con una documentación falsa que me habían proporcionado en la Francia ocupada. Habían transcurrido siete años desde mi salida de Austria y poco más de cinco de la derrota de Francia y su humillante ocupación por la Wehrmacht. Como es lógico los sentimientos de los vencedores hacia los perdedores no eran benévolos.

Al entrar en Aquisgrán, el jeep de nuestra unidad del ejército norteamericano tuvo que serpentear entre cráteres dejados por las bombas recién caídas sobre la ciudad, apenas nivelados con gravilla; veíamos edificio derrumbados a lo largo de las carreteras, los tranvías convertidos en chatarra y los raíles retorcidos y levantados. Ni un edificio había escapado de las bombas. Estaba anocheciendo, las calles desiertas, no se veía señal de vida alguna ¿dónde vivían los moradores de esta ciudad? nos preguntábamos.

Imagen Generada por IA

Los cinco ocupantes del jeep estábamos callados, pensando “Aquí está enterrada Aquisgrán”. En el tercer piso de una casa se vislumbraba una débil luz tras una ventana sin cristales, con un paño colgando en su lugar. La casa permanecía en pie pero con varios huecos causados por el bombardeo y con los cristales de las ventanas rotos; reinaba una tenebrosa calma.

Se nos asignó un hotel de lujo como cuartel, pero era un edificio sin techo y para entrar tuvimos que mover una ametralladora y el cuerpo del soldado que había muerto usándola.

Había vivido varias derrotas militares: la de la Austria ocupada por la Wehrmacht en marzo de 1938, la de la República española en marzo de 1939, la de la Francia vencida en 1940; cada una de ellas dejando tras de sí un sinfín de miseria humana. Pero esta no se parecía a ninguna de ellas, parecía la respuesta a la Guerra Total de Josef Goebbels: “el derrumbe total”. En aquel momento me parecía que el descalabro se había consumado.

En una plaza se reunieron varias personas ante un comunicado del alto mando del ejército norteamericano firmado por el comandante en jefe, general Dwight Eisenhower, en el cual no se dejaban dudas sobre las intenciones de los vencedores: Alemania era declarada “país vencido y ocupado”. La prensa americana exhortaba a las autoridades de ocupación aliadas a utilizar un lenguaje sin miramientos.

Se ordenaba entregar las armas, los aparatos fotográficos, las radios… prohibiéndose salir a la calle después de anochecer. Los ciudadanos lo leían atentos y silenciosos. El documento estaba escrito en un alemán corriente pero con un estilo diferente al acostumbrado, el tono y los términos eran nuevos, no eran los que utilizaban las autoridades del Reich. Al poco rato la gente se dispersó sin comentarios, en calma y disciplinadamente, como suelen hacer con las cosas oficiales.

A nosotros, que formábamos parte del ejército americano, se nos prohibía cualquier contacto con la población civil, la famosa “non fraternization”. Corrían rumores de soldados aliados estrangulados de noche por fanáticos seguidores de Adolf Hitler, sobre francotiradores y sobre pozos envenenados y otros sucesos alarmantes.

Sin embargo me tentaba aprovechar la oportunidad de hablar mi lengua materna, así que decidí ir a ver a un relojero que ofrecía sus servicios mediante un papelito pegado sobre un tablón. Antes de ir a verle, como precaución, encargué a un compañero que avisara a la Military Police en caso de que no volviese en el plazo de una hora.

La familia del relojero vivía en una casa medio derruida; estaban reunidos alrededor de una mesa en la cocina. Eran gente modesta, me saludaron gentilmente declarándose felices de que hubiese terminado el aquelarre de la guerra. Según decía, el relojero era un viejo socialdemócrata. La mujer me ofreció una taza de café, ersatz[1] lógicamente, y el relojero arregló mi reloj sin pedir dinero a cambio (los Reichsmark ya no valían y aún no circulaba la nueva moneda de los vencedores). Sobra decir que regresé sano y salvo al cuartel.

