L’estudi del Parc Residencial de Marianao a Sant Boi de Llobregat (1950-1970) ofereix una visió de les tensions socioeconòmiques i ideològiques de la postguerra catalana. Sant Boi, admirada com un entorn natural idíl·lic més enllà del riu Llobregat, ja havia estat un important destí d’estiueig per a les famílies barcelonines des de mitjans del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil (aproximadament 1850-1936), establint un nexe entre l’entorn rural, el nucli urbà i el nou desenvolupament residencial. Aquesta transició va passar d’un perfil d’estiuejants principalment barcelonins de la petita burgesia prebèl·lica, a una composició social notablement barrejada en classes i origen ideològic al Parc Residencial de Marianao entre el 1950 i el 1970. Malgrat l’aïllament social inicial, la connexió real entre els santboians i el nou enclavament es va concretar a la dècada de 1970, impulsada per l’expansió urbana de la vila i la crucial adquisició municipal del Palau, el llac i el nucli central del Parc. 

Un Sant Boi atractiu com a destinatió: el Centre Estiuenc Sant Jordi (1850-1936) i l’origen dels “Fiambreras”

Durant el període d’esplendor de l’estiueig, entre 1850 i 1936, Sant Boi s’establia com un important lloc d’escapada per a la petita burgesia de Barcelona. La raó principal del seu atractiu era l’aïllament percebut A causa de la manca de facilitat de comunicació i la necessitat de creuar el riu Llobregat, venir a Sant Boi significava “sortir a una altra galàxia” per al barceloní, allunyant-se de la pressió de les fàbriques i la densitat urbana. La colònia buscava la tranquil·litat, l’accessibilitat a la natura, i l’oportunitat de gaudir d’un entorn ordenat, fent berenades i passejades a espais com el turó de la Muntanyeta o la Pineda del Puig (abans plena de pins). Aquests estiuejants s’instal·laven principalment als carrers de Lluís Castells, Raurich, Miquel i Pimars Gall (o Eusebi Güell), amb l’àrea del Marquès de Marianao desconnectada.
La logística de l’estiueig d’aquesta petita burgesia reflectia patrons de classe molt definits. L’estructura familiar típicament enviava la dona, els fills i les minyones a Sant Boi per a tota la temporada (de juny a setembre), desparant la casa de Barcelona. Els homes, o “caps de casa”, anaven diàriament a treballar a la ciutat. Aquesta dinàmica diària va generar sobrenoms que quantificaven la divisió de la classe social basada en la seva mobilitat i riquesa. Els que havien de portar-se el menjar (taper) perquè no podien tornar a dinar eren anomenats despectivament “Les fiambreres”. En canvi, “Els senyors dels quatre viatges” eren aquells amb prou capital i accés al tren que podien permetre’s el luxe logístic de tornar a Sant Boi al migdia per dinar i després tornar a Barcelona, realitzant quatre viatges diaris. La capacitat de realitzar aquests viatges era, per tant, una demostració directa de riquesa que superava els costos logístics de temps i transport, marcant una clara diferència econòmica.
L’oci de la colònia es va institucionalitzar amb la creació del Centre Estiuenc Sant Jordi, fundat el 1906. Aquesta entitat, reservada exclusivament per als barcelonins, era coneguda popularment com el “Casino dels rics” o “el casino dels senyors”. La seva funció principal era la segregació social; el seu valor simbòlic residia en la seva exclusivitat, no en la seva opulència arquitectònica. Paradoxalment, es descrivia com una instal·lació molt modesta, gairebé una “barraca” amb un pati i un escenari a l’aire lliure, que obria de Sant Joan a setembre per a balls, concerts, xerrades, cartes i lectura de diaris. Encara que la colònia mantenia una vida relativament separada del municipi, alguns dels seus membres van contribuir activament a iniciatives locals, reforçant la creació del futbol, el rugbi, els ateneus, les seccions d’escacs i el billar.

