La historiografia contemporània sobre la Guerra Civil espanyola ha dedicat dècades a documentar les ferides obertes en els fronts de batalla, la repressió política a les rereguardes i el patiment de la població civil sota el foc de l’aviació. Tanmateix, fins a dates molt recents, un dels capítols més obscurs i demolidors d’aquest període havia romàs pràcticament invisible: la mort massiva i silenciosa de milers d’interns en els hospitals psiquiàtrics de Catalunya. No es tracta de víctimes d’execucions sumàries ni de bombardejos directes, sinó d’un col·lectiu que va patir les conseqüències d’un col·lapse assistencial sense precedents, una fam estructural i un abandonament social que va derivar en una taxa de mortalitat que, en determinats centres, va superar amb escreix el setanta per cent de la població asilada.¹

Aquest estudi pretén analitzar, a partir de les recerques inèdites de l’historiador Marcos Robles i les dades recollides per l’arxiver Carles Serret, els mecanismes que van convertir les institucions de salut mental en espais de mort durant el conflicte. La magnitud de la tragèdia, que s’estima en més de 5.700 víctimes arreu de Catalunya, no es pot desvincular de la vulnerabilitat extrema d’uns pacients que van ser els darrers en la llista de prioritats d’un Estat en guerra.

Protagonistes de la recerca i impulsors de la memòria

La recuperació d’aquesta història ha estat possible gràcies a la confluència de diversos esforços:

• Antonio Blanco: El seu testimoni a través d’una carta a La Vanguardia denunciant la situació del seu avi va ser el motor emocional de la investigació recent.¹
• Carles Serret: Responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, qui va detectar per primera vegada l’anomalia estadística en les xifres de mortalitat local fa deu anys.
• Marcos Robles: L’historiador encarregat per la Direcció General de Memòria Democràtica de realitzar el primer inventari global de víctimes, rastrejant més de 5.700 noms en arxius de tot el país.
• Besnets per la Dignitat: Plataforma de familiars, amb Francesc Martínez al capdavant, que reclama el dret a la informació i la senyalització de les fosses.

Quantificació de la tragèdia: La demografia de l’oblit

La investigació ha permès posar xifres a un fenomen que fins ara només s’intuïa de manera fragmentària. La mortalitat es va disparar a mesura que les reserves de queviures s’esgotaven i els malalts eren desprioritzats en el sistema de racionament.¹

Evolució cronològica (Dades globals)

L’any 1938 es va convertir en el “vèrtex de la tragèdia” a causa del tall de subministraments i l’arribada massiva de pacients evacuats d’altres zones ¹:

• 1936: 197 morts.
• 1937: 872 morts.
• 1938: 1.681 morts.
• 1939: 410 morts (dades parcials fins al final de la guerra).

Històries amb nom i cognom: Testimonis de l’abisme

Per sota de les estadístiques hi ha trajectòries vitals que exemplifiquen les diverses formes de patiment que es van viure en aquestes institucions.

1. Sant Boi de Llobregat: Ruperto Blanco i Narcisa Casellas

A Sant Boi, el centre més gran de Catalunya, es troben casos paradigmàtics. Ruperto Blanco, avi de l’Antonio, va ser traslladat des de Sòria el 1926 i va morir el 1938 de pura inanició rere els murs de l’hospital.¹ Per la seva banda, Narcisa Casellas representa la violència institucional contra les dones. Ingressada als 28 anys per motius “morals” i sota diagnòstics ambigus, va passar catorze anys tancada sense entendre la seva situació fins que va morir de gana el 1937.

Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil

La fam va fer estralls als psiquiàtrics catalans entre el 1936 i el 1939, amb fins al 50% de mortalitat

Ramon Romeu i els morts del psiquiàtric de Sant Boi | Reportatges

Les dades provisionals assenyalen que més de 40 homes i dones de les Garrigues van morir a la institució de salut mental més gran del país durant la Guerra Civil.

