Fa cinquanta anys, una ciutat del Baix Llobregat va fer història desafiant la por i la resignació. El setembre de 1976, a penes deu mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, la societat catalana necessitava sortir al carrer de manera inajornable per reclamar democràcia, amnistia i autogovern. El que havia de ser una concentració a Barcelona es va transformar, per força i per coratge, en la mítica Diada de Sant Boi de Llobregat. La relació de Sant Boi amb la lluita per les llibertats catalanes és profunda i s’estén al llarg dels segles. En ple cinquantenari (1976-2026), recuperem la crònica d’aquella jornada fundacional que va marcar el camí de la Transició catalana, analitzem la seva evolució fins a l’actualitat i et convidem a reviure-la a través d’una exposició històrica única i del nostre Memorial Digital Interactiu integrat com a plantilla de pàgina immersiva.
BotCast.Com_Sant_Boi_va_desbordar_la_dictadura
L’Hora del Coratge: Per què Sant Boi? (1976)
La Diada Nacional de Catalunya s’havia convertit des de la Renaixença en un símbol d’identitat i resistència. L’origen es remunta a la Guerra de Successió Espanyola de 1714, quan Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, es va erigir en el símbol de la resistència catalana davant el setge de les troops borbòniques de Felip V, el monarca que acabaria desmantellant les institucions catalanes preexistents. Casanova, ferit en la batalla, va acabar passant els seus últims anys i sent enterrat precisament a Sant Boi de Llobregat. Durant els gairebé quaranta anys de dictadura franquista, qualsevol homenatge o celebració de l’Onze de Setembre va ser durament reprimida i relegada a la clandestinitat.
Tanmateix, la Diada de 1976 connectava també amb altres fites de sobirania del segle XX, com els fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola en un moviment d’insurrecció contra la involució conservadora del règim republicà.
L’estiu de 1976, l’Assemblea de Catalunya (el gran motor de l’antifranquisme unitari que aglutinava les diverses forces democràtiques) va impulsar la celebració de la primera Diada tolerada. La intenció original de la Comissió Onze de Setembre era fer la concentració al Parc de la Ciutadella de Barcelona. No obstant això, el Governador Civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, i el ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, van prohibir terminantment l’acte a la capital, tement perdre el control de l’ordre públic davant d’una mobilització massiva.
Davant d’aquest mur governamental, els organitzadors van haver de moure fitxa ràpidament i van pactar una alternativa estratègica: Sant Boi de Llobregat. Aquesta elecció es va recolzar en dues claus fonamentals:
La cobertura històrica legal: A l’església parroquial de Sant Baldiri de Sant Boi hi descansen les restes de Rafael Casanova. Presentar l’esdeveniment com un acte d’homenatge a la seva tomba va fer que el règim tingués serioses dificultats legals per denegar l’autorització.
La xarxa de resistència local: Sant Boi no era un escenari passiu, sinó un autèntic motor clandestí. Barris obrers com Marianao havien actuat durant dècades com a «punts muts» de subversió política. Aquest teixit associatiu i laboral local, amb un fort paper de forces com el PSUC (i la família Vallejo), va garantir la solidesa logística necessària per coordinar una mobilització humana sense precedents.
Crònica d’una Jornada Històrica: L’Onze de Setembre de 1976
La mobilització va començar la nit abans. A les 12 de la nit del 10 de setembre, militants clandestins van cobrir simbòlicament la façana del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona amb una enorme senyera per anunciar el batec de la jornada. Des d’aquella mateixa nit i durant tot el matí de l’11 de setembre, milers de persones van iniciar marxes i trajectes cap al Baix Llobregat, superant el fort setge de la Policia Armada (els «grisos») i la Guàrdia Civil, que bloquejaven l’Avinguda de la Generalitat i els accessos a les estacions de Ferrocarrils.
La plaça de Catalunya de Sant Boi es va omplir a vessar. Tot i que algunes estimacions policials parlaven de xifres menors, la realitat de la plaça i els carrers adjacents col·lapsats va desbordar totes les previsions, xifrant-se la participació en més de 100.000 assistents. Aixo ho va immortalitzar l’històric Diari Avui en la seva portada de l’endemà, diumenge 12 de setembre, amb el cèlebre titular: «Tot Catalunya, present a Sant Boi».
L’acte polític va començar formalment a un quart de sis de la tarda (17:15h). Des de la tarima principal, l’actriu Maria Josep Arenós va actuar com a presentadora («speaker») de l’acte. Les seves primeres paraules van ser per demanar un emotiu minut de silenci per totes les persones que havien donat la vida lluitant per la llibertat, recordant especialment l’última víctima de la repressió, el jove J. M. Zabala.
A continuació, sota un mar de pancartes fetes a mà i senyeres que tornaven a veure la llum després de gairebé quaranta anys, es van iniciar els parlaments de tres oradors clau que representaven la unitat de l’antifranquisme:
Miquel Roca i Junyent: Va obrir el torn de discursos recordant que «Catalunya ha estat sempre al costat de la democràcia», remarcant el desig compartit d’un futur en llibertat.
Octavi Saltor: Va posar l’accent en el caràcter popular i aglutinador del moment afirmant: «Avui, ja tothom, ja tot, és només poble».
Jordi Carbonell: El seu discurs va passar directament a la història de la memòria democràtica. Va defensar clarament el dret a l’autogovern amb la proclama «Només demanem que ens tornin allò que ens van prendre el 1939» i va pronunciar el mantra immortal que exhortava el poble a no cedir a la por:
🗣️ «Que la prudència no ens faci traïdors!»
L’acte es va tancar amb un dels moments més emotius de la història de Catalunya: el cant col·lectiu d’«Els Segadors», l’himne nacional, dirigit des de la tarima pel mestre Oriol Martorell davant d’una multitud que plorava i cantava amb els punys alçats. L’impacte polític va ser tan gran que va forçar la redacció d’un informe confidencial de la policia franquista dirigit al governador civil per avaluar l’abast d’una plataforma democràtica que ja era imparable.
L’Evolució de la Diada: Línia del Temps (1714 – 2026)
L’esdeveniment de Sant Boi de Llobregat va ser la clau de volta de la Transició a Catalunya, iniciant un camí de recuperació de les institucions que ha evolucionat al llarg de cinquanta anys:
Any
Seu Principal
Context Polític i Social Clau
1714
Barcelona
Guerra de Successió: Setge de les tropes borbòniques de Felip V. Rafael Casanova es converteix en símbol de la resistència.
1934
Barcelona
Fets d’Octubre: El president Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola en resposta a la involució conservadora.
1976
Sant Boi de Llobregat
L’Epicentre Reivindicatiu: Primera celebració tolerada de la Diada de la Transició. L’Assemblea de Catalunya aglutina les demandes populars.
1977
Barcelona
El Milió: La major manifestació de la història fins a la data. Accelera la restitució de la Generalitat provisional i el retorn de Josep Tarradellas.
1980
Barcelona
Institucionalització: Sota la presidència de Jordi Pujol, es promulga la Llei 1/1980, que declara oficialment l’11 de setembre com a Festa Nacional.
2012
Barcelona
El Gir Sobiranista: Sota lema «Catalunya, nou estat d’Europa», més d’un milió de persones protagonitzen un històric gir demanant la independència.
2013-16
Tot el Territori
Les Grans Coreografies: Anys de mobilitzacions històriques i coordinades (Via Catalana, la V, la Via Lliure) reclamant el dret a decidir.
2017
Barcelona / Cat
La Ruptura del Procés: Moment àlgid de l’independentisme amb el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració unilateral d’independència.
2024
Barc / Sant Boi
Canvi d’Etapa: S’elegeix un president no independentista arran dels acords d’Amnistia. S’inicia negociació amb un nou acord fiscal parcialment liderat localment.
2026
Sant Boi de Llobregat
El 50è Aniversari: El Govern i l’Ajuntament uneixen esforços en una commemoració de la Diada del 76, reivindicant l’esperit d’unitat.
Tradició Viva: Els Actes Anuals a Sant Boi
Més enllà de les grans efemèrides, la Diada de Catalunya manté a Sant Boi un pols tradicional molt viu que es repeteix fidelment any rere any. La ciutat s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge institucional indiscutible cada Onze de Setembre, caracteritzat per una sèrie de rituals solemnes i festius que involucren tota la comunitat:
Ofrena Floral a Rafael Casanova: L’acte central de la jornada consisteix en l’ofrena de flors davant la tomba del patriota a l’interior de la venerable església de Sant Baldiri. Aquest acte reuneix els màxims representants de la Generalitat de Catalunya, els partits polítics de tot l’espectre parlamentari i nombroses entitats ciutadanes.
El Ball de l’Àliga i Símbols Nacionals: La solemnitat de l’ofrena s’acompanya de l’hissada oficial de la senyera i la interpretació del «Cant de la Senyera». Un dels moments més bells i tradicionals és la solemne dansa del ball de l’Àliga a l’interior del recinte sagrat, un honor reservat a les grans solemnitats del país.
Festa Popular i Cultura: L’homenatge tanca amb un marcat caràcter festiu i cívic als carrers de la ciutat. La jornada conclou tradicionalment amb una gran ballada de gegants i ballades de sardanes, on la ciutadania comparteix de forma festiva i familiar l’esperit de la Diada.
50 Anys de Memòria Viva: L’Exposició de Can Barraquer (2026)
Per commemorar aquest mig segle d’història, el Museu de Sant Boi de Llobregat acull una magnífica exposició temporal titulada 11 de setembre de 1976 – Tàctiques de llibertat. La mostra es pot visitar a la històrica seu de Can Barraquer des del setembre de 2026 fins al maig de 2027.
La comissària de l’exposició, la investigadora Dra. Antonella Medici, ha articulat una proposta que s’allunya dels relats purament oficials per centrar-se en els gestos quotidians, les formes de participació ciutadana i les petites accions de les associacions de veïns que van fer possible aquella jornada de coratge col·lectiu.
Entre els materials de gran valor històric conservats en diversos arxius catalans que podràs trobar a l’exposició, destaquen:
El patrimoni fotogràfic original: Instantànies inestimables d’icones de la fotografia com Pilar Aymerich (cronista gràfica essencial de les lluites de la Transició), Josep Brangulí, Jaume i Anton Muns, o Fèlix Tomàs Guix.
El cinema inèdit retrobat: La projecció de la gravació en 8mm d’aquell 11 de setembre de 1976 realitzada per Julián Inglada, restaurada i conservada per la Filmoteca de Catalunya.
Art i compromís: L’obra original «Onze de setembre 1976» cedida pel pintor Antoni Tàpies, custodidada al Fons Municipal d’Art de Sant Boi, acompanyada dels seus esbossos i dibuixos preparatoris i fotografies de Martí Gasull.
Contingut exclusiu actual: El documental històric «Mirades d’una Diada històrica», dirigit per Xavier Sánchez específicament per a aquesta exposició, i el curtmetratge audiovisual de SantBoi.tv sobre les subversions del barri de Marianao.
DebatBot. Com_Sant_Boi_va_desbordar_la_dictadura
Reviu la Història en Primera Persona (Memorial Digital)
L'»esperit de Sant Boi» de 1976 ens recorda que la recuperació de l’expression pública es va aconseguir gràcies al consens, la resistència dels barris obrers i el coratge col·lectiu d’un poble sencer.
Per tal d’apropar aquest llegat d’una forma completament visual, dinàmica i lliure, t’obrim les portes al nostre Memorial Digital de la Diada. Hi podràs veure els cartells originals, talls de veu dels discursos històrics de Jordi Carbonell i una galeria històrica immersiva interactiva.
Sento sovint que la memòria s’esvaeix si no l’expliquem des de dins; per això, us convido a viure amb mi com aquell estiu del 1936, Barcelona va esdevenir l’epicentre d’un sisme per rescatar l’ideal olímpic de la foscor. Davant la propaganda ària d’Adolf Hitler, que havia segrestat els jocs oficials de Berlín, des de la societat civil vam impulsar el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP) per organitzar la gran Olimpíada Popular. Aquest esdeveniment era un manifest rotund d’antiracisme i fraternitat universal que va aconseguir atreure més de 6.000 atletes de 23 països, destacant emocionants delegacions de jueus emigrats i de nacions sense estat. Era l’esport del poble per al poble, perfectament simbolitzat en la nostra medalla commemorativa, on tres atletes de diferents ètnies, agermanats sota els colors blau, groc i roig, sostenien una mateixa bandera desafiant qualsevol suprematisme.Però la matinada del 19 de juliol de 1936, la il·lusió es va trencar amb els trets del cop d’estat feixista. Els jocs es van cancel·lar, però més de 200 atletes estrangers van decidir quedar-se a combatre, convertint-se a les trinxeres en l’embrió de les Brigades Internacionals. Aquest terratrèmol revolucionari va transformar completament poblacions veïnes com Sant Boi de Llobregat, que fins aquell moment estava dominada per un poderós Triangle d’Or modernista. Aquest vèrtex d’elit estava format per la majestuosa Finca de Marianao de la família Samà, la Colònia Güell amb la seva fàbrica tèxtil i la Cripta de Gaudí, i l’imponent Manicomi de Sant Boi. Mentrestant, la burgesia barcelonina que estiuejava a la zona es trobava al Casino de Sant Boi, que més que un entorn de luxe desmesurat, era el seu gran espai social i de relació on teixien aliances lluny de la gran ciutat.Amb la revolució, aquell oasis burgès va desaparèixer i, sota la direcció d’Enric Mestres, el poble va ser pragmàticament rebatejat com a Vilaboi. Els edificis del triangle elitista van ser ràpidament col·lectivitzats, i mentre líders com Juan José Vallejo González hi forjaven les bases de l’esport obrer, la localitat va haver de viure el drama ocult del genocidi nutricional al seu psiquiàtric, on la caquèxia va provocar 3.200 defuncions. Avui, l’any 2026, commemorant el 90è aniversari d’aquells fets, el llegat de resiliència de Vilaboi es manté més viu que mai. L’esperit d’honor compartit que preteníem celebrar aquell 1936 ha tornat a florir empíricament amb la recent i històrica victòria de la Unió Esportiva Santboiana —un exponent pur d’esforç amateur i associatiu— en derrotar el capitalitzat Barça Rugbi, demostrant que la dignitat democràtica i l’esport col·lectiu encara són capaços de doblegar els gegants.
Olimpiafa Popular i Vilaboi 1936. PodCast IA
La història social del segle XX s’escriu sovint als marges dels grans estadis. L’estiu del 1936 Barcelona es va convertir en l’epicentre d’un sisme ideològic: l’intent de la societat civil per rescatar l’ideal olímpic de les urpes del totalitarisme. Aquesta és la crònica d’una alternativa vibrant que, encara que silenciada pel plom, va sembrar una llavor de dignitat que germina amb noranta anys després.
1. El Despertar d’una Alternativa: El Context Geopolític
El 1931, el Comitè Olímpic Internacional (COI), dominat per una aristocràcia aliena a la marea democràtica, va designar Berlín com a seu dels Jocs de 1936. Després de l’ascens d’Adolf Hitler el 1933, l’esport va ser segrestat com una colossal maquinària de propaganda ària. Davant la passivitat dels organismes oficials, la resposta va sorgir de les bases obreres i la societat civil catalana, projectant un esdeveniment que no sols era una competició, sinó un manifest vivent de fraternitat.
Berlín 1936 vs Barcelona 1936
Criteri
Berlín 1936 (Jocs Oficials)
Barcelona 1936 (Jocs Olímpics Populars)
Valors
Supremacia de la raça ària i nacionalisme excloent nazi.
Antiracisme, fraternitat universal i igualtat de gènere.
Tipus de participants
Delegacions estatals oficials sota règims nacionals.
Atletes obrers, nacions sense estat, exiliats i jueus emigrats.
Propòsit polític
Legitimació i propaganda massiva del Tercer Reich.
Antídot al feixisme i defensa dels valors democràtics.
Aquesta necessitat d’una alternativa ètica davant de la barbàrie va impulsar un desplegament organitzatiu sense precedents a la història de l’esport popular.
2. Cronologia de l’Organització (Març – Maig 1936)
La gestació de l’Olimpíada Popular va ser un prodigi de mobilització social i eficiència administrativa, aconseguint en tot just tres mesos el que als estats els prenia anys:
Març de 1936: Creació del CCEP. Neix el Comitè Català Pro Esport Popular amb l’objectiu fundacional de democratitzar l’accés a l’esport, trencant l’elitisme dels clubs burgesos i posant les instal·lacions al servei del poble.
Abril de 1936: El Desafiament Internacional. El CCEP llança la proposta formal d?organitzar uns jocs alternatius a Barcelona, aconseguint el suport financer de la Generalitat i el govern de la República per contrarestar la propaganda nazi.
Maig de 1936: Constitució del COOP. S’estableix el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. En temps rècord, es creen comissions a diverses ciutats i s’assegura la logística per a milers de visitants internacionals.
Aquest esforç titànic no va passar desapercebut; en poques setmanes, milers d’atletes de tot el globus van posar els ulls a l’Estadi de Montjuïc com a far de la llibertat.