El Casino Dels Rics a Sant Boi, club exclussiu al Centre d’Estiueig Sant Jordi (SXIX-XX). AI Color

La urbanització amb el tripijoc franquista sobre la finca del Marquès: un model especulatiu que va arrelar a Espanya

El sorgiment del Parc Residencial de Marianao després de la Guerra Civil es remunta a una complexa maniobra politico-financera, o “tripijoc,” que va aprofitar les estructures del règim franquista. El procés va començar al voltant de 1940, quan l’empresari mallorquí Abdón Bordoy (administrador vinculat a figures de l’elit franquista com Joan March) va adquirir la propietat del Marquès de Marianao. Aquesta transferència de propietat no va ser una simple transacció comercial; el Marquès va ser obligat a doblegar-se per mitjà de la repressió ideològica i fiscal, ja que va ser acusat de ser maçó. Aquesta dinàmica il·lustra perfectament el model d’autarquia finanço-política: el règim va facilitar la concentració de capital en mans d’una nova elit afí, utilitzant la repressió com a mecanisme de devaluació d’actius. Bordoy va adquirir la finca per un cost inicial d’1.000.000 de pessetes.

Aquesta inversió inicial mínima es va convertir ràpidament en un exercici de lucre massiu, definint un model d’urbanisme conegut com el pelotazo (profit abans que res). La finca, que era un parc tropical extens amb bosc i caça, va ser urbanitzada en dues fases amb més de 125 torres. La venda a terminis de 104 propietats registrades (principalment durant els anys 50) va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric. L’anàlisi de la facturació bruta total estimada de l’operació (incloent-hi la venda final del nucli a l’Ajuntament el 1975) oscil·la entre 44,5 i 77,7 milions de pessetes. Això representa un benefici mínim de 44 vegades la inversió inicial. Aquest càlcul de rendibilitat no només destaca el caràcter purament especulatiu del projecte, sinó també la facilitat amb què Bordoy va obtenir el sòl a preu de saldo, donada l’enorme demanda d’una nova burgesia per símbols d’estatus.

Paradoxalment, malgrat la promoció de Marianao com una “Ciudad Soñada” (fins i tot amb propaganda al NODO), l’especulació va prioritzar la plusvàlua del sòl per sobre de la responsabilitat urbanística. Un cop realitzat el pelotazo, el parc va ser un espai “deixat i sense inversions en infraestructures bàsiques”. Aquesta manca d’inversió es va manifestar directament en la precarietat social i la conseqüent instal·lació de barraquisme als anys 60 en zones com Els Canons, Les Orioles o Cam Paulet. La connexió física i social amb el nucli urbà de Sant Boi es va mantenir distant fins a la transferència final d’una part del nucli (Palau, llac i jardins) a l’Ajuntament de Sant Boi, al voltant de 1974, per 24.000.000 de pessetes, un esdeveniment que va començar a connectar finalment els “dos mòns separats”.

Cronologia i Anàlisi de l’Operació Especulativa de Marianao (1940-1975)

La Fisiognomia Social del Parc Residencial de Marianao entre 1950 i 1970: un microcosmos

La composició social del Marianao residencial era “curiosa i bastant barrejada,” amb una concentració única d’individus les vides dels quals havien estat profundament impactades, o beneficiades, pel conflicte bèl·lic i la dictadura. La tensió ideològica del barri s’estructurava en una polarització extrema entre els ‘Nacionals’ i els ‘Rojos’, que vivien a pocs metres de distància. D’una banda, hi havia la Jerarquia Franquista, representada per figures com la Família Lacalle (conegut falangista i primer president del Saló de l’Automòbil de Barcelona) i el mateix Abdón Bordoy, l’empresari lligat a l’elit que va prosperar amb el règim. De l’altra banda, residien els Líders Republicans i de la Memòria Històrica, com la Família Vallejo, amb un pare comunista i antifranquista, que es va convertir en un dels primers residents de la torre ‘El Cerezo’.

