• 🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 6. De la clandestinitat franquista 🚪🔗 a l’epicentre del catalanisme 🎗️ i la salut mental 🧠 (1963-2015)

    Marianao, un barri residencial de Sant Boi de Llobregat, és molt més que l’antiga finca d’un marquès indiano. La seva història encapsula perfectament la Transició Espanyola: la conquesta de l’espai públic a l’oligarquia, la resistència antifranquista protagonitzada per figures claus de la memòria democràtica, i una transformació que va convertir el Palau Marianao, d’una luxosa residència privada, en la seu de la primera ràdio democràtica municipal i, més recentment, en el Clúster de Salut Mental de Catalunya. Aquesta és la crònica d’un barri que va passar de la repressió a ser un símbol de la llibertat i la solidaritat internacional. Tot un nucli urbanitzat al voltant d’un Parc i que va donar nom a tot un barri que ampliava les infraestructures socioculturals.

    Sumari

    Infografia Transició A Marianao
    Infografia Transició A Marianao
    Marianao de Sant Boi de la dictadura a la radio. PodCast IA Esp.

    Cronologia de la Transició Urbanística de Marianao (1953–1980)

    AnyFita Clau / DocumentImpacte
    1953Pla Comarcal de BarcelonaDefineix zonificacions, però no aporta millores ni solucions a les mancances.
    C. 1970sCreixement de les Associacions de VeïnsPressió creixent sobre l’Ajuntament franquista per la manca de serveis bàsics.
    1974Venda del Palau i Llac de MarianaoAdquisició de patrimoni clau (per 24M Ptes) per l’Ajuntament; final del control Bordoy. Base material per a la democràcia.
    1979Primeres Eleccions DemocràtiquesInici del govern municipal democràtic, amb control sobre l’antiga finca de Marianao.
    1980 (Maig)Inauguració Ràdio Sant Boi al PalauRepropòsit simbòlic del Palau com a centre de comunicació pública.

    L’evolució del Parc i Barri de Marianao va estar marcada pel deteriorament progressiu durant el tardofranquisme i un dèficit crònic d’infraestructures. La manca d’ambulatoris, d’equipaments escolars i culturals va generar una tensió constant amb l’administració local, que tractava d’evadir la seva responsabilitat al·legant que la finca continuava sent responsabilitat dels seus propietaris privats, la família Bordoy.

    Aquesta pressió veïnal va ser un catalitzador clau que va forçar la família Bordoy a liquidar l’actiu. La família, que havia obtingut la propietat mitjançant una “maniobra política i especulativa” [1], ja havia extret el seu benefici i no tenia cap interès ni capacitat econòmica per fer les inversions urbanístiques necessàries, buscant així “treure’s de sobre el mort”.

    La venda de l’àrea de protecció del Palau i el Llac de Marianao a l’Ajuntament es va formalitzar l’any 1974 per 24 milions de pessetes.Tot i que aquesta adquisició es va fer encara sota el règim autoritari com a mesura reactiva a la crisi urbanística, va resultar ser un fet involuntàriament democràtic. La nova corporació municipal sorgida el 1979 va heretar un espai central i prestigiós, la qual cosa va permetre la seva ràpida transformació simbòlica i funcional a ús públic.

    La família Vallejo Calderón, resident a Marianao, personifica el triple llegat de la repressió, la memòria democràtica i la defensa dels drets cívics. La seva casa a Marianao, adquirida gràcies a l’escriptor José Mallorquí (creador d’El Coyote), era un centre de trobades clandestines, sovint disfressades de paelles i tertúlies familiars. En aquestes reunions, els Vallejo, que escoltaven d’amagat la Ràdio Pirenaica, exercien tasques de socors i s’amagaven persones fitxades per la dictadura.

    Carles Vallejo Calderón va ser un líder sindical clau de CCOO a la SEAT, sent detingut, brutalment torturat a Via Laietana i forçat a l’exili. Avui, és una figura central en la recuperació de la memòria històrica, exercint com a President de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme i del Consell de Participació del Memorial Democràtic. També presideix el Memorial dels Treballadors de Seat.

    La seva germana, Dolors Vallejo Calderón, mestra i fundadora de l’Associació per la Memòria Històrica del Baix Llobregat, ha continuat el compromís cívic des de la institucionalitat. Actualment, és la Síndica Municipal de Greuges de Sant Boi de Llobregat. Aquesta trajectòria familiar demostra com l’aïllament del barri de Marianao va facilitar un activisme que va acabar influint profundament en l’etapa democràtica.

    Un modest tribut a la Família Vallejo. Amb suport d’IA.

