Fa cinquanta anys, una ciutat del Baix Llobregat va fer història desafiant la por i la resignació. El setembre de 1976, a penes deu mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, la societat catalana necessitava sortir al carrer de manera inajornable per reclamar democràcia, amnistia i autogovern. El que havia de ser una concentració a Barcelona es va transformar, per força i per coratge, en la mítica Diada de Sant Boi de Llobregat. La relació de Sant Boi amb la lluita per les llibertats catalanes és profunda i s’estén al llarg dels segles. En ple cinquantenari (1976-2026), recuperem la crònica d’aquella jornada fundacional que va marcar el camí de la Transició catalana, analitzem la seva evolució fins a l’actualitat i et convidem a reviure-la a través d’una exposició històrica única i del nostre Memorial Digital Interactiu integrat com a plantilla de pàgina immersiva.
BotCast.Com_Sant_Boi_va_desbordar_la_dictadura
L’Hora del Coratge: Per què Sant Boi? (1976)
La Diada Nacional de Catalunya s’havia convertit des de la Renaixença en un símbol d’identitat i resistència. L’origen es remunta a la Guerra de Successió Espanyola de 1714, quan Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, es va erigir en el símbol de la resistència catalana davant el setge de les troops borbòniques de Felip V, el monarca que acabaria desmantellant les institucions catalanes preexistents. Casanova, ferit en la batalla, va acabar passant els seus últims anys i sent enterrat precisament a Sant Boi de Llobregat. Durant els gairebé quaranta anys de dictadura franquista, qualsevol homenatge o celebració de l’Onze de Setembre va ser durament reprimida i relegada a la clandestinitat.
Tanmateix, la Diada de 1976 connectava també amb altres fites de sobirania del segle XX, com els fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola en un moviment d’insurrecció contra la involució conservadora del règim republicà.
L’estiu de 1976, l’Assemblea de Catalunya (el gran motor de l’antifranquisme unitari que aglutinava les diverses forces democràtiques) va impulsar la celebració de la primera Diada tolerada. La intenció original de la Comissió Onze de Setembre era fer la concentració al Parc de la Ciutadella de Barcelona. No obstant això, el Governador Civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, i el ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, van prohibir terminantment l’acte a la capital, tement perdre el control de l’ordre públic davant d’una mobilització massiva.
Davant d’aquest mur governamental, els organitzadors van haver de moure fitxa ràpidament i van pactar una alternativa estratègica: Sant Boi de Llobregat. Aquesta elecció es va recolzar en dues claus fonamentals:
La cobertura històrica legal: A l’església parroquial de Sant Baldiri de Sant Boi hi descansen les restes de Rafael Casanova. Presentar l’esdeveniment com un acte d’homenatge a la seva tomba va fer que el règim tingués serioses dificultats legals per denegar l’autorització.
La xarxa de resistència local: Sant Boi no era un escenari passiu, sinó un autèntic motor clandestí. Barris obrers com Marianao havien actuat durant dècades com a «punts muts» de subversió política. Aquest teixit associatiu i laboral local, amb un fort paper de forces com el PSUC (i la família Vallejo), va garantir la solidesa logística necessària per coordinar una mobilització humana sense precedents.
Crònica d’una Jornada Històrica: L’Onze de Setembre de 1976
La mobilització va començar la nit abans. A les 12 de la nit del 10 de setembre, militants clandestins van cobrir simbòlicament la façana del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona amb una enorme senyera per anunciar el batec de la jornada. Des d’aquella mateixa nit i durant tot el matí de l’11 de setembre, milers de persones van iniciar marxes i trajectes cap al Baix Llobregat, superant el fort setge de la Policia Armada (els «grisos») i la Guàrdia Civil, que bloquejaven l’Avinguda de la Generalitat i els accessos a les estacions de Ferrocarrils.
La plaça de Catalunya de Sant Boi es va omplir a vessar. Tot i que algunes estimacions policials parlaven de xifres menors, la realitat de la plaça i els carrers adjacents col·lapsats va desbordar totes les previsions, xifrant-se la participació en més de 100.000 assistents. Aixo ho va immortalitzar l’històric Diari Avui en la seva portada de l’endemà, diumenge 12 de setembre, amb el cèlebre titular: «Tot Catalunya, present a Sant Boi».