El fet que la residència Vallejo a “El Cerezo” es convertís en el centre de la dissidència clandestina, operant a l’ombra de les residències de figures falangistes, representa la paradoxa central de Marianao. L’aïllament social del parc, originalment dissenyat per garantir la discreció de l’elit burgesa, va servir inesperadament com un vel protector contra la vigilància policial, permetent la importació de la “lluita de classes” a l’enclavament mateix. A aquest panorama s’hi sumaven figures de distinció, com l’autor il·lustre José Mallorquí Figuerola (creador del còmic El Coyote), que, malgrat la seva fama, era amic dels Vallejo i va influir en la compra de les primeres torres.

La Polarització Ideològica i el Perfil de Distinció dels Residents (1950-1970)

L’anàlisi dels 104 compradors registrats corrobora la reconfiguració de la burgesia catalana durant l’autarquia. Marianao no es dirigia a la vella aristocràcia barcelonina, sinó a una classe mitjana-alta emergent que havia capitalitzat la prosperitat econòmica postguerra. La majoria provenien de zones de Barcelona densament poblades (Ciutat Vella, Eixample, Sants), i la seva classificació professional incloïa el Comerç de Barri i Detall (sabateries, fleques), la Petita Indústria i Artesania (rajolers, curtits) i Professionals Liberals (farmacèutics, notaris). Aquests nous rics utilitzaven la segona residència a Marianao com un símbol d’ascens social assequible, fora de la competència dels barris històrics de l’alta burgesia. A més, Marianao acollia una petita, però intrigant, Colònia Estrangera d’origen alemany-suís, vinculada a l’empresa Dubler, la presència de la qual, en un lloc tan aïllat, suggereix que el parc podria haver servit de refugi per a individus amb “possibles ombres de la Segona Guerra Mundial,” aprofitant la discreció de l’Espanya franquista per a l’ocultació. Finalment, la població local, com els masovers (Família Faura, Cal Pepet) i el personal de servei domèstic (Família Campoamor), representaven la mà d’obra barata i la principal via de contacte, subratllant la profunda divisió de classes amb la comunitat de Sant Boi.

Classificació Socioprofessional Dels Compradors de Marianao (Selecció 1949)

L’estiueig al Parc Residencial de Marianao: vida social, oci i serveis del Parc

La vida quotidiana a Marianao entre els anys 40 i 70 es caracteritzava per un aïllament social marcat per la connectivitat limitada. L’accés al parc des de Barcelona depenia del Carrilet (tren), amb la necessitat de pujar a peu des de Sant Boi. Aquesta dependència del tren i del desplaçament a peu era el principal accentuador de l’aïllament del parc respecte al nucli urbà. No obstant això, el període va veure la modernització limitada de la mobilitat de la classe mitjana-alta, amb els homes utilitzant el Biscúter (un “pseudo cotxe” anterior al Seat 600) o cotxes per als viatges de cap de setmana. La presència de les famílies (dona, nens) durant tot l’estiu, conegudes despectivament pels locals com “los fiambrera”, es va sostenir gràcies a l’explotació de la mà d’obra local. L’ús de servei domèstic com les criades (minyones) i els jardiners locals era la principal, i gairebé única, via d’interacció laboral entre Marianao i Sant Boi, subratllant la relació de subordinació entre els “dos mons separats”.

El consum d’oci modernitzat dins de l’enclavament reflectia la necessitat de la nova burgesia d’adoptar patrons de consum occidentals, sense renunciar a les bases tradicionals del règim. Marianao oferia símbols de distinció i modernitat, com una pista de tennis (un esport llavors poc comú) i un llac ornamental, que posteriorment es va reformar com a piscina. El bar del llac, administrat per Mateu Campomar (home de confiança de Bordoy), servia com a punt central de trobada per a tertúlies socials. En contrast amb la vida senyorial (que incloïa missa setmanal a l’oratori del Palau fins al 1977) , la vida social adolescent es va modernitzar amb la celebració dels guateques (festes) amb discos de vinil i música rock d’artistes com Elvis.

