• MARIANAOs-PLATO_-PUBLICITAT-I-CINEMA-AL-PARC_Header
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 5. 🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980)

    novembre 14, 2025 - Per 

    El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.1 Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.

    La història cultural de Marianao s’expressa en tensions constants: entre l’aïllament elitista i la solidaritat obrera, entre la ficció de masses creada per un escriptor cèlebre i la clandestinitat antifranquista, i entre el mite cinematogràfic persistent i la realitat dels rodatges documentats. Aquest post es capbussa en aquesta doble vida, desglossant la cronologia que va portar Marianao d’un tros de Cuba a un nucli de resistència, analitzant l’empremta de figures com José Mallorquí, desmentint mites cinematogràfics crucials i, finalment, recordant el luctuós epíleg veneçolà que va segellar el destí de l’antic Palau.

    La cronologia sociocultural: Del Palau a l’Espai Comunitari

    El caràcter singular de Marianao, des de la seva fundació fins a la seva conversió en espai públic, es traça a través dels esdeveniments clau que defineixen el seu llegat.

    De la Cuba Colonial a la Resistencia Clandestina_ El Palimpsesto Secreto del Parc de Marianao (1880 – 1980). PodCast IA Esp.

    Del Marquesat a l’Urbanització de Marianao i els barcelonins com a fiambreres a Sant Boi

    La història de Marianao és, en essència, la crònica d’un aïllament social i geogràfic, on els estrats socials es definien pels seus costums diaris. Els testimonis de l’època recorden que la vida dels estiuejants i la dels santboians eren “absolutament separades”, una distància que s’entenia millor a través dels sobrenoms: els homes de negoci que s’enduien el dinar a la ciutat eren “les fiambreres”, mentre que els més adinerats eren “els senyors dels quatre viatges”, capaços de pagar el tren per dinar a la seva torre i tornar a la capital a la tarda. El punt neuràlgic d’aquesta elit era el Centre Estiuenc Sant Jordi, conegut popularment com el “Casino dels Rics”, tot i que la documentació oral el descriu com una estructura sorprenentment humil: una “barraca” amb un escenari a l’aire lliure per a les festes estiuenques.

    L’origen de la finca es troba en l’herència colonial: el nom Marianao prové d’un municipi de l’Havana (Cuba) on havia nascut el Marquès Samà, motiu pel qual es va recrear una estètica tropical amb vegetació exòtica i cinc llacs artificials. Aquesta sofisticació es basava en un complex sistema hidràulic amb un pou principal de 48 metres i un canal subterrani. Irònicament, la qualitat d’aquesta aigua era tan bona que la gent del poble s’hi acostava a buscar-ne amb càntirs, en un dels pocs punts d’interacció pràctica entre l’exclusivitat i la comunitat local.

    Aquesta opulència es va trencar amb la mort del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, l’any 1933, just abans que esclatés la Guerra Civil (iniciada el juliol de 1936). El Palau, ja en mans del seu fill, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera, va ser requisat com a Hospital Militar (durant el conflicte), i una zona adjacent al llac es va utilitzar com a “dipòsit de morts”. Amb la victòria franquista, el III Marquès va caure en desgràcia, perseguit per la seva condició de maçó i convertit en enemic del règim que perseguia maçons, comunistes i ateus.2 Aquesta situació política, i el fet que el Marquès “no va donar la cara de doblegar-se” i “no va volguer doplegar-se” al nou règim, va forçar una “malvenda” de la finca a Abdón Bordoy, un empresari connectat a les noves elits financeres franquistes, possiblement actuant com a testaferro de figures com Joan March.

    La Doble Campanya de Màrqueting: Del Luxe Fracassat a la Venda Massiva

    El canvi de mans va comportar un canvi radical en l’estratègia de venda. El nou propietari, Abdón Bordoy, va provar dues campanyes molt diferents. Inicialment, la Campanya Elitista de 1943 va fracassar en intentar vendre parcel·les “enormes” i de baixa densitat, ja que no hi havia mercat de luxe en la immediata postguerra.