L’acte polític va començar formalment a un quart de sis de la tarda (17:15h). Des de la tarima principal, l’actriu Maria Josep Arenós va actuar com a presentadora («speaker») de l’acte. Les seves primeres paraules van ser per demanar un emotiu minut de silenci per totes les persones que havien donat la vida lluitant per la llibertat, recordant especialment l’última víctima de la repressió, el jove J. M. Zabala.
A continuació, sota un mar de pancartes fetes a mà i senyeres que tornaven a veure la llum després de gairebé quaranta anys, es van iniciar els parlaments de tres oradors clau que representaven la unitat de l’antifranquisme:
Miquel Roca i Junyent: Va obrir el torn de discursos recordant que «Catalunya ha estat sempre al costat de la democràcia», remarcant el desig compartit d’un futur en llibertat.
Octavi Saltor: Va posar l’accent en el caràcter popular i aglutinador del moment afirmant: «Avui, ja tothom, ja tot, és només poble».
Jordi Carbonell: El seu discurs va passar directament a la història de la memòria democràtica. Va defensar clarament el dret a l’autogovern amb la proclama «Només demanem que ens tornin allò que ens van prendre el 1939» i va pronunciar el mantra immortal que exhortava el poble a no cedir a la por:
🗣️ «Que la prudència no ens faci traïdors!»
L’acte es va tancar amb un dels moments més emotius de la història de Catalunya: el cant col·lectiu d’«Els Segadors», l’himne nacional, dirigit des de la tarima pel mestre Oriol Martorell davant d’una multitud que plorava i cantava amb els punys alçats. L’impacte polític va ser tan gran que va forçar la redacció d’un informe confidencial de la policia franquista dirigit al governador civil per avaluar l’abast d’una plataforma democràtica que ja era imparable.
L’Evolució de la Diada: Línia del Temps (1714 – 2026)
L’esdeveniment de Sant Boi de Llobregat va ser la clau de volta de la Transició a Catalunya, iniciant un camí de recuperació de les institucions que ha evolucionat al llarg de cinquanta anys:
Any
Seu Principal
Context Polític i Social Clau
1714
Barcelona
Guerra de Successió: Setge de les tropes borbòniques de Felip V. Rafael Casanova es converteix en símbol de la resistència.
1934
Barcelona
Fets d’Octubre: El president Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola en resposta a la involució conservadora.
1976
Sant Boi de Llobregat
L’Epicentre Reivindicatiu: Primera celebració tolerada de la Diada de la Transició. L’Assemblea de Catalunya aglutina les demandes populars.
1977
Barcelona
El Milió: La major manifestació de la història fins a la data. Accelera la restitució de la Generalitat provisional i el retorn de Josep Tarradellas.
1980
Barcelona
Institucionalització: Sota la presidència de Jordi Pujol, es promulga la Llei 1/1980, que declara oficialment l’11 de setembre com a Festa Nacional.
2012
Barcelona
El Gir Sobiranista: Sota lema «Catalunya, nou estat d’Europa», més d’un milió de persones protagonitzen un històric gir demanant la independència.
2013-16
Tot el Territori
Les Grans Coreografies: Anys de mobilitzacions històriques i coordinades (Via Catalana, la V, la Via Lliure) reclamant el dret a decidir.
2017
Barcelona / Cat
La Ruptura del Procés: Moment àlgid de l’independentisme amb el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració unilateral d’independència.
2024
Barc / Sant Boi
Canvi d’Etapa: S’elegeix un president no independentista arran dels acords d’Amnistia. S’inicia negociació amb un nou acord fiscal parcialment liderat localment.
2026
Sant Boi de Llobregat
El 50è Aniversari: El Govern i l’Ajuntament uneixen esforços en una commemoració de la Diada del 76, reivindicant l’esperit d’unitat.
