L’Enigma de La Miranda

La història de la Finca de Marianao (Sant Boi de Llobregat) és una lliçó magistral de com es van consolidar les noves elits del règim franquista. Després de la Guerra Civil, el Tercer Marquès de Marianao, amb les seves connexions monàrquiques, es va convertir en l’objectiu perfecte del nou aparell repressiu. El règim va utilitzar una multa fiscal com a pretext per forçar una venda que va beneficiar Abdón Bordoy, un empresari connectat al magnat Joan March. Aquest “tripijoc” polític no només va desposseir l’aristocràcia; va inventar el model del ‘pelotazo’ urbanístic, caracteritzat per l’especulació, la rapidesa i la manca d’inversió en infraestructures, un llegat arrelat en l’urbanisme espanyol fins avui dia.

Abdón Bordoy, Pioner de l’Urbanisme Especulatiu Franquista

La finca, un símbol de la riquesa colonial i de l’aristocràcia política (on fins i tot es va signar el cop de Primo de Rivera), va caure l’any 1940 a causa de la vulnerabilitat política del Marquès, objecte d’atenció per les seves suposades simpaties monàrquiques i possibles vincles amb la maçoneria. El pretext de l’Estat per forçar la transferència va ser una multa fiscal d’un milió de pessetes, suma exacta per la qual Bordoy va adquirir l’actiu, en un clar “tripijoc” orquestrat. Bordoy, un empresari mallorquí de Santa Margarida —el mateix poble de Joan March—, va actuar com a agent executor del capital de March, convertint-se en el titular d’una oportunitat que només la repressió política podia crear. Aquesta adquisició es basava en un model de negoci ja provat per Bordoy a Cala Sant Vicenç (Mallorca) i en el projecte d’Aranjuez (Madrid), considerat un dels primers casos d’urbanització especulativa d’aquest tipus a Espanya.

Una vegada en possessió de Marianao, Bordoy va intentar legitimar el seu nou estatus amb un estil de vida “senyorial,” organitzant misses i festes a la Sala Gran. No obstant això, aquesta façana contrastava amb la seva nova riquesa, exhibida de manera “grollera” i “despòtica” (amb l’anècdota de llançar monedes al terra per a ser recollides), generant “enveges” i mala fama i evidenciant la ruptura amb l’antic ordre aristocràtic. Aquesta estratègia es va materialitzar en dues fases d’urbanització: La Fase 1 (1946) va ser un fracàs comercial, ja que el projecte elitista de “dotze parcel·les enormes” no va trobar mercat en la postguerra. Això va forçar una reorientació radical.

Aquesta visió fallida va donar pas a la Fase 2 (dècada dels 50), amb un replantejament aprovat el 1957 que optava per la venda massiva de lots “molt més petits” i xalets “comprimits”, venuts amb un sistema pioner a terminis de “20 duros mensuals” i sota l’enganyós eslògan “Marianao, La Ciudad Soñada, Ciudad de Vacaciones” utilitzat fins i tot al NODO. El problema d’aquest model era la seva filosofia de màxim benefici per no-inversió: el desenvolupament es va dur a terme sense la infraestructura urbana necessària, quedant sense asfaltar ni voreres. Aquesta deixadesa intencionada va provocar l’aparició de “fenòmens de semibarraquisme indirecte” i un important conflicte social i litigis amb els propietaris de la Fase 1, que es van sentir “traïts” per la pèrdua de l’esperit d’exclusivitat original.

Mateu Campomar, Administrador i Símbol d’Autoritat a la Finca

Mateu Campomar va ser la figura instrumental per a l’execució de l’estratègia especulativa de Bordoy. Nascut a Pollença, Campomar va arribar a Marianao cap al 1941, amb només 19 anys, després de la Guerra Civil, reclutat per Bordoy a través de la seva xarxa de confiança mallorquina. Mateu va actuar com l’eix operatiu de la finca, un paper que el situava com el darrer administrador del parc Marianao. La seva feina era multifuncional (conserge, venedor, gestor) i tan central que “calia passar per Mateu” per parlar amb Bordoy, subratllant el seu estatus de representant màxim de la propietat absentista. Mateu supervisava el pragmàtic sistema de venda a terminis i fins i tot va construir amb les seves mans l’escut de Marianao (la Nau Maria).