3. La Magnitud de l’Esdeveniment: Atletes i Nacions a Escena
L’èxit de participació va ser una bufetada moral al règim de Berlín. L’Olimpíada Popular va demostrar que l’ideal d'»esport per a tots» tenia una força de convocatòria superior a la dels estats totalitaris.
Marxa Reiviendativa en relació a les Olipiades Esportives del 1936
Èxit de participació: Es van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països, superant els 4,106 esportistes que van acudir als jocs oficials de Berlín.
Diversitat de delegacions: Es va reconèixer la identitat de nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Galícia, Alsàcia, Lorena i el Marroc. Especial impacte va tenir la delegació de «Jueus emigrats», símbol del caràcter marcadament antifeixista de l’esdeveniment.
Modalitats esportives: El programa incloïa 19 disciplines, integrant esports de masses i tradicions populars:
Atletisme, Natació i Ciclisme.
Futbol, Rugbi i Bàsquet.
pilot basc, Lluita lliure i Boxa.
EscaPs, Tennis de taula i Gimnàstica.
Aquest mosaic humà havia de ser coronat per una inauguració on l’art i la simbologia segellarien un compromís infrangible entre els pobles.
4. La Simbologia de la Fraternitat: Himnes, Art i Medalles
L’Olimpíada Popular transcendia allò atlètic per ser un festival cultural. Josep Maria de Sagarra va escriure els versos de l’himne oficial, mentre Pau Casals assajava el concert inaugural, unint el compromís musical amb la identitat nacional. Tot i això, el missatge més potent residia en la seva iconografia material.
La medalla de l´esdeveniment (recuperada en edicions de memòria històrica) és un manifest artístic. Presenta a tres atletes de perfil, superposats, amb les seves extremitats esteses sostenint junts el mateix pal de la bandera. Cada figura representa una raça de la humanitat (blanca, negra i asiàtica), vestides amb els colors vermell, groc i blau. Aquesta disposició no és casual: simbolitza que la força del progrés neix de la cooperació interracial i la unió dels treballadors, anul·lant qualsevol jerarquia racial.
Aquesta bellesa simbòlica, però, es va veure esquinçada per l’erupció violenta de la guerra el 19 de juliol del 1936.
Barcelona no va despertar aquell diumenge amb el ressò dels himnes de Sagarra, sinó amb l’estrèpit de la vacant general i els trets del cop d’estat. L’Olimpíada va ser suspesa, però els atletes no es van retirar.
El compromís vital: Uns 200 atletes estrangers van decidir que la seva lluita contra el feixisme no era una competició, sinó un deure. Molts es van allistar a les milícies populars.
L’embrió de les Brigades: Aquests esportistes internacionals van ser el embrió de les Brigades Internacionals, precursors de la solidaritat armada global. Atletes com Emmanuel Chakin van entregar la seva vida al front pels ideals que havien vingut a celebrar.
Conseqüències de la interrupció:
Conversió d’instal·lacions esportives a hospitals de sang i centres logístics.
Transformació de la reraguarda en un laboratori revolucionari.
Impacte traumàtic a municipis propers, on la utopia esportiva es va enfrontar a la crua realitat del subministrament i la supervivència.
Aquesta transformació radical es va manifestar de forma paradigmàtica a municipis com Sant Boi de Llobregat.
Bitllets de paper moneda propis emesos per l’Ajuntament de Vilaboi
6. Estudi de Cas: Vilaboi i el Cost Humà de la Guerra
Sant Boi, abans de la guerra, era un oasi per a la burgesia barcelonina, un Triangle d’Or de torres modernistes com la Torre Miranda i el luxe del Casino dels Rics. Amb la revolució, el municipi va patir una metamorfosi absoluta.
El Casino Dels Rics a Sant Boi, club exclussiu d’estiuejants al Centre d’Estiueig Sant Jordi (SXIX-XX).aiC
Juan José Vallejo González
Sota la proposta de Enric Mestres, el municipi va passar a cridar-se Vilaboi. Mestres, amb pragmatisme, va defensar aquest nom davant d’opcions com «Vilaroja» per assegurar la continuïtat fonètica i estabilitat logística als formularis oficials, evitant el caos administratiu. Els palaus burgesos, com el de Marianao, van ser col·lectivitzats per albergar colònies infantils i hospitals. En aquest escenari destaca Juan José Vallejo González: venedor de sabates, fundador de les JSU i President del Madrid FC durant la guerra, Vallejo va ser un arquitecte del Cinquè Regiment i un líder de l’esport obrer. Les seves restes descansen avui al cementiri municipal de Sant Boi, constituint el pont físic de la nostra memòria.
Tot i això, el somni de Vilaboi també va tenir la seva tragèdia fosca: el genocidio nutricional silenciós en el Hospital Psiquiàtric.
La tragèdia del psiquiatra de Vilaboi
Donat
Impacte
Víctimes totals
3,200 defuncions documentades.
Causa principal
Caquèxia (desnutrició extrema pel col·lapse de subministraments).
Rellevància estadística
Va representar el 56% de la mortalitat psiquiàtrica total de Catalunya.
Aquest cost humà és el recordatori que la llibertat i l’esport popular sempre han tingut enemics ferotges, la memòria dels quals avui honrem amb dignitat.
7. El 90è Aniversari: Un Llegat de Dignitat el 2026
90è aniversari Olimpiada Popular de Barcelona
El 2026, el calendari commemoratiu torna a l’actualitat els valors del 1936. L’Olimpíada Popular continua sent el referent d’un esport compromès amb els drets humans.
Actes Institucionals: Descobriment de plaques al Carrer de l’Olimpíada Popular i taules rodones al Pavelló de la República sobre la vigència de l’antifeixisme.
Esports: La tradicional Cursa Lluís Companys a Montjuïc i el partit homenatge entre el CE Europa i el Júpiter.
Cultura i Exposicions: Concert evocatiu a Pau Casals al Ateneu Barcelonès i l’homenatge a les Brigades Internacionals a la Boca nord del túnel de la Rovira, on es recorda els atletes-milicians.
Aquest programa no és només nostàlgia; és la reafirmació que els valors democràtics han de ser defensats a cada pista i cada barri.
Himne creat en El 90è Aniversari
No és per odi, no és per guerra que venim de cada terra; sota el cel blau, l’únic crit que s’escau és un crit d’alegria i de pau. Fora enveges, fora nosa, afirmem el nostre dret a fer un aire més net i a fer un món més ple de roses! Com l’aire, els braços siguin àgils, i amics els nostres passos! Dem-nos les mans per sentir-nos germans, sota els llorers triomfants!
Força i vida, primavera, gràcia, esforç i voluntat. Tots hem triat en l’esclat del combat perquè ens facin de bandera! Pel més àgil, pel més destre sigui el sol immortal de la palestra. Sigui aquest sol que ens aplega en un vol per cremar la mentida i el dol! Contra els baixos crits innobles, aixequem cap al cel les nostres mans! Vibrin els cants perquè es tornin més grans i més lliures els pobles!
8. El Sacrifici Cultural del Seguici de Vilanova i la Geltrú
L’Olimpíada Popular de 1936 va transcendir l’àmbit purament atlètic per esdevenir una gran mobilització cultural i antifeixista, exemplificada magistralment pel sacrifici del seguici popular de Vilanova i la Geltrú. Convidats al Gran Festival Folklòric inaugural del 18 de juliol, els vilanovins van viatjar a Barcelona amb figures històriques d’alt valor com el Drac, la Mulassa i els Gegantons, però l’esclat sobtat de la Guerra Civil va fer que aquest patrimoni quedés atrapat i es perdés irremeiablement a la capital. Malgrat la tràgica pèrdua, la resiliència del poble va permetre reconstruir els elements festius entre 1947 i 1948 gràcies a subscripcions ciutadanes massives, encarregant els dissenys al pintor Enric C. Ricart i l’execució a l’escultor Lluís Sabadell. Ara, com a acte de justícia poètica dins de l’agenda del 90è aniversari (1936-2026), aquestes figures retornen de manera extraordinària a Barcelona per a l’exposició «Folklore i Antifeixisme», simbolitzant el compromís d’una societat disposada a oferir la seva pròpia riquesa popular per sumar-se a l’ideal olímpic obrer contra el feixisme.
9. Conclusió: El Triomf dels Valors sobre la Barbàrie
L’any 1936, milers de persones van intentar demostrar que l’esport no podia ser còmplice del totalitarisme ni del racisme institucional. 90 anys després, en un context sociopolític actual on observem el ressorgiment de moviments xenòfobs, tensions geopolítiques, crisis de refugiats i episodis de racisme als estadis europeus moderns, la lliçó de Vilaboi adquireix una rellevància majúscula. Ens ensenya que la dignitat democràtica i els drets humans es defensen tant a les urnes com en els recintes culturals i esportius.
La connexió viva i indiscutible d’aquest fil històric fins a l’actualitat es troba en l’herència intacta de l’esforç associatiu. Res exemplifica millor aquesta connexió directa entre l’ideal de l’Olimpíada Obrera i la ciutat actual que la gesta signada aquest mateix abril de 2026: la històrica Unió Esportiva Santboiana, un club mantingut per la força amateur i col·lectiva del seu teixit ciutadà, va vèncer en un duel èpic per 17 a 27 el potent i capitalitzat equip del Barça Rugbi. Aquesta victòria és la prova empírica i poètica que el somni antielitista i fratern que es respirava als ateneus de la Vilaboi revolucionària va germinar a la ciutat de forma permanent. Ens demostra avui que l’esforç compartit i l’honor associatiu encara tenen la capacitat de doblegar els grans gegants.
Partit de rugbi, a terrenys a l’altra banda del riu Llobregat. (anys 1921 – 1936)Debat final Dels estadis de Montjuïc a les trinxeresGenerat amb IA
Article principal:Crònica d’un Somni de Dignitat: L’Olimpíada Popular de Barcelona i Vilaboi (1936-2026). Text firmat per Marc Santboià (amb data figurada del 22 de juliol de 2026) utilitzat com a base narrativa per contextualitzar els fets de Barcelona, el paper de l’esport obrer i la realitat col·lectivitzada de Sant Boi de Llobregat (Vilaboi).
1. Fonts Gràfiques i Visuals
Medalla Commemorativa (2017): Peça numismàtica amb l’eslògan «BARCELONA – 19 JULIOL 1936 – 2017» i «OLIMPÍADA POPULAR», que reprodueix l’emblema de tres atletes de diferents ètnies sostenint una bandera, símbol de la germanor interracial.
Cartell Oficial de l’Olimpíada Popular: Dissenyat per l’artista alemany Fritz Lewy. Cedit i documentat pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
Cartell de la Setmana Popular de l’Esport i el Folklore: Document utilitzat per promocionar les activitats associades a l’esdeveniment (19-26 de juliol de 1936), conservat al Museu Olímpic i de l’Esport.
Imatges d’Arxiu del Pavelló de la República: Repositori d’imatges i documents històrics de la Universitat de Barcelona (UB) vinculats al període de la Guerra Civil i l’Olimpíada Popular.
2. Fonts Audiovisuals i Sonores
Documental «La Olimpiada Popular, rebeldía obrera contra los fascismos»: Reportatge sonor rigorós produït per l’espai Documentos RNE (disponible a RTVE Play) sobre l’esport obrer i la unitat antifeixista.
Material divulgatiu audiovisual (YouTube): Cròniques sobre l’impacte visual del 19 de juliol als carrers de Barcelona, incloent-hi els testimonis de l’atleta suïssa Clara Thalmann i el nord-americà Emmanuel Chakin, a més de la famosa cita de George Orwell: «el deporte es una guerra sin disparos».
3. Fonts Testimonials i Documentals
Programa de l’Olimpíada Popular de Barcelona: Document original digitalitzat a través de la plataforma Catalunya País d’Arxius (Departament de Patrimoni de la Generalitat), que constata la inscripció de més de 5.000 atletes i l’èmfasi en la participació femenina.
Registre de Brigadistes (SIDBRINT – UB): Projecte de la Universitat de Barcelona que recull els perfils biogràfics dels atletes estrangers (Jack Barry, Otto Boch, Felicia Browne, Marius Brunand, entre d’altres) que van esdevenir l’embrió de les Brigades Internacionals.
Dossier del Govern de la Generalitat: Documentació textual de l’època de l’Arxiu en Línia de la Generalitat de Catalunya que contextualitza l’organització tècnica i política dels jocs solidaris del 1936.
4. Producció luxincamera en l’apartat 5. El Somni Trencat: De l’Estadi a les Trinxeres
Alguns clips són fotos animades amb iA i poden contenir alguna imprecisió tècnica, tot i ser, en essència, fidels. Algunes de les fotos no són de 1936, com les de Pau Casals amb Conxita Badia, que són de 1934, però s’han utilitzat per il·lustrar el reel. Soc conscient que hi haurà llacunes importants en l’explicació dels fets, però el format de 3 minuts no dóna per a més.
FOTOS:
Pau Casals, abril de 1934, preparant els Concerts de Primavera de l’orquestra. Carlos Pérez de Rozas / AFB
La soprano Conchita Badia, al costat de Pau Casals, preparant un concert l’any 1934. Carlos Pérez de Rozas / AFB
Assaig de l’orquestra Pau Casals. Pau Casals dirigeix l’assaig al Palau de la Música Catalana, amb Concepció Badia i Millàs. Carlos Pérez de Rozas, 1934. AFB
Conxita Badia en concert, 1939. Wikimedia Commons, domini públic.
Cartell de l’Olimpíada Popular. Fritz Lewy Plakat / Warwick Digital Collection, Archives of the Trades Union Congress. Wikimedia Commons. Domini públic.
Cartell dels Jocs Olímpics de Berlín, 1936. Franz Th. Würbel.
Oficines de Propaganda i de Premsa de l’Olimpíada Popular, Barcelona, 1936. Fons Brangulí, ANC
Cartell “Solidaritat Basco-Catalana”. Comissió d’Ajut a Euskadi, 1937.
Grup de joves al vaixell Ciudad de Barcelona tornant a les Balears, 18 d’agost de 1936. Arxiu Particular Maria Valls.
Atletes francesos abans de viatjar de París a Barcelona, 1936. Font: wanderer.es.
Cartell de l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936. Dibuixat per Ly. AFB
Clara Thalmann. Fotograma de Clara Thalmann und die späte Rehabilitation (3sat Kulturzeit, 2009) imatge procedent de fons familiar.
La historiografia contemporània sobre la Guerra Civil espanyola ha dedicat dècades a documentar les ferides obertes en els fronts de batalla, la repressió política a les rereguardes i el patiment de la població civil sota el foc de l’aviació. Tanmateix, fins a dates molt recents, un dels capítols més obscurs i demolidors d’aquest període havia romàs pràcticament invisible: la mort massiva i silenciosa de milers d’interns en els hospitals psiquiàtrics de Catalunya. No es tracta de víctimes d’execucions sumàries ni de bombardejos directes, sinó d’un col·lectiu que va patir les conseqüències d’un col·lapse assistencial sense precedents, una fam estructural i un abandonament social que va derivar en una taxa de mortalitat que, en determinats centres, va superar amb escreix el setanta per cent de la població asilada.1
Aquest estudi pretén analitzar, a partir de les recerques inèdites de l’historiador Marcos Robles i les dades recollides per l’arxiver Carles Serret, els mecanismes que van convertir les institucions de salut mental en espais de mort durant el conflicte. La magnitud de la tragèdia, que s’estima en més de 5.700 víctimes arreu de Catalunya, no es pot desvincular de la vulnerabilitat extrema d’uns pacients que van ser els darrers en la llista de prioritats d’un Estat en guerra.
5700 muertos de hambre en psiquiátricos catalanes. PodCast IA (Cast.)Infografia sobre la investigació i fets relatats de les morts als psiquiàtrics cataluans durant la Guerra Civil
Protagonistes de la recerca i impulsors de la memòria
La recuperació d’aquesta història ha estat possible gràcies a la confluència de diversos esforços:
Antonio Blanco: El seu testimoni a través d’una carta a La Vanguardia denunciant la situació del seu avi va ser el motor emocional de la investigació recent.1
Carles Serret: Responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, qui va detectar per primera vegada l’anomalia estadística en les xifres de mortalitat local fa deu anys.
Marcos Robles: L’historiador encarregat per la Direcció General de Memòria Democràtica de realitzar el primer inventari global de víctimes, rastrejant més de 5.700 noms en arxius de tot el país.
Besnets per la Dignitat: Plataforma de familiars, amb Francesc Martínez al capdavant, que reclama el dret a la informació i la senyalització de les fosses.
Quantificació de la tragèdia: La demografia de l’oblit
La investigació ha permès posar xifres a un fenomen que fins ara només s’intuïa de manera fragmentària. La mortalitat es va disparar a mesura que les reserves de queviures s’esgotaven i els malalts eren desprioritzats en el sistema de racionament.1
Centre Psiquiàtric
Localització
Defuncions Documentades (1936-1939)
Impacte Relatiu
Hospital de Sant Boi
Sant Boi de Llobregat
3.160
74% de mortalitat masculina 1
Institut Mental de Sant Andreu
Barcelona
776
~50% de mortalitat 1
Hospital Martí i Julià
Salt (Girona)
633
Mortalitat per desnutrició 1
Institut Pere Mata
Reus (Tarragona)
487
Centre evacuat el 1938
Total Global Estimat
Catalunya
5.736
Mortalitat estructural
Evolució cronològica (Dades globals)
Cartell de la Presentació de la Investigació En Dignitat als Morts al Psiquiàtrics catalans dudanta la Guerra Civil
L’any 1938 es va convertir en el «vèrtex de la tragèdia» a causa del tall de subministraments i l’arribada massiva de pacients evacuats d’altres zones 1:
1936: 197 morts.