En la cantina militar de los americanos se comía abundantemente (ese había sido el motivo principal para alistarnos) y los niños alemanes hacían cola para ver si les tocaba algún desperdicio dejado por los soldados. Los GI –Government Issu (propiedad del gobierno, según expresión utilizada por el personal militar) desconocían el hambre y no prestaban mucha atención a esos niños necesitados. Uno de los soldados tiró su ración a la basura casi sin tocarla, a la vista de los niños que observaban con ojos hambrientos como comían los soldados americanos. Por cierto, este fue un caso excepcional, generalmente los soldados eran más bien generosos.

Relaciones Y Comunicados A Los Alemanes. Generada por IA

Otra vivencia de aquellos días digna de ser narrada:

Un día llegó a la estación uno de esos largos trenes militares con su guardia, compuesta por soldados puertorriqueños. Al enterarme de que hablaban español les invité a tomar algo en nuestra cantina, algo normal con el personal de paso, pero el cantinero se puso bravo y les prohibió entrar por tener la piel oscura. Protesté, llamé a nuestro oficial, pero todo fue en vano, de nada me sirvió hacer valer nuestra lucha contra el racismo nazi. “Tiene usted razón pero así es nuestra sociedad” me dijo.

Compré una moto BMW. Al vendérmela el dueño manifestó: “Nosotros nunca más volveremos a tener gasolina para ir en moto…” y yo corría por las maravillosas autopistas casi vacías, orgullo de la Gross-deutschland[2], donde sólo encontré esporádicamente algún jeep americano.

Berlin Arrasada. La Mayor devastación de toda la guerra.

Esto pasaba a principios de abril de 1945, pocos días antes de la derrota oficial; Hitler aún no se había suicidado, la Wehrmacht resistía en Berlín, millones de personas desplazadas de todas las nacionalidades, mayoritariamente alemanes, pululaban por las ciudades reducidas a escombros en busca de un lugar donde seguir viviendo, aunque fuese sólo con un pedazo de pan para comer y una manta para cubrirse contra las inclemencias del tiempo primaveral.

En la parte oriental del país, aún no alcanzada por las tropas aliadas y bajo rígido control nazi, aquel mes de abril de 1945 tenían lugar los crímenes más horrorosos del régimen nacionalsocialista. Las SS arrastraban largas escoltas de miles de esqueletos humanos de un campo de concentración a otro, matando salvajemente a quien caía a lo largo del calvario sin fuerza para seguir adelante. Eran judíos, rusos, gitanos, pero también gente de otras nacionalidades, entre ellos no pocos republicanos españoles. Los que no murieron en ese infernal desfile fueron liberados pocos días después. Pero no pocos de los supervivientes murieron al no poder digerir lo que les dieron de comer sus libertadores.

El Último Aquelarre De Las SS En El Berlin Oriental. Imagen Generada por IA

El aquelarre alemán apenas dejaba esperanzas para un futuro en paz en Europa.

Ese mes de abril de 1945 resonó el trueno de los cañones desde la otra orilla del Rin ¿A quién se le ocurrió dispararlos en una situación tan desesperada? Pero el puente siguió en pie, el famoso Puente Adolf Hitler, último obstáculo para el avance aliado. Se preveía que lo volarían en cuanto las últimas tropas alemanas hubiesen cruzado al otro lado pero no sucedía nada y el puente quedó intacto. Al pasarlo, los soldados abandonaban las bicicletas que se habían apropiado para facilitar la fuga y que se amontonaban en la orilla del rio.

Imagen Generada por IA

El 12 de abril se nos convocó a un acto patriótico desconocido hasta el momento: formar frente a la bandera americana en honor del presidente Rooselvet que acababa de morir. Parecía que había aguantado hasta cumplir su tarea. Rompimos filas quedando pensativos: ¿Qué tipo de presidente nos tocará ahora al comenzar la era de la paz?