    El moviment antifranquista a Sant Boi es va caracteritzar per ser “força tardà” i “molt moderat” en comparació amb ciutats veïnes com Cornellà o l’Hospitalet, a causa de la menor presència del sector industrial i, per tant, de la lluita sindical clàssica.

    No obstant això, aquesta moderació va desplaçar el focus de l’oposició cap a l’organització civil de base, com les associacions de veïns, els pares d’alumnes i grups vinculats a l’Església.

    Aquesta concentració en el teixit comunitari i la lluita per les mancances urbanístiques va ser crucial. Va dotar els futurs quadres democràtics d’una sòlida experiència en la mobilització veïnal i la gestió de conflictes locals, la qual cosa va permetre la ràpida i eficaç institucionalització de la democràcia a Sant Boi a partir de 1979.

    L’Associació de Veïns de l’Urbanització del Parc de Marianao va néixer com a resposta directa al deteriorament del barri i a la manca total de serveis essencials com ambulatoris i escoles. La reivindicació veïnal es va intensificar a mesura que es negociava el Pla General Metropolità, ja que els antics propietaris continuaven reivindicant intervencions que mai es materialitzaven.

    L’AAVV va jugar un paper clau en canalitzar la pressió comunitària per forçar la dotació de serveis i resoldre la propietat de les parcel·les, ja que l’organització es va convertir en l’únic mitjà pragmàtic per obtenir millores bàsiques en el context d’una administració local poc resolutiva.

    Butlletins 1,2,3 AAVV Parc Marianao

    La pressió exercida pels propietaris i la manca d’interès d’inversió dels Bordoy van culminar amb la venda del Palau i el Llac a l’Ajuntament el 1974. Aquesta operació, per un preu de 24M de pessetes que va ser considerat “molt ajustat” donada la magnitud de la finca, va ser un triomf inicial de l’activisme.

    L’adquisició per part del municipi va ser fonamental, ja que va treure el patrimoni més important de Marianao de mans privades. Un cop el Palau va ser propietat municipal, la lluita de l’AAVV va poder enfocar-se a garantir que l’espai es transformés en equipaments i centres d’ús comunitari, resolent així les mancances cròniques del barri.

    L’any 1976, Sant Boi de Llobregat va adquirir una rellevància política nacional en acollir la primera Diada Nacional de Catalunya multitudinària i legal després de la dictadura. Aquest esdeveniment es va convertir en un “epicentre de les reivindicacions populars pels drets i la identitat catalana”.

    L’acte va ser crucial per aglutinar l’Assemblea de Catalunya i comptar amb el suport de forces d’esquerra com el PSUC, que es va consolidar com una força organitzativa de la Transició.

    La Diada de Sant Boi de 1976 va ser tan significativa que va generar un informe policial confidencial dirigit al governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, detallant les protestes i els oradors. Aquest fet subratlla la importància de Sant Boi com a plataforma de l’emergent règim democràtic.

    Les eleccions municipals de 1979 van inaugurar l’etapa democràtica amb la formació del “Pacte de Progrès”, una coalició entre el PSC i el PSUC.

    Tot i el seu caràcter fundacional, aquest pacte va patir una “gran crisi política local” que va culminar amb el seu trencament l’estiu de 1980.

    Aquesta ruptura local reflectia les fortes tensions internes que afectaven el PSUC a nivell nacional durant el període 1977-1982.

    La democràcia va convertir el Palau de Marianao, l’antiga propietat d’elit, en un punt de llançament de la comunicació pública. Ràdio Sant Boi es va fundar formalment el maig de 1980 i es va convertir en la tercera emissora municipal de Catalunya i la primera al Baix Llobregat.

    Denúncia Tancament Ràrdio St Boi 980

    El seu naixement va ser una autèntica “Rebel·lió per les ones” i un desafiament a l’antic règim. L’alcalde Xavier Vila va haver d’interposar-se personalment davant una inspecció estatal (amb un censor encara de la vella guàrdia franquista) que va intentar tancar l’emissora “pistola en mà”. L’acció de l’alcalde va garantir la continuïtat de l’emissora.

    El Palau va acollir la primera seu de la ràdio, projectant-se com un epicentre comunicatiu. Després del trasllat de la ràdio, l’edifici va continuar la seva reconversió cap a usos públics, allotjant successivament serveis com els Jutjats de Sant Boi fins al 2007 i, durant un temps, l’oficina d’expedició del DNI de la Policia Nacional.

    Un programa sobre el patrimoni i la història de Sant Boi ha estat La República SantBoiana.


    Carles Serret i Bernús. ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT. 25 de juliol de 2024

    Imatge de l’entitat

    La Fundació Marianao es remunta a l’Associació Casal Infantil i Juvenil de Marianao, que va néixer el 1985 amb l’ocupació i rehabilitació d’un edifici abandonat.