Tradició Viva: Els Actes Anuals a Sant Boi
Més enllà de les grans efemèrides, la Diada de Catalunya manté a Sant Boi un pols tradicional molt viu que es repeteix fidelment any rere any. La ciutat s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge institucional indiscutible cada Onze de Setembre, caracteritzat per una sèrie de rituals solemnes i festius que involucren tota la comunitat:
Ofrena Floral a Rafael Casanova: L’acte central de la jornada consisteix en l’ofrena de flors davant la tomba del patriota a l’interior de la venerable església de Sant Baldiri. Aquest acte reuneix els màxims representants de la Generalitat de Catalunya, els partits polítics de tot l’espectre parlamentari i nombroses entitats ciutadanes.
El Ball de l’Àliga i Símbols Nacionals: La solemnitat de l’ofrena s’acompanya de l’hissada oficial de la senyera i la interpretació del «Cant de la Senyera». Un dels moments més bells i tradicionals és la solemne dansa del ball de l’Àliga a l’interior del recinte sagrat, un honor reservat a les grans solemnitats del país.
Festa Popular i Cultura: L’homenatge tanca amb un marcat caràcter festiu i cívic als carrers de la ciutat. La jornada conclou tradicionalment amb una gran ballada de gegants i ballades de sardanes, on la ciutadania comparteix de forma festiva i familiar l’esperit de la Diada.
50 Anys de Memòria Viva: L’Exposició de Can Barraquer (2026)
Per commemorar aquest mig segle d’història, el Museu de Sant Boi de Llobregat acull una magnífica exposició temporal titulada 11 de setembre de 1976 – Tàctiques de llibertat. La mostra es pot visitar a la històrica seu de Can Barraquer des del setembre de 2026 fins al maig de 2027.
La comissària de l’exposició, la investigadora Dra. Antonella Medici, ha articulat una proposta que s’allunya dels relats purament oficials per centrar-se en els gestos quotidians, les formes de participació ciutadana i les petites accions de les associacions de veïns que van fer possible aquella jornada de coratge col·lectiu.
Entre els materials de gran valor històric conservats en diversos arxius catalans que podràs trobar a l’exposició, destaquen:
El patrimoni fotogràfic original: Instantànies inestimables d’icones de la fotografia com Pilar Aymerich (cronista gràfica essencial de les lluites de la Transició), Josep Brangulí, Jaume i Anton Muns, o Fèlix Tomàs Guix.
El cinema inèdit retrobat: La projecció de la gravació en 8mm d’aquell 11 de setembre de 1976 realitzada per Julián Inglada, restaurada i conservada per la Filmoteca de Catalunya.
Art i compromís: L’obra original «Onze de setembre 1976» cedida pel pintor Antoni Tàpies, custodidada al Fons Municipal d’Art de Sant Boi, acompanyada dels seus esbossos i dibuixos preparatoris i fotografies de Martí Gasull.
Contingut exclusiu actual: El documental històric «Mirades d’una Diada històrica», dirigit per Xavier Sánchez específicament per a aquesta exposició, i el curtmetratge audiovisual de SantBoi.tv sobre les subversions del barri de Marianao.
DebatBot. Com_Sant_Boi_va_desbordar_la_dictadura
Reviu la Història en Primera Persona (Memorial Digital)
L'»esperit de Sant Boi» de 1976 ens recorda que la recuperació de l’expression pública es va aconseguir gràcies al consens, la resistència dels barris obrers i el coratge col·lectiu d’un poble sencer.
Per tal d’apropar aquest llegat d’una forma completament visual, dinàmica i lliure, t’obrim les portes al nostre Memorial Digital de la Diada. Hi podràs veure els cartells originals, talls de veu dels discursos històrics de Jordi Carbonell i una galeria històrica immersiva interactiva.
