Sento sovint que la memòria s’esvaeix si no l’expliquem des de dins; per això, us convido a viure amb mi com aquell estiu del 1936, Barcelona va esdevenir l’epicentre d’un sisme per rescatar l’ideal olímpic de la foscor. Davant la propaganda ària d’Adolf Hitler, que havia segrestat els jocs oficials de Berlín, des de la societat civil vam impulsar el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP) per organitzar la gran Olimpíada Popular. Aquest esdeveniment era un manifest rotund d’antiracisme i fraternitat universal que va aconseguir atreure més de 6.000 atletes de 23 països, destacant emocionants delegacions de jueus emigrats i de nacions sense estat. Era l’esport del poble per al poble, perfectament simbolitzat en la nostra medalla commemorativa, on tres atletes de diferents ètnies, agermanats sota els colors blau, groc i roig, sostenien una mateixa bandera desafiant qualsevol suprematisme.Però la matinada del 19 de juliol de 1936, la il·lusió es va trencar amb els trets del cop d’estat feixista. Els jocs es van cancel·lar, però més de 200 atletes estrangers van decidir quedar-se a combatre, convertint-se a les trinxeres en l’embrió de les Brigades Internacionals. Aquest terratrèmol revolucionari va transformar completament poblacions veïnes com Sant Boi de Llobregat, que fins aquell moment estava dominada per un poderós Triangle d’Or modernista. Aquest vèrtex d’elit estava format per la majestuosa Finca de Marianao de la família Samà, la Colònia Güell amb la seva fàbrica tèxtil i la Cripta de Gaudí, i l’imponent Manicomi de Sant Boi. Mentrestant, la burgesia barcelonina que estiuejava a la zona es trobava al Casino de Sant Boi, que més que un entorn de luxe desmesurat, era el seu gran espai social i de relació on teixien aliances lluny de la gran ciutat.Amb la revolució, aquell oasis burgès va desaparèixer i, sota la direcció d’Enric Mestres, el poble va ser pragmàticament rebatejat com a Vilaboi. Els edificis del triangle elitista van ser ràpidament col·lectivitzats, i mentre líders com Juan José Vallejo González hi forjaven les bases de l’esport obrer, la localitat va haver de viure el drama ocult del genocidi nutricional al seu psiquiàtric, on la caquèxia va provocar 3.200 defuncions. Avui, l’any 2026, commemorant el 90è aniversari d’aquells fets, el llegat de resiliència de Vilaboi es manté més viu que mai. L’esperit d’honor compartit que preteníem celebrar aquell 1936 ha tornat a florir empíricament amb la recent i històrica victòria de la Unió Esportiva Santboiana —un exponent pur d’esforç amateur i associatiu— en derrotar el capitalitzat Barça Rugbi, demostrant que la dignitat democràtica i l’esport col·lectiu encara són capaços de doblegar els gegants.

La història social del segle XX s’escriu sovint als marges dels grans estadis. L’estiu del 1936 Barcelona es va convertir en l’epicentre d’un sisme ideològic: l’intent de la societat civil per rescatar l’ideal olímpic de les urpes del totalitarisme. Aquesta és la crònica d’una alternativa vibrant que, encara que silenciada pel plom, va sembrar una llavor de dignitat que germina amb noranta anys després.

1. El Despertar d’una Alternativa: El Context Geopolític

El 1931, el Comitè Olímpic Internacional (COI), dominat per una aristocràcia aliena a la marea democràtica, va designar Berlín com a seu dels Jocs de 1936. Després de l’ascens d’Adolf Hitler el 1933, l’esport va ser segrestat com una colossal maquinària de propaganda ària. Davant la passivitat dels organismes oficials, la resposta va sorgir de les bases obreres i la societat civil catalana, projectant un esdeveniment que no sols era una competició, sinó un manifest vivent de fraternitat.