    Aquesta iniciativa juvenil i veïnal va ser la base per a una evolució professionalitzada de la intervenció social. L’Associació es va transformar en la Fundació Marianao l’any 1998, amb l’objectiu de donar suport a la infància i la joventut, promoure la formació de col·lectius en risc i col·laborar en la construcció d’una societat més justa.

    La identificació d’un altre centre cultural municipal, conegut com ‘El Casino’, reforçà el patró de reconversió democràtica dels espais d’oci de l’antiga èlit. El seu origen és el Club Estiueanc de Sant Jordi, un centre recreatiu d’inicis del segle XX freqüentat per la petita burgesia barcelonina, del qual la gent de la vila mai en va formar part. L’any 1987, l’Ajuntament va reconvertir aquest espai en un Casal de Barri de Marianao d’accés lliure, tancant el cercle de la reversió dels espais de distinció social a la ciutadania.

    En la tasca de saldar el dèficit històric d’infraestructures socials al barri, Marianao va ser dotat de l’equipament L’Olivera. Aquest centre és actualment un servei social consolidat de titularitat pública. Es dedica a la provisió d’un Poliesportiu i Serveis Socials Bàsics.

    Fundació de Marianao – fundat el 1985 -, Casal de Barri ‘El Casino’ i Poliesportiu i Serveis L’Olivera

    Cronologia dels Usos del Palau de Marianao en l’Època Democràtica

    AnyÚs / Funció del Palau de MarianaoFita Clau
    1974Adquisició Patrimonial (Encara sota Franquisme)L’Ajuntament adquireix el Palau i l’àrea del Llac, assegurant el patrimoni per a ús públic futur.
    1980 (Maig)Primera Seu de Ràdio Sant BoiInauguració de Ràdio Sant Boi. L’alcalde Xavier Vila s’enfronta a l’inspector que volia tancar l’emissora.
    1983 (Abril)Institut de Formació Professional (FP)Neix la secció de Marianao de l’Institut de FP, utilitzant espais del Palau per impartir Electicitat i Delineació.
    C. 1980 – 2007Jutjats de Sant Boi / Policia NacionalEl Palau allotja els jutjats (fins 2007) i, posteriorment, l’oficina d’expedició del DNI de la Policia Nacional.
    1987Casal de Marianao ‘El Casino’L’Ajuntament reconverteix l’antic Club Estiueanc de Sant Jordi en un Casal de Barri.
    2015 (Març)Clúster de Salut Mental de CatalunyaL’Ajuntament cedeix temporalment el Palau com a seu física del Clúster de Salut Mental de Catalunya, una fita que reorienta l’ús del patrimoni cap a la innovació i la salut.

    L’agermanament entre Sant Boi i Marianao (La Habana) és un model de cooperació dual: el seu vincle es remunta aproximadament a l’any 1963, quan va néixer l’Agermanament Solidari, una relació promoguda per entitats de la societat civil i grups d’oposició antifranquista, com a acte de solidaritat ideològica en plena dictadura.

    1. Base Logística: Les associacions obreres clandestines , especialment en el nucli industrial de Sant Boi, van ser el mecanisme de mobilització i finançament, proporcionant la capacitat de mantenir l’operació al llarg del temps.   
    2. Cobertura Ideològica i Local: El focus a Marianao (Sant Boi) i l’adopció del discurs d’intercanvi entre pobles (prenent de referència el moviment Agermanament de 1963) van oferir la cobertura conceptual necessària per a una acció de naturalesa obertament política.

    Evolució del Marc de Solidaritat a Catalunya (1963–1986)

    PeríodeFocalització PrincipalExemple Institucional/Moviment ClauSignificat PolíticRelació amb Agermanament Clandestí
    1963-C. 1970 (Pre-polític)Transició Missionerisme a IntercanviMoviment Agermanament (1963), Intermón, Mans Unides (context)Sensibilització social; Inici de l’acció no governamental.Proporciona el model conceptual de “intercanvi entre pobles”.
    C. 1970-1976 (Clandestinitat Pura)Solidaritat Política i AntiestructuralComitès de Solidaritat (Vietnam, Cuba, etc.)Suport ideològic directe als moviments d’alliberament; Antifranquisme.El cas Sant Boi-Marianao s’insereix directament aquí.
    1977-1986 (Transició i Consolidació)Cooperació Descentralitzada (Municipal)Agermanaments Nicaragua (Post-1979); Fons Català (1986)Institucionalització de l’acció solidària; Política exterior municipal.L’experiència clandestina esdevé el prototip del nou model municipal. 1

    L’any 1989 marca la segona fita, amb la Formalització Institucional per resolució plenària de l’Ajuntament de Sant Boi. Aquest acord va transformar la solidaritat en política pública de cooperació al desenvolupament (CD) amb recursos econòmics. La discrepància entre ambdues dates es resol mitjançant la Tesi de la Continuïtat Històrica: el 1989 va ser la legitimació institucional d’una relació que la base social havia mantingut viva des del 1963.