1937: 872 morts.
1938: 1.681 morts.
1939: 410 morts (dades parcials fins al final de la guerra).
Històries amb nom i cognom: Testimonis de l’abisme
Per sota de les estadístiques hi ha trajectòries vitals que exemplifiquen les diverses formes de patiment que es van viure en aquestes institucions.
1. Sant Boi de Llobregat: Ruperto Blanco i Narcisa Casellas
A Sant Boi, el centre més gran de Catalunya, es troben casos paradigmàtics. Ruperto Blanco, avi de l’Antonio, va ser traslladat des de Sòria el 1926 i va morir el 1938 de pura inanició rere els murs de l’hospital.1 Per la seva banda, Narcisa Casellas representa la violència institucional contra les dones. Ingressada als 28 anys per motius «morals» i sota diagnòstics ambigus, va passar catorze anys tancada sense entendre la seva situació fins que va morir de gana el 1937.
Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil
La fam va fer estralls als psiquiàtrics catalans entre el 1936 i el 1939, amb fins al 50% de mortalitat
Ramon Romeu i els morts del psiquiàtric de Sant Boi | Reportatges
Les dades provisionals assenyalen que més de 40 homes i dones de les Garrigues van morir a la institució de salut mental més gran del país durant la Guerra Civil.
Ombres als Psiquiàtrics Catalans durant la Guera Civil
2. Institut Mental de Sant Andreu (Barcelona): Josepa Balaguer
La Josepa Balaguer va deixar un testimoni escrit punyent. En les seves cartes, denunciava com els servien «un plat ple d’aigua» on pràcticament no hi havia pa, mentre les empleades es menjaven l’arròs espès i es quedaven els queviures per a les seves famílies. Va morir de desnutrició només cinc mesos després d’escriure el seu relat sobre com els empleats s’engreixaven mentre els interns es convertien en esquelets vivents.1
L’Holocaust Oblidat: Els 5.700 Morts dels Psiquiàtrics Catalans – El Liberal
Mentre la història oficial de la Guerra Civil a Catalunya es construeix sobre relats de fronts de batalla, bombardejos i repressió política, una veritat incòmoda roman sepultada sota un silenci còmplice: l’extermini sistemàtic de més de 5.700 persones als hospitals psiquiàtrics catalans entre 1936 i 1939. No van morir per les bales, sinó per la […]
3. Institut Pere Mata (Reus): La Rosa
En aquest centre, l’estigma i el silenci familiar van ser especialment densos. És el cas de la Rosa, la història de la qual ha estat recuperada pel seu net «Ber». La Rosa va ingressar el 1934 i el seu rastre es va perdre entre silencis familiars que només explicaven que el seu marit havia mort en un bombardeig; de la seva mort al Pere Mata ningú en parlava, reflectint l’estigma que va esborrar aquestes víctimes del relat familiar.
🟠 L’estudi sobre els psiquiàtrics durant la guerra certifica que en alguns casos van morir més de la mitat d’interns
La recerca també recupera la identitat de les persones que hi van morir i inclou, per primera vegada, les llistes completes de víctimes
4. Clínica Torribera (Santa Coloma): Pau Vilaró i Frederic Vall·lamora
La mortalitat també va afectar col·lectius molt joves. Frederic Vall·lamora, un noi de només 17 anys procedent del Lluçanès, va morir a Sant Boi el febrer de 1938 per «diarrea i caquèxia» (desnutrició). A la Clínica Torribera, trobem el cas de Pau Vilaró i Guiu, un jove de 22 anys que va morir el juny de 1938 de tuberculosi pulmonar, una malaltia que feia estralls en uns organismes debilitats per la manca de calories.
Almenys 21 lluçanesos van morir als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil – La Rella
La Direcció General de Memòria Democràtica ha publicat un informe que posa de manifest les més de 5.700 morts que hi va haver en aquests centres entre el 1936 i el 1939 La Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest passat febrer l’informe Les institucions psiquiàtriques de Catalunya durant
La fam i el «doble abandonament»
La causa fonamental de la mortalitat no va ser d’índole psiquiàtrica, sinó física. Els certificats de defunció parlen de caquèxia, enterocolitis i pel·lagra, termes que amaguen la mort per gana. A l’hospital de Salt, els arxius mostren com es va passar d’una dieta amb carn de be a una basada exclusivament en pa i una mica de bacallà.1
Això respon al que Marcos Robles denomina el «doble abandonament»:
Abandonament Institucional: L’administració republicana va prioritzar els soldats i obrers de guerra, deixant els interns psiquiàtrics al final de la llista de subministraments com a «boques inútils».5
Abandonament Familiar: L’estigma de la bogeria i el caos del conflicte van tallar els vincles familiars, fent que moltes víctimes morissin sense ningú que reclamés el seu cos.1
Control social i gènere: El psiquiàtric com a eina de repressió
Un aspecte fonamental que ha emergit de la investigació de Robles i del testimoni de familiars com Susana Casellas és l’ús del psiquiàtric com a instrument de control social, especialment contra les dones. Moltes de les víctimes invisibles no patien necessàriament patologies mentals greus, sinó que havien estat internades per raons «morals» o per no ajustar-se als cànons de conducta exigits a les dones de l’època.1
Aquest control sovint s’exercia a través del Patronat de Protecció a la Dona, una institució encarregada de vetllar per la «decència» i que enviava dones a centres psiquiàtrics si el seu comportament es considerava desviat.1 El cas de Narcisa Casellas és paradigmàtic: ingressada als 28 anys amb diagnòstics tan ambigus com «demència precoç» o «confusió mental per maternitat» (malgrat que no consta que tingués fills), va passar catorze anys tancada fins a la seva mort el 1937.1 En els seus expedients, recuperats ara per la seva reneboda, Narcisa afirmava repetidament que no entenia per què estava privada de llibertat.1 Aquest perfil de víctima revela que la mortalitat massiva va afectar no només malalts crònics, sinó persones que havien estat apartades de la societat per la seva pobresa, la seva dissidència moral o la seva vulnerabilitat familiar.
La fossa comuna de Sant Boi: Un memorial de pendent a resolt
Sota la pèrgola del cementiri de Sant Boi es troba la que podria ser la fossa comuna més gran de la Guerra Civil a Catalunya, amb més de 3.000 persones enterrades, la gran majoria pacients psiquiàtrics. Actualment, aquest espai no té cap senyalització, un buit de memòria que la Generalitat s’ha compromès a reparar mitjançant la dignificació de les fosses i la digitalització dels expedients antics per permetre que les famílies tanquin el seu dol.
VÍDEO| Cuando el olvido tiene nombre: Sant Boi honra a las víctimas invisibles de la Guerra Civil en los centros psiquiátricos
El acto institucional, celebrado en el Cementiri Municipal, ha reunido a representantes institucionales, entidades sociales, especialistas y familiares agrupados en la plataforma Besne …
Fonts i Bibliografia
Per a la realització d’aquest estudi s’han consultat les següents fonts documentals i periodístiques
Robles, Marcos (2026):Les institucions psiquiàtriques de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). Informe oficial per encàrrec de la Direcció General de Memòria Democràtica, Generalitat de Catalunya.
Saura, G. i Fuentes, C. (2026): «Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil». La Vanguardia, 23 de gener de 2026.
Serret, Carles: Investigacions a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat (Bases de dades de defuncions 1936-1939).
Buigues, Ricard (2026): «Més de 5.700 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil, la majoria per desnutrició». 3CatInfo.
Franch, Xavier (2026): «Els noms de la fam al psiquiàtric de Sant Boi». SomGarrigues, febrer de 2026.
Redacció La Rella (2026): «Almenys 21 llucanesos van morir als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil». La Rella, febrer de 2026.
Plataforma Besnets per la Dignitat: Documentació i testimonis recollits a besnetsperladignitat.cat.
Setmanari l’Ebre (2026): «Almenys 65 ebrencs van morir durant la guerra als psiquiàtrics de Sant Boi».
Sovint pensem que el trencadís de Gaudí va néixer de sobte al Passeig de Gràcia o que la geometria de la Sagrada Família va baixar del cel per inspiració divina. Però, i si us digués que la clau de tot plegat estava amagada en un mirador de Sant Boi de Llobregat?
En ple Any Gaudí, la recerca patrimonial ens està revelant que la Torre de la Miranda, al Parc de Marianao, no és només un mirador bonic: és l’esglaó perdut, la peça del trencadís que ens faltava per entendre com un arquitecte eclèctic es va convertir en el geni de les formes orgàniques.
Sant Boi, el laboratorio de Gaudí para configurar el Modernismo. PodCast IA (Cast.)
El «Triangle d’Or» del Baix Llobregat
Torre Miranda en 1940Torre Miranda en 2009 Sense BaranaTorre Miranda en 2020 Descuidada
Per entendre La Miranda, cal mirar el mapa de l’època. Imagineu-vos a Antoni Gaudí viatjant en tartana des de l’estació de Cornellà cap a la Colònia Güell. Pel camí, passava obligatòriament per davant de la finca de Marianao.
La connexió no era només geogràfica, sinó d’amistat i negocis: Eusebi Güell (el mecenes de Gaudí) i Salvador Samà (Marquès de Marianao) eren íntims. De fet, va ser Samà qui va vendre a Güell els terrenys on avui s’aixeca el Park Güell de Barcelona. En aquest entorn de confiança, era gairebé impossible que Samà no demanés «un cop d’ull» o un consell al mestre Gaudí per a la seva pròpia torre-mirador.
La signatura secreta: Arcs funiculars i rocalla
Si entrem a La Miranda, els ulls d’un arquitecte s’il·luminen. El projecte de rehabilitació de 1987 ja ho advertia: l’accés es fa per arcs assimilables als funiculars. Aquesta és la «signatura estructural» de Gaudí. En una època on tothom construïa amb línies rectes o arcs de mig punt, aquí trobem la mateixa lògica que la Cripta de la Colònia Güell o els viaductes del Park Güell.
I no només això. La torre simula una elevació natural de rocalla i l’interior amaga una cova circular amb una volta d’aresta naturalista.
Torre Miranda en 2009 Base Rocalla CovaTorre Miranda en 2009 Entrada Escala_Cargol Empedrat Que Simula FustaTorre Miranda en 2009 Mirador Hexagonal Amb Crist Dels Faura
És el mateix llenguatge del «Jardí Invisible» del Psiquiàtric de Sant Boi, aquell laboratori silenciós on la tesi de David Agulló (PDF UPC Commons) ha demostrat que Gaudí va assajar, deu anys abans, les voltes que després veuriem a la Sagrada Família.
La Miranda té vida pròpia gràcies a la gent que l’ha guardat. Sabíeu que el Crist que corona la torre no hi era al principi? Van ser els Faura, la nissaga de masovers de la finca de Marianao, qui el van pujar posteriorment. Aquest gest va acabar de sacralitzar un lloc que ja es deia que concentrava «forces tel·lúriques».
I aquí apareix un altre personatge clau: Lluís Parés. Aquest constructor, santboià de soca-rel, era l’home de confiança de Gaudí. Va ser ell qui va materialitzar els somnis impossibles de l’arquitecte a Barcelona. Parés no només coneixia els secrets de la rocalla, sinó que va portar la mà d’obra local (els paletes de Sant Boi) a les grans obres del modernisme.
⏳ Cronologia: L’eix de La Miranda de Marianao
Aquesta és la cronologia detallada de l’eix Gaudí-Marianao, centrada en la gènesi de La Miranda com el punt d’inflexió que connecta el misticisme naturalista del segle XIX amb el creixement urbà de Sant Boi.
1. L’Escenari (Abans de La Miranda)
1852: Neix Antoni Gaudí a Reus o Riudoms.
1880:Salvador Samà i Torrents (II Marquès de Marianao) encarrega a Josep Fontserè i Mestre (mestre de Gaudí) la transformació de la finca de Marianao i el disseny d’un parc que evoqués la Cuba colonial.
1881: S’inaugura el Parc Samà a Cambrils, on Gaudí i Fontserè ja col·laboren en estructures de rocalla.
2. L’Ancora: La Creació de La Miranda
C. 1880 – 1890 (Darrer quart del segle XIX):Construcció de LA MIRANDA. L’obra s’atribueix a Ramon Fontserè (deixeble de Gaudí). S’erigeix com un mirador naturalista sobre un turó amb la seva característica planta hexagonal, rocalla i arcs funiculars a l’interior, marcant el punt d’unió entre la tècnica de Fontserè i les teories estructurals que Gaudí començava a desenvolupar.
1889: Salvador Samà ven a Eusebi Güell 15 hectàrees de terreny a Barcelona per construir el Park Güell, consolidant el vincle social entre els promotors de Gaudí i Marianao.
3. El Laboratori: Gaudí a Sant Boi
1898: Gaudí comença el projecte de l’església de la Colònia Güell (la Cripta), a escassa distància de Marianao.
1903 – 1912: Construcció del «Jardí Invisible» al Psiquiàtric de Sant Boi. Gaudí utilitza el centre com a banc de proves experimental per a la Sagrada Família.
1906: Es construeix la Cova-cascada del manicomi, amb una volta hiperbòlica que anticipa en deu anys els sostres de la Sagrada Família.
1912: Es culminen els bancs de trencadís del manicomi, un assaig previ al banc del Park Güell (acabat el 1914).
4. La Transformació: Dels Samà als Parés
Post-construcció original (s. XX): La família Faura, masovers de la finca, pugen l’escultura de Crist al quiosc hexagonal de La Miranda, dotant-la d’una dimensió religiosa que no formava part del pla purament naturalista original.
1948 – 1949:Abdón Bordoy, exadministrador dels Samà, compra la finca de Marianao en subhasta pública i inicia el procés d’urbanització.
1962:Josep Maria Ciurana dissenya el projecte de la Ciutat Cooperativa, un model d’urbanisme social autosuficient.
Anys 60: L’empresa Luis Parés, S.L. (descendents de Lluís Parés, el constructor santboià de confiança de Gaudí) aixeca la Ciutat Cooperativa als terrenys venuts per Bordoy, unint físicament Marianao amb la Colònia Güell.
5. El Reconeixement (L’Actualitat)
1974: El Palau de Marianao i el nucli del parc passen a ser de propietat municipal.
1987: L’Ajuntament de Sant Boi redacta el Projecte de Rehabilitació de La Miranda, on es documenten formalment els seus arcs funiculars i la seva importància arquitectònica.
2019: La tesi de David Agulló revela oficialment el pes de Gaudí a Sant Boi a través del Jardí Invisible.
2026: Celebració de l’Any Gaudí a Sant Boi per reivindicar La Miranda i el modernisme local com a peces clau del llegat del geni.
L’Enigma de La Miranda: La Petjada de Gaudí a Sant Boi?
Any Gaudí – Sant Boi de Llobregat
L’Enigma de La Miranda
Hi ha una obra no reconeguda d’Antoni Gaudí amagada al Parc de Marianao?
L’any 1987, un pla de rehabilitació descrivia La Miranda com un mirador eclèctic amb elements naturalistes sorprenents. Recentment, la tesi sobre el «Jardí Invisible» del Psiquiàtric ha posat sobre la taula l’autoria de Gaudí en obres locals. És l’hora d’unir els punts: la geografia, les relacions socials i l’ADN arquitectònic apunten a una possible intervenció del mestre a Marianao.
📍 El Triangle d’Or Geogràfic
La Miranda no es troba en un lloc qualsevol. S’erigeix estratègicament a mig camí exacte entre dos punts neuràlgics de l’època: el Psiquiàtric (amb el seu Jardí Invisible) i la Colònia Güell, on Gaudí experimentava amb la seva famosa Cripta.
🏥Jardí Invisible (Psiquiàtric)
🏛️La Miranda (Marianao)
⛪Cripta (Colònia Güell)
Distància de desplaçament natural entre els dos grans projectes de l’època.
🔍 L’ADN Arquitectònic
El projecte de rehabilitació de 1987 va documentar característiques a La Miranda que són signatures inequívoques de l’estil gaudinià en la seva fase naturalista:
Arcs FunicularsL’interior s’hi accedeix per arcs «assimilables als funiculars», l’obsessió estructural de Gaudí a la Cripta.
Rocalla i Cova NaturalistaSimulació d’una elevació natural i espai lliure a la manera d’una cova amb volta d’aresta, idèntic al tractament de les grutes del Psiquiàtric.
Materials SimulatsTant la barana com l’estructura del quiosc hexagonal simulen fusta utilitzant materials petris.
Similitud de Trets Estilístics
Comparativa basada en la documentació de la Tesi del Jardí Invisible i el Pla de 1987.
🤝 La Xarxa de Connexions
🎩
Eusebi Güell
Mecenes absolut d’Antoni Gaudí i promotor de la Colònia Güell (a pocs minuts de Marianao).