2. Institut Mental de Sant Andreu (Barcelona): Josepa Balaguer

La Josepa Balaguer va deixar un testimoni escrit punyent. En les seves cartes, denunciava com els servien “un plat ple d’aigua” on pràcticament no hi havia pa, mentre les empleades es menjaven l’arròs espès i es quedaven els queviures per a les seves famílies. Va morir de desnutrició només cinc mesos després d’escriure el seu relat sobre com els empleats s’engreixaven mentre els interns es convertien en esquelets vivents.¹

L’Holocaust Oblidat: Els 5.700 Morts dels Psiquiàtrics Catalans – El Liberal

Mentre la història oficial de la Guerra Civil a Catalunya es construeix sobre relats de fronts de batalla, bombardejos i repressió política, una veritat incòmoda roman sepultada sota un silenci còmplice: l’extermini sistemàtic de més de 5.700 persones als hospitals psiquiàtrics catalans entre 1936 i 1939. No van morir per les bales, sinó per la […]

3. Institut Pere Mata (Reus): La Rosa

En aquest centre, l’estigma i el silenci familiar van ser especialment densos. És el cas de la Rosa, la història de la qual ha estat recuperada pel seu net “Ber”. La Rosa va ingressar el 1934 i el seu rastre es va perdre entre silencis familiars que només explicaven que el seu marit havia mort en un bombardeig; de la seva mort al Pere Mata ningú en parlava, reflectint l’estigma que va esborrar aquestes víctimes del relat familiar.

🟠 L’estudi sobre els psiquiàtrics durant la guerra certifica que en alguns casos van morir més de la mitat d’interns

La recerca també recupera la identitat de les persones que hi van morir i inclou, per primera vegada, les llistes completes de víctimes

4. Clínica Torribera (Santa Coloma): Pau Vilaró i Frederic Vall·lamora

La mortalitat també va afectar col·lectius molt joves. Frederic Vall·lamora, un noi de només 17 anys procedent del Lluçanès, va morir a Sant Boi el febrer de 1938 per “diarrea i caquèxia” (desnutrició). A la Clínica Torribera, trobem el cas de Pau Vilaró i Guiu, un jove de 22 anys que va morir el juny de 1938 de tuberculosi pulmonar, una malaltia que feia estralls en uns organismes debilitats per la manca de calories.

Almenys 21 lluçanesos van morir als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil – La Rella

La Direcció General de Memòria Democràtica ha publicat un informe que posa de manifest les més de 5.700 morts que hi va haver en aquests centres entre el 1936 i el 1939 La Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest passat febrer l’informe Les institucions psiquiàtriques de Catalunya durant

La fam i el “doble abandonament”

La causa fonamental de la mortalitat no va ser d’índole psiquiàtrica, sinó física. Els certificats de defunció parlen de caquèxia, enterocolitis i pel·lagra, termes que amaguen la mort per gana. A l’hospital de Salt, els arxius mostren com es va passar d’una dieta amb carn de be a una basada exclusivament en pa i una mica de bacallà.¹

Això respon al que Marcos Robles denomina el “doble abandonament”:

1. Abandonament Institucional: L’administració republicana va prioritzar els soldats i obrers de guerra, deixant els interns psiquiàtrics al final de la llista de subministraments com a “boques inútils”.⁵
2. Abandonament Familiar: L’estigma de la bogeria i el caos del conflicte van tallar els vincles familiars, fent que moltes víctimes morissin sense ningú que reclamés el seu cos.¹

Control social i gènere: El psiquiàtric com a eina de repressió

Un aspecte fonamental que ha emergit de la investigació de Robles i del testimoni de familiars com Susana Casellas és l’ús del psiquiàtric com a instrument de control social, especialment contra les dones. Moltes de les víctimes invisibles no patien necessàriament patologies mentals greus, sinó que havien estat internades per raons “morals” o per no ajustar-se als cànons de conducta exigits a les dones de l’època.¹

Aquest control sovint s’exercia a través del Patronat de Protecció a la Dona, una institució encarregada de vetllar per la “decència” i que enviava dones a centres psiquiàtrics si el seu comportament es considerava desviat.¹ El cas de Narcisa Casellas és paradigmàtic: ingressada als 28 anys amb diagnòstics tan ambigus com “demència precoç” o “confusió mental per maternitat” (malgrat que no consta que tingués fills), va passar catorze anys tancada fins a la seva mort el 1937.¹ En els seus expedients, recuperats ara per la seva reneboda, Narcisa afirmava repetidament que no entenia per què estava privada de llibertat.¹ Aquest perfil de víctima revela que la mortalitat massiva va afectar no només malalts crònics, sinó persones que havien estat apartades de la societat per la seva pobresa, la seva dissidència moral o la seva vulnerabilitat familiar.