    La voluntat política es va disparar a partir de 1998, amb el compromís de l’Ajuntament de destinar el 0,7% dels seus recursos a la cooperació. No obstant això, la crisi global posterior a 2008 va qüestionar el model de cooperació descentralitzada, i l’Ajuntament va optar el 2012 per delegar la col·laboració directa a entitats especialitzades com Ensenyament Solidari. Aquesta decisió va demostrar la resiliència del vincle, ja que la societat civil (CACCSB) va assumir la iniciativa.

    El CACCSB, hereu de l’esperit solidari de 1963, va ser clau en projectes d’alt impacte social i educatiu a Marianao. Un èxit significatiu va ser l’arranjament de la cuina escolar de Cicle I, capaç de servir fins a 8.000 àpats diaris.

    L’associació també va impulsar una recerca històrica ambiciosa: documentar la connexió profunda entre els dos Marianao, ja que la fortuna del Marquès de Marianao, Salvador Samá Martí, es va generar a Cuba (a través de negocis colonials) abans de construir el Palau de Sant Boi. L’objectiu era connectar el “Samà cubà” amb el “Samà polític a Catalunya”.

    Aquesta recerca es va veure tristament truncada per la mort prematura del tècnic cubà, Ramón Pérez, deixant un buit en la documentació del rerefons colonial i oligàrquic del patrimoni local. Tot i el canvi de model operatiu municipal (post-2012), el CACCSB va mantenir la seva activitat cert temps, col·laborant en la dinamització local (com la participació en el 2013 i al 2016 en festes i esdeveniments locals solidaris).

    Anàlisi de la Dualitat Històrica de l’Agermanament Sant Boi – Marianao (Cuba)

    PeríodeData ClauNaturalesa del VincleActor Promotor PrincipalFunció Política/Solidària
    Origen PatrimonialSegle XIXVíncle Samà amb CubaFamília Samà / Salvador Samá Martí (Marquès)Origen de la fortuna indiana i del títol nobiliari.
    Solidaritat InformalC. 1963Agermanament (no oficial/solidari)Entitats cíviques i grups d’oposició al franquismeDeclaració ideològica i acte de resistència.
    Cooperació Institucional1989Acord Municipal Oficial (Cooperació al Desenvolupament)Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (Plenari)Legitimació institucional i inici de la política de CD.
    Crisi Municipal de CooperacióPost-2008 / 2012Qüestionament de la Cooperació Descentralitzada; Canvi de Model Operatiu.Societat Civil (CACCSB, Ensenyament Solidari)Manteniment de l’acció solidària malgrat la crisi institucional i la Llei de Racionalització.

    El cas de Marianao a Sant Boi de Llobregat és paradigmàtic per entendre la Transició catalana en l’àmbit local, ja que combina la transformació urbanística, l’activisme polític i la projecció internacional.

    La capacitat de Marianao per transformar-se d’una propietat oligàrquica abandonada a un centre institucional democràtic es basa en la resolució d’una crisi urbanística pre-democràtica (la venda del Palau el 1974) i en la força de la seva organització civil. La necessitat de serveis va ser el motor de l’Associació de Veïns, i aquesta lluita es va fusionar amb la plataforma política de l’esquerra, que va utilitzar l’antiga propietat per institucionalitzar-se ràpidament (Ràdio Sant Boi, 1980). L’èxit en la reconversió d’espais d’elit, com el Palau, en centres públics és la prova més visible del triomf de la democràcia municipal sobre l’obsolescència oligàrquica.

    L’agermanament amb Marianao (Cuba) transcendeix la simple cooperació. Representa la legitimació de la resistència clandestina de 1963 per part de les administracions democràtiques de 1989. Aquesta relació dual, mantinguda gràcies al compromís ètic de la societat civil (CACCSB), és un cas on l’acció de cooperació al desenvolupament també funciona com un acte de revisió històrica interna. En invertir recursos a Marianao (Cuba), l’Ajuntament de Sant Boi aborda la història del seu propi patrimoni, construït amb la riquesa indiana cubana dels Samà.

    La recerca truncada sobre la influència política dels Samà a Catalunya deixa una tasca pendent a l’Arxiu Històric i les entitats de cooperació. La història de Marianao, des dels seus orígens colonials fins a la seva conversió en epicentre democràtic, només es podrà comprendre plenament un cop es tanqui la bretxa documental sobre el paper d’aquesta nissaga en el poder local. Per tant, el llegat de Marianao rau tant en els serveis que ofereix avui com en la memòria històrica que encara s’està reconstruint.