Berlín 1936 vs Barcelona 1936

Criteri	Berlín 1936 (Jocs Oficials)	Barcelona 1936 (Jocs Olímpics Populars)
Valors	Supremacia de la raça ària i nacionalisme excloent nazi.	Antiracisme, fraternitat universal i igualtat de gènere.
Tipus de participants	Delegacions estatals oficials sota règims nacionals.	Atletes obrers, nacions sense estat, exiliats i jueus emigrats.
Propòsit polític	Legitimació i propaganda massiva del Tercer Reich.	Antídot al feixisme i defensa dels valors democràtics.

Aquesta necessitat d’una alternativa ètica davant de la barbàrie va impulsar un desplegament organitzatiu sense precedents a la història de l’esport popular.

2. Cronologia de l’Organització (Març – Maig 1936)

La gestació de l’Olimpíada Popular va ser un prodigi de mobilització social i eficiència administrativa, aconseguint en tot just tres mesos el que als estats els prenia anys:

1. Març de 1936: Creació del CCEP. Neix el Comitè Català Pro Esport Popular amb l’objectiu fundacional de democratitzar l’accés a l’esport, trencant l’elitisme dels clubs burgesos i posant les instal·lacions al servei del poble.
2. Abril de 1936: El Desafiament Internacional. El CCEP llança la proposta formal d?organitzar uns jocs alternatius a Barcelona, ​​aconseguint el suport financer de la Generalitat i el govern de la República per contrarestar la propaganda nazi.
3. Maig de 1936: Constitució del COOP. S’estableix el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. En temps rècord, es creen comissions a diverses ciutats i s’assegura la logística per a milers de visitants internacionals.

Aquest esforç titànic no va passar desapercebut; en poques setmanes, milers d’atletes de tot el globus van posar els ulls a l’Estadi de Montjuïc com a far de la llibertat.

3. La Magnitud de l’Esdeveniment: Atletes i Nacions a Escena

L’èxit de participació va ser una bufetada moral al règim de Berlín. L’Olimpíada Popular va demostrar que l’ideal d'»esport per a tots» tenia una força de convocatòria superior a la dels estats totalitaris.

• Èxit de participació: Es van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països, superant els 4,106 esportistes que van acudir als jocs oficials de Berlín.
• Diversitat de delegacions: Es va reconèixer la identitat de nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Galícia, Alsàcia, Lorena i el Marroc. Especial impacte va tenir la delegació de «Jueus emigrats», símbol del caràcter marcadament antifeixista de l’esdeveniment.
• Modalitats esportives: El programa incloïa 19 disciplines, integrant esports de masses i tradicions populars:
  • Atletisme, Natació i Ciclisme.
  • Futbol, ​​Rugbi i Bàsquet.
  • pilot basc, Lluita lliure i Boxa.
  • EscaPs, Tennis de taula i Gimnàstica.

Aquest mosaic humà havia de ser coronat per una inauguració on l’art i la simbologia segellarien un compromís infrangible entre els pobles.

4. La Simbologia de la Fraternitat: Himnes, Art i Medalles

L’Olimpíada Popular transcendia allò atlètic per ser un festival cultural. Josep Maria de Sagarra va escriure els versos de l’himne oficial, mentre Pau Casals assajava el concert inaugural, unint el compromís musical amb la identitat nacional. Tot i això, el missatge més potent residia en la seva iconografia material.

La medalla de l´esdeveniment (recuperada en edicions de memòria històrica) és un manifest artístic. Presenta a tres atletes de perfil, superposats, amb les seves extremitats esteses sostenint junts el mateix pal de la bandera. Cada figura representa una raça de la humanitat (blanca, negra i asiàtica), vestides amb els colors vermell, groc i blau. Aquesta disposició no és casual: simbolitza que la força del progrés neix de la cooperació interracial i la unió dels treballadors, anul·lant qualsevol jerarquia racial.

Aquesta bellesa simbòlica, però, es va veure esquinçada per l’erupció violenta de la guerra el 19 de juliol del 1936.

5. El Somni Trencat: De l’Estadi a les Trinxeres

Barcelona no va despertar aquell diumenge amb el ressò dels himnes de Sagarra, sinó amb l’estrèpit de la vacant general i els trets del cop d’estat. L’Olimpíada va ser suspesa, però els atletes no es van retirar.