📐
Antoni Gaudí
Treballant simultàniament a la Cripta Güell i, segons la recent tesi, al Jardí Invisible del Psiquiàtric.
↔
↔
🌴
Salvador Samà
Promotor del Parc Marianao i de La Miranda. Conegut amic personal i cercle íntim d’Eusebi Güell.
«Era pràcticament impossible que Gaudí, treballant al costat i avalat per Güell, no fos consultat pel gran amic d’aquest, el Marquès de Marianao.»
⏳ Cronologia d’un Misteri
Finals S. XIX
Construcció original de La Miranda al Parc Marianao com a mirador naturalista de planta hexagonal.
Espai
Anys d’activitat de Gaudí
Construcció de la Cripta i el Jardí Invisible. Transmissions orals parlen de «forces tel·lúriques» al lloc de La Miranda, concepte afí al misticisme gaudinià.
Espai
Anys posteriors
La família Faura (massovers de la finca) pugen posteriorment el Crist que corona la torre, alterant el significat original purament naturalista de l’obra.
Espai
Actualitat
El pla de 1987 i la tesi doctoral recent evidencien la necessitat urgent de reavaluar el patrimoni. Actualment la zona està abandonada i no és visitable.
Espai
El Veredicte de les Dades
Analitzant la documentació existent (plànols de 1987, testimonis en vídeo, i la tesi de David Agulló), el pes de l’evidència circumstancial justifica plenament obrir una investigació oficial.
Evidència ArquitectònicaMolt Alta
Correlació GeogràficaMolt Alta
Vincles Socials (Güell-Samà)Alta
Documentació Directa FírmadaPendent de trobar
Demanem una Investigació Oficial
La Miranda no pot seguir sent una ruïna abandonada. Durant aquest Any Gaudí, fem una crida a l’Ajuntament de Sant Boi i a les autoritats de patrimoni per crear un comitè d’experts que analitzi en profunditat aquestes dades.
La Miranda Regenerada per AI
Conclusió: Sant Boi, la ciutat que Gaudí va escollir per provar-ho tot
La Miranda de Marianao no és una curiositat local; és el manifest d’una arquitectura que volia ser natura. És el laboratori on la pedra va començar a corbar-se seguint les lleis de la gravetat. Avui, redescobrir La Miranda és fer un viatge directe a la ment de Gaudí abans que el món sencer el conegués.
El parc revelat: estils i història a través de la mirada fotogràfica, a càrrec d’Eli Pedrosa – Any Gaudí
Activitat fotogràfica familiar i dinàmica al Parc de Marianao de Sant Boi, amb joc de pistes per descobrir bancs, fonts i estructures dissenyades per
Sant Boi reclama el seu lloc en la història: som la ciutat on el Modernisme va aprendre a ser immortal.
Annex: De la Miranda a la Ciutat Cooperativa, Tancant el cercle
El llegat de Gaudí a Sant Boi no es va aturar amb la seva mort. Durant el desarrollismo, la història va fer un salt fascinant. Abdón Bordoy, l’exadministrador dels Samà que va comprar la finca Marianao, va ser qui va vendre els terrenys del Molí Nou.
La Coope construida per Luís Parés SL als anys 60
I qui va construir el barri de la Ciutat Cooperativa? Exacte: la família Parés (Luis Parés, S.L.), els descendents d’aquell mestre d’obres de Gaudí. Sota la visió de l’ideòleg Josep Maria Ciurana, el barri es va aixecar precisament en l’espai que uneix Marianao amb la Colònia Güell. És com si la història hagués volgut que la mateixa estirp de constructors que va ajudar Gaudí a innovar, acabés unint físicament els seus dos grans laboratoris a través d’un projecte d’urbanisme social pioner.
Ciudad Cooperativa – Sant Boi de Llobregat – Luis Pares
El passat dijous 29 de gener de 2026, l’equipament de Can Massallera va ser l’escenari d’una fita històrica: la celebració dels 40 anys de la Fundació Marianao. Sota el lema «Amb tu fem història», més de 350 persones es van reunir per recordar que el que va començar com una ocupació veïnal l’any 1985 és avui el motor de cohesió social més important de Sant Boi de Llobregat. En aquest capítol especial, repassem les claus d’aquesta evolució, des dels orígens indianos fins al model comunitari que avui inspira Europa.
PodCast en castellà fet amb IA de resum d’aquests 40 anys de la Fundació de Marianao
1. De l’herència del Marquesat a la conquesta veïnal
La història de Marianao és la història d’una transformació radical del poder. El nom ens transporta a la Cuba colonial i a la fortuna de Salvador Samá i Martí, I Marquès de Marianao. Durant dècades, aquest entorn va ser el símbol de l’alta burgesia terratinent, però les convulsions del segle XX van erosionar el llegat dels Samá, obrint el pas a l’ús públic.
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 3. Del marquesat 👑 a la parcel·lació 🏠: un negoci amb ombres 👻 franquistes – SantBoi[.Tv]ai
L’any 1985, la determinació d’un grup de joves voluntaris va canviar el destí del barri per sempre. L’ocupació de l’edifici del carrer Girona 30 no va ser només un acte de protesta, sinó la llavor d’un somni col·lectiu que va resistir fins i tot l’amenaça d’enderroc l’any 1995.
2. Quatre dècades de projectes que transformen vides
Al llarg d’aquests 40 anys, la Fundació ha sabut créixer sense perdre la seva ànima. Des de la creació del Projecte David el 1992, pioner en l’acompanyament a persones preses, fins a la consolidació del Vente Pa’Ká (VPK) com a referent d’oci alternatiu autogestionat, Marianao ha demostrat que la millor política social és la que es fa amb la gent.
Conversa emotiva amb Xavier Pedrós sobre el sentit profund de la fundació
Avui, l’entitat atén una realitat complexa a través d’eixos fonamentals:
Èxit educatiu: L’Escola de Noves Oportunitats ofereix itineraris per a joves que el sistema tradicional ha deixat enrere.
Inclusió digital: El Punt Òmnia alfabetitza i apocera veïns i veïnes en l’ús de les noves tecnologies.
Salut Mental: Projectes com el Club Social o el nou «Cercle de Dones» garanteixen la participació i la dignitat.
Exemple de tallers de vida saludable amb joves del barri.
3. Horitzons 2025-2029: Teixint el futur
En el marc del seu nou Pla Estratègic, la Fundació mira cap endavant per afrontar reptes com la pobresa infantil (Espanya n’és el segon país de la UE amb més incidència) i la soledat no desitjada. La celebració dels 40 anys marca l’inici d’una etapa on la independència i la sostenibilitat comunitària són prioritàries.
Xifres Clau de l’Impacte (2024-2026)
Dada Aproximada
Participants directes en programes
+1.500 persones
Equip humà (Treball, voluntariat, pràctiques)
+200 persones
Participants a l’Estiu Actiu (Gent Gran)
140 places exhaurides en 24h
Assistents a la celebració de Can Massallera
+350 persones
Conclusions: Un Sant Boi que no s’entén sense Marianao
Com va afirmar l’alcaldessa Lluïsa Moret durant l’acte del 40è aniversari, la contribució de la Fundació ha estat clau per construir la ciutat inclusiva i democràtica que és avui Sant Boi. Marianao ha passat de ser una «illa d’esperança» a ser la casa compartida de tota una comunitat que camina plegada amb «determinació i tendresa».
La campanya: Suma’t a la història!
Per celebrar aquests 40 anys, la Fundació ha obert per primer cop una campanya de captació de persones sòcies. Fes-te soci/a de Marianao i ajuda’ns a garantir que cap veí o veïna hagi de caminar sol/a.
Impacte real: Gràcies a les desgravacions fiscals (fins al 95%), una aportació de 20€ al mes només et costa 1€ real al mes.
Més informació i transparència: Podeu consultar la Memòria 2024 completa per conèixer tots els detalls econòmics i els testimonis de vides transformades.
Esquema per seguir l’evoluació dels 40 anys de la Fundació de Marianao:
Apartat de l’Estudi
Descripció i Fites Clau
Fonts i Enllaços Documentals
1. Introducció de la història
Orígens en el moviment juvenil de 1978 i l’ocupació definitiva de l’edifici del carrer Girona 30 el 15 de juny de 1985.
Durant més d’un segle, un tresor del modernisme va romandre ocult als jardins de l’antic manicomi de Sant Boi de Llobregat. Avui sabem que el denominat «Jardí Invisible» no és només una obra d’arquitectura, sinó un banc de proves on Antoni Gaudí va assajar les geometries de la Sagrada Família i el Park Güell, treballant colze a colze amb persones amb malaltia mental en el que va ser una iniciativa pionera d’inclusió social. De ben segur que Gaudí amb els recursos com la IA generaria un esclat arquitectònic i inclusiu exponencial.
El laboratorio incipiente de Gaudí en el manicomio. PodCast IA
Un laboratori d’estructures impossibles
Cronologia Institucional i Arquitectònica de Sant Boi
Fita Rellevant
Connexió amb el Projecte Gaudí
1895
Adquisició per l’Ordre de Sant Joan de Déu.
Canvi cap a models de tractament actius (ergoteràpia).
1903
Inici projectat dels jardins modernistes.
Planificació del llac i els primers moviments de terres.
1906
Construcció de la Cova Cascada.
Primer ús documentat d’estructures hiperboloides al centre.
1910
Menció a la Revista Frenopàtica Espanyola.
Reconeixement d’un arquitecte anònim fent obres complexes.
1911
Erecció de la Gruta de la Verge de Lourdes.
Integració de simbolisme marianista i apocalíptic.
1912
Finalització de la Plaça dels Bancs.
Assaig final del trencadís abans del banc del Park Güell.
2024
Inauguració de l’exposició “El Jardí Invisible”.
Reconeixement acadèmic i social definitiu de lautoria.
L’arquitecte David Agulló, codescobridor d’aquest conjunt, ha documentat com Gaudí va utilitzar Sant Boi per experimentar amb formes que la història de l’arquitectura trigaria anys a veure acabades. Segons la investigació, la Cova Cascada (1906) és una prefiguració directa de les naus de la Sagrada Família que no es projectarien fins al 1915 .
«Hace un siglo Gaudí ensayó su obra aquí con enfermos mentales» — David Agulló, codescobridor de l’obra.
En aquestes estructures trobem l’ús pioner de l’hiperboloide d’una fulla, definit per l’equació:
{x^2/a^2} + {y^2/b^2} – {z^2/c^2} = 1
Aquesta geometria permetia a Gaudí crear superfícies nervades i arborescents molt abans de portar-les al temple de Barcelona.
El jardín invisible de Gaudí
La exposición “El jardín invisible de Gaudí” da a conocer un conjunto arquitectónico desconocido del arquitecto catalán Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852 – Barcelona, 1926) dentro de los jardines del antiguo Manicomio de Sant Boi de Llobregat.
Construido entre el 1903 y el 1912, el jardín modernista incluye grutas, lagos y
Element Estructural a Sant Boi
Tècnica Constructiva
Correspondència a Sagrada Família
Pilars Hiperbòlics (Cova)
Blocs de pedra adossats verticalment.
Columnes del creuer i naus laterals.
Superfícies Nervades Corbes
Entrelligat de sistemes estructurals amb morter.
Voltes hiperbòliques de les naus.
Cúpula de Medi Hiperboloide
Estructura còncava sobre set suports.
Solucions per al tancament del temple.
Pinacles de «Lava»
Cimentació de formes orgàniques sobre suports.
Coronament de les torres de la Nativitat.
L’ergoteràpia: Construir per curar
La gran singularitat de Sant Boi és que l’obra va ser executada per operaris molt especials: els mateixos interns del centre. A través de l’ergoteràpia, una tècnica avantguardista que feia servir el treball manual com a eina terapèutica, els pacients aprenien l’ofici de paleta seguint les directrius de Gaudí.
Aquesta col·laboració va donar lloc a una estètica única:
Rudimentària en el seu acabat: Fruit del treball de mans en procés d’aprenentatge.
Sofisticada en la seva essència: Amb una complexitat geomètrica i simbòlica que només un geni podia traçar.
La Plaça dels Bancs i el trencadís litúrgic
Un altre dels grans descobriments és la Plaça dels Bancs (1912). Aquests bancs són gairebé idèntics en secció al famós banc serpentí del Park Güell, el que confirma que Sant Boi va ser l’assaig previ de la gran obra barcelonina.
A diferència d’altres obres, el trencadís de Sant Boi té un profund significat litúrgic. Les peces circulars blanques amb la lletra «M» i les combinacions de colors (roig per la Passió, blau per la Verge) formen un autèntic evangeli en pedra destinat a la meditació dels pacients.
El futur de la troballa: Restauració 2024-2026
Actualment, el conjunt està vivint un procés de rehabilitació històrica amb una inversió de 230.000 euros de la Generalitat. Fins al febrer de 2025 s’han restaurat els nou bancs modernistes, i les properes fases es centraran en consolidar la Cova Cascada i el viaducte per garantir-ne la seguretat .
Actuació de Restauració 2024-2026
Estat / Objectiu
Organismes implicats
Restauració de Bancs Modernistes
Completat (febrer 2025).
Arcovalè, Parc Sanitari SJD.
Consolidació de «La Gruta»
En procés (Urgent).
Departament de Cultura del Govern.
Rehabilitació del Viaducte
Fase 2B (Estructura).
Experts en Modernisme i Gaudí.
Neteja de Mosaics de la Gruta
Previst per al 2025-2026.
CRBMC, Servei de Patrimoni.
Avui, aquest llegat continua viu a través de Torrents d’Art, un programa que utilitza la creació artística inclusiva per lluitar contra l’estigma de la salut mental, tal com va començar a fer Gaudí fa més d’un segle .
Esdeveniments de 10/12/2025 – 11/11/2025 › Torrents d’Art › – Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Jardí de llum I Espectacle de llum i so. Per Yolanda Rubio.
Com aplicaria l’IA Gaudí
L’aplicació de l’IA per part de Gaudí es basaria en quatre principis fonamentals: el disseny generatiu per simular la lògica de creixement de la natura i optimitzar estructures fractals, l’ús de la tecnologia com a eina d’art-teràpia i co-creació inclusiva per a persones amb malaltia mental (una evolució de l’ergoteràpia original), l’aposta per la sostenibilitat mitjançant la impressió 3D amb materials reciclats i locals, i l’ús de drons i monitoratge digital per garantir la precisió estructural i accelerar l’execució de les seves complexes geometries reglades.
Conclusió: Què representa aquesta troballa?
La redescoberta del «Jardí Invisible» redefineix la nostra visió de Gaudí. No era només l’arquitecte de la burgesia o el místic solitari; era un humanista que va trobar en la vulnerabilitat dels pacients de Sant Boi el terreny més fèrtil per a la seva creativitat més lliure.
Aquesta troballa representa la dignificació de la salut mental a través de l’art. Ens recorda que algunes de les joies més preuades de la nostra arquitectura van néixer en un espai de cura i silenci, construïdes per mans que, a la vegada que aixecaven pedres, intentaven reconstruir la seva pròpia existència.
Oblidada durant 16 anys, la memòria d’una urbanització de Sant Boi es revela com el cor ocult de la història d’Espanya. El Parc de Marianao, construït amb fortuna esclavista i seu de la repressió contra els obrers, va ser més tard víctima de l’espoli franquista i, finalment, el bressol de la ràdio democràtica i l’activisme. Prepareu-vos per un viatge de 135 anys que connecta l’explotació colonial, el gran «pelotazo» urbanístic del Franquisme, i la sobirania ciutadana. Us presentem la recopilació històrica més completa sobre Marianao, des del luxe dels Indianos (1880) fins al Clúster de Salut Mental (2015), amb nou material d’arxiu de Carles Serret i els testimonis inèdits de la resistència. Feu clic per descobrir els set capítols (i dotze publicacions amb fonts multimèdia i IA) que trenquen el silenci de la història!
L’origen i el desenvolupament del projecte
El 3 de març del 2009 es va presentar un projecte als ‘VII Premi (municipal) Carles Martí i Vilà’ amb el títol: «MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya«. Es definia així: «Projecte de recuperació de la memòria històrica dels residents, estiuejants i masovers de la urbanització Parc de Marianao de Sant Boi de Llobregat, des del seu context originari fins el seu desenvolupament en el període franquista i de la transició espanyola. Aquest nucli ha estat protagonista mut de les subversions conservadores i progressistes més rellevants a tota Espanya del segle XX i que han marcat el nostre present». Es publicaría en format bloc (web SantBoi.Tv) i vídeo (YouTube). Després de fer els enregistraments i rebre el suport de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat, en la figura del seu Director Carles Serret, amb una completa entrevista per Carles Vallejo com a resident i activista per a la recuperació de la memoria històrica, es va perdre el material grabat i diluir el projecte. Van pasar 16 anys, el 2025, on es va rescatar tot el material d’una copia que es fa ver en un vell disc dur. I ens varem proposar rescatar la producció del projecte:
Amb la intenció de compartir amb els veins de Sant Boi de Llobregat, recollint les noves aportacions del Carles Serret en tots aquests anys que ha realitzat i publicat des de Blogger, Radio Sant Boi, Facebook i Youtube; i altres de noves aportacions d’investigació, varem actualitzar el contingut ampliant la història de Marianao i comparant-la amb l’estat en cada moment amb la vila de Sant Boi.