Sento sovint que la memòria s’esvaeix si no l’expliquem des de dins; per això, us convido a viure amb mi com aquell estiu del 1936, Barcelona va esdevenir l’epicentre d’un sisme per rescatar l’ideal olímpic de la foscor. Davant la propaganda ària d’Adolf Hitler, que havia segrestat els jocs oficials de Berlín, des de la societat civil vam impulsar el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP) per organitzar la gran Olimpíada Popular. Aquest esdeveniment era un manifest rotund d’antiracisme i fraternitat universal que va aconseguir atreure més de 6.000 atletes de 23 països, destacant emocionants delegacions de jueus emigrats i de nacions sense estat. Era l’esport del poble per al poble, perfectament simbolitzat en la nostra medalla commemorativa, on tres atletes de diferents ètnies, agermanats sota els colors blau, groc i roig, sostenien una mateixa bandera desafiant qualsevol suprematisme.Però la matinada del 19 de juliol de 1936, la il·lusió es va trencar amb els trets del cop d’estat feixista. Els jocs es van cancel·lar, però més de 200 atletes estrangers van decidir quedar-se a combatre, convertint-se a les trinxeres en l’embrió de les Brigades Internacionals. Aquest terratrèmol revolucionari va transformar completament poblacions veïnes com Sant Boi de Llobregat, que fins aquell moment estava dominada per un poderós Triangle d’Or modernista. Aquest vèrtex d’elit estava format per la majestuosa Finca de Marianao de la família Samà, la Colònia Güell amb la seva fàbrica tèxtil i la Cripta de Gaudí, i l’imponent Manicomi de Sant Boi. Mentrestant, la burgesia barcelonina que estiuejava a la zona es trobava al Casino de Sant Boi, que més que un entorn de luxe desmesurat, era el seu gran espai social i de relació on teixien aliances lluny de la gran ciutat.Amb la revolució, aquell oasis burgès va desaparèixer i, sota la direcció d’Enric Mestres, el poble va ser pragmàticament rebatejat com a Vilaboi. Els edificis del triangle elitista van ser ràpidament col·lectivitzats, i mentre líders com Juan José Vallejo González hi forjaven les bases de l’esport obrer, la localitat va haver de viure el drama ocult del genocidi nutricional al seu psiquiàtric, on la caquèxia va provocar 3.200 defuncions. Avui, l’any 2026, commemorant el 90è aniversari d’aquells fets, el llegat de resiliència de Vilaboi es manté més viu que mai. L’esperit d’honor compartit que preteníem celebrar aquell 1936 ha tornat a florir empíricament amb la recent i històrica victòria de la Unió Esportiva Santboiana —un exponent pur d’esforç amateur i associatiu— en derrotar el capitalitzat Barça Rugbi, demostrant que la dignitat democràtica i l’esport col·lectiu encara són capaços de doblegar els gegants.
Olimpiafa Popular i Vilaboi 1936. PodCast IA
La història social del segle XX s’escriu sovint als marges dels grans estadis. L’estiu del 1936 Barcelona es va convertir en l’epicentre d’un sisme ideològic: l’intent de la societat civil per rescatar l’ideal olímpic de les urpes del totalitarisme. Aquesta és la crònica d’una alternativa vibrant que, encara que silenciada pel plom, va sembrar una llavor de dignitat que germina amb noranta anys després.
1. El Despertar d’una Alternativa: El Context Geopolític
El 1931, el Comitè Olímpic Internacional (COI), dominat per una aristocràcia aliena a la marea democràtica, va designar Berlín com a seu dels Jocs de 1936. Després de l’ascens d’Adolf Hitler el 1933, l’esport va ser segrestat com una colossal maquinària de propaganda ària. Davant la passivitat dels organismes oficials, la resposta va sorgir de les bases obreres i la societat civil catalana, projectant un esdeveniment que no sols era una competició, sinó un manifest vivent de fraternitat.
Berlín 1936 vs Barcelona 1936
Criteri
Berlín 1936 (Jocs Oficials)
Barcelona 1936 (Jocs Olímpics Populars)
Valors
Supremacia de la raça ària i nacionalisme excloent nazi.
Antiracisme, fraternitat universal i igualtat de gènere.
Tipus de participants
Delegacions estatals oficials sota règims nacionals.
Atletes obrers, nacions sense estat, exiliats i jueus emigrats.