    Marianao #SantBoiDeLlobregat #TransicióEspanyola #MemòriaHistòrica #Antifranquisme #PalauMarianao #RàdioSantBoi #ClústerSalutMental #CarlesVallejo #FamíliaVallejoCalderón #AgermanamentCuba #BaixLlobregat #HistòriaLocal #SalvadorSamáMartí #CCOO #SEAT #MarcSantboià



    *Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.

  • 🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 5. 🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980)

    El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.1 Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.

    La història cultural de Marianao s’expressa en tensions constants: entre l’aïllament elitista i la solidaritat obrera, entre la ficció de masses creada per un escriptor cèlebre i la clandestinitat antifranquista, i entre el mite cinematogràfic persistent i la realitat dels rodatges documentats. Aquest post es capbussa en aquesta doble vida, desglossant la cronologia que va portar Marianao d’un tros de Cuba a un nucli de resistència, analitzant l’empremta de figures com José Mallorquí, desmentint mites cinematogràfics crucials i, finalment, recordant el luctuós epíleg veneçolà que va segellar el destí de l’antic Palau.

    El caràcter singular de Marianao, des de la seva fundació fins a la seva conversió en espai públic, es traça a través dels esdeveniments clau que defineixen el seu llegat.

    De la Cuba Colonial a la Resistencia Clandestina_ El Palimpsesto Secreto del Parc de Marianao (1880 – 1980). PodCast IA Esp.

    La història de Marianao és, en essència, la crònica d’un aïllament social i geogràfic, on els estrats socials es definien pels seus costums diaris. Els testimonis de l’època recorden que la vida dels estiuejants i la dels santboians eren “absolutament separades”, una distància que s’entenia millor a través dels sobrenoms: els homes de negoci que s’enduien el dinar a la ciutat eren “les fiambreres”, mentre que els més adinerats eren “els senyors dels quatre viatges”, capaços de pagar el tren per dinar a la seva torre i tornar a la capital a la tarda. El punt neuràlgic d’aquesta elit era el Centre Estiuenc Sant Jordi, conegut popularment com el “Casino dels Rics”, tot i que la documentació oral el descriu com una estructura sorprenentment humil: una “barraca” amb un escenari a l’aire lliure per a les festes estiuenques.

    L’origen de la finca es troba en l’herència colonial: el nom Marianao prové d’un municipi de l’Havana (Cuba) on havia nascut el Marquès Samà, motiu pel qual es va recrear una estètica tropical amb vegetació exòtica i cinc llacs artificials. Aquesta sofisticació es basava en un complex sistema hidràulic amb un pou principal de 48 metres i un canal subterrani. Irònicament, la qualitat d’aquesta aigua era tan bona que la gent del poble s’hi acostava a buscar-ne amb càntirs, en un dels pocs punts d’interacció pràctica entre l’exclusivitat i la comunitat local.

    Aquesta opulència es va trencar amb la mort del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, l’any 1933, just abans que esclatés la Guerra Civil (iniciada el juliol de 1936). El Palau, ja en mans del seu fill, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera, va ser requisat com a Hospital Militar (durant el conflicte), i una zona adjacent al llac es va utilitzar com a “dipòsit de morts”. Amb la victòria franquista, el III Marquès va caure en desgràcia, perseguit per la seva condició de maçó i convertit en enemic del règim que perseguia maçons, comunistes i ateus.2 Aquesta situació política, i el fet que el Marquès “no va donar la cara de doblegar-se” i “no va volguer doplegar-se” al nou règim, va forçar una “malvenda” de la finca a Abdón Bordoy, un empresari connectat a les noves elits financeres franquistes, possiblement actuant com a testaferro de figures com Joan March.

    El canvi de mans va comportar un canvi radical en l’estratègia de venda. El nou propietari, Abdón Bordoy, va provar dues campanyes molt diferents. Inicialment, la Campanya Elitista de 1943 va fracassar en intentar vendre parcel·les “enormes” i de baixa densitat, ja que no hi havia mercat de luxe en la immediata postguerra.