‘MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya’ (CAPÍTOLS)
Capítol
Títol Complet del Capítol
Període Temporal
Sinopsi i Temes Clau
0
PRESENTACIÓ
S. XIX – Actualitat
Resum de l’evolució del Parc de Marianao, de finca senyorial a espai cívic.
1
Del somni colonial a l’epicentre modernista i polític
1866-1929
Salvador Samà (Marquès) com a esclavista; la construcció dels Parcs (Marianao/Cambrils); influència en el Pistolerisme i el Cop de Primo de Rivera.
2
Un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil
1931-1950
La repressió, la història de la Família Vallejo (activisme i resistència), i el destí de la propietat dels Samà sota la dictadura.
3
Del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes
c. 1940-1974
L’espoli: la condemna per Maçoneria; la venda forçada a Abdón Bordoy (finançat per Joan March); el model del pelotazo urbanístic.
4
Un microcosmos de classes i ideologies
1940-1975
L’evolució social: del destí d’estiueig burgès prebèl·lic a la barreja social postguerra; la integració tardana amb la vila de Sant Boi.
5
Un plató imaginari i cultura popular, amb un tràgic epíleg
1880-1980
La transformació socioeconòmica i la revalorització cultural, des de l’exclusivitat aristocràtica a la resistència de base.
6
De la clandestinitat franquista a l’epicentre del catalanisme i la salut mental
1963-2015
L’Agermanament antifranquista; l’adquisició municipal (1974); el Palau com a seu de Ràdio Sant Boi (1980) i el Clúster de Salut Mental (2015).
Annex
Marianao’s: Un Viatge per 150 Anys de Sindicalisme, Poder i Contrast Social
150 Anys
Recorregut conceptual: contrast entre el poder econòmic (Samà, March) i la lluita obrera local (Balbina Pi, Carles Vallejo); ús col·lectiu del Palau (refugi de guerra, centre de salut mental).
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 0. 📜PRESENTACIÓ – SantBoi[.Tv]ai
El Parc de Marianao, i espai residencial, situat a Sant Boi de Llobregat, és un lloc amb una història rica i complexa que abasta des del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest article ofereix un resum complet de la seva evolució, destacant els esdeveniments i personatges clau que han marcat la seva trajectòria.
Marianao: la microhistoria que explica España. PodCast Gemini IA (Esp.)
1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929)
👇 1.1. QUI ERA EL MARQUÉS DE MARIANAO? Els Marianao esclavistes i Rafaela Torrents i Higuero (Segle XIX)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai
L’entrevista sobre Salvador Samà i Torrents, a través de les perspectives de Carles Vallejo i Carles Serret, explora la vida i influència de Salvador Samà i Torrents, el Marquès de Marianao, en el context de les subversions del segle XX a Espanya. Es desglossen els orígens, la pèrdua de les colònies espanyoles, la influència en la restauració borbònica, la seva participació en la repressió del moviment obrer, i la seva implicació en el cop d’estat de Primo de Rivera després de fer-se responsable del Somaten.
👇 1.2. ELS PALAUS I ELS PARCS DELS INDIANOS SAMÀ (Cambrils més modernista i Marianao mès medieval i gòtic)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai
El llegat dels “Indianos”, aquells catalans que van fer fortuna a Amèrica i van retornar amb el desig de plasmar la seva riquesa i influència en la seva terra natal, és un capítol fascinant de la nostra història, però també un que requereix una anàlisi crítica de les seves arrels. Entre ells, la família Samà destaca no només per la seva prosperitat, sinó per la visió arquitectònica i paisatgística que va importar des de les terres cubanes, una fortuna construïda, en part, sobre el tràfic d’esclaus i l’explotació laboral a les seves plantacions de sucre. Aquest post explora com la vibració de Marianao a l’Habana va inspirar dues joies arquitectòniques a Catalunya: el Parc Samà de Cambrils, amb una inclinació modernista, i el Parc Marianao de Sant Boi, amb un caràcter més medieval i gòtic, sense oblidar l’enginy de la gestió de les seves aigües, tot plegat emmarcat en el complex context de la seva prosperitat colonial.
👇 1.3. MENYSPREU DELS SAMÀ A SANT BOI (incita la independència de Cuba i indiferència dels sacrificis dels santboians del 98)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai
La pèrdua de les colònies espanyoles el 1898 va evidenciar el contrast entre les elits amb interessos colonials, com la poderosa família Samà, i els sacrificis gairebé invisibles dels soldats locals. Mentre Salvador Samà i Torrents, Marquès de Marianao, amb grans fortunes a Cuba i Filipines 💰, suggeria abandonar l’illa caribenya per defensar altres territoris, a Sant Boi, molts joves de famílies humils morien o quedaven afectats a la guerra, tornant sovint amb problemes de salut mental i sense reconeixement. Aquesta investigació, basada en documents de l’Arxiu Municipal Històric de Sant Boi, posa de manifest la manca d’inversions en obres de beneficència per part de la família Samà i Torrents en la seva localitat d’evasió, subratllant una indiferència de l’elit davant del patiment dels seus conciutadans més vulnerables. Un exemple colpidor? Els 26 “últims de Cuba” 💔 que, el 1901, van acabar ingressats al psiquiàtric de Sant Boi, sense honors ni cap mena de reconeixement.
👇 1.4. INFLUÈNCIES DELS SAMÀ (repressió a l’anarcosindicalisme creixent i seu de Primo de Rivera)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai
El període comprès entre 1917 i 1923 a Catalunya va ser una època de convulsió social i política extrema, coneguda com el Pistolerisme. Aquesta “guerra social” va enfrontar obrers anarcosindicalistes i forces patronals i estatals, culminant en el cop d’estat de Primo de Rivera el setembre de 1923. En aquest escenari de tensió, figures de Sant Boi de Llobregat van jugar papers fonamentals i antagònics, des de la resistència obrera (Balbina Pi i Sanllehy) fins a la cúpula de la repressió. Aquest post explora el paper crucial de la família Samà, especialment el Marquès de Marianao, i la seva connexió amb la repressió de l’anarcosindicalisme i la gestació de la dictadura.
👇 1.5. LA FI DELS SAMÀ A SANT BOI (la II República i la LRMC – Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 1. Marianao’s: del 🌴somni colonial a➡️ l’epicentre modernista🏛️ i polític🗳️ (1866-1929) – SantBoi[.Tv]ai
La història de la família Samà a Sant Boi de Llobregat, coneguts com a “Indianos” que van construir els majestuosos Parcs de Samà i el de Marianao, és un fascinant mirall de les convulsions del primer terç del segle XX a Espanya. Des d’una posició de poder i influència, arrelada en el seu origen colonial i la seva fortuna, els Marquesos de Marianao van veure com la Segona República, la devastadora Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista van erosionar dràsticament el seu llegat. En aquest article, explorarem el destí del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, i el III Marquès, Salvador Samà i Sarriera, la vida del qual es va veure truncada per una inesperada condemna per maçoneria. Prepara’t per descobrir com la història d’una família il·lustre amb presència i llegat a Sant Boi visualitza les profundes divisions d’una època.
2. Marianao’s: Un escenari de convulsions ⚔️ i silenci 🕯️ durant la República i la Guerra Civil (1931-1950)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 2. Un escenari de convulsions ⚔️ i silenci 🕯️ durant la República i la Guerra Civil (1931-1950) – SantBoi[.Tv]ai
La història de Sant Boi de Llobregat, i en concret la del Parc de Marianao, és un mirall de les convulsions polítiques i socials que van sacsejar Espanya al segle XX. Les vides de la família Vallejo, entre l’activisme, la repressió i la resistència, esdevenen el fil conductor perfecte per a reconstruir un període que va transformar la ciutat, de la il·lusió republicana a la foscor de la dictadura. Seguint la seva trajectòria, des dels fronts de guerra fins a la intimitat de la seva llar, podem comprendre com el passat encara ressona avui en la nostra memòria col·lectiva.
3. Marianao’s: Del marquesat 👑 a la parcel·lació 🏠, un negoci amb ombres 👻 franquistes
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 3. Del marquesat 👑 a la parcel·lació 🏠: un negoci amb ombres 👻 franquistes – SantBoi[.Tv]ai
La història de la Finca de Marianao (Sant Boi de Llobregat) és una lliçó magistral de com es van consolidar les noves elits del règim franquista. Després de la Guerra Civil, el Tercer Marquès de Marianao, amb les seves connexions monàrquiques, es va convertir en l’objectiu perfecte del nou aparell repressiu. El règim va utilitzar una multa fiscal com a pretext per forçar una venda que va beneficiar Abdón Bordoy, un empresari connectat al magnat Joan March. Aquest “tripijoc” polític no només va desposseir l’aristocràcia; va inventar el model del ‘pelotazo’ urbanístic, caracteritzat per l’especulació, la rapidesa i la manca d’inversió en infraestructures, un llegat arrelat en l’urbanisme espanyol fins avui dia.
4. Marianao’s: 🧩 Un microcosmos de 🏛️ classes i 🧠 ideologies (1940 – 1975)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 4. 🧩 Un microcosmos de 🏛️ classes i 🧠 ideologies (1940 – 1975) – SantBoi[.Tv]ai
L’estudi del Parc Residencial de Marianao a Sant Boi de Llobregat (1950-1970) ofereix una visió de les tensions socioeconòmiques i ideològiques de la postguerra catalana. Sant Boi, admirada com un entorn natural idíl·lic més enllà del riu Llobregat, ja havia estat un important destí d’estiueig per a les famílies barcelonines des de mitjans del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil (aproximadament 1850-1936), establint un nexe entre l’entorn rural, el nucli urbà i el nou desenvolupament residencial. Aquesta transició va passar d’un perfil d’estiuejants principalment barcelonins de la petita burgesia prebèl·lica, a una composició social notablement barrejada en classes i origen ideològic al Parc Residencial de Marianao entre el 1950 i el 1970. Malgrat l’aïllament social inicial, la connexió real entre els santboians i el nou enclavament es va concretar a la dècada de 1970, impulsada per l’expansió urbana de la vila i la crucial adquisició municipal del Palau, el llac i el nucli central del Parc.
5. Marianao’s:🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 5. 🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980) – SantBoi[.Tv]ai
El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.1 Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.
6. Marianao’s: De la clandestinitat franquista 🚪🔗 a l’epicentre del catalanisme 🎗️ i la salut mental 🧠 (1963-2015)
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 6. De la clandestinitat franquista 🚪🔗 a l’epicentre del catalanisme 🎗️ i la salut mental 🧠 (1963-2015) – SantBoi[.Tv]ai
Marianao, un barri residencial de Sant Boi de Llobregat, és molt més que l’antiga finca d’un marquès indiano. La seva història encapsula perfectament la Transició Espanyola: la conquesta de l’espai públic a l’oligarquia, la resistència antifranquista protagonitzada per figures claus de la memòria democràtica, i una transformació que va convertir el Palau Marianao, d’una luxosa residència privada, en la seu de la primera ràdio democràtica municipal i, més recentment, en el Clúster de Salut Mental de Catalunya. Aquesta és la crònica d’un barri que va passar de la repressió a ser un símbol de la llibertat i la solidaritat internacional. Tot un nucli urbanitzat al voltant d’un Parc i que va donar nom a tot un barri que ampliava les infraestructures socioculturals.
Marianao’s:🧭 Un Viatge per 150 Anys de ✊ Sindicalisme, 💪 Poder i ⚖️ Contrast Social
MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya: 🧭 Un Viatge per 150 Anys de ✊ Sindicalisme, 💪 Poder i ⚖️ Contrast Social – SantBoi[.Tv]ai
Sant Boi de Llobregat, avui una ciutat en creixement continu a l’àrea metropolitana de Barcelona, atresora una rica i complexa història social marcada per la transformació, la lluita obrera i la presència de figures influents que van deixar la seva empremta al paisatge ia la memòria col·lectiva. Acompanyeu-nos en un recorregut pels últims 150 anys per entendre com el sindicalisme va arrelar en aquesta terra, en constant diàleg –i sovint en tensió– amb el poder econòmic i els models socials del seu temps.
Play-lists de Marianao’s
Produïts i Realitzats el 2009amb multicàmeres professionals HD
Produïts i Realitzats el 2025 amb IA de lliure ús
Cronologia de la Història de Marianao’s: Des de l’estatus colonial a la sobirania ciutadana
La següent cronologia estableix, per primera vegada de manera unificada, les fites clau de la història de la Urbanització Marianao, traçant la seva evolució des de l’estatus colonial a la sobirania ciutadana.
Any
Àmbit
Esdeveniment Clau a Marianao / Sant Boi
c. 1866
Fundació / Colonial
Naixement de Salvador Samà i Torrents (II Marquès). La fortuna familiar és consolidada en el tràfic d’esclaus.
c. 1880
Patrimonial
Inici de les obres de la finca i el parc Marianao, amb disseny de Josep Fontseré i Mestre. Establiment com a destí d’estiueig de la petita burgesia.
c. 1896
Social / Obrer
Naixement de Balbina Pi i Sanllehy, anarcosindicalista i feminista de la CNT, figura clau de la lluita obrera local.
c. 1898
Social / Colonial
Guerra de Cuba. El Marquès suggereix abandonar l’illa. Profunda indiferència de l’elit Samà davant el sacrifici de soldats santboians.
1901
Social / Conseqüència
26 veterans de la Guerra de Cuba, els “últims de Cuba,” acaben ingressats al psiquiàtric de Sant Boi, sense reconeixement de l’elit.
1917-1923
Polític / Repressiu
El Marquès de Marianao utilitza el seu poder en la repressió de l’anarcosindicalisme (Pistolerisme) i esdevé responsable del Somatén.
1923 (Set.)
Polític
Cop d’estat de Primo de Rivera. Marianao es converteix en un centre de gestació de la dictadura.
1938
Militar
El Palau Samà és utilitzat com a hospital de campanya durant la Guerra Civil.
1941
Repressiu / Patrimonial
Salvador Samà i Sarriera (III Marquès) condemnat a 20 anys i 1 dia per Maçoneria, propiciant el seu espoli.
c. 1944
Urbanístic / Especulació
Venda forçada (mitjançant multa fiscal) a Abdón Bordoy (finançat per Joan March) per 1.000.000 de Ptes. Inici de la parcel·lació especulativa.
1950-1970
Social
El Parc Residencial de Marianao es desenvolupa amb una composició social marcadament barrejada en classes i origen ideològic.
c. 1963
Activisme Clandestí
Inici de l’Agermanament Solidari (informal) Sant Boi-Marianao (L’Habana) promogut per l’oposició antifranquista.
1973 (Jul.)
Social / Obituari
Mort de Balbina Pi i Sanllehy, referent de l’anarcosindicalisme i feminisme català.
1974
Patrimonial / Cívic
Adquisició patrimonial del Palau i el nucli central del Parc pel Municipi de Sant Boi, revertint l’espai a domini públic.
1980 (Maig)
Democràtic
El Palau Marianao esdevé la Primera Seu de Ràdio Sant Boi, símbol de la llibertat d’expressió municipal.
2015 (Març)
Transformació Cívica
El Palau Marianao es converteix en la seu del Clúster de Salut Mental de Catalunya.
MARIANAO’s
El Punt Mut de les Subversions (1880-2015)
De la riquesa colonial i el tràfic d’esclaus a la lluita per les llibertats. Una història de poder, resistència i conquesta ciutadana a Sant Boi de Llobregat.
⚓1880 – 1929
L’Ombra de la Riquesa Colonial
El Parc de Marianao neix de la fortuna acumulada per la família Samà a Cuba, fonamentada en el tràfic d’esclaus. Mentre el Marquès construïa un paradís modernista, els joves de Sant Boi morien a les guerres colonials defensant interessos aliens.
La Dada Colpidora (1901)
26 Veterans
ingressats al Psiquiàtric de Sant Boi, oblidats per l’elit que s’enriquia a l’illa.
Prioritats de l’Elit (1898-1901)
Comparativa conceptual entre la inversió en luxe privat i el suport social als veterans.
1940 – 1974
El Franquisme: Repressió i Especulació
La dictadura franquista va reprimir la Família Samà, forçant la venda del patrimoni. Inversors especuladors van adquirir el sòl amb l’únic objectiu de la construcció massiva, que va multiplicar el valor inicial per 78, creant un nou focus de poder immobiliari.
⚖️
L’Eina: La Repressió
Salvador Samà condemnat a 20 anys per Maçoneria (1941). La multa fiscal força la venda ràpida del Palau.
💰
El Benefici: x78
El valor del sòl va passar d’1 milió de pessetes (preu de compra forçada) a un valor especulatiu massiu.
🕊️
La Resposta: La Lluita Civil
La Família Vallejo i altres ciutadans actius inicien l’oposició al règim des de Marianao, defensant els valors democràtics.
Metamorfosi Social: Tres Èpoques
Marianao ha viscut tres vides diferents. Aquest gràfic analitza com han canviat les dinàmiques de poder, accés públic i llibertat política al llarg de 135 anys.