La fossa comuna de Sant Boi: Un memorial pendent

Sota la pèrgola del cementiri de Sant Boi es troba la que podria ser la fossa comuna més gran de la Guerra Civil a Catalunya, amb més de 3.000 persones enterrades, la gran majoria pacients psiquiàtrics. Actualment, aquest espai no té cap senyalització, un buit de memòria que la Generalitat s’ha compromès a reparar mitjançant la dignificació de les fosses i la digitalització dels expedients antics per permetre que les famílies tanquin el seu dol.

Fonts i Bibliografia

Per a la realització d’aquest estudi s’han consultat les següents fonts documentals i periodístiques

1. Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil – La Vanguardia, fecha de acceso: enero 23, 2026, https://www.lavanguardia.com/encatala/20260123/11447181/els-5-700-morts-invisibles-guerra-civil.html
2. Mortalitat als Centres Psiquiàtrics (1936-1939) | Ajuntament de Sant …, fecha de acceso: enero 23, 2026, https://www.santboi.cat/ciutadania/cultura/arxiu-historic-municipal/mortalitat-als-centres-psiquiatrics-1936-1939
3. Sant Boi trenca el silenci: la veritat oculta darrere les més de 3.000 …, fecha de acceso: enero 23, 2026, https://gentdecarrer.com/2026/01/20/sant-boi-trenca-silenci-3000-morts-psiquiatric-guerra-civil/
4. Robles, Marcos (2026): Les institucions psiquiàtriques de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). Informe oficial per encàrrec de la Direcció General de Memòria Democràtica, Generalitat de Catalunya.
5. Saura, G. i Fuentes, C. (2026): “Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil”. La Vanguardia, 23 de gener de 2026.
6. Serret, Carles: Investigacions a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat (Bases de dades de defuncions 1936-1939).
7. Buigues, Ricard (2026): “Més de 5.700 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil, la majoria per desnutrició”. 3CatInfo.
8. Franch, Xavier (2026): “Els noms de la fam al psiquiàtric de Sant Boi”. SomGarrigues, febrer de 2026.
9. Redacció La Rella (2026): “Almenys 21 llucanesos van morir als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil”. La Rella, febrer de 2026.
10. Plataforma Besnets per la Dignitat: Documentació i testimonis recollits a besnetsperladignitat.cat.
11. Setmanari l’Ebre (2026): “Almenys 65 ebrencs van morir durant la guerra als psiquiàtrics de Sant Boi”.
12. Almenys 65 ebrencs van morir durant la guerra als psiquiàtrics de …, fecha de acceso: enero 23, 2026, https://setmanarilebre.cat/almenys-65-ebrencs-van-morir-durant-la-guerra-als-psiquiatrics-de-sant-boi/

Més de 5.700 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil, la majoria per desnutrició – 3CatInfo

La investigació de Memòria Democràtica treu a la llum els milers de morts silenciades en aquests centre entre el 1936 i el 1939

🎗️ Memòria Històrica i Justícia

#MemòriaHistòrica #GuerraCivil #MemòriaDemocràtica #Dignitat #Justícia #Reparació #FossesComunes #Oblidats #HistòriaDeCatalunya

🏥 Salut Mental i Institucions

#SalutMental #Psiquiatria #SantBoi #InstitutPereMata #InstitutMentalSantAndreu #HospitalMartíJulià #DretsHumans #Stigma #DobleAbandonament

📜 Recerca i Divulgació

#InvestigacióHistòrica #ArxiuHistòric #MarcosRobles #BesnetsPerLaDignitat #Veritat #Patrimoni #Catalunya #SantBoiDeLlobregat

⚖️ Control Social i Gènere

#ControlSocial #Repressió #DonesIHistòria #PatronatProteccióDona #NarcisaCasellas #Injustícia

* S’han fet serivir eines IA per la realització d el’informe i d’aquest article (Gemini, Copilot i DeepSeek)