    Davant el fiasco, Bordoy va canviar radicalment l’enfocament: la Campanya Especulativa de 1947 va abraçar la venda massiva amb lots “molt més petits”. El senyor Mateu Campomar, antic gestor de Bordoy, recorda amb detall l’ús de la propaganda massiva per a la venda de les parcel·les, una tècnica pionera aleshores. Campomar testimonia que la campanya va utilitzar el Noticiario y Documentales (NODO), el noticiari obligatori als cinemes, dedicant un suplement sencer sobre Marianao que mostrava imatges idíl·liques: “sortia el lago, sortien els patos, sortia la font”. Aquesta promoció es va realitzar amb insistència a Ràdio Barcelona sota l’eslògan “Marianao, la Ciudad Soñada”. L’estratègia atreia nombrosos visitants que arribaven amb el Carrilet i pujaven a peu al parc. La venda es feia a terminis, amb una petita entrada de “20 duros”, tot i que la documentació mostra que aquesta campanya de màrqueting venia un producte sense la infraestructura bàsica (carreteres, voreres), provocant descontentament i nombrosos litigis legals.

    Aquesta nova administració també va buscar establir un control social mitjançant festivitats amb un aire paternalista, tal com recorden els testimonis. Josep Faura, fill del masover, relata que Bordoy organitzava grans celebracions, incloent els Jocs Florals i les Caramelles, a més de festes d’aniversari a la Sala Gran del Palau. Faura recorda especialment el costum curiós que reflectia el poder econòmic del nou propietari: Bordoy tenia l’hàbit de llançar monedes a terra perquè la gent, inclosos els infants, les recollís, un acte de paternalisme social molt visible. Pel que fa a la vida religiosa, el Palau tenia una capella on Mateu Campomar recorda que el rector de Sant Boi pujava cada diumenge a peu per oficiar missa. Aquesta pràctica es va mantenir fins a la dècada de 1970, tot i que, amb el canvi de propietat del Marquès a Bordoy, la capella ja havia perdut elements originals com armadures i heràldiques, simbolitzant el traspàs del luxe aristocràtic al capital financer.

    Missa Diumenges Migdia. Probablement el senyor que observa la cerimònia sigui A.Brdoy

    Paradoxalment, el mateix aïllament de la urbanització va generar una oportunitat per a la resistència política. La Torre El Cerezo de la família Vallejo, d’arrels republicanes, va funcionar com una “petita república independent,” on els adults feien llargues tertúlies per parlar lliurement de la Guerra Civil. Aquest esperit de clandestinitat va ser heretat per la generació jove, que hi celebrava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta divisió ideològica era tan palpable que els fills de les famílies oposades, com els Vallejo i els Lacalle (falangistes), jugaven a “rojos i nacionales” en lloc d’indis i cowboys.

    Aquesta cultura va tenir un breu renaixement públic quan l’Ajuntament de Sant Boi va adquirir el Palau i els jardins l’any 1974. Aquesta etapa es va concentrar en festivals d’estiu sota l’etiqueta Sant Boi Cultural. S’hi van celebrar esdeveniments de gran impacte, com desfilades de moda, la representació de la Setmana Tràgica i, notablement, actuacions de la reconeguda companyia teatral Dagoll Dagom.

    Però aquest somni cultural es va frustrar: a partir de 1977, l’edifici es va destinar a usos institucionals, allotjant successivament la Formació Professional (FP), la Policia Nacional i els jutjats. Malgrat el tancament, Marianao va esdevenir pioner en la comunicació democràtica: el 1980, el Palau va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi, la tercera emissora municipal creada a Catalunya. Irònicament, la modernització també va comportar la pèrdua de la memòria física: la construcció de la Ronda de Sant Ramon va obligar a l’enderrocament d’edificis simbòlics com la Masia dels masovers Faura (l’antic accés històric) i la Torre El Cerezo (símbol de la resistència clandestina).

    Avui, la història del Parc demostra una resiliència sorprenent. En el context de la sequera de 2024, l’Ajuntament ha reactivat l’antic pou de 48 metres del Marquès per a ús municipal (neteja viària). Això tanca un cicle on la infraestructura del luxe colonial serveix ara per afrontar reptes de sostenibilitat de la societat democràtica.

    TestimoniRelació amb Mallorquí / El Coyote“Los Últims de Filipines” / CinemaContext Social/Polític Clau
    Carles VallejoAmic personal; José Carlos Mallorquí era el seu padrí; testimoni de la compra de Torre El Cerezo.Testimoni de la creença popular i la investigació sobre Marianao com a plató.Coexistència de famílies de signe polític oposat; la Torre ‘El Cerezo’ com a centre de reunions clandestines i debat.
    Mateu CampomarIdentifica Mallorquí com un comprador notable i primer resident (c. 1950).Afirma amb rotunditat el rodatge de Filipines per l’ambient tropical.Gestor de l’urbanitzador Bordoy; testimoni de l’especulació i urbanització pionera.
    Josep FauraRecorda la celebració de “performances” per a Mallorquí.Confirma rumors de Filipines; narra l’anècdota del deute de 100 pessetes de Jaime de Mora.Masover; testimoni dels usos del Palau durant la Guerra Civil (hospital militar).
    Sr. BotaPosseïa l’escopeta de Mallorquí; coneixença amb la seva família.Barquer del llac; anècdota sobre la dinamita i la caça.Representant de la vida d’oci i informalitat a la finca.
    Carles SerretRecull el rumor popular sobre filmacions i el situa en context històric.Director AHMSB; detalla el tràgic epíleg de la Coral de Caracas (1976).