    Davant el fiasco, Bordoy va canviar radicalment l’enfocament: la Campanya Especulativa de 1947 va abraçar la venda massiva amb lots “molt més petits”. El senyor Mateu Campomar, antic gestor de Bordoy, recorda amb detall l’ús de la propaganda massiva per a la venda de les parcel·les, una tècnica pionera aleshores. Campomar testimonia que la campanya va utilitzar el Noticiario y Documentales (NODO), el noticiari obligatori als cinemes, dedicant un suplement sencer sobre Marianao que mostrava imatges idíl·liques: “sortia el lago, sortien els patos, sortia la font”. Aquesta promoció es va realitzar amb insistència a Ràdio Barcelona sota l’eslògan “Marianao, la Ciudad Soñada”. L’estratègia atreia nombrosos visitants que arribaven amb el Carrilet i pujaven a peu al parc. La venda es feia a terminis, amb una petita entrada de “20 duros”, tot i que la documentació mostra que aquesta campanya de màrqueting venia un producte sense la infraestructura bàsica (carreteres, voreres), provocant descontentament i nombrosos litigis legals.

    Aquesta nova administració també va buscar establir un control social mitjançant festivitats amb un aire paternalista, tal com recorden els testimonis. Josep Faura, fill del masover, relata que Bordoy organitzava grans celebracions, incloent els Jocs Florals i les Caramelles, a més de festes d’aniversari a la Sala Gran del Palau. Faura recorda especialment el costum curiós que reflectia el poder econòmic del nou propietari: Bordoy tenia l’hàbit de llançar monedes a terra perquè la gent, inclosos els infants, les recollís, un acte de paternalisme social molt visible. Pel que fa a la vida religiosa, el Palau tenia una capella on Mateu Campomar recorda que el rector de Sant Boi pujava cada diumenge a peu per oficiar missa. Aquesta pràctica es va mantenir fins a la dècada de 1970, tot i que, amb el canvi de propietat del Marquès a Bordoy, la capella ja havia perdut elements originals com armadures i heràldiques, simbolitzant el traspàs del luxe aristocràtic al capital financer.

    Missa Diumenges Migdia. Probablement el senyor que observa la cerimònia sigui A.Brdoy

    La cultura torna a la comunitat: esdeveniments en la transició, del Sant Boi Cultural a la Radio local

    Paradoxalment, el mateix aïllament de la urbanització va generar una oportunitat per a la resistència política. La Torre El Cerezo de la família Vallejo, d’arrels republicanes, va funcionar com una “petita república independent,” on els adults feien llargues tertúlies per parlar lliurement de la Guerra Civil. Aquest esperit de clandestinitat va ser heretat per la generació jove, que hi celebrava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta divisió ideològica era tan palpable que els fills de les famílies oposades, com els Vallejo i els Lacalle (falangistes), jugaven a “rojos i nacionales” en lloc d’indis i cowboys.

    Aquesta cultura va tenir un breu renaixement públic quan l’Ajuntament de Sant Boi va adquirir el Palau i els jardins l’any 1974. Aquesta etapa es va concentrar en festivals d’estiu sota l’etiqueta Sant Boi Cultural. S’hi van celebrar esdeveniments de gran impacte, com desfilades de moda, la representació de la Setmana Tràgica i, notablement, actuacions de la reconeguda companyia teatral Dagoll Dagom.

    Però aquest somni cultural es va frustrar: a partir de 1977, l’edifici es va destinar a usos institucionals, allotjant successivament la Formació Professional (FP), la Policia Nacional i els jutjats. Malgrat el tancament, Marianao va esdevenir pioner en la comunicació democràtica: el 1980, el Palau va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi, la tercera emissora municipal creada a Catalunya. Irònicament, la modernització també va comportar la pèrdua de la memòria física: la construcció de la Ronda de Sant Ramon va obligar a l’enderrocament d’edificis simbòlics com la Masia dels masovers Faura (l’antic accés històric) i la Torre El Cerezo (símbol de la resistència clandestina).

    Avui, la història del Parc demostra una resiliència sorprenent. En el context de la sequera de 2024, l’Ajuntament ha reactivat l’antic pou de 48 metres del Marquès per a ús municipal (neteja viària). Això tanca un cicle on la infraestructura del luxe colonial serveix ara per afrontar reptes de sostenibilitat de la societat democràtica.