Època Colonial (1880-1930)
Dominada per Samà i la repressió a la classe obrera. Actiu: Balbina Pi.
Franquisme (1939-1975)
Especulació massiva i lluita per la llibertat. Actiu: Família Vallejo.
Democràcia (1980-2015)
Recuperació cívica i socialització del Palau. Actiu: Carles Serret i Moviment Ciutadà.
Cronologia de la Resistència
1917-1923
Balbina Pi i la Lluita Obrera
Mentre Samà exercia el poder colonial, Balbina Pi (CNT) esdevenia un símbol local de la Resistència Obrera contra les elits.
Inici de la parcel·lació i especulació forçada a mans d’inversors privats. Neix la «Ciudad Soñada» sense cap visió cívica.
1944
El ‘Pelotazo’ Urbanístic
Anys 50-70
Els Vallejo i l’Antifranquisme
La Família Vallejo és un nucli de lluita per les llibertats, esdevenint clau en el moviment antifranquista local i la Transició.
Impuls per recuperar la memòria històrica de Marianao. Les seves investigacions són clau per socialitzar l’ús del Palau i entendre’n el passat.
Anys 80 – 2015
Carles Serret i la Memòria Cívica
Protagonistes Clau: L’Evolució del Poder
👑
Salvador Samà
Poder Colonial (1880-1939)
Luxe finançat per l’esclavitud. Elit terratinent.
✊
Balbina Pi
Resistència Obrera (1910-1936)
Símbol de l’oposició anarcosindicalista a les elits colonials.
📈
Inversors Franquistes
Especulació Massiva (1944-1975)
Compradors del sòl, enfocats en el guany immobiliari ràpid.
🕊️
Família Vallejo
Lluita per la Democràcia (1950-1980)
Nucli antifranquista clau per a l’avenç de les llibertats cíviques.
📚
Carles Serret
Recuperació Cívica (1980-2015)
Historiador clau per destapar el passat colonial i l’especulació del parc.
Conclusions i Recomanacions
L'anàlisi del projecte "MARIANAO’s" confirma la seva rellevància no només com a exercici de recuperació de la memòria local, sinó com a eina metodològica per entendre la història d'Espanya a través de la microhistòria. La urbanització Parc de Marianao és, efectivament, un microcosmos on es manifesten totes les grans fractures ideològiques, econòmiques i socials del segle XX.
El valor de la recopilació resideix en la seva capacitat per traçar una narrativa de continuïtat que abasta temes complexos. La història de la família Samà és presentada com un cicle que va del somni colonial basat en l'esclavisme i la repressió obrera, a ser víctima de la seva pròpia lògica repressiva sota el franquisme (condemna per Maçoneria i expoli), que al seu torn va inaugurar el model urbanístic especulatiu. Aquest estudi demostra que el franquisme va utilitzar la repressió ideològica com a mecanisme d'extracció de riquesa, desposseint les velles èlits per beneficiar les noves.
La culminació cívica d'aquesta història, amb l'adquisició municipal del Palau el 1974 i la seva posterior transformació en la seu de la ràdio democràtica i, finalment, en el Clúster de Salut Mental el 2015, tanca el cercle narratiu. L'espai, fundat sobre el patiment i l'extracció, s'ha reconvertit en un centre de sanació i servei públic, simbolitzant la victòria de la sobirania ciutadana sobre l’oligarquia i la repressió.
👥CRÈDITS: 🎬Equip de trerball i 🎙️Historiadors i Testimonis de l'obra
El projecte documental 'Marianao's' (2009-2025) no hauria estat possible sense la confluència de l'expertesa tècnica, el rigor històric i el testimoni viu dels seus participants. Aquesta sèrie, culminada a SantBoi.Tv, teixeix la història de la finca i la urbanització de Marianao des de la influència cubana fins a l'activisme antifranquista.
🎬 L'Equip del Projecte
El projecte ha estat impulsat per un equip multidisciplinari que ha garantit tant la profunditat del contingut com la seva qualitat audiovisual:
Carles Vallejo Calderón: Aporta la memòria política i social del barri. Activista antifranquista i sindicalista de CCOO, la residència de tota la família a la Torre 'El Cerezo' de Marianao va ser un centre de reunions clandestines durant el franquisme. La seva perspectiva de resident i lluitador és crucial per entendre la història de la resistència local.
Ibán Arévalo Bernabé: La columna vertebral tècnica del projecte. Professor de Filosofia, realitzador i editor audiovisual, i fundador de SantBoi.Tv. Ha dirigit la tasca documental i d'edició des dels primers enregistraments de 2009, assegurant la divulgació del patrimoni immaterial local.
Val.Machío: Periodista i professor en Mitjans. Ha estat l'encarregat de la culminació multimèdia-web del projecte, donant forma definitiva a 'Marianao's' amb el tancament de la sèrie en capítols a SantBoi.Tv el 2025.
🎙️ Els Testimonis i Historiadors Fonamentals
La base documental del projecte resideix en les veus d'experts i testimonis que connecten directament amb el passat de la finca:
Carles Serret i Bernús: Director de l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi (AHMSB). La seva figura és el garant documental del projecte, proporcionant la base fundada sobre els Samà, la urbanització i el context local, a través de la seva expertesa i els seus nombrosos registres de divulgació (Ràdio Sant Boi, blogs).
Tate Cabré: Periodista cultural i professora de Comunicació. Enregistrada el 2009, la seva expertesa en Gaudí i el llegat dels 'indians' (a partir de la seva obra Cuba a Catalunya...) és vital per enquadrar el Palau de Marianao i la fortuna dels Samà amb la seva connexió colonial i cubana.
Mateu Campomar: Un testimoni únic, ja que va ser primer Administrador dels Samà i després Gestor de la Urbanització per a Abdón Bordoy. Aporta el coneixement clau sobre la transició de propietat i la gestió de la finca en les seves dues grans etapes històriques.
Sr. Bota: Cunyat de Mateu Campomar, va ser barquer del llac del Palau. El seu record de la canalització d'aigües i de la vida quotidiana ofereix detalls íntims i inèdits sobre el funcionament de l'antiga possessió dels marquesos.
Josep Faura i Bergès: L'últim massover de la família Faura que va treballar per als Samà. El seu testimoni representa la memòria de la pagesia local, amb records potents sobre la vida rural a la finca i la repressió social i lingüística durant el Franquisme.
Després de recórrer aquests 135 anys d’història, la memòria de Marianao ja no pot ser un "punt mut". Ara que les subversions, l'expoli i la resiliència han estat documentades, és el nostre deure projectar aquest coneixement al futur. Comparteix aquesta crònica inèdita, visita els espais de memòria històrica (el Palau, la Miranda, l'entorno del Parc... ) amb una nova mirada crítica i participa activament en la protecció d’aquest llegat. Que la història de la fortuna esclavista i la lluita obrera serveixi per a construir una memòria democràtica forta. La recuperació de la memòria continua, i tu en formes part.
Marianao, un barri residencial de Sant Boi de Llobregat, és molt més que l’antiga finca d’un marquès indiano. La seva història encapsula perfectament la Transició Espanyola: la conquesta de l’espai públic a l’oligarquia, la resistència antifranquista protagonitzada per figures claus de la memòria democràtica, i una transformació que va convertir el Palau Marianao, d’una luxosa residència privada, en la seu de la primera ràdio democràtica municipal i, més recentment, en el Clúster de Salut Mental de Catalunya. Aquesta és la crònica d’un barri que va passar de la repressió a ser un símbol de la llibertat i la solidaritat internacional.Tot un nucli urbanitzat al voltant d’un Parc i que va donar nom a tot un barri que ampliava les infraestructures socioculturals.
Sumari
Infografia Transició A Marianao
Marianao de Sant Boi de la dictadura a la radio. PodCast IA Esp.
TRANSFORMACIÓ: PARC I BARRI DE MARIANAO, PROPIETAT MUNICIPAL I TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
Cronologia de la Transició Urbanística de Marianao (1953–1980)
Any
Fita Clau / Document
Impacte
1953
Pla Comarcal de Barcelona
Defineix zonificacions, però no aporta millores ni solucions a les mancances.
C. 1970s
Creixement de les Associacions de Veïns
Pressió creixent sobre l’Ajuntament franquista per la manca de serveis bàsics.
1974
Venda del Palau i Llac de Marianao
Adquisició de patrimoni clau (per 24M Ptes) per l’Ajuntament; final del control Bordoy. Base material per a la democràcia.
1979
Primeres Eleccions Democràtiques
Inici del govern municipal democràtic, amb control sobre l’antiga finca de Marianao.
1980 (Maig)
Inauguració Ràdio Sant Boi al Palau
Repropòsit simbòlic del Palau com a centre de comunicació pública.
L’evolució del Parc i Barri de Marianao va estar marcada pel deteriorament progressiu durant el tardofranquisme i un dèficit crònic d’infraestructures. La manca d’ambulatoris, d’equipaments escolars i culturals va generar una tensió constant amb l’administració local, que tractava d’evadir la seva responsabilitat al·legant que la finca continuava sent responsabilitat dels seus propietaris privats, la família Bordoy.
Aquesta pressió veïnal va ser un catalitzador clau que va forçar la família Bordoy a liquidar l’actiu. La família, que havia obtingut la propietat mitjançant una «maniobra política i especulativa» [1], ja havia extret el seu benefici i no tenia cap interès ni capacitat econòmica per fer les inversions urbanístiques necessàries, buscant així «treure’s de sobre el mort».
La venda de l’àrea de protecció del Palau i el Llac de Marianao a l’Ajuntament es va formalitzar l’any 1974 per 24 milions de pessetes.Tot i que aquesta adquisició es va fer encara sota el règim autoritari com a mesura reactiva a la crisi urbanística, va resultar ser un fet involuntàriament democràtic. La nova corporació municipal sorgida el 1979 va heretar un espai central i prestigiós, la qual cosa va permetre la seva ràpida transformació simbòlica i funcional a ús públic.
ELS MOVIMENTS SOCIALS I POLÍTICS ANTIFRANQUISTES
El llegat de ‘El Cerezo’ de la família Vallejo, Memòria i Síndic
La família Vallejo Calderón, resident a Marianao, personifica el triple llegat de la repressió, la memòria democràtica i la defensa dels drets cívics. La seva casa a Marianao, adquirida gràcies a l’escriptor José Mallorquí (creador d’El Coyote), era un centre de trobades clandestines, sovint disfressades de paelles i tertúlies familiars. En aquestes reunions, els Vallejo, que escoltaven d’amagat la Ràdio Pirenaica, exercien tasques de socors i s’amagaven persones fitxades per la dictadura.
Carles Vallejo Calderón va ser un líder sindical clau de CCOO a la SEAT, sent detingut, brutalment torturat a Via Laietana i forçat a l’exili. Avui, és una figura central en la recuperació de la memòria històrica, exercint com a President de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme i del Consell de Participació del Memorial Democràtic. També presideix el Memorial dels Treballadors de Seat.
La seva germana, Dolors Vallejo Calderón, mestra i fundadora de l’Associació per la Memòria Històrica del Baix Llobregat, ha continuat el compromís cívic des de la institucionalitat. Actualment, és la Síndica Municipal de Greuges de Sant Boi de Llobregat. Aquesta trajectòria familiar demostra com l’aïllament del barri de Marianao va facilitar un activisme que va acabar influint profundament en l’etapa democràtica.
Un modest tribut a la Família Vallejo. Amb suport d’IA.
La Col·laboració de la Comunitat
El moviment antifranquista a Sant Boi es va caracteritzar per ser «força tardà» i «molt moderat» en comparació amb ciutats veïnes com Cornellà o l’Hospitalet, a causa de la menor presència del sector industrial i, per tant, de la lluita sindical clàssica.
No obstant això, aquesta moderació va desplaçar el focus de l’oposició cap a l’organització civil de base, com les associacions de veïns, els pares d’alumnes i grups vinculats a l’Església.
Aquesta concentració en el teixit comunitari i la lluita per les mancances urbanístiques va ser crucial. Va dotar els futurs quadres democràtics d’una sòlida experiència en la mobilització veïnal i la gestió de conflictes locals, la qual cosa va permetre la ràpida i eficaç institucionalització de la democràcia a Sant Boi a partir de 1979.
ORÍGEN DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE L’URBANITZACIÓ DEL PARC DE MARIANAO I LES PRIMERES DEMANDES
Conflictes Urbanístics i la Propietat Pública
L’Associació de Veïns de l’Urbanització del Parc de Marianao va néixer com a resposta directa al deteriorament del barri i a la manca total de serveis essencials com ambulatoris i escoles. La reivindicació veïnal es va intensificar a mesura que es negociava el Pla General Metropolità, ja que els antics propietaris continuaven reivindicant intervencions que mai es materialitzaven.
L’AAVV va jugar un paper clau en canalitzar la pressió comunitària per forçar la dotació de serveis i resoldre la propietat de les parcel·les, ja que l’organització es va convertir en l’únic mitjà pragmàtic per obtenir millores bàsiques en el context d’una administració local poc resolutiva.
Butlletins 1,2,3 AAVV Parc Marianao
La Venda del Parc de Marianao
La pressió exercida pels propietaris i la manca d’interès d’inversió dels Bordoy van culminar amb la venda del Palau i el Llac a l’Ajuntament el 1974. Aquesta operació, per un preu de 24M de pessetes que va ser considerat «molt ajustat» donada la magnitud de la finca, va ser un triomf inicial de l’activisme.
L’adquisició per part del municipi va ser fonamental, ja que va treure el patrimoni més important de Marianao de mans privades. Un cop el Palau va ser propietat municipal, la lluita de l’AAVV va poder enfocar-se a garantir que l’espai es transformés en equipaments i centres d’ús comunitari, resolent així les mancances cròniques del barri.
LA TRANSICIÓ POLÍTICA I MARIANAO COM A EPICENTRE
L’11 de setembre del 1976, lluny de Barcelona, suport del PSUC (i els Vallejo)
L’any 1976, Sant Boi de Llobregat va adquirir una rellevància política nacional en acollir la primera Diada Nacional de Catalunya multitudinària i legal després de la dictadura. Aquest esdeveniment es va convertir en un «epicentre de les reivindicacions populars pels drets i la identitat catalana».
L’acte va ser crucial per aglutinar l’Assemblea de Catalunya i comptar amb el suport de forces d’esquerra com el PSUC, que es va consolidar com una força organitzativa de la Transició.
La Diada de Sant Boi de 1976 va ser tan significativa que va generar un informe policial confidencial dirigit al governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, detallant les protestes i els oradors. Aquest fet subratlla la importància de Sant Boi com a plataforma de l’emergent règim democràtic.
El Pacte de Progrès a Sant Boi (primer govern municipal democràtic)
Les eleccions municipals de 1979 van inaugurar l’etapa democràtica amb la formació del «Pacte de Progrès», una coalició entre el PSC i el PSUC.
Tot i el seu caràcter fundacional, aquest pacte va patir una «gran crisi política local» que va culminar amb el seu trencament l’estiu de 1980.
Aquesta ruptura local reflectia les fortes tensions internes que afectaven el PSUC a nivell nacional durant el període 1977-1982.
Naixement de Ràdio Sant Boi: La Rebel·lió per les ones
La democràcia va convertir el Palau de Marianao, l’antiga propietat d’elit, en un punt de llançament de la comunicació pública. Ràdio Sant Boi es va fundar formalment el maig de 1980 i es va convertir en la tercera emissora municipal de Catalunya i la primera al Baix Llobregat.
Denúncia Tancament Ràrdio St Boi 980
El seu naixement va ser una autèntica «Rebel·lió per les ones» i un desafiament a l’antic règim. L’alcalde Xavier Vila va haver d’interposar-se personalment davant una inspecció estatal (amb un censor encara de la vella guàrdia franquista) que va intentar tancar l’emissora «pistola en mà». L’acció de l’alcalde va garantir la continuïtat de l’emissora.
El Palau va acollir la primera seu de la ràdio, projectant-se com un epicentre comunicatiu. Després del trasllat de la ràdio, l’edifici va continuar la seva reconversió cap a usos públics, allotjant successivament serveis com els Jutjats de Sant Boi fins al 2007 i, durant un temps, l’oficina d’expedició del DNI de la Policia Nacional.
Un programa sobre el patrimoni i la història de Sant Boi ha estat La República SantBoiana.
Carles Serret i Bernús. ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT. 25 de juliol de 2024
Del Casal ‘(ocupat’) a la Fundació de Marianao
Imatge de l’entitat
La Fundació Marianao es remunta a l’Associació Casal Infantil i Juvenil de Marianao, que va néixer el 1985 amb l’ocupació i rehabilitació d’un edifici abandonat.
Aquesta iniciativa juvenil i veïnal va ser la base per a una evolució professionalitzada de la intervenció social. L’Associació es va transformar en la Fundació Marianao l’any 1998, amb l’objectiu de donar suport a la infància i la joventut, promoure la formació de col·lectius en risc i col·laborar en la construcció d’una societat més justa.