En plena calle una rubia nos invitó discretamente a seguirla. Olvidamos las advertencias de los oficiales, los GI estrangulados, los pozos envenenados… y la chica nos guió hasta un edificio medio hundido, subimos una escalera apenas transitable y entramos en una sala más bien acogedora donde había tres muchachas reunidas; nos sirvieron vino y galletas sin pedirnos nada a cambio. Eran chicas curiosas por saber cómo éramos los americanos, nada más.

En la estación de ferrocarril se había desescombrado una sola vía a través de un montón de hierros torcidos y de los despojos causados por los bombardeos. Por allí pasaban los largos trenes con armamento y las mercancías para los ejércitos aliados que nuestra unidad se encargaba de distribuir a sus respectivos destinos.

Entre tanques y cañones, apretados entre enormes cajas de contenido desconocido y mercancías militares de toda clase, se apiñaban miles de personas que huían, esta vez la mayoría eran alemanes. Con cada tren llegaban centenares de refugiados y los GI escogían chicas jóvenes y les ofrecían chocolate con la esperanza de poder pasar un rato con ellas. No eran pocas las que aceptaban ya que no tenían nada que perder, tenían hambre y no sabían dónde pasar la noche (¿dónde la pasarían los soldados?) ni dónde ir para huir del avance soviético.

Una chica rubia de unos diecisiete años me contó que, tras perder a los suyos en la huida, fue hospedada por un hombre vestido con un extraño pijama –era un prisionero recién liberado de un campo de concentración- que le pidió algo que ella no comprendía; parece ser que él tampoco comprendió la reacción de la chica. Finalmente buscó otro lugar hasta que la coloqué en uno de los trenes que salían hacia occidente.

Una anciana bien vestida con una niña de unos seis o siete años estaba sentada sobre sus maletas en medio de la estación, obviamente desorientada y sin saber qué hacer.

Imágenes Generadas por IA

Había soldados mutilados vistiendo el uniforme de la Wehrmacht, así como personal que se había alejado de su formación militar por cualquier motivo. Había quien iba a reunirse con su familia y otros muchos que no sabían dónde habían ido los suyos al acercarse los rusos. Uno vestido con el uniforme gris de la Wehrmacht aseguraba ser medio judío, sentirse muy alemán y haber ido a la guerra con entusiasmo.

Otros vestían su especie de pijama, recién liberados de un campo de concentración; ninguno de ellos estaba dispuesto a revelar sus vivencias.

Había trenes con prisioneros de guerra rusos liberados, camino de su patria, con grandes carteles de Stalin adornando los vagones, cantando canciones de guerra, riendo y bailando, felices de regresar a su patria, esperando una calurosa acogida de su pueblo por haber escapado de las vejaciones del enemigo.

Y otros trenes, con vagones de ganado llenos de soldados alemanes que acababan de ser hechos prisioneros, camino de uno de los campos instalados por los aliados. En la espalda de sus uniformes se había marcado con tinta imborrable “PW, Prisoner of War”. En medio de ese caos estaban los afortunados que sobrevivieron en sus propias casas, aunque tenían cortadas las fuentes de aprovisionamiento, sin luz, ni agua, ni calefacción y con los hijos caídos o prisioneros en tierras lejanas.

En .los apuntes que guardo de aquellos meses encuentro esta frase:

“Alemania vencida ¿Cuántas generaciones pasarán hasta que este pueblo vuelva a recuperar la normalidad? En vista de la miseria y del caos estamos convencidos de que serán muchas”

[1] Sucedáneo

[2] Gran Alemania

Continueu llegint
conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 31. BRUSELAS HORA CERO

novembre 21, 2024 - Per Marc Santboià

El autor describe la liberación y celebración de Bruselas, tras su viaje desde Vierzon a París, sus experiencias laborales con las tropas inglesas y americanas hacia Alemania, y conocer el drama que las SS fue quien deportó a su madre al campo de Auschwitz poco antes de su liberación.