    Eixos Temàtics i Contribucions Testimonials

    TestimoniRelació amb Mallorquí / El Coyote“Los Últims de Filipines” / CinemaContext Social/Polític Clau
    Carles VallejoAmic personal; José Carlos Mallorquí era el seu padrí; testimoni de la compra de Torre El Cerezo.Testimoni de la creença popular i la investigació sobre Marianao com a plató.Coexistència de famílies de signe polític oposat; la Torre ‘El Cerezo’ com a centre de reunions clandestines i debat.
    Mateu CampomarIdentifica Mallorquí com un comprador notable i primer resident (c. 1950).Afirma amb rotunditat el rodatge de Filipines per l’ambient tropical.Gestor de l’urbanitzador Bordoy; testimoni de l’especulació i urbanització pionera.
    Josep FauraRecorda la celebració de “performances” per a Mallorquí.Confirma rumors de Filipines; narra l’anècdota del deute de 100 pessetes de Jaime de Mora.Masover; testimoni dels usos del Palau durant la Guerra Civil (hospital militar).
    Sr. BotaPosseïa l’escopeta de Mallorquí; coneixença amb la seva família.Barquer del llac; anècdota sobre la dinamita i la caça.Representant de la vida d’oci i informalitat a la finca.
    Carles Serret–Recull el rumor popular sobre filmacions i el situa en context històric.Director AHMSB; detalla el tràgic epíleg de la Coral de Caracas (1976).

    Josep Mallorquí: autor prolific de Duke a El Coyote, i ‘hub’ de Marianao

    L’autor de la saga d’El Coyote, José Mallorquí i Figuerola (1913-1972), va ser un element fonamental en la consolidació social de la nova urbanització. Mallorquí es va instal·lar a Marianao cap al 1949 i els testimonis el recorden com un dels primers residents i un hub social clau. Carles Vallejo, resident de la Torre El Cerezo, relata que Mallorquí, amic seu, els va “animar” a comprar la seva torre. Aquesta influència va culminar amb el seu fill, José Carlos Mallorquí, esdevenint padrí de Carles Vallejo, creant un pont social per a famílies d’arrel republicana a un espai que, sota Bordoy, estava lligat a l’especulació franquista.

    L’escriptor també va exercir un paper actiu en la cultura local, organitzant “performances” o “representacions teatrals” per a la petita comunitat. Mallorquí, autor de 192 llibres d’El Coyote, va morir tràgicament per suïcidi a Madrid el 1972. El seu llegat material il·lustra el canvi de mans del poder: la seva escopeta de calibre 22, utilitzada per caçar, havia pertangut originalment al Marquès de Marianao (Somatent en Cap) i va acabar en mans del Sr. Bota, el barquer del llac.

    Marianao Plató: La doble vida entre el mite i la pantalla

    El Parc de Marianao va ser constantment buscat per la indústria cinematogràfica pel seu ambient d’opulència i la seva capacitat única a Catalunya per recrear un paisatge tropical.

    Los Últimos de Filipinas: només testimonis

    La pel·lícula que més ressona en la memòria de Marianao és el drama bèl·lic Los Últimos de Filipinas (1945). Testimonis com Mateu Campomar, gestor de la finca, asseguraven categòricament que el rodatge havia tingut lloc als jardins. Aquesta convicció es basava en el fet que el Parc, amb la seva profusa vegetació exòtica i els seus llacs, era l’escenari ideal per evocar l’ambient colonial i tropical. Per tant, la història de Filipinas funciona com un “platò imaginari” que valida l’excepcionalitat estètica del parc.

    ‘Los Últioms de Filipinas’ (1945) es rodà a Màlaca. Pot ser alguna escena a Marianao (testimonial).
    Comparativa de fotogrames amb el Parc (centre).

    No obstant això, l’anàlisi de fonts de producció i acadèmiques desmenteix la presència de l’equip de 1945 a Sant Boi, confirmant que la localització principal del rodatge va ser a Màlaga.

    Equip de Producció i Realització de ‘Los Últomos de Filipinas’ del 1945. Canet-Cubel fou un famós decorador Valencià.

    Localitzacions documentades de pel·lícules al parc de Marianao

    Marianao va ser un plató real, utilitzat de manera recurrent des de la Segona República fins al franquisme. Els testimonis confirmen l’existència de “molts reportatges ben bons” i altres filmacions a Marianao, però també revelen el costat menys glamurós del cinema. Josep Faura, fill del masover Pepet Faura, relata que Jaime de Mora, una figura de la jet set amb vincles amb el cinema, va demanar un petit préstec de 100 pessetes al seu avi, el masover Pepet Faura, que mai va ser retornat. Aquest acte simbolitza l’explotació casual i la irresponsabilitat financera de l’elit itinerant del cinema cap al personal de servei local.