• El compromís vital: Uns 200 atletes estrangers van decidir que la seva lluita contra el feixisme no era una competició, sinó un deure. Molts es van allistar a les milícies populars.
• L’embrió de les Brigades: Aquests esportistes internacionals van ser el embrió de les Brigades Internacionals, precursors de la solidaritat armada global. Atletes com Emmanuel Chakin van entregar la seva vida al front pels ideals que havien vingut a celebrar.
• Conseqüències de la interrupció:
  • Conversió d’instal·lacions esportives a hospitals de sang i centres logístics.
  • Transformació de la reraguarda en un laboratori revolucionari.
  • Impacte traumàtic a municipis propers, on la utopia esportiva es va enfrontar a la crua realitat del subministrament i la supervivència.

Aquesta transformació radical es va manifestar de forma paradigmàtica a municipis com Sant Boi de Llobregat.

6. Estudi de Cas: Vilaboi i el Cost Humà de la Guerra

Sant Boi, abans de la guerra, era un oasi per a la burgesia barcelonina, un Triangle d’Or de torres modernistes com la Torre Miranda i el luxe del Casino dels Rics. Amb la revolució, el municipi va patir una metamorfosi absoluta.

Sota la proposta de Enric Mestres, el municipi va passar a cridar-se Vilaboi. Mestres, amb pragmatisme, va defensar aquest nom davant d’opcions com «Vilaroja» per assegurar la continuïtat fonètica i estabilitat logística als formularis oficials, evitant el caos administratiu. Els palaus burgesos, com el de Marianao, van ser col·lectivitzats per albergar colònies infantils i hospitals. En aquest escenari destaca Juan José Vallejo González: venedor de sabates, fundador de les JSU i President del Madrid FC durant la guerra, Vallejo va ser un arquitecte del Cinquè Regiment i un líder de l’esport obrer. Les seves restes descansen avui al cementiri municipal de Sant Boi, constituint el pont físic de la nostra memòria.

Tot i això, el somni de Vilaboi també va tenir la seva tragèdia fosca: el genocidio nutricional silenciós en el Hospital Psiquiàtric.

La tragèdia del psiquiatra de Vilaboi

Donat	Impacte
Víctimes totals	3,200 defuncions documentades.
Causa principal	Caquèxia (desnutrició extrema pel col·lapse de subministraments).
Rellevància estadística	Va representar el 56% de la mortalitat psiquiàtrica total de Catalunya.

Aquest cost humà és el recordatori que la llibertat i l’esport popular sempre han tingut enemics ferotges, la memòria dels quals avui honrem amb dignitat.

7. El 90è Aniversari: Un Llegat de Dignitat el 2026

El 2026, el calendari commemoratiu torna a l’actualitat els valors del 1936. L’Olimpíada Popular continua sent el referent d’un esport compromès amb els drets humans.

• Actes Institucionals: Descobriment de plaques al Carrer de l’Olimpíada Popular i taules rodones al Pavelló de la República sobre la vigència de l’antifeixisme.
• Esports: La tradicional Cursa Lluís Companys a Montjuïc i el partit homenatge entre el CE Europa i el Júpiter.
• Cultura i Exposicions: Concert evocatiu a Pau Casals al Ateneu Barcelonès i l’homenatge a les Brigades Internacionals a la Boca nord del túnel de la Rovira, on es recorda els atletes-milicians.

Aquest programa no és només nostàlgia; és la reafirmació que els valors democràtics han de ser defensats a cada pista i cada barri.