    L’autor de la saga d’El Coyote, José Mallorquí i Figuerola (1913-1972), va ser un element fonamental en la consolidació social de la nova urbanització. Mallorquí es va instal·lar a Marianao cap al 1949 i els testimonis el recorden com un dels primers residents i un hub social clau. Carles Vallejo, resident de la Torre El Cerezo, relata que Mallorquí, amic seu, els va “animar” a comprar la seva torre. Aquesta influència va culminar amb el seu fill, José Carlos Mallorquí, esdevenint padrí de Carles Vallejo, creant un pont social per a famílies d’arrel republicana a un espai que, sota Bordoy, estava lligat a l’especulació franquista.

    L’escriptor també va exercir un paper actiu en la cultura local, organitzant “performances” o “representacions teatrals” per a la petita comunitat. Mallorquí, autor de 192 llibres d’El Coyote, va morir tràgicament per suïcidi a Madrid el 1972. El seu llegat material il·lustra el canvi de mans del poder: la seva escopeta de calibre 22, utilitzada per caçar, havia pertangut originalment al Marquès de Marianao (Somatent en Cap) i va acabar en mans del Sr. Bota, el barquer del llac.

    El Parc de Marianao va ser constantment buscat per la indústria cinematogràfica pel seu ambient d’opulència i la seva capacitat única a Catalunya per recrear un paisatge tropical.

    La pel·lícula que més ressona en la memòria de Marianao és el drama bèl·lic Los Últimos de Filipinas (1945). Testimonis com Mateu Campomar, gestor de la finca, asseguraven categòricament que el rodatge havia tingut lloc als jardins. Aquesta convicció es basava en el fet que el Parc, amb la seva profusa vegetació exòtica i els seus llacs, era l’escenari ideal per evocar l’ambient colonial i tropical. Per tant, la història de Filipinas funciona com un “platò imaginari” que valida l’excepcionalitat estètica del parc.

    Los Últioms de Filipinas’ (1945) es rodà a Màlaca. Pot ser alguna escena a Marianao (testimonial).
    Comparativa de fotogrames amb el Parc (centre).

    No obstant això, l’anàlisi de fonts de producció i acadèmiques desmenteix la presència de l’equip de 1945 a Sant Boi, confirmant que la localització principal del rodatge va ser a Màlaga.

    Equip de Producció i Realització de ‘Los Últomos de Filipinas’ del 1945. Canet-Cubel fou un famós decorador Valencià.

    Marianao va ser un plató real, utilitzat de manera recurrent des de la Segona República fins al franquisme. Els testimonis confirmen l’existència de “molts reportatges ben bons” i altres filmacions a Marianao, però també revelen el costat menys glamurós del cinema. Josep Faura, fill del masover Pepet Faura, relata que Jaime de Mora, una figura de la jet set amb vincles amb el cinema, va demanar un petit préstec de 100 pessetes al seu avi, el masover Pepet Faura, que mai va ser retornat. Aquest acte simbolitza l’explotació casual i la irresponsabilitat financera de l’elit itinerant del cinema cap al personal de servei local.

    El Palau i els seus jardins van ser escenaris per a tres produccions confirmades:

    Títol (Any)Gènere / DireccióLocalització Específica a MarianaoRessalt Històric / Sinopsi
    Usted tiene ojos de mujer fatal (1936)Comèdia / Drama (Jardiel Poncela)Palau de Marianao i Entorn Rural Mostra el Palau com a fastuosa residència senyorial just abans de la Guerra Civil.
    La Millona (1937)Comèdia / Romàntica (Antonio Momplet)Palacet Trama sobre un matrimoni de conveniència per legalitzar una fortuna. Rodada en plena Guerra Civil. Rescatada per la Cinemateca Real Belga el 1985.
    Los Claveles (1960)Comèdia d’Enrenou (Miguel Lluch / I. Iquino)Parc de Marianao Aprofita l’escenari exòtic del parc amb el popular trio còmic Zori, Santos i Codeso.

    Marianao està unit per un vincle permanent a una tragèdia que és considerada memòria nacional a Veneçuela. Carles Serret, director de l’Arxiu Històric, recull el sentiment profund que va generar a Sant Boi la pèrdua d’aquesta “generació important de cantaires”. El setembre de 1976, el Cor Universitari de Caracas (Orfeó de la Universitat Central de Veneçuela) es dirigia cap a Marianao per actuar al XII Dia Internacional del Cant Coral. L’avió militar Hèrcules C-130H veneçolà que els transportava es va estavellar prop de la Base Aèria de Lajes, a les Açores (Portugal), morint els 68 ocupants.