    El Palau i els seus jardins van ser escenaris per a tres produccions confirmades:

    Títol (Any)Gènere / DireccióLocalització Específica a MarianaoRessalt Històric / Sinopsi
    Usted tiene ojos de mujer fatal (1936)Comèdia / Drama (Jardiel Poncela)Palau de Marianao i Entorn Rural Mostra el Palau com a fastuosa residència senyorial just abans de la Guerra Civil.
    La Millona (1937)Comèdia / Romàntica (Antonio Momplet)Palacet Trama sobre un matrimoni de conveniència per legalitzar una fortuna. Rodada en plena Guerra Civil. Rescatada per la Cinemateca Real Belga el 1985.
    Los Claveles (1960)Comèdia d’Enrenou (Miguel Lluch / I. Iquino)Parc de Marianao Aprofita l’escenari exòtic del parc amb el popular trio còmic Zori, Santos i Codeso.

    L’Orfeó Veneçolà: memòria d’estat i epíleg solemne

    Marianao està unit per un vincle permanent a una tragèdia que és considerada memòria nacional a Veneçuela. Carles Serret, director de l’Arxiu Històric, recull el sentiment profund que va generar a Sant Boi la pèrdua d’aquesta “generació important de cantaires”. El setembre de 1976, el Cor Universitari de Caracas (Orfeó de la Universitat Central de Veneçuela) es dirigia cap a Marianao per actuar al XII Dia Internacional del Cant Coral. L’avió militar Hèrcules C-130H veneçolà que els transportava es va estavellar prop de la Base Aèria de Lajes, a les Açores (Portugal), morint els 68 ocupants.

    El dia que havien d’actuar al Palau de Marianao, es va celebrar un homenatge solemne i emotiu: es va fer sonar l’himne veneçolà en una gravació de la coral morta, es va desplegar una bandera i es van dipositar rams de flors. Serret assenyala que aquest acte solemne va ser “pràcticament l’últim acte” cultural lliure que es va celebrar al Parc abans que els usos institucionals (Formació Professional i Policia) ocupessin de forma permanent l’edifici a partir de 1977. La mort de la coral, que representava el pont cultural amb Amèrica (l’origen del Marquès), va frustrar el somni de consolidar Marianao com a centre cultural obert en la democràcia incipient.

    Conclusions: Marianao, un llegat pioner guanyat per a la societat i la cultura

    El Parc de Marianao és una crònica singular de la història de Catalunya, des de l’aristocràcia indiana fins a la democràcia. El seu recorregut de Palau privat a espai cívic il·lustra la tensió permanent entre l’exclusivitat i la col·lectivitat. El Parc va néixer d’un llinatge colonial, però la seva pèrdua va estar lligada a la persecució del seu fill i hereu, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera per la seva afiliació maçònica durant el franquisme, cosa que va facilitar l’especulació immobiliària. Marianao va servir, paradoxalment, com a bressol de la resistència clandestina (la Torre El Cerezo com a nucli de CCOO i el PSUC) i d’una cultura popular efímera (Mallorquí, les comèdies de cinema).

    La força de l’imaginari col·lectiu, visible en la persistència del mite de Los Últimos de Filipinas per la seva estètica tropical, demostra la profunda identitat visual que el lloc va projectar. Però la realitat de la finca revela les dures dinàmiques socials, com l’anècdota de l’impagament de Jaime de Mora al masover, que humanitza el glamour i exposa la jerarquia de l’època.

    Marianao es consolida com un llegat PIONER d’abast estatal en la recuperació d’un espai de rellevància social

    1. Pioner en la Recuperació de Patrimoni: L’adquisició del Palau i els jardins per part de l’Ajuntament de Sant Boi el 1974 representa un dels primers grans esforços en la Transició per revertir un patrimoni històric, anteriorment lligat a l’especulació i el capital franquista (el pelotazo de Bordoy), cap a la titularitat pública. Aquesta acció va permetre salvar la finca per a la comunitat.
    2. Bressol de la Comunicació Democràtica: La instal·lació de Ràdio Sant Boi (1980) al Palau en els seus inicis va situar Marianao com a punt d’arrencada de la ràdio municipal, un fenomen clau en la democratització de la comunicació a Catalunya.
    3. Victòria de l’Ús Cívic i la Memòria: Tot i que l’intent inicial de crear un gran centre cultural (el Sant Boi Cultural) va ser truncat pels posteriors usos institucionals (FP, Policia, Jutjats), la persistència de l’espai per a serveis públics va segellar la victòria de la ciutadania, allunyant-lo definitivament del luxe privat. L’ús de la seva infraestructura hídrica històrica (el pou del Marquès) per afrontar la sequera de 2024 simbolitza la integració definitiva de l’herència indiana en la sostenibilitat cívica.