El nou propietari, Abdón Bordoy, intentava projectar un estil paternalista i senyorial, organitzant esdeveniments com els Jocs Florals. Un gest particularment revelador de la seva ostentació de poder era la “curiosa tradició de llançar monedes a terra” perquè la gent les recollís. Aquesta pràctica es pot interpretar no com un acte de generositat, sinó com una representació física de l’estructura de poder de la dictadura, on l’elit atorgava i controlava la riquesa, i els locals eren relegats a la posició de “recol·lectors” de les engrunes del capital especulatiu. A nivell d’infraestructura, mentre que la interacció social s’evitava, l’aprovisionament d’aigua va crear un punt d’interdependència vital. La finca original tenia una xarxa hidràulica complexa (cinc llacs, un pou profund) i, crucialment, una mina d’aigua subterrània que connectava Marianao amb Santa Bàrbara. Aquesta mina era l’únic espai ineludiblement comú, ja que la gent del poble anava a buscar-hi aigua potable, un element que simbolitza la interdependència física que existia malgrat la segregació econòmica i social imposada.

El dia a dia a Marianao es basava en l’aïllament social, la connectivitat limitada, i el consum d’un oci modernitzat i de classe

Conclusió: Marianao, el primer Laboratori d’Integració de la Postguerra

L’estudi de Marianao (1950-1970) revela una urbanització nascuda de la connivència política i l’especulació financera que va servir de mirall de les tensions socials i ideològiques no resoltes de la postguerra.

1. La Paradoxa de l’Aïllament i la Dissidència: Marianao va ser concebuda com una “finca tancada” per a l’èlit barcelonina, un espai segregat de Sant Boi. Paradoxalment, aquesta separació, que garantia la discreció, va convertir la urbanització en un refugi per a la dissidència política, amb la casa del comunista Carles Vallejo (El Cerezo) funcionant com a centre de reunions clandestines, a l’ombra de la residència d’un falangista com Lacalle.
2. L’Empremta Franquista i l’Especulació: El projecte és inintel·ligible sense la dinàmica de la dictadura: la repressió ideològica contra el Marquès (maçó) va facilitar la transferència de la propietat a Bordoy (franquista vinculat a March) per una inversió mínima. La posterior venda massiva a terminis va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric (mínim 44 vegades la inversió inicial), demostrant el caràcter purament especulatiu i financer de l’urbanisme de postguerra.
3. El Nou Estiueig de la Burgesia Emergent: La classificació socioprofessional demostra que Marianao va ser un destí per a la petita burgesia (comerciants, petits industrials, professionals liberals) de Barcelona, que va utilitzar la segona residència com un símbol de la seva ascensió social gràcies a la prosperitat econòmica de l’autarquia. Aquest estil de vida, marcat per la mobilitat (cotxe, Biscúter) i l’aïllament social (“los fiambrera”), es va sustentar en la mà d’obra barata i el servei domèstic procedent de Sant Boi i les àrees properes.

Marianao, doncs, és la crònica d’un lloc on la història de la guerra i la repressió es van superposar amb l’establiment d’un nou ordre social basat en el capital i la recerca de l’oci. La convivència de nazis, falangistes, comunistes i escriptors il·lustres fa de Marianao un microcosmos excepcionalment ric per entendre la complexitat de la societat catalana durant la dictadura.

#Marianao, #SantBoi, #HistòriaCatalana, #FranquismeOcult, #EspeculacióImmobiliària, #MicrocosmosSocial, #Postguerra, #ClassesSocials, #MemòriaHistòrica, #EstiueigDeLuxe, #ElPelotazo, #Falangistes, #ComunismeClandestí, #ElCoyote, #Catalunya, #Urbanisme, #BarcelonaAnys50, #SantBoiDeLlobregat, #MisterisHistòrics.

*Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.