El 22 de maig d’enguany estem convocats per anar a donar el nostre vot, o no, a qui ens representaran políticament més properament.
Pot ser per aquesta circumstància és el vot més important, amb la paradoxa que en aquestes eleccions gaire bé més de la mitat de la població s’absté d’anar a votar.
Un marc social, polític i econòmic decadent
Les causes d’aquesta distància cada cop més gran amb els polítics són clares: ens trobem en un marc social de depressió econòmica i social difícilment de recordar i no s’ha progressat gaire en apronfundir sobre les normes de participació democràtica.
Possiblement aquest temps es sembla molt als anys de la transició on teníem més d’un 25% d’atur. A diferència d’aquell temps certament avui podríem dir que tenim “un coixí del benestar” més ample.
A Sant Boi alguns estudis (El llobregat, 13-01-11) situen la participació sobre el 42%. Aquest mateix estudi dona al PSC per sota del llindar de la majoria absoluta, una pujada de CiU, i un descens notori d’IC i d’ERC, que es veu afectada per l’irrumpció de la força independentista CUP. El PP pràcticament manté el seu vot, encara que hi ha qui pronostica que serà la segona força local (Josep Maria Comas, finestretesdesantboi.blogspot.com).
Uns resultats de la participació local pobre
En l’última legislatura el cap polític del PSC, Jaume Bosch, es va proposar incidir en la “governança” com a forma de govern. Al consistori municipal governen tots els partits menys el PP i Ciutadans. Des del punt de vista de l’eficàcia ha sigut modesta: tenim la desfeta de projectes com la desaparició de la Caserna i la central elèctrica o el tancament del projecte del Parc Lluís Companys. En positiu tenim un hospital comarcal ampliat i el rescat de l’Ateneu Santboià.
En quant a la participació, l’entramat de sis consells de barri, nous consells sectorials, un Consell de Ciutat, una Junta local de Seguretat participativa… sembla ser que no desperta l’interés ciutadà. En totes les reunions sempre es veuen les mateixes cares.
Alternatives i propostes per a reaccionar
Inside Job, Indignaos, Reacciona... són films i assajos que ens obren els ulls. Ens mostren per què no ens de quedar de braços plegats.
Una primera aproximació local seria establir d’una vegada per totes llistes obertes en la votació dels nostres representants. Amés no és cert que no n’hi hagin alternatives en el sistema actual: hi han formes de participació directa en marxa, com el “municipalisme“, i es poden recórrer als canals tan extraordinaris com suposen els d’Internet (observem les revoltes als païssos àrabs). Els vells models associatiu-estatutaris amb un registre judicial obligat queden desfasats davant de la immediatesa de congregació que permeten les xarxes digitals socials i mòbils.
¿Fins a quant començarem a reaccionar i els nostres polítics permetran canalitzar la participació directa?
La resposta pot esclatar en qualsevol moment.