    La història de Marianao és la d’un espai que ha vist morir la seva funció cultural (segellada per la tràgica pèrdua del Cor de Caracas) per ressorgir transformat. Marianao ha reescrit el seu destí, convertint-se en un cas d’estudi fonamental per a la història de la reconversió del patrimoni indià i franquista guanyat per a l’ús cívic.

    #Marianao #SantBoi #SantBoiDeLlobregat #HistòriaDeSantBoi #MemòriaHistòrica #CulturaPopular #PalauDeMarianao #ParcDeMarianao #BaixLlobregat #PatrimoniCultural PlatóDeCinema #MarianaosPlató #Rodatges #Cinema #CinemaEspanyol #Publicitat #NODO #RàdioSantBoi #SantBoiCultural #DagollDagom #LosUltimosDeFilipinas (El mite) #UstedTieneOjosDeMujerFatal (El rodatge real) #LaMillona #LosClaveles JoséMallorquí #ElCoyote #MarquèsSamà #AbdónBordoy #CarlesVallejo #MateuCampomar #JosepFaura #ZoriSantosYCodeso Franquisme #ResistènciaAntifranquista #Clandestinitat #GuerraCivil #Transició #SegleXX #Postguerra #HerènciaIndiana #Cuba #Marquesat #CCOO #PSUC TragèdiaDeLesAçores #OrfeóUniversitariDeVeneçuela #OUV1976 #Veneçuela #Açores #Memòria

    Referències:

    1. Youtube @santoitv1: Marianao’s, entrevistes a Carles Serret (AHMSB), Tate Cabré, Mateu Campomar, Carles Vallejo, Josep Faura.
    2. Informe IA: Marianao, Territori i Memòria: Una Història Exhaustiva de la Cultura, les Arts i el Cinema a Sant Boi de Llobregat (1850-2024)
    3. Historias Secretas de Sant Boi – Jose Antonio Lozano (una guia visual, com si fos una xarxa social, mostra anècdotes, successos, vídeos…)
    4. JOSÉ MALLORQUÍ 📚 su OBRA más allá de EL COYOTE (Youtube, 12 de set. 2019)
    5. Repositori de la Fillmoteca de Catalunya 
    6. Filaffinity
    7. IMDB
    8. La Cinemateca belga rescata un olvidado filme de Antoni Momplet (El País, 1985)

    *Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.

  • Header. Marianao's. 4. Un microcosmos de classes i ideologies (1940-1975)
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 4. 🧩 Un microcosmos de 🏛️ classes i 🧠 ideologies (1940 – 1975)

    octubre 14, 2025 - Per 

    L’estudi del Parc Residencial de Marianao a Sant Boi de Llobregat (1950-1970) ofereix una visió de les tensions socioeconòmiques i ideològiques de la postguerra catalana. Sant Boi, admirada com un entorn natural idíl·lic més enllà del riu Llobregat, ja havia estat un important destí d’estiueig per a les famílies barcelonines des de mitjans del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil (aproximadament 1850-1936), establint un nexe entre l’entorn rural, el nucli urbà i el nou desenvolupament residencial. Aquesta transició va passar d’un perfil d’estiuejants principalment barcelonins de la petita burgesia prebèl·lica, a una composició social notablement barrejada en classes i origen ideològic al Parc Residencial de Marianao entre el 1950 i el 1970. Malgrat l’aïllament social inicial, la connexió real entre els santboians i el nou enclavament es va concretar a la dècada de 1970, impulsada per l’expansió urbana de la vila i la crucial adquisició municipal del Palau, el llac i el nucli central del Parc. 