Propòsit polític
Legitimació i propaganda massiva del Tercer Reich.
Antídot al feixisme i defensa dels valors democràtics.
Aquesta necessitat d’una alternativa ètica davant de la barbàrie va impulsar un desplegament organitzatiu sense precedents a la història de l’esport popular.
2. Cronologia de l’Organització (Març – Maig 1936)
La gestació de l’Olimpíada Popular va ser un prodigi de mobilització social i eficiència administrativa, aconseguint en tot just tres mesos el que als estats els prenia anys:
Març de 1936: Creació del CCEP. Neix el Comitè Català Pro Esport Popular amb l’objectiu fundacional de democratitzar l’accés a l’esport, trencant l’elitisme dels clubs burgesos i posant les instal·lacions al servei del poble.
Abril de 1936: El Desafiament Internacional. El CCEP llança la proposta formal d?organitzar uns jocs alternatius a Barcelona, aconseguint el suport financer de la Generalitat i el govern de la República per contrarestar la propaganda nazi.
Maig de 1936: Constitució del COOP. S’estableix el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. En temps rècord, es creen comissions a diverses ciutats i s’assegura la logística per a milers de visitants internacionals.
Aquest esforç titànic no va passar desapercebut; en poques setmanes, milers d’atletes de tot el globus van posar els ulls a l’Estadi de Montjuïc com a far de la llibertat.
3. La Magnitud de l’Esdeveniment: Atletes i Nacions a Escena
L’èxit de participació va ser una bufetada moral al règim de Berlín. L’Olimpíada Popular va demostrar que l’ideal d'»esport per a tots» tenia una força de convocatòria superior a la dels estats totalitaris.
Marxa Reiviendativa en relació a les Olipiades Esportives del 1936
Èxit de participació: Es van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països, superant els 4,106 esportistes que van acudir als jocs oficials de Berlín.
Diversitat de delegacions: Es va reconèixer la identitat de nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Galícia, Alsàcia, Lorena i el Marroc. Especial impacte va tenir la delegació de «Jueus emigrats», símbol del caràcter marcadament antifeixista de l’esdeveniment.
Modalitats esportives: El programa incloïa 19 disciplines, integrant esports de masses i tradicions populars:
Atletisme, Natació i Ciclisme.
Futbol, Rugbi i Bàsquet.
pilot basc, Lluita lliure i Boxa.
EscaPs, Tennis de taula i Gimnàstica.
Aquest mosaic humà havia de ser coronat per una inauguració on l’art i la simbologia segellarien un compromís infrangible entre els pobles.
4. La Simbologia de la Fraternitat: Himnes, Art i Medalles
L’Olimpíada Popular transcendia allò atlètic per ser un festival cultural. Josep Maria de Sagarra va escriure els versos de l’himne oficial, mentre Pau Casals assajava el concert inaugural, unint el compromís musical amb la identitat nacional. Tot i això, el missatge més potent residia en la seva iconografia material.
La medalla de l´esdeveniment (recuperada en edicions de memòria històrica) és un manifest artístic. Presenta a tres atletes de perfil, superposats, amb les seves extremitats esteses sostenint junts el mateix pal de la bandera. Cada figura representa una raça de la humanitat (blanca, negra i asiàtica), vestides amb els colors vermell, groc i blau. Aquesta disposició no és casual: simbolitza que la força del progrés neix de la cooperació interracial i la unió dels treballadors, anul·lant qualsevol jerarquia racial.
Aquesta bellesa simbòlica, però, es va veure esquinçada per l’erupció violenta de la guerra el 19 de juliol del 1936.
Barcelona no va despertar aquell diumenge amb el ressò dels himnes de Sagarra, sinó amb l’estrèpit de la vacant general i els trets del cop d’estat. L’Olimpíada va ser suspesa, però els atletes no es van retirar.
El compromís vital: Uns 200 atletes estrangers van decidir que la seva lluita contra el feixisme no era una competició, sinó un deure. Molts es van allistar a les milícies populars.