El viaje desde el recién liberado Vierzon hasta París no resultaba nada fácil, a través de un territorio donde reinaba una mezcla de anarquía y delirio de redescubierta libertad, típica de las revoluciones triunfantes: se requería un laissez-passer, un permiso especial para el tren y, desde luego, un tren que funcionase. Llegué a un París recién liberado con las huellas de los combates todavía presentes como, por ejemplo, la huella de un cuerpo humano marcada en el suelo con piedrecitas y un papel en el que una hija señalaba donde había muerto su padre, caído durante las refriegas de la retirada de la Wehrmacht.

Los alemanes censaron más de 150000 judíos en París

Bombardeo de París al inicio de la invasión Nazi

Bombardeo de París por la RAF antes de su liberación

París asolado

París ocupada

Me hospedaron en el cuartel de una unidad de resistencia española dándome un papelito que me autorizaba a circular fuera de París y que falsifiqué para dirigirme a Bruselas. Llegué a Tourcoing en la frontera de Bélgica, los guardias franceses me pidieron el pasaporte dejándome pasar a condición de no volver jamás a Francia; sus colegas belgas ni siquiera me miraron, así que entré en Bélgica el mismo día que cambiaba la moneda de la ocupación por una nueva nacional, por lo que cada ciudadano podía cambiar doscientos francos belgas por la nueva moneda. Subí a un camión en dirección a Bruselas donde llegué sin tener ni un céntimo para el tranvía. Conmovido por mi deseo de ver a mi madre tras años de separación forzosa, alguien me pagó el billete y, por fin, me encontré ante la puerta de aquella exigua casa del barrio bruselense de Uccle, la única dirección que conocía.

Sesenta años después del día que llamé a aquella puerta aún se me encoge el corazón al recordarlo. Se entreabrió la puerta y apareció una rubia y corpulenta señora a la que anuncié mi nombre preguntándole por Madame Hoffmann. La rubia me miró con los ojos abiertos de par en par, repitió mecánicamente “Madame Hoffmann” y cerró la puerta. Tardó un rato hasta que, acompañada por su marido, volvió a abrir y me soltó la noticia de que Madame Hoffmann había sido detenida por las SS y llevada al campo de Malinas[1].

Madre de Gerhard Hoffman enviada al Campo de Tránsito de Malinas y después a Auschwitz. Generada por IA.

En septiembre de 1944 ya se sabía que durante la ocupación alemana desde el campo de Malinas solían deportar a los grupos de infelices rumbo a destinos desconocidos en el este. El grupo de mi madre salió el 14 de mayo, era el transporte número veinticuatro, el último antes de la liberación. Sus huellas se pierden en dirección a Auschwitz.

Placas conmemorativas de mujeres en Campos de Concetración

75º Aniversario de la Liberación de Bruselas

Ya había muchos indicios de lo que sucedía en los campos del este de Europa pero hasta la caída del Reich no se conoció enteramente la cruel realidad de lo que ahora llamamos Holocausto. Los parientes de los deportados aún podían esperar que los suyos regresasen vivos.

Hoffmann carpintero. Imagen genedara por IA

El primer invierno después de le liberación se pasó mal: hambre, frío, tiendas sin mercancías, la miseria que había conocido en la Viena de mi infancia y de la España de los últimos meses de la guerra. Encontré trabajo de carpintero en un taller del ejército inglés donde se montaban los vehículos para el avance de los Aliados en la conquista de Alemania.

Hoffmann Cabo Primero del ejército de EEUU. Generada por IA

Buscando un trabajo mejor remunerado me dieron un papelito rojo para presentarme en la oficina de empleo del ejército de Estados Unidos. Me presenté y me aceptaron, embarcándome de inmediato en un jeep hasta su base en Verdún para incorporarme como “private first class” (cabo de primera) en el glorioso US Army, me equiparon con un elegante uniforme que incluía un “helmet liner” (casco forrado). La mañana siguiente salimos hacia Alemania a una guerra que aún duraría cuatro meses más.