Noves instal·lacions municipals: Casal de ‘El Casino’ i LOlivera
La identificació d’un altre centre cultural municipal, conegut com ‘El Casino’, reforçà el patró de reconversió democràtica dels espais d’oci de l’antiga èlit. El seu origen és el Club Estiueanc de Sant Jordi, un centre recreatiu d’inicis del segle XX freqüentat per la petita burgesia barcelonina, del qual la gent de la vila mai en va formar part. L’any 1987, l’Ajuntament va reconvertir aquest espai en un Casal de Barri de Marianao d’accés lliure, tancant el cercle de la reversió dels espais de distinció social a la ciutadania.
En la tasca de saldar el dèficit històric d’infraestructures socials al barri, Marianao va ser dotat de l’equipament L’Olivera. Aquest centre és actualment un servei social consolidat de titularitat pública. Es dedica a la provisió d’un Poliesportiu i Serveis Socials Bàsics.
Fundació de Marianao – fundat el 1985 -, Casal de Barri ‘El Casino’ i Poliesportiu i Serveis L’Olivera
Cronologia dels Usos del Palau de Marianao en l’Època Democràtica
Any
Ús / Funció del Palau de Marianao
Fita Clau
1974
Adquisició Patrimonial (Encara sota Franquisme)
L’Ajuntament adquireix el Palau i l’àrea del Llac, assegurant el patrimoni per a ús públic futur.
1980 (Maig)
Primera Seu de Ràdio Sant Boi
Inauguració de Ràdio Sant Boi. L’alcalde Xavier Vila s’enfronta a l’inspector que volia tancar l’emissora.
1983 (Abril)
Institut de Formació Professional (FP)
Neix la secció de Marianao de l’Institut de FP, utilitzant espais del Palau per impartir Electicitat i Delineació.
C. 1980 – 2007
Jutjats de Sant Boi / Policia Nacional
El Palau allotja els jutjats (fins 2007) i, posteriorment, l’oficina d’expedició del DNI de la Policia Nacional.
1987
Casal de Marianao ‘El Casino’
L’Ajuntament reconverteix l’antic Club Estiueanc de Sant Jordi en un Casal de Barri.
2015 (Març)
Clúster de Salut Mental de Catalunya
L’Ajuntament cedeix temporalment el Palau com a seu física del Clúster de Salut Mental de Catalunya, una fita que reorienta l’ús del patrimoni cap a la innovació i la salut.
AGERMANAMENT AMB MARIANAO DE CUBA
Cronologia i Anàlisi de la Dualitat Històrica de l’Agermanament Sant Boi de Llobregat – Marianao (La Habana): De la Solidaritat Informal (1963) a la Cooperació Institucional (1989)
L’agermanament entre Sant Boi i Marianao (La Habana) és un model de cooperació dual: el seu vincle es remunta aproximadament a l’any 1963, quan va néixer l’Agermanament Solidari, una relació promoguda per entitats de la societat civil i grups d’oposició antifranquista, com a acte de solidaritat ideològica en plena dictadura.
Base Logística: Les associacions obreres clandestines , especialment en el nucli industrial de Sant Boi, van ser el mecanisme de mobilització i finançament, proporcionant la capacitat de mantenir l’operació al llarg del temps.
Cobertura Ideològica i Local: El focus a Marianao (Sant Boi) i l’adopció del discurs d’intercanvi entre pobles (prenent de referència el moviment Agermanament de 1963) van oferir la cobertura conceptual necessària per a una acció de naturalesa obertament política.
Evolució del Marc de Solidaritat a Catalunya (1963–1986)
Període
Focalització Principal
Exemple Institucional/Moviment Clau
Significat Polític
Relació amb Agermanament Clandestí
1963-C. 1970 (Pre-polític)
Transició Missionerisme a Intercanvi
Moviment Agermanament(1963), Intermón, Mans Unides (context)
Sensibilització social; Inici de l’acció no governamental.
Proporciona el model conceptual de «intercanvi entre pobles».
C. 1970-1976 (Clandestinitat Pura)
Solidaritat Política i Antiestructural
Comitès de Solidaritat (Vietnam, Cuba, etc.)
Suport ideològic directe als moviments d’alliberament; Antifranquisme.
El cas Sant Boi-Marianao s’insereix directament aquí.
Institucionalització de l’acció solidària; Política exterior municipal.
L’experiència clandestina esdevé el prototip del nou model municipal. 1
L’any 1989 marca la segona fita, amb la Formalització Institucional per resolució plenària de l’Ajuntament de Sant Boi. Aquest acord va transformar la solidaritat en política pública de cooperació al desenvolupament (CD) amb recursos econòmics. La discrepància entre ambdues dates es resol mitjançant la Tesi de la Continuïtat Històrica: el 1989 va ser la legitimació institucional d’una relació que la base social havia mantingut viva des del 1963.
La voluntat política es va disparar a partir de 1998, amb el compromís de l’Ajuntament de destinar el 0,7% dels seus recursos a la cooperació. No obstant això, la crisi global posterior a 2008 va qüestionar el model de cooperació descentralitzada, i l’Ajuntament va optar el 2012 per delegar la col·laboració directa a entitats especialitzades com Ensenyament Solidari. Aquesta decisió va demostrar la resiliència del vincle, ja que la societat civil (CACCSB) va assumir la iniciativa.
Teatre a Marinano (La Habana)Ensenyament Solidari a Marianao (La Habana)
L’Associació Casal d’Amistat Català Cubà de Sant Boi (CACCSB): la Cooperació Descentralitzada, i la recerca històrica troncada dels Samà
El CACCSB, hereu de l’esperit solidari de 1963, va ser clau en projectes d’alt impacte social i educatiu a Marianao. Un èxit significatiu va ser l’arranjament de la cuina escolar de Cicle I, capaç de servir fins a 8.000 àpats diaris.
L’associació també va impulsar una recerca històrica ambiciosa: documentar la connexió profunda entre els dos Marianao, ja que la fortuna del Marquès de Marianao, Salvador Samá Martí, es va generar a Cuba (a través de negocis colonials) abans de construir el Palau de Sant Boi. L’objectiu era connectar el «Samà cubà» amb el «Samà polític a Catalunya».
Aquesta recerca es va veure tristament truncada per la mort prematura del tècnic cubà, Ramón Pérez, deixant un buit en la documentació del rerefons colonial i oligàrquic del patrimoni local. Tot i el canvi de model operatiu municipal (post-2012), el CACCSB va mantenir la seva activitat cert temps, col·laborant en la dinamització local (com la participació en el 2013 i al 2016 en festes i esdeveniments locals solidaris).
Anàlisi de la Dualitat Històrica de l’Agermanament Sant Boi – Marianao (Cuba)
Període
Data Clau
Naturalesa del Vincle
Actor Promotor Principal
Funció Política/Solidària
Origen Patrimonial
Segle XIX
Víncle Samà amb Cuba
Família Samà / Salvador Samá Martí (Marquès)
Origen de la fortuna indiana i del títol nobiliari.
Solidaritat Informal
C. 1963
Agermanament (no oficial/solidari)
Entitats cíviques i grups d’oposició al franquisme
Declaració ideològica i acte de resistència.
Cooperació Institucional
1989
Acord Municipal Oficial (Cooperació al Desenvolupament)
Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (Plenari)
Legitimació institucional i inici de la política de CD.
Crisi Municipal de Cooperació
Post-2008 / 2012
Qüestionament de la Cooperació Descentralitzada; Canvi de Model Operatiu.
Societat Civil (CACCSB, Ensenyament Solidari)
Manteniment de l’acció solidària malgrat la crisi institucional i la Llei de Racionalització.
Conclusions: Marianao, promotor silenciós de recuperació de sobiranies ciutadanes
El cas de Marianao a Sant Boi de Llobregat és paradigmàtic per entendre la Transició catalana en l’àmbit local, ja que combina la transformació urbanística, l’activisme polític i la projecció internacional.
La capacitat de Marianao per transformar-se d’una propietat oligàrquica abandonada a un centre institucional democràtic es basa en la resolució d’una crisi urbanística pre-democràtica (la venda del Palau el 1974) i en la força de la seva organització civil. La necessitat de serveis va ser el motor de l’Associació de Veïns, i aquesta lluita es va fusionar amb la plataforma política de l’esquerra, que va utilitzar l’antiga propietat per institucionalitzar-se ràpidament (Ràdio Sant Boi, 1980). L’èxit en la reconversió d’espais d’elit, com el Palau, en centres públics és la prova més visible del triomf de la democràcia municipal sobre l’obsolescència oligàrquica.
L’agermanament amb Marianao (Cuba) transcendeix la simple cooperació. Representa la legitimació de la resistència clandestina de 1963 per part de les administracions democràtiques de 1989. Aquesta relació dual, mantinguda gràcies al compromís ètic de la societat civil (CACCSB), és un cas on l’acció de cooperació al desenvolupament també funciona com un acte de revisió històrica interna. En invertir recursos a Marianao (Cuba), l’Ajuntament de Sant Boi aborda la història del seu propi patrimoni, construït amb la riquesa indiana cubana dels Samà.
La recerca truncada sobre la influència política dels Samà a Catalunya deixa una tasca pendent a l’Arxiu Històric i les entitats de cooperació. La història de Marianao, des dels seus orígens colonials fins a la seva conversió en epicentre democràtic, només es podrà comprendre plenament un cop es tanqui la bretxa documental sobre el paper d’aquesta nissaga en el poder local. Per tant, el llegat de Marianao rau tant en els serveis que ofereix avui com en la memòria històrica que encara s’està reconstruint.
El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.1 Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la «Ciudad Soñada»), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.
La història cultural de Marianao s’expressa en tensions constants: entre l’aïllament elitista i la solidaritat obrera, entre la ficció de masses creada per un escriptor cèlebre i la clandestinitat antifranquista, i entre el mite cinematogràfic persistent i la realitat dels rodatges documentats. Aquest post es capbussa en aquesta doble vida, desglossant la cronologia que va portar Marianao d’un tros de Cuba a un nucli de resistència, analitzant l’empremta de figures com José Mallorquí, desmentint mites cinematogràfics crucials i, finalment, recordant el luctuós epíleg veneçolà que va segellar el destí de l’antic Palau.
La cronologia sociocultural: Del Palau a l’Espai Comunitari
El caràcter singular de Marianao, des de la seva fundació fins a la seva conversió en espai públic, es traça a través dels esdeveniments clau que defineixen el seu llegat.
De la Cuba Colonial a la Resistencia Clandestina_ El Palimpsesto Secreto del Parc de Marianao(1880 – 1980). PodCast IA Esp.
Del Marquesat a l’Urbanització de Marianao i els barcelonins com a fiambreres a Sant Boi
La història de Marianao és, en essència, la crònica d’un aïllament social i geogràfic, on els estrats socials es definien pels seus costums diaris. Els testimonis de l’època recorden que la vida dels estiuejants i la dels santboians eren «absolutament separades», una distància que s’entenia millor a través dels sobrenoms: els homes de negoci que s’enduien el dinar a la ciutat eren «les fiambreres», mentre que els més adinerats eren «els senyors dels quatre viatges», capaços de pagar el tren per dinar a la seva torre i tornar a la capital a la tarda. El punt neuràlgic d’aquesta elit era el Centre Estiuenc Sant Jordi, conegut popularment com el «Casino dels Rics», tot i que la documentació oral el descriu com una estructura sorprenentment humil: una «barraca» amb un escenari a l’aire lliure per a les festes estiuenques.
L’origen de la finca es troba en l’herència colonial: el nom Marianao prové d’un municipi de l’Havana (Cuba) on havia nascut el Marquès Samà, motiu pel qual es va recrear una estètica tropical amb vegetació exòtica i cinc llacs artificials. Aquesta sofisticació es basava en un complex sistema hidràulic amb un pou principal de 48 metres i un canal subterrani. Irònicament, la qualitat d’aquesta aigua era tan bona que la gent del poble s’hi acostava a buscar-ne amb càntirs, en un dels pocs punts d’interacció pràctica entre l’exclusivitat i la comunitat local.
Aquesta opulència es va trencar amb la mort del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, l’any 1933, just abans que esclatés la Guerra Civil (iniciada el juliol de 1936). El Palau, ja en mans del seu fill, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera, va ser requisat com a Hospital Militar (durant el conflicte), i una zona adjacent al llac es va utilitzar com a «dipòsit de morts». Amb la victòria franquista, el III Marquès va caure en desgràcia, perseguit per la seva condició de maçó i convertit en enemic del règim que perseguia maçons, comunistes i ateus.2 Aquesta situació política, i el fet que el Marquès «no va donar la cara de doblegar-se» i «no va volguer doplegar-se» al nou règim, va forçar una «malvenda» de la finca a Abdón Bordoy, un empresari connectat a les noves elits financeres franquistes, possiblement actuant com a testaferro de figures com Joan March.
La Doble Campanya de Màrqueting: Del Luxe Fracassat a la Venda Massiva
El canvi de mans va comportar un canvi radical en l’estratègia de venda. El nou propietari, Abdón Bordoy, va provar dues campanyes molt diferents. Inicialment, la Campanya Elitista de 1943 va fracassar en intentar vendre parcel·les «enormes» i de baixa densitat, ja que no hi havia mercat de luxe en la immediata postguerra.
Davant el fiasco, Bordoy va canviar radicalment l’enfocament: la Campanya Especulativa de 1947 va abraçar la venda massiva amb lots «molt més petits». El senyor Mateu Campomar, antic gestor de Bordoy, recorda amb detall l’ús de la propaganda massiva per a la venda de les parcel·les, una tècnica pionera aleshores. Campomar testimonia que la campanya va utilitzar el Noticiario y Documentales (NODO), el noticiari obligatori als cinemes, dedicant un suplement sencer sobre Marianao que mostrava imatges idíl·liques: «sortia el lago, sortien els patos, sortia la font». Aquesta promoció es va realitzar amb insistència a Ràdio Barcelona sota l’eslògan «Marianao, la Ciudad Soñada». L’estratègia atreia nombrosos visitants que arribaven amb el Carrilet i pujaven a peu al parc. La venda es feia a terminis, amb una petita entrada de «20 duros», tot i que la documentació mostra que aquesta campanya de màrqueting venia un producte sense la infraestructura bàsica (carreteres, voreres), provocant descontentament i nombrosos litigis legals.
Aquesta nova administració també va buscar establir un control social mitjançant festivitats amb un aire paternalista, tal com recorden els testimonis. Josep Faura, fill del masover, relata que Bordoy organitzava grans celebracions, incloent els Jocs Florals i les Caramelles, a més de festes d’aniversari a la Sala Gran del Palau. Faura recorda especialment el costum curiós que reflectia el poder econòmic del nou propietari: Bordoy tenia l’hàbit de llançar monedes a terra perquè la gent, inclosos els infants, les recollís, un acte de paternalisme social molt visible. Pel que fa a la vida religiosa, el Palau tenia una capella on Mateu Campomar recorda que el rector de Sant Boi pujava cada diumenge a peu per oficiar missa. Aquesta pràctica es va mantenir fins a la dècada de 1970, tot i que, amb el canvi de propietat del Marquès a Bordoy, la capella ja havia perdut elements originals com armadures i heràldiques, simbolitzant el traspàs del luxe aristocràtic al capital financer.
Missa Diumenges Migdia. Probablement el senyor que observa la cerimònia sigui A.Brdoy
La cultura torna a la comunitat: esdeveniments en la transició, del Sant Boi Cultural a la Radio local
Paradoxalment, el mateix aïllament de la urbanització va generar una oportunitat per a la resistència política. La Torre El Cerezo de la família Vallejo, d’arrels republicanes, va funcionar com una «petita república independent,» on els adults feien llargues tertúlies per parlar lliurement de la Guerra Civil. Aquest esperit de clandestinitat va ser heretat per la generació jove, que hi celebrava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta divisió ideològica era tan palpable que els fills de les famílies oposades, com els Vallejo i els Lacalle (falangistes), jugaven a «rojos i nacionales» en lloc d’indis i cowboys.
Aquesta cultura va tenir un breu renaixement públic quan l’Ajuntament de Sant Boi va adquirir el Palau i els jardins l’any 1974. Aquesta etapa es va concentrar en festivals d’estiu sota l’etiqueta Sant Boi Cultural. S’hi van celebrar esdeveniments de gran impacte, com desfilades de moda, la representació de la Setmana Tràgica i, notablement, actuacions de la reconeguda companyia teatral Dagoll Dagom.
Però aquest somni cultural es va frustrar: a partir de 1977, l’edifici es va destinar a usos institucionals, allotjant successivament la Formació Professional (FP), la Policia Nacional i els jutjats. Malgrat el tancament, Marianao va esdevenir pioner en la comunicació democràtica: el 1980, el Palau va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi, la tercera emissora municipal creada a Catalunya. Irònicament, la modernització també va comportar la pèrdua de la memòria física: la construcció de la Ronda de Sant Ramon va obligar a l’enderrocament d’edificis simbòlics com la Masia dels masovers Faura (l’antic accés històric) i la Torre El Cerezo (símbol de la resistència clandestina).
Avui, la història del Parc demostra una resiliència sorprenent. En el context de la sequera de 2024, l’Ajuntament ha reactivat l’antic pou de 48 metres del Marquès per a ús municipal (neteja viària). Això tanca un cicle on la infraestructura del luxe colonial serveix ara per afrontar reptes de sostenibilitat de la societat democràtica.