    El dia que havien d’actuar al Palau de Marianao, es va celebrar un homenatge solemne i emotiu: es va fer sonar l’himne veneçolà en una gravació de la coral morta, es va desplegar una bandera i es van dipositar rams de flors. Serret assenyala que aquest acte solemne va ser “pràcticament l’últim acte” cultural lliure que es va celebrar al Parc abans que els usos institucionals (Formació Professional i Policia) ocupessin de forma permanent l’edifici a partir de 1977. La mort de la coral, que representava el pont cultural amb Amèrica (l’origen del Marquès), va frustrar el somni de consolidar Marianao com a centre cultural obert en la democràcia incipient.

    El Parc de Marianao és una crònica singular de la història de Catalunya, des de l’aristocràcia indiana fins a la democràcia. El seu recorregut de Palau privat a espai cívic il·lustra la tensió permanent entre l’exclusivitat i la col·lectivitat. El Parc va néixer d’un llinatge colonial, però la seva pèrdua va estar lligada a la persecució del seu fill i hereu, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera per la seva afiliació maçònica durant el franquisme, cosa que va facilitar l’especulació immobiliària. Marianao va servir, paradoxalment, com a bressol de la resistència clandestina (la Torre El Cerezo com a nucli de CCOO i el PSUC) i d’una cultura popular efímera (Mallorquí, les comèdies de cinema).

    La força de l’imaginari col·lectiu, visible en la persistència del mite de Los Últimos de Filipinas per la seva estètica tropical, demostra la profunda identitat visual que el lloc va projectar. Però la realitat de la finca revela les dures dinàmiques socials, com l’anècdota de l’impagament de Jaime de Mora al masover, que humanitza el glamour i exposa la jerarquia de l’època.

    1. Pioner en la Recuperació de Patrimoni: L’adquisició del Palau i els jardins per part de l’Ajuntament de Sant Boi el 1974 representa un dels primers grans esforços en la Transició per revertir un patrimoni històric, anteriorment lligat a l’especulació i el capital franquista (el pelotazo de Bordoy), cap a la titularitat pública. Aquesta acció va permetre salvar la finca per a la comunitat.
    2. Bressol de la Comunicació Democràtica: La instal·lació de Ràdio Sant Boi (1980) al Palau en els seus inicis va situar Marianao com a punt d’arrencada de la ràdio municipal, un fenomen clau en la democratització de la comunicació a Catalunya.
    3. Victòria de l’Ús Cívic i la Memòria: Tot i que l’intent inicial de crear un gran centre cultural (el Sant Boi Cultural) va ser truncat pels posteriors usos institucionals (FP, Policia, Jutjats), la persistència de l’espai per a serveis públics va segellar la victòria de la ciutadania, allunyant-lo definitivament del luxe privat. L’ús de la seva infraestructura hídrica històrica (el pou del Marquès) per afrontar la sequera de 2024 simbolitza la integració definitiva de l’herència indiana en la sostenibilitat cívica.

    La història de Marianao és la d’un espai que ha vist morir la seva funció cultural (segellada per la tràgica pèrdua del Cor de Caracas) per ressorgir transformat. Marianao ha reescrit el seu destí, convertint-se en un cas d’estudi fonamental per a la història de la reconversió del patrimoni indià i franquista guanyat per a l’ús cívic.


    #Marianao #SantBoi #SantBoiDeLlobregat #HistòriaDeSantBoi #MemòriaHistòrica #CulturaPopular #PalauDeMarianao #ParcDeMarianao #BaixLlobregat #PatrimoniCultural PlatóDeCinema #MarianaosPlató #Rodatges #Cinema #CinemaEspanyol #Publicitat #NODO #RàdioSantBoi #SantBoiCultural #DagollDagom #LosUltimosDeFilipinas (El mite) #UstedTieneOjosDeMujerFatal (El rodatge real) #LaMillona #LosClaveles JoséMallorquí #ElCoyote #MarquèsSamà #AbdónBordoy #CarlesVallejo #MateuCampomar #JosepFaura #ZoriSantosYCodeso Franquisme #ResistènciaAntifranquista #Clandestinitat #GuerraCivil #Transició #SegleXX #Postguerra #HerènciaIndiana #Cuba #Marquesat #CCOO #PSUC TragèdiaDeLesAçores #OrfeóUniversitariDeVeneçuela #OUV1976 #Veneçuela #Açores #Memòria



    *Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.