L’embrió de les Brigades: Aquests esportistes internacionals van ser el embrió de les Brigades Internacionals, precursors de la solidaritat armada global. Atletes com Emmanuel Chakin van entregar la seva vida al front pels ideals que havien vingut a celebrar.
Conseqüències de la interrupció:
Conversió d’instal·lacions esportives a hospitals de sang i centres logístics.
Transformació de la reraguarda en un laboratori revolucionari.
Impacte traumàtic a municipis propers, on la utopia esportiva es va enfrontar a la crua realitat del subministrament i la supervivència.
Aquesta transformació radical es va manifestar de forma paradigmàtica a municipis com Sant Boi de Llobregat.
Bitllets de paper moneda propis emesos per l’Ajuntament de Vilaboi
6. Estudi de Cas: Vilaboi i el Cost Humà de la Guerra
Sant Boi, abans de la guerra, era un oasi per a la burgesia barcelonina, un Triangle d’Or de torres modernistes com la Torre Miranda i el luxe del Casino dels Rics. Amb la revolució, el municipi va patir una metamorfosi absoluta.
El Casino Dels Rics a Sant Boi, club exclussiu d’estiuejants al Centre d’Estiueig Sant Jordi (SXIX-XX).aiC
Juan José Vallejo González
Sota la proposta de Enric Mestres, el municipi va passar a cridar-se Vilaboi. Mestres, amb pragmatisme, va defensar aquest nom davant d’opcions com «Vilaroja» per assegurar la continuïtat fonètica i estabilitat logística als formularis oficials, evitant el caos administratiu. Els palaus burgesos, com el de Marianao, van ser col·lectivitzats per albergar colònies infantils i hospitals. En aquest escenari destaca Juan José Vallejo González: venedor de sabates, fundador de les JSU i President del Madrid FC durant la guerra, Vallejo va ser un arquitecte del Cinquè Regiment i un líder de l’esport obrer. Les seves restes descansen avui al cementiri municipal de Sant Boi, constituint el pont físic de la nostra memòria.
Tot i això, el somni de Vilaboi també va tenir la seva tragèdia fosca: el genocidio nutricional silenciós en el Hospital Psiquiàtric.
La tragèdia del psiquiatra de Vilaboi
Donat
Impacte
Víctimes totals
3,200 defuncions documentades.
Causa principal
Caquèxia (desnutrició extrema pel col·lapse de subministraments).
Rellevància estadística
Va representar el 56% de la mortalitat psiquiàtrica total de Catalunya.
Aquest cost humà és el recordatori que la llibertat i l’esport popular sempre han tingut enemics ferotges, la memòria dels quals avui honrem amb dignitat.
7. El 90è Aniversari: Un Llegat de Dignitat el 2026
90è aniversari Olimpiada Popular de Barcelona
El 2026, el calendari commemoratiu torna a l’actualitat els valors del 1936. L’Olimpíada Popular continua sent el referent d’un esport compromès amb els drets humans.
Actes Institucionals: Descobriment de plaques al Carrer de l’Olimpíada Popular i taules rodones al Pavelló de la República sobre la vigència de l’antifeixisme.
Esports: La tradicional Cursa Lluís Companys a Montjuïc i el partit homenatge entre el CE Europa i el Júpiter.
Cultura i Exposicions: Concert evocatiu a Pau Casals al Ateneu Barcelonès i l’homenatge a les Brigades Internacionals a la Boca nord del túnel de la Rovira, on es recorda els atletes-milicians.
Aquest programa no és només nostàlgia; és la reafirmació que els valors democràtics han de ser defensats a cada pista i cada barri.
Himne creat en El 90è Aniversari
No és per odi, no és per guerra que venim de cada terra; sota el cel blau, l’únic crit que s’escau és un crit d’alegria i de pau. Fora enveges, fora nosa, afirmem el nostre dret a fer un aire més net i a fer un món més ple de roses! Com l’aire, els braços siguin àgils, i amics els nostres passos! Dem-nos les mans per sentir-nos germans, sota els llorers triomfants!