[1] Campo de tránsito de Malinas. Entre 1942 y 1944 los barracones del cuartel Dossin de Malinas (Mechelen), en Flandes, fueron utilizados por los nazis como campo de tránsito por el que pasaron más de 25.000 judíos y gitanos belgas y del norte de Francia antes de ser deportados a Auschwitz-Birkenau. El 95 % de los deportados no sobrevivieron. Después de la liberación del campo, el 5 de septiembre de 1944, sus instalaciones funcionaron como campo de internamiento para nazis y colaboracionistas.

Continueu llegint
conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Francia - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 30, LIBERTÉ, LIBERTÉ, CHÉRIE

novembre 20, 2024 - Per Marc Santboià

El autor celebra la liberación de la ocupación alemana de Francia por los aliados y de Austria por el Ejército Rojo, momento de alegría y esperanza: la retirada y derrota alemana, el anticipo de los maquisards…
Y explica las desesperanzas de los republicanos españoles: intentos fallidos como la Operación “Reconquista”, y el envejecimiento de los exiliados hasta que regresaron tras Franco.
El protagonista pasa por Bruselas y descubre que su madre se deportó a Auschwitz. Regresó a Viena.

Se fueron las SS pero quedaron los de la Wehrmacht. Hacía días que se sabía que los Aliados se estaban acercando pero los alemanes no eran capaces de organizar la evacuación del complejo aparato de ocupación con la rapidez debida.

Me despedí de dos de los jóvenes reclutas austríacos del grupo de la letrina que se fueron con la tropa. Ni se plantearon desertar ya que se arriesgaban a que los cogieran los guerrilleros franceses. Vestían el uniforme enemigo y estábamos en guerra.

La Batalla de Francia

Haguenau, tras la batalla de Francia

Una calurosa noche de agosto empezó un tiroteo entre los maquisards que empezaban a entrar en la ciudad y alguna patrulla alemana en retirada. Mientras los alemanes se marchaban iban llegando más y más guerrilleros reunidos en los bosques vecinos los días anteriores.

También salían a las calles muchos vecinos que días atrás apenas oteaban tras las cortinas. Ahora, cuando la Liberación estaba a punto de consumarse, todos deseaban haber pertenecido a la Resistencia. Se trataba de ocupar las posiciones clave antes de que los miembros de la vieja burocracia se apoderasen de ellas.

Unas desgraciadas muchachas que habían mantenido relaciones con militares alemanes fueron arrastradas al balcón de la prefectura. Entre el júbilo de la plebe se les cortó el pelo al rape. ¡Mueran los traidores! ¡Viva la libertad!

Cuando Romorantin despertó aquella mañana, la ciudad era libre ¡Libre! ¡Libre! Tras cuatro años de ocupación alemana por fin desaparecía la Kommandantura, se iban la Gestapo y las SS, no quedaban altivos oficiales con el odioso uniforme gris, se acabaron las levas forzosas, el enemigo ya no se llevaría las cosechas. Empezaba una nueva vida.

París fue liberado pocos días después, los tanques aliados tripulados por republicanos españoles y bautizados con los nombres Jarama, Guadalajara y Belchite entraron en la ciudad ante el júbilo del pueblo.

La Nueve Entra En París

Desfile de la Liberación de París

Pero en España, Franco siguió en el poder a pesar de que todo el mundo esperaba que, una vez vencidos sus protectores, el régimen franquista estaba destinado a desaparecer.

Mis amigos republicanos se reunieron impacientes por volver a su tierra. Todos los que vivían en la región se marcharon a Vierzon a la espera de órdenes.

Pero en mayo de 1944, en un discurso en el Parlamento, el británico Winston Churchill ya se había declarado a favor de Franco al demostrar su agradecimiento por haberse mantenido neutral. También había emisarios del presidente Rooselvelt en tratos con Franco para asegurarse posiciones estratégicas en España ante la Guerra Fría que se avecinaba. Durante el otoño de 1944 nos convenceríamos de que los vencedores de la guerra no iban a mover un dedo contra Franco. Para derrocar la dictadura habría que hacerlo con las armas.