8. El Sacrifici Cultural del Seguici de Vilanova i la Geltrú

L’Olimpíada Popular de 1936 va transcendir l’àmbit purament atlètic per esdevenir una gran mobilització cultural i antifeixista, exemplificada magistralment pel sacrifici del seguici popular de Vilanova i la Geltrú. Convidats al Gran Festival Folklòric inaugural del 18 de juliol, els vilanovins van viatjar a Barcelona amb figures històriques d’alt valor com el Drac, la Mulassa i els Gegantons, però l’esclat sobtat de la Guerra Civil va fer que aquest patrimoni quedés atrapat i es perdés irremeiablement a la capital. Malgrat la tràgica pèrdua, la resiliència del poble va permetre reconstruir els elements festius entre 1947 i 1948 gràcies a subscripcions ciutadanes massives, encarregant els dissenys al pintor Enric C. Ricart i l’execució a l’escultor Lluís Sabadell. Ara, com a acte de justícia poètica dins de l’agenda del 90è aniversari (1936-2026), aquestes figures retornen de manera extraordinària a Barcelona per a l’exposició «Folklore i Antifeixisme», simbolitzant el compromís d’una societat disposada a oferir la seva pròpia riquesa popular per sumar-se a l’ideal olímpic obrer contra el feixisme.

9. Conclusió: El Triomf dels Valors sobre la Barbàrie

L’any 1936, milers de persones van intentar demostrar que l’esport no podia ser còmplice del totalitarisme ni del racisme institucional. 90 anys després, en un context sociopolític actual on observem el ressorgiment de moviments xenòfobs, tensions geopolítiques, crisis de refugiats i episodis de racisme als estadis europeus moderns, la lliçó de Vilaboi adquireix una rellevància majúscula. Ens ensenya que la dignitat democràtica i els drets humans es defensen tant a les urnes com en els recintes culturals i esportius.

La connexió viva i indiscutible d’aquest fil històric fins a l’actualitat es troba en l’herència intacta de l’esforç associatiu. Res exemplifica millor aquesta connexió directa entre l’ideal de l’Olimpíada Obrera i la ciutat actual que la gesta signada aquest mateix abril de 2026: la històrica Unió Esportiva Santboiana, un club mantingut per la força amateur i col·lectiva del seu teixit ciutadà, va vèncer en un duel èpic per 17 a 27 el potent i capitalitzat equip del Barça Rugbi. Aquesta victòria és la prova empírica i poètica que el somni antielitista i fratern que es respirava als ateneus de la Vilaboi revolucionària va germinar a la ciutat de forma permanent. Ens demostra avui que l’esforç compartit i l’honor associatiu encara tenen la capacitat de doblegar els grans gegants.

Debat final Dels estadis de Montjuïc a les trinxeres

---

#MemoriaHistorica #OlimpiadaPopular #Barcelona1936 #Vilaboi #SantBoiDeLlobregat #SantBoi #EsportObrer #EsportPopular #Antifeixisme #BrigadesInternacionals #MemorialHistoric #90Aniversari #HistoriaDeCatalunya #GuerraCivil #Montjuic #Antiracisme #DignitatDemocratica #UESantboiana #BarcaRugbi #ColoniaGuell #CriptaGaudi #FincaMarianao #PauCasals #JosepMariaDeSagarra #CEEuropa #CEJupiter #FolkloreCatala #CulturaPopular #VilanovaILaGeltru #EsportIAssociacionisme

---

Fonts Textuals i Articles Base

• Article principal: Crònica d’un Somni de Dignitat: L’Olimpíada Popular de Barcelona i Vilaboi (1936-2026). Text firmat per Marc Santboià (amb data figurada del 22 de juliol de 2026) utilitzat com a base narrativa per contextualitzar els fets de Barcelona, el paper de l’esport obrer i la realitat col·lectivitzada de Sant Boi de Llobregat (Vilaboi).

1. Fonts Gràfiques i Visuals

• Medalla Commemorativa (2017): Peça numismàtica amb l’eslògan «BARCELONA – 19 JULIOL 1936 – 2017» i «OLIMPÍADA POPULAR», que reprodueix l’emblema de tres atletes de diferents ètnies sostenint una bandera, símbol de la germanor interracial.
• Cartell Oficial de l’Olimpíada Popular: Dissenyat per l’artista alemany Fritz Lewy. Cedit i documentat pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
• Cartell de la Setmana Popular de l’Esport i el Folklore: Document utilitzat per promocionar les activitats associades a l’esdeveniment (19-26 de juliol de 1936), conservat al Museu Olímpic i de l’Esport.
• Imatges d’Arxiu del Pavelló de la República: Repositori d’imatges i documents històrics de la Universitat de Barcelona (UB) vinculats al període de la Guerra Civil i l’Olimpíada Popular.