    Marianao_ El Microcosmos Oculto del Franquismo (Especulación, Masones y Comunistas al Lado del Falangista) (1940-1975). PodCast IA Esp.
    04_Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies_index_infografia

    Un Sant Boi atractiu com a destinatió: el Centre Estiuenc Sant Jordi (1850-1936) i l’origen dels “Fiambreras”

    Durant el període d’esplendor de l’estiueig, entre 1850 i 1936, Sant Boi s’establia com un important lloc d’escapada per a la petita burgesia de Barcelona. La raó principal del seu atractiu era l’aïllament percebut A causa de la manca de facilitat de comunicació i la necessitat de creuar el riu Llobregat, venir a Sant Boi significava “sortir a una altra galàxia” per al barceloní, allunyant-se de la pressió de les fàbriques i la densitat urbana. La colònia buscava la tranquil·litat, l’accessibilitat a la natura, i l’oportunitat de gaudir d’un entorn ordenat, fent berenades i passejades a espais com el turó de la Muntanyeta o la Pineda del Puig (abans plena de pins). Aquests estiuejants s’instal·laven principalment als carrers de Lluís Castells, Raurich, Miquel i Pimars Gall (o Eusebi Güell), amb l’àrea del Marquès de Marianao desconnectada.
    La logística de l’estiueig d’aquesta petita burgesia reflectia patrons de classe molt definits. L’estructura familiar típicament enviava la dona, els fills i les minyones a Sant Boi per a tota la temporada (de juny a setembre), desparant la casa de Barcelona. Els homes, o “caps de casa”, anaven diàriament a treballar a la ciutat. Aquesta dinàmica diària va generar sobrenoms que quantificaven la divisió de la classe social basada en la seva mobilitat i riquesa. Els que havien de portar-se el menjar (taper) perquè no podien tornar a dinar eren anomenats despectivament “Les fiambreres”. En canvi, “Els senyors dels quatre viatges” eren aquells amb prou capital i accés al tren que podien permetre’s el luxe logístic de tornar a Sant Boi al migdia per dinar i després tornar a Barcelona, realitzant quatre viatges diaris. La capacitat de realitzar aquests viatges era, per tant, una demostració directa de riquesa que superava els costos logístics de temps i transport, marcant una clara diferència econòmica.
    L’oci de la colònia es va institucionalitzar amb la creació del Centre Estiuenc Sant Jordi, fundat el 1906. Aquesta entitat, reservada exclusivament per als barcelonins, era coneguda popularment com el “Casino dels rics” o “el casino dels senyors”. La seva funció principal era la segregació social; el seu valor simbòlic residia en la seva exclusivitat, no en la seva opulència arquitectònica. Paradoxalment, es descrivia com una instal·lació molt modesta, gairebé una “barraca” amb un pati i un escenari a l’aire lliure, que obria de Sant Joan a setembre per a balls, concerts, xerrades, cartes i lectura de diaris. Encara que la colònia mantenia una vida relativament separada del municipi, alguns dels seus membres van contribuir activament a iniciatives locals, reforçant la creació del futbol, el rugbi, els ateneus, les seccions d’escacs i el billar.

    El Casino Dels Rics a Sant Boi, club exclussiu al Centre d’Estiueig Sant Jordi (SXIX-XX). AI Color

    La urbanització amb el tripijoc franquista sobre la finca del Marquès: un model especulatiu que va arrelar a Espanya

    El sorgiment del Parc Residencial de Marianao després de la Guerra Civil es remunta a una complexa maniobra politico-financera, o “tripijoc,” que va aprofitar les estructures del règim franquista. El procés va començar al voltant de 1940, quan l’empresari mallorquí Abdón Bordoy (administrador vinculat a figures de l’elit franquista com Joan March) va adquirir la propietat del Marquès de Marianao. Aquesta transferència de propietat no va ser una simple transacció comercial; el Marquès va ser obligat a doblegar-se per mitjà de la repressió ideològica i fiscal, ja que va ser acusat de ser maçó. Aquesta dinàmica il·lustra perfectament el model d’autarquia finanço-política: el règim va facilitar la concentració de capital en mans d’una nova elit afí, utilitzant la repressió com a mecanisme de devaluació d’actius. Bordoy va adquirir la finca per un cost inicial d’1.000.000 de pessetes.

    Aquesta inversió inicial mínima es va convertir ràpidament en un exercici de lucre massiu, definint un model d’urbanisme conegut com el pelotazo (profit abans que res). La finca, que era un parc tropical extens amb bosc i caça, va ser urbanitzada en dues fases amb més de 125 torres. La venda a terminis de 104 propietats registrades (principalment durant els anys 50) va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric. L’anàlisi de la facturació bruta total estimada de l’operació (incloent-hi la venda final del nucli a l’Ajuntament el 1975) oscil·la entre 44,5 i 77,7 milions de pessetes. Això representa un benefici mínim de 44 vegades la inversió inicial. Aquest càlcul de rendibilitat no només destaca el caràcter purament especulatiu del projecte, sinó també la facilitat amb què Bordoy va obtenir el sòl a preu de saldo, donada l’enorme demanda d’una nova burgesia per símbols d’estatus.