Força i vida, primavera, gràcia, esforç i voluntat. Tots hem triat en l’esclat del combat perquè ens facin de bandera! Pel més àgil, pel més destre sigui el sol immortal de la palestra. Sigui aquest sol que ens aplega en un vol per cremar la mentida i el dol! Contra els baixos crits innobles, aixequem cap al cel les nostres mans! Vibrin els cants perquè es tornin més grans i més lliures els pobles!
8. El Sacrifici Cultural del Seguici de Vilanova i la Geltrú
L’Olimpíada Popular de 1936 va transcendir l’àmbit purament atlètic per esdevenir una gran mobilització cultural i antifeixista, exemplificada magistralment pel sacrifici del seguici popular de Vilanova i la Geltrú. Convidats al Gran Festival Folklòric inaugural del 18 de juliol, els vilanovins van viatjar a Barcelona amb figures històriques d’alt valor com el Drac, la Mulassa i els Gegantons, però l’esclat sobtat de la Guerra Civil va fer que aquest patrimoni quedés atrapat i es perdés irremeiablement a la capital. Malgrat la tràgica pèrdua, la resiliència del poble va permetre reconstruir els elements festius entre 1947 i 1948 gràcies a subscripcions ciutadanes massives, encarregant els dissenys al pintor Enric C. Ricart i l’execució a l’escultor Lluís Sabadell. Ara, com a acte de justícia poètica dins de l’agenda del 90è aniversari (1936-2026), aquestes figures retornen de manera extraordinària a Barcelona per a l’exposició «Folklore i Antifeixisme», simbolitzant el compromís d’una societat disposada a oferir la seva pròpia riquesa popular per sumar-se a l’ideal olímpic obrer contra el feixisme.
9. Conclusió: El Triomf dels Valors sobre la Barbàrie
L’any 1936, milers de persones van intentar demostrar que l’esport no podia ser còmplice del totalitarisme ni del racisme institucional. 90 anys després, en un context sociopolític actual on observem el ressorgiment de moviments xenòfobs, tensions geopolítiques, crisis de refugiats i episodis de racisme als estadis europeus moderns, la lliçó de Vilaboi adquireix una rellevància majúscula. Ens ensenya que la dignitat democràtica i els drets humans es defensen tant a les urnes com en els recintes culturals i esportius.
La connexió viva i indiscutible d’aquest fil històric fins a l’actualitat es troba en l’herència intacta de l’esforç associatiu. Res exemplifica millor aquesta connexió directa entre l’ideal de l’Olimpíada Obrera i la ciutat actual que la gesta signada aquest mateix abril de 2026: la històrica Unió Esportiva Santboiana, un club mantingut per la força amateur i col·lectiva del seu teixit ciutadà, va vèncer en un duel èpic per 17 a 27 el potent i capitalitzat equip del Barça Rugbi. Aquesta victòria és la prova empírica i poètica que el somni antielitista i fratern que es respirava als ateneus de la Vilaboi revolucionària va germinar a la ciutat de forma permanent. Ens demostra avui que l’esforç compartit i l’honor associatiu encara tenen la capacitat de doblegar els grans gegants.
Partit de rugbi, a terrenys a l’altra banda del riu Llobregat. (anys 1921 – 1936)Debat final Dels estadis de Montjuïc a les trinxeresGenerat amb IA
Article principal:Crònica d’un Somni de Dignitat: L’Olimpíada Popular de Barcelona i Vilaboi (1936-2026). Text firmat per Marc Santboià (amb data figurada del 22 de juliol de 2026) utilitzat com a base narrativa per contextualitzar els fets de Barcelona, el paper de l’esport obrer i la realitat col·lectivitzada de Sant Boi de Llobregat (Vilaboi).
1. Fonts Gràfiques i Visuals
Medalla Commemorativa (2017): Peça numismàtica amb l’eslògan «BARCELONA – 19 JULIOL 1936 – 2017» i «OLIMPÍADA POPULAR», que reprodueix l’emblema de tres atletes de diferents ètnies sostenint una bandera, símbol de la germanor interracial.