Empezamos a hablar de “Reconquista” y los republicanos refugiados en Francia se prepararon para esta lucha. Algunos pasaron la frontera con las armas que habían arrebatado a los alemanes pero la mayoría de ellos acabó cayendo en manos de la Guardia Civil. Unos pocos consiguieron permanecer escondidos en las sierras pero en 1950 hubo que reconocer que la “Reconquista” había fracasado.

Operación Reconquista

Guerrilleros Españoles

En la Vall De Aran

Brigada UNE

Por lo que a mí respecta, volvía a encontrarme en la disyuntiva entre los dos países que consideraba mi patria. En el periodo de octubre a diciembre de 1944 los angloamericanos estaban en la orilla del Rin y los rusos ante Berlín. En diciembre fracasó la última ofensiva desesperada de von Rundstedt[1] en las Ardenas belgas y pensé que la liberación de Austria ya no podía tardar. En consecuencia, me encontré en el deber de estar preparado para regresar a mi país.

Tuvimos que despedirnos; mientras mis amigos partían rumbo al sur, yo fui en dirección a Bruselas donde esperaba encontrar a mi pobre madre que había sufrido cinco años de miserable vida de refugiada bajo la permanente amenaza de ser deportada a algún campo del este.

En Bruselas recibí la cruel noticia de que mi madre había sido detenida y deportada a Auschwitz poco antes de la entrada de los Aliados. Sus huellas se perdían en un tren que se movía en dirección al este.

Entrada de Auschvitz

Vista Aérea actual

Indicaciones de los Departamentos de Auschvitz

Tuve que esperar seis meses más para regresar a mi tierra, cuando el Ejército Rojo entró en mi Viena liberada y reducida a escombros.

Desfile de tropas soviéticas por Viena en 1945

Los españoles se reunieron resueltos a emprender el camino de regreso a su ansiada patria. Mis compañeros se movían lentamente hacia los Pirineos. En aquel verano de 1944 todos anticipábamos el inminente final de la guerra. Nadie dudaba que para los españoles significaba el fin de la dictadura franquista y el regreso de los exiliados.

Para mí se abría el camino hacia mi propio país liberado, por lo menos así lo creía. Y emprendí camino hacia el norte. Mis amigos españoles y yo quedamos decepcionados: Austria tuvo que esperar ocho meses, ocho largos meses de guerra total que dejó ciudades en ruinas y costó miles de vidas humanas.

Eisenhower Da Alas A Franco Con Su Visita Años más Tarde

¡Y España? Franco siguió en el poder otros largos treinta años. Los jóvenes exiliados que se habían acercado a la frontera en agosto y septiembre de 1944 serían ancianos cuando por fin pudieron entrar en la deseada patria.

Decidí viajar a París y a Bruselas para reunirme con mi madre y continuar hasta mi país en espera de su liberación.

[1] Karl Rudolf Gerd von Runsdtedt (Aschersleben, 1875 – Hannover, 1953) Militar alemán que aplastó la resistencia del gobierno socialdemócrata de Prusia cuando éste no aceptó la disolución ordenada por Von Papen. Descontento con el nazismo, se retiró en 1938, pero Hitler le confió el mando de cuerpos de tropas que invadieron Polonia y Francia. Participó en la invasión de Rusia, al mando de los ejércitos del sur, que ocuparon Kiev, pero se opuso a la ofensiva de invierno y volvió a presentar la dimisión. Meses más tarde, Hitler le confió el mando del frente del oeste en Francia, que asumió hasta 1944. No pudo impedir el desembarco aliado de Normandía, por lo que fue sustituido por Kluge. Hitler le encargó dirigir la última ofensiva en las Ardenas, en la que fracasó. Hecho prisionero por los británicos fue internado en Nuremberg, Londres y Hamburgo y liberado en 1949 debido a su estado de salud.

Continueu llegint