2. Fonts Audiovisuals i Sonores

• Documental «La Olimpiada Popular, rebeldía obrera contra los fascismos»: Reportatge sonor rigorós produït per l’espai Documentos RNE (disponible a RTVE Play) sobre l’esport obrer i la unitat antifeixista.
• Material divulgatiu audiovisual (YouTube): Cròniques sobre l’impacte visual del 19 de juliol als carrers de Barcelona, incloent-hi els testimonis de l’atleta suïssa Clara Thalmann i el nord-americà Emmanuel Chakin, a més de la famosa cita de George Orwell: «el deporte es una guerra sin disparos».

3. Fonts Testimonials i Documentals

• Programa de l’Olimpíada Popular de Barcelona: Document original digitalitzat a través de la plataforma Catalunya País d’Arxius (Departament de Patrimoni de la Generalitat), que constata la inscripció de més de 5.000 atletes i l’èmfasi en la participació femenina.
• Registre de Brigadistes (SIDBRINT – UB): Projecte de la Universitat de Barcelona que recull els perfils biogràfics dels atletes estrangers (Jack Barry, Otto Boch, Felicia Browne, Marius Brunand, entre d’altres) que van esdevenir l’embrió de les Brigades Internacionals.
• Dossier del Govern de la Generalitat: Documentació textual de l’època de l’Arxiu en Línia de la Generalitat de Catalunya que contextualitza l’organització tècnica i política dels jocs solidaris del 1936.

4. Producció luxincamera en l’apartat 5. El Somni Trencat: De l’Estadi a les Trinxeres

Alguns clips són fotos animades amb iA i poden contenir alguna imprecisió tècnica, tot i ser, en essència, fidels. Algunes de les fotos no són de 1936, com les de Pau Casals amb Conxita Badia, que són de 1934, però s’han utilitzat per il·lustrar el reel. Soc conscient que hi haurà llacunes importants en l’explicació dels fets, però el format de 3 minuts no dóna per a més.

FOTOS:

• Pau Casals, abril de 1934, preparant els Concerts de Primavera de l’orquestra. Carlos Pérez de Rozas / AFB
• La soprano Conchita Badia, al costat de Pau Casals, preparant un concert l’any 1934. Carlos Pérez de Rozas / AFB
• Assaig de l’orquestra Pau Casals. Pau Casals dirigeix l’assaig al Palau de la Música Catalana, amb Concepció Badia i Millàs. Carlos Pérez de Rozas, 1934. AFB
• Conxita Badia en concert, 1939. Wikimedia Commons, domini públic.
• Cartell de l’Olimpíada Popular. Fritz Lewy Plakat / Warwick Digital Collection, Archives of the Trades Union Congress. Wikimedia Commons. Domini públic.
• Cartell dels Jocs Olímpics de Berlín, 1936. Franz Th. Würbel.
• Oficines de Propaganda i de Premsa de l’Olimpíada Popular, Barcelona, 1936. Fons Brangulí, ANC
• Cartell “Solidaritat Basco-Catalana”. Comissió d’Ajut a Euskadi, 1937.
• Grup de joves al vaixell Ciudad de Barcelona tornant a les Balears, 18 d’agost de 1936. Arxiu Particular Maria Valls.
• Atletes francesos abans de viatjar de París a Barcelona, 1936. Font: wanderer.es.
• Cartell de l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936. Dibuixat per Ly. AFB
• Clara Thalmann. Fotograma de Clara Thalmann und die späte Rehabilitation (3sat Kulturzeit, 2009) imatge procedent de fons familiar.
• Partitures de Pau Casals. ANC