Cartell Oficial de l’Olimpíada Popular: Dissenyat per l’artista alemany Fritz Lewy. Cedit i documentat pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
Cartell de la Setmana Popular de l’Esport i el Folklore: Document utilitzat per promocionar les activitats associades a l’esdeveniment (19-26 de juliol de 1936), conservat al Museu Olímpic i de l’Esport.
Imatges d’Arxiu del Pavelló de la República: Repositori d’imatges i documents històrics de la Universitat de Barcelona (UB) vinculats al període de la Guerra Civil i l’Olimpíada Popular.
2. Fonts Audiovisuals i Sonores
Documental «La Olimpiada Popular, rebeldía obrera contra los fascismos»: Reportatge sonor rigorós produït per l’espai Documentos RNE (disponible a RTVE Play) sobre l’esport obrer i la unitat antifeixista.
Material divulgatiu audiovisual (YouTube): Cròniques sobre l’impacte visual del 19 de juliol als carrers de Barcelona, incloent-hi els testimonis de l’atleta suïssa Clara Thalmann i el nord-americà Emmanuel Chakin, a més de la famosa cita de George Orwell: «el deporte es una guerra sin disparos».
3. Fonts Testimonials i Documentals
Programa de l’Olimpíada Popular de Barcelona: Document original digitalitzat a través de la plataforma Catalunya País d’Arxius (Departament de Patrimoni de la Generalitat), que constata la inscripció de més de 5.000 atletes i l’èmfasi en la participació femenina.
Registre de Brigadistes (SIDBRINT – UB): Projecte de la Universitat de Barcelona que recull els perfils biogràfics dels atletes estrangers (Jack Barry, Otto Boch, Felicia Browne, Marius Brunand, entre d’altres) que van esdevenir l’embrió de les Brigades Internacionals.
Dossier del Govern de la Generalitat: Documentació textual de l’època de l’Arxiu en Línia de la Generalitat de Catalunya que contextualitza l’organització tècnica i política dels jocs solidaris del 1936.
4. Producció luxincamera en l’apartat 5. El Somni Trencat: De l’Estadi a les Trinxeres
Alguns clips són fotos animades amb iA i poden contenir alguna imprecisió tècnica, tot i ser, en essència, fidels. Algunes de les fotos no són de 1936, com les de Pau Casals amb Conxita Badia, que són de 1934, però s’han utilitzat per il·lustrar el reel. Soc conscient que hi haurà llacunes importants en l’explicació dels fets, però el format de 3 minuts no dóna per a més.
FOTOS:
Pau Casals, abril de 1934, preparant els Concerts de Primavera de l’orquestra. Carlos Pérez de Rozas / AFB
La soprano Conchita Badia, al costat de Pau Casals, preparant un concert l’any 1934. Carlos Pérez de Rozas / AFB
Assaig de l’orquestra Pau Casals. Pau Casals dirigeix l’assaig al Palau de la Música Catalana, amb Concepció Badia i Millàs. Carlos Pérez de Rozas, 1934. AFB
Conxita Badia en concert, 1939. Wikimedia Commons, domini públic.
Cartell de l’Olimpíada Popular. Fritz Lewy Plakat / Warwick Digital Collection, Archives of the Trades Union Congress. Wikimedia Commons. Domini públic.
Cartell dels Jocs Olímpics de Berlín, 1936. Franz Th. Würbel.
Oficines de Propaganda i de Premsa de l’Olimpíada Popular, Barcelona, 1936. Fons Brangulí, ANC
Cartell “Solidaritat Basco-Catalana”. Comissió d’Ajut a Euskadi, 1937.
Grup de joves al vaixell Ciudad de Barcelona tornant a les Balears, 18 d’agost de 1936. Arxiu Particular Maria Valls.
Atletes francesos abans de viatjar de París a Barcelona, 1936. Font: wanderer.es.
Cartell de l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936. Dibuixat per Ly. AFB
Clara Thalmann. Fotograma de Clara Thalmann und die späte Rehabilitation (3sat Kulturzeit, 2009) imatge procedent de fons familiar.
![SantBoi[.Tv]ai](https://santboi.tv/wp-content/uploads/2024/09/LogoStBoi.TvAi_.png)