    Primeres Parcel·les i Torres del Marianao Residencial
    Primeres Parcel·les i Torres del Marianao Residencial

    Paradoxalment, malgrat la promoció de Marianao com una “Ciudad Soñada” (fins i tot amb propaganda al NODO), l’especulació va prioritzar la plusvàlua del sòl per sobre de la responsabilitat urbanística. Un cop realitzat el pelotazo, el parc va ser un espai “deixat i sense inversions en infraestructures bàsiques”. Aquesta manca d’inversió es va manifestar directament en la precarietat social i la conseqüent instal·lació de barraquisme als anys 60 en zones com Els Canons, Les Orioles o Cam Paulet. La connexió física i social amb el nucli urbà de Sant Boi es va mantenir distant fins a la transferència final d’una part del nucli (Palau, llac i jardins) a l’Ajuntament de Sant Boi, al voltant de 1974, per 24.000.000 de pessetes, un esdeveniment que va començar a connectar finalment els “dos mòns separats”.

    Marianao "La Ciudad Soñada" - Propaganda
    Marianao “La Ciudad Soñada” – Propaganda

    Cronologia i Anàlisi de l’Operació Especulativa de Marianao (1940-1975)

    Fita TemporalEsdeveniment ClauContext i ActorsFacturació Total Estimada (Ptes.)
    c. 1940Adquisició de la FincaAbdón Bordoy adquireix la propietat del Marquès (Maçó) per 1.000.000 Ptes (Cost inicial)–
    1948-1949Construcció Primeres TorresVenda de les primeres torres pel promotor Ramiro Gutierrez Tapia & Cª.6.300.000 Ptes (per 25 propietats documentades)
    1950sUrbanització MassivaVenda a terminis de 104 propietats registrades.20,5 a 53,7 Milions Ptes (Estimació de la parcel·lació total)
    c. 1975Venda del Nucli a l’AjuntamentTransferència del Palau, llac i jardins a l’Ajuntament de Sant Boi.24.000.000 Ptes (Venda final)
    Total EstimatFacturació Bruta TotalBenefici mínim de 44x la inversió inicial44,5 a 77,7 Milions Ptes

    La Fisiognomia Social del Parc Residencial de Marianao entre 1950 i 1970: un microcosmos

    L’eco de Marianao: Memòries de Josep Faura Borges

    La composició social del Marianao residencial era “curiosa i bastant barrejada,” amb una concentració única d’individus les vides dels quals havien estat profundament impactades, o beneficiades, pel conflicte bèl·lic i la dictadura. La tensió ideològica del barri s’estructurava en una polarització extrema entre els ‘Nacionals’ i els ‘Rojos’, que vivien a pocs metres de distància. D’una banda, hi havia la Jerarquia Franquista, representada per figures com la Família Lacalle (conegut falangista i primer president del Saló de l’Automòbil de Barcelona) i el mateix Abdón Bordoy, l’empresari lligat a l’elit que va prosperar amb el règim. De l’altra banda, residien els Líders Republicans i de la Memòria Històrica, com la Família Vallejo, amb un pare comunista i antifranquista, que es va convertir en un dels primers residents de la torre ‘El Cerezo’.

    El fet que la residència Vallejo a “El Cerezo” es convertís en el centre de la dissidència clandestina, operant a l’ombra de les residències de figures falangistes, representa la paradoxa central de Marianao. L’aïllament social del parc, originalment dissenyat per garantir la discreció de l’elit burgesa, va servir inesperadament com un vel protector contra la vigilància policial, permetent la importació de la “lluita de classes” a l’enclavament mateix. A aquest panorama s’hi sumaven figures de distinció, com l’autor il·lustre José Mallorquí Figuerola (creador del còmic El Coyote), que, malgrat la seva fama, era amic dels Vallejo i va influir en la compra de les primeres torres.