Eixos Temàtics i Contribucions Testimonials
Testimoni
Relació amb Mallorquí / El Coyote
«Los Últims de Filipines» / Cinema
Context Social/Polític Clau
Carles Vallejo
Amic personal; José Carlos Mallorquí era el seu padrí; testimoni de la compra de Torre El Cerezo.
Testimoni de la creença popular i la investigació sobre Marianao com a plató.
Coexistència de famílies de signe polític oposat; la Torre ‘El Cerezo’ com a centre de reunions clandestines i debat.
Mateu Campomar
Identifica Mallorquí com un comprador notable i primer resident (c. 1950).
Afirma amb rotunditat el rodatge de Filipines per l’ambient tropical.
Gestor de l’urbanitzador Bordoy; testimoni de l’especulació i urbanització pionera.
Josep Faura
Recorda la celebració de «performances» per a Mallorquí.
Confirma rumors de Filipines; narra l’anècdota del deute de 100 pessetes de Jaime de Mora.
Masover; testimoni dels usos del Palau durant la Guerra Civil (hospital militar).
Sr. Bota
Posseïa l’escopeta de Mallorquí; coneixença amb la seva família.
Barquer del llac; anècdota sobre la dinamita i la caça.
Representant de la vida d’oci i informalitat a la finca.
Carles Serret
–
Recull el rumor popular sobre filmacions i el situa en context històric.
Director AHMSB; detalla el tràgic epíleg de la Coral de Caracas (1976).
Josep Mallorquí: autor prolific de Duke a El Coyote, i ‘hub’ de Marianao
L’autor de la saga d’El Coyote, José Mallorquí i Figuerola (1913-1972), va ser un element fonamental en la consolidació social de la nova urbanització. Mallorquí es va instal·lar a Marianao cap al 1949 i els testimonis el recorden com un dels primers residents i un hub social clau. Carles Vallejo, resident de la Torre El Cerezo, relata que Mallorquí, amic seu, els va «animar» a comprar la seva torre. Aquesta influència va culminar amb el seu fill, José Carlos Mallorquí, esdevenint padrí de Carles Vallejo, creant un pont social per a famílies d’arrel republicana a un espai que, sota Bordoy, estava lligat a l’especulació franquista.
L’escriptor també va exercir un paper actiu en la cultura local, organitzant «performances» o «representacions teatrals» per a la petita comunitat. Mallorquí, autor de 192 llibres d’El Coyote, va morir tràgicament per suïcidi a Madrid el 1972. El seu llegat material il·lustra el canvi de mans del poder: la seva escopeta de calibre 22, utilitzada per caçar, havia pertangut originalment al Marquès de Marianao (Somatent en Cap) i va acabar en mans del Sr. Bota, el barquer del llac.
Marianao Plató: La doble vida entre el mite i la pantalla
El Parc de Marianao va ser constantment buscat per la indústria cinematogràfica pel seu ambient d’opulència i la seva capacitat única a Catalunya per recrear un paisatge tropical.
Los Últimos de Filipinas: només testimonis
La pel·lícula que més ressona en la memòria de Marianao és el drama bèl·lic Los Últimos de Filipinas (1945). Testimonis com Mateu Campomar, gestor de la finca, asseguraven categòricament que el rodatge havia tingut lloc als jardins. Aquesta convicció es basava en el fet que el Parc, amb la seva profusa vegetació exòtica i els seus llacs, era l’escenari ideal per evocar l’ambient colonial i tropical. Per tant, la història de Filipinas funciona com un «platò imaginari» que valida l’excepcionalitat estètica del parc.
‘Los Últioms de Filipinas’ (1945) es rodà a Màlaca. Pot ser alguna escena a Marianao (testimonial). Comparativa de fotogramesamb el Parc (centre).
No obstant això, l’anàlisi de fonts de producció i acadèmiques desmenteix la presència de l’equip de 1945 a Sant Boi, confirmant que la localització principal del rodatge va ser a Màlaga.
Equip de Producció i Realització de ‘Los Últomos de Filipinas’ del 1945. Canet-Cubel fou un famós decorador Valencià.
Localitzacions documentades de pel·lícules al parc de Marianao
Marianao va ser un plató real, utilitzat de manera recurrent des de la Segona República fins al franquisme. Els testimonis confirmen l’existència de «molts reportatges ben bons» i altres filmacions a Marianao, però també revelen el costat menys glamurós del cinema. Josep Faura, fill del masover Pepet Faura, relata que Jaime de Mora, una figura de la jet set amb vincles amb el cinema, va demanar un petit préstec de 100 pessetes al seu avi, el masover Pepet Faura, que mai va ser retornat. Aquest acte simbolitza l’explotació casual i la irresponsabilitat financera de l’elit itinerant del cinema cap al personal de servei local.
El Palau i els seus jardins van ser escenaris per a tres produccions confirmades:
Títol (Any)
Gènere / Direcció
Localització Específica a Marianao
Ressalt Històric / Sinopsi
Usted tiene ojos de mujer fatal(1936)
Comèdia / Drama (Jardiel Poncela)
Palau de Marianao i Entorn Rural
Mostra el Palau com a fastuosa residència senyorial just abans de la Guerra Civil.
La Millona(1937)
Comèdia / Romàntica (Antonio Momplet)
Palacet
Trama sobre un matrimoni de conveniència per legalitzar una fortuna. Rodada en plena Guerra Civil. Rescatada per la Cinemateca Real Belga el 1985.
Los Claveles (1960)
Comèdia d’Enrenou (Miguel Lluch / I. Iquino)
Parc de Marianao
Aprofita l’escenari exòtic del parc amb el popular trio còmic Zori, Santos i Codeso.
L’Orfeó Veneçolà: memòria d’estat i epíleg solemne
Marianao està unit per un vincle permanent a una tragèdia que és considerada memòria nacional a Veneçuela. Carles Serret, director de l’Arxiu Històric, recull el sentiment profund que va generar a Sant Boi la pèrdua d’aquesta «generació important de cantaires». El setembre de 1976, el Cor Universitari de Caracas (Orfeó de la Universitat Central de Veneçuela) es dirigia cap a Marianao per actuar al XII Dia Internacional del Cant Coral. L’avió militar Hèrcules C-130H veneçolà que els transportava es va estavellar prop de la Base Aèria de Lajes, a les Açores (Portugal), morint els 68 ocupants.
El dia que havien d’actuar al Palau de Marianao, es va celebrar un homenatge solemne i emotiu: es va fer sonar l’himne veneçolà en una gravació de la coral morta, es va desplegar una bandera i es van dipositar rams de flors. Serret assenyala que aquest acte solemne va ser «pràcticament l’últim acte» cultural lliure que es va celebrar al Parc abans que els usos institucionals (Formació Professional i Policia) ocupessin de forma permanent l’edifici a partir de 1977. La mort de la coral, que representava el pont cultural amb Amèrica (l’origen del Marquès), va frustrar el somni de consolidar Marianao com a centre cultural obert en la democràcia incipient.
Conclusions: Marianao, un llegat pioner guanyat per a la societat i la cultura
El Parc de Marianao és una crònica singular de la història de Catalunya, des de l’aristocràcia indiana fins a la democràcia. El seu recorregut de Palau privat a espai cívic il·lustra la tensió permanent entre l’exclusivitat i la col·lectivitat. El Parc va néixer d’un llinatge colonial, però la seva pèrdua va estar lligada a la persecució del seu fill i hereu, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera per la seva afiliació maçònica durant el franquisme, cosa que va facilitar l’especulació immobiliària. Marianao va servir, paradoxalment, com a bressol de la resistència clandestina (la Torre El Cerezo com a nucli de CCOO i el PSUC) i d’una cultura popular efímera (Mallorquí, les comèdies de cinema).
La força de l’imaginari col·lectiu, visible en la persistència del mite de Los Últimos de Filipinas per la seva estètica tropical, demostra la profunda identitat visual que el lloc va projectar. Però la realitat de la finca revela les dures dinàmiques socials, com l’anècdota de l’impagament de Jaime de Mora al masover, que humanitza el glamour i exposa la jerarquia de l’època.
Marianao es consolida com un llegat PIONER d’abast estatal en la recuperació d’un espai de rellevància social
Pioner en la Recuperació de Patrimoni: L’adquisició del Palau i els jardins per part de l’Ajuntament de Sant Boi el 1974 representa un dels primers grans esforços en la Transició per revertir un patrimoni històric, anteriorment lligat a l’especulació i el capital franquista (el pelotazo de Bordoy), cap a la titularitat pública. Aquesta acció va permetre salvar la finca per a la comunitat.
Bressol de la Comunicació Democràtica: La instal·lació de Ràdio Sant Boi (1980) al Palau en els seus inicis va situar Marianao com a punt d’arrencada de la ràdio municipal, un fenomen clau en la democratització de la comunicació a Catalunya.
Victòria de l’Ús Cívic i la Memòria: Tot i que l’intent inicial de crear un gran centre cultural (el Sant Boi Cultural) va ser truncat pels posteriors usos institucionals (FP, Policia, Jutjats), la persistència de l’espai per a serveis públics va segellar la victòria de la ciutadania, allunyant-lo definitivament del luxe privat. L’ús de la seva infraestructura hídrica històrica (el pou del Marquès) per afrontar la sequera de 2024 simbolitza la integració definitiva de l’herència indiana en la sostenibilitat cívica.
La història de Marianao és la d’un espai que ha vist morir la seva funció cultural (segellada per la tràgica pèrdua del Cor de Caracas) per ressorgir transformat. Marianao ha reescrit el seu destí, convertint-se en un cas d’estudi fonamental per a la història de la reconversió del patrimoni indià i franquista guanyat per a l’ús cívic.
La propaganda. Para muchos, evoca imágenes de regímenes totalitarios del siglo XX: carteles de la Alemania nazi o el arte didáctico soviético. Sin embargo, la propaganda no es un fósil histórico; es un proceso de manipulación sofisticado que ha evolucionado para explotar la tecnología digital.
Hoy, la Inteligencia Artificial Generativa (IAG) ha llevado la «ingeniería de la percepción» a un nivel sin precedentes, poniendo en jaque nuestra capacidad de distinguir la verdad. Entender sus tácticas es la primera y más urgente línea de defensa ciudadana.
1. El Propósito Secreto: Distinguir Propaganda de Noticias
La principal arma de la propaganda es la confusión. Se mezcla con el periodismo y la publicidad, pero su objetivo es fundamentalmente diferente.
Proceso Comunicativo
Objetivo Fundamental
Herramienta Principal
Periodismo
Informar sobre sucesos de forma objetiva y fidedigna.
Verificación de hechos (Fact-checking).
Publicidad Comercial
Persuadir a la acción de compra (ROI).
Llamadas a la acción («Compra ahora»).
Propaganda
Imponer una ideología o creencia; modificar el comportamiento.
Manipulación intencional de hechos y simplificación.
La Clave: Mientras el periodismo se adhiere a la verificación, la propaganda utiliza la manipulación intencional de hechos (mentiras por omisión o exageración) para un fin ideológico.
2. El Manual de Manipulación: Los Principios que No Mueren
La propaganda moderna fue sistematizada por Joseph Goebbels en el régimen nazi. Aunque diseñados para la radio y la prensa analógica, sus principios se traducen perfectamente a la era digital y se manifiestan en la cultura de los memes y los bots.
Los 3 Principios de Goebbels que Vemos Hoy:
Principio de Simplificación y del Enemigo Único: Reducir un conflicto complejo a una sola idea o Símbolo, e individualizar al adversario en un único chivo expiatorio.
Principio de Orquestación: Repetir un mensaje reducido incansablemente a través de múltiples canales (redes sociales, foros, influencers). La saturación constante busca que el mensaje cale sin necesidad de ser analizado.
Principio de Exageración: Convertir cualquier anécdota, por trivial que sea, en una amenaza grave y existencial para movilizar a la población mediante el miedo.
3. La Crisis Epistemológica: De las Masas a la Micro-manipulación
La Inteligencia Artificial Generativa (IAG) ha cambiado el juego de la propaganda de dos maneras aterradoras:
A. Personalización Masiva (Micro-targeting)
La propaganda histórica buscaba un mensaje unificado para las masas. Hoy, los algoritmos de IAG aprovechan tus datos demográficos, comportamiento y preferencias para generar mensajes ideológicos personalizados que se adaptan a tus vulnerabilidades psicológicas específicas. El mensaje de manipulación que ves no es el mismo que ve tu vecino. Esto maximiza la efectividad de la persuasión.
B. La Amenaza del Deepfake (El Ataque a la Evidencia)
Los deepfakes son contenido sintético hiperrealista (videos, audios, imágenes) generados por IAG. Su peligro no es solo que creen mentiras, sino que atacan la fuente misma de la verdad. Si un video de un político diciendo algo escandaloso puede ser falso (un deepfake), ¿cómo podemos confiar en cualquier evidencia digital?
Esta tecnología crea una «carrera armamentística algorítmica» donde la verificación humana se vuelve obsoleta frente a la tecnología de creación masiva.
4. Respuestas Globales: Tres Modelos de Regulación
Ante la escalada de la desinformación, los gobiernos globales han adoptado filosofías muy diferentes:
Jurisdicción
Marco de Contención
Filosofía Dominante
Estados Unidos (EE. UU.)
Primera Enmienda.
Mínima intervención estatal. Protege fuertemente la libertad de expresión (incluso la desinformación) para evitar la tiranía.
Unión Europea (UE)
Ley de Servicios Digitales (DSA).
Intervención activa. Obliga a las plataformas a mitigar riesgos de desinformación para proteger la democracia y la esfera pública.
China (RPC)
Gran Cortafuegos Digital.
Control Absoluto. Prioriza la estabilidad del Partido Comunista Chino mediante la censura total del flujo informativo.
Un ejemplo de Modelo Geopolítico: Rusia y la Guerra Híbrida
Rusia, a menudo citada junto a China como un actor estatal principal en la difusión de narrativas manipuladas para socavar las democracias occidentales, ha institucionalizado la propaganda como un instrumento clave de su estrategia de Guerra de la Información.
La estrategia de Moscú se articula en operaciones conocidas como la combinación (kombinaciya), que integra diversos instrumentos de la guerra de la información, incluyendo la ciberguerra, la ciberinteligencia, la desinformación y la propaganda, a menudo colaborando con actores hostiles a los valores democráticos liberales.
Características clave de la propaganda rusa en la guerra híbrida:
Desinformación (deziformatsiya): Se utiliza como un método militar asimétrico e indirecto con el objetivo de engañar y desorientar al oponente, influir en sus decisiones y socavar su eficiencia política, económica y militar. Esta desinformación no es simplemente la divulgación de mentiras, sino la mezcla de mensajes tanto verdaderos como falsos para confundir a los receptores.
Narrativas Tácticas: Los mensajes de desinformación rusos suelen ser difíciles de verificar y carecen de equilibrio, insistiendo más en las debilidades del oponente que en la información de los hechos. Se utiliza la técnica de la fuente difusa, introduciendo mensajes con frases como «muchos dicen» o «se habla de».
Justificación Defensiva: Aunque el uso de la propaganda rusa es ofensivo, especialmente en las ex repúblicas soviéticas y países occidentales (como se ha visto en casos como Ucrania, Reino Unido, Alemania, Italia, Francia y España), la Doctrina Militar rusa sugiere que su percepción de la guerra informativa es exclusivamente defensiva, interpretándola como una forma de dar a Occidente «su propia medicina».
Ejemplos de Aplicación: En el caso de Ucrania, la desinformación rusa se centra en tres tipos de mensajes: justificar la anexión de Crimea con la necesidad de proteger a los rusos amenazados, definir a Ucrania como un «Estado fracasado» y culpar a Occidente de provocar una «guerra civil» en el país. En el referéndum de Cataluña, se empleó para desacreditar el orden liberal y distraer la atención de los ciudadanos rusos de problemas internos.
El propósito subyacente es desacreditar el orden liberal creado y sostenido por EE. UU. y la OTAN, explotando el resentimiento y la alienación histórica rusa.
5. Manual Ciudadano: 3 Claves para tu Defensa
La defensa más efectiva contra la ingeniería de la percepción comienza con la alfabetización mediática y el pensamiento crítico.
Verifica la Fuente (Fact-Checking): Antes de compartir, pregunta: ¿Quién publicó esto? ¿Es un medio reconocido que se adhiere a un código de ética? Consulta plataformas de verificación certificadas como EFE Verifica o Maldita.es.
Busca el Beneficio Ideológico: Recuerda que la propaganda siempre promueve una causa. Pregúntate: ¿Quién se beneficia de que yo crea esta información? ¿Busca polarizarme?
Usa Herramientas Inversas: Si la información es una imagen o video sospechoso, usa la búsqueda inversa de Google Imágenes o herramientas similares. Esto te permite saber si la imagen ha sido manipulada o publicada en un contexto diferente.
En la era de la IA, la neutralidad ya no es suficiente. Debemos adoptar una postura activa para defender nuestra capacidad de pensar por nosotros mismos.
![SantBoi[.Tv]ai](https://santboi.tv/wp-content/uploads/2024/09/LogoStBoi.TvAi_.png)