La seva posició d’home de confiança implicava l’exercici d’una autoritat inqüestionable a la finca, un fet confirmat pels testimonis que el descriuen com una persona “autoritària”. L’aplicació d’aquesta autoritat sota el marc repressiu del franquisme era ferma: testimonis com Josep Faura recorden que Campomar portava una pistola a la barra del seu bar “davant la Guàrdia Civil,” un detall que il·lustra l’aplicació d’una autoritat de facto tolerada pel règim. A més, Campomar mateix admetia que vigilava la finca, confiscant escopetes sense permís

L’arribada de Campomar va precipitar un acte simbòlic de canvi d’ordre: ell va intentar fer fora el seu avi, “Pepet,” que havia estat el porter i custodi del parc sota el Marquès, obligant la família a marxar i consolidant així la transferència de poder del vell al nou règim. No obstant això, Mateu Campomar defensa Bordoy amb vehemència, afirmant que tenia un “cor d’or” i que va ser víctima d’enveges per l’èxit. Per a Campomar, Bordoy era un visionari que va obrir la porta de la propietat a gent amb pocs recursos gràcies al sistema de venda a terminis, mostrant la dualitat de la memòria entre la defensa interna i la percepció externa del seu autoritarisme.

La liquidació de Marianao: del ‘Pelotazo’ i el Llegat de la Deixadesa Urbanística

L’adquisició inicial per només 1.000.000 de pessetes va ser el fonament d’una operació d’una rendibilitat colossal, que es va obtenir mitjançant una doble liquidació d’actius. Només amb les vendes documentades de 25 torres i parcel·les per un promotor l’any 1949, ja es van generar 6.300.000 pessetes, superant sis vegades la inversió inicial de Bordoy amb només un petit percentatge de les vendes totals.

La facturació total estimada es va calcular sumant els ingressos de la parcel·lació massiva (estimació mitjana de 26.208.000 pessetes) i la venda de l’actiu residual: el Parc i el Palau de Marianao, que la família Bordoy va vendre a l’Ajuntament per 24.000.000 de pessetes quan el manteniment es va fer insostenible. La Facturació Total Estimada Mitjana va ascendir a 50.208.000 pessetes.

Aquesta anàlisi revela que, respecte a la inversió inicial d’un milió de pessetes, la facturació total estimada es va multiplicar, com a mínim, per 44 vegades, demostrant el caràcter purament especulatiu del projecte. Aquest èxit financer es va basar en una estratègia d’urbanisme brutal: la mínima inversió en infraestructura (manca d’asfalt i serveis) i la doble liquidació d’actius (venda de parcel·les i venda del palau a l’Ajuntament). L’urbanisme de la deixadesa de Marianao és la conseqüència directa de la lògica de “profit abans que res” d’Abdón Bordoy, un model que va transferir el cost del desenvolupament urbà als residents i a l’administració pública, establint així el llegat de l’especulació a la postguerra espanyola.

Marianao #SantBoideLlobregat #PelotazoFranquista #UrbanismeEspeculatiu #HistòriaCatalunya #PostguerraEspanyola #AbdónBordoy #JoanMarch #Franquisme #MemòriaHistòrica #Samà #MateuCampomar #UrbanismeSocial #EspeculacióImmobiliària #Llobregat #HistòriaLocal #DeixadesaUrbana #PionerUrbanisme #PodcastHistòria #CiutatSomniada #LitigisUrbanístics

Referències:

1. Entrevista del 2009 de Carles Vallejo (SantBoi.Tv) a Carles Serret (AHMSB)
2. Entrevista del 2009 de Carles Vallejo (SantBoi.Tv) a Mateu Campomar (Gestor del Sr.Bordoy de l’Urbanització del Parc de Marianao)
3. Informe: Marianao: De Marquesat a ‘Pelotazo’ Franquista. Anàlisi del Model d’Urbanització Especulativa Pioner d’Abdón Bordoy (1940-1974)
4. Dossier: Marianao’s, del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes (AHMSB, testimonis i documents promocionals i de gestió).

*Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.