    La Polarització Ideològica i el Perfil de Distinció dels Residents (1950-1970)

    Abdon Bordoy. Administrador i Titular de Parc Residencial de Marianao. Recreat-amb IA.
    Abdon Bordoy. Administrador i Titular de Parc Residencial de Marianao. Recreat-amb IA.
    Enrique Lacalla Barnadas - President de la Fira de l'Automòbil
    Enrique Lacalla Barnadas – President de la Fira de l’Automòbil
    Josep Mallorquí Port
    Josep Mallorquí Port
    'El Coyte' De Josep Mallorquí
    ‘El Coyte’ De Josep Mallorquí
    Marteu Campomar - Gestor de Marianao durant l'Administració d'Abdón Bordoy
    Marteu Campomar – Gestor de Marianao durant l’Administració d’Abdón Bordoy
    Josep Faura i Borgés -Nissaga de Massovers dels Marquesos de Marianao (fins 1947) - Cal Pepet, entrada de la Finca
    Josep Faura i Borgés -Nissaga de Massovers dels Marquesos de Marianao (fins 1947) – Cal Pepet, entrada de la Finca
    Família Vallejo De Marianao. Residents de la Trorre ‘El Cerezo’. (IA Color)
    Grup de PoblacióPerfil Socioeconòmic i IdeològicNoms DestacatsRol i Context
    Jerarquia FranquistaAfins al règim, falangistes, amb alts càrrecs econòmics i polítics de la postguerra.Família Lacalle (conegut falangista i primer president del Saló de l’Automòbil de Barcelona). Abdón Bordoy (empresari mallorquí i administrador lligat a Joan March).Representen l’elit que va prosperar amb el règim i va fixar la tensió ideològica del barri
    Líders Republicans i de Memòrica HistòricaClasse treballadora (Poblenou), Pare comunista.Família Vallejo: Comunista / Republicà / Antifranquista. Uns dels primers residents a la torre ‘El Cerezo’.Centre de la dissidència clandestina, importació de la lluita de classes a l’enclavament burgès.
    Residents Il·lustres/DistincióProfessionals d’èxit o propietaris de negocis notoris a Barcelona, aportant distinció cultural i econòmica a la comunitat.1José Mallorquí Figuerola (autor de “El Coyote”), Família Valdés (propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona)José Mallorquí, amic dels Vallejo, va influir en la compra d’una de les primeres torres.
    Colònia EstrangeraPetita colònia de residents d’origen alemany-suís, vinculats a l’empresa Dubler, amb possibles ombres de la Segona Guerra Mundial.1Hanno Luber Montansti (alemany), altres residents vinculats a l’empresa Dubler.La colònia de Sant Boi ja era important des dels anys vint. Marianao, com a lloc discret i aïllat, podria haver estat un refugi.
    Població Local/ServeiLa població arrelada, els masovers i el personal de servei (minyones, jardiners), majoritàriament de Sant Boi o famílies immigrades locals.1Família Faura (Josep Faura Badia ‘Pepet’, masover del Marquès), Família Campoamor (servei domèstic dels Bordoy).El servei domèstic era la principal via de contacte entre Marianao i el poble de Sant Boi.

    L’anàlisi dels 104 compradors registrats corrobora la reconfiguració de la burgesia catalana durant l’autarquia. Marianao no es dirigia a la vella aristocràcia barcelonina, sinó a una classe mitjana-alta emergent que havia capitalitzat la prosperitat econòmica postguerra. La majoria provenien de zones de Barcelona densament poblades (Ciutat Vella, Eixample, Sants), i la seva classificació professional incloïa el Comerç de Barri i Detall (sabateries, fleques), la Petita Indústria i Artesania (rajolers, curtits) i Professionals Liberals (farmacèutics, notaris). Aquests nous rics utilitzaven la segona residència a Marianao com un símbol d’ascens social assequible, fora de la competència dels barris històrics de l’alta burgesia. A més, Marianao acollia una petita, però intrigant, Colònia Estrangera d’origen alemany-suís, vinculada a l’empresa Dubler, la presència de la qual, en un lloc tan aïllat, suggereix que el parc podria haver servit de refugi per a individus amb “possibles ombres de la Segona Guerra Mundial,” aprofitant la discreció de l’Espanya franquista per a l’ocultació. Finalment, la població local, com els masovers (Família Faura, Cal Pepet) i el personal de servei domèstic (Família Campoamor), representaven la mà d’obra barata i la principal via de contacte, subratllant la profunda divisió de classes amb la comunitat de Sant Boi.

    Classificació Socioprofessional Dels Compradors de Marianao (Selecció 1949)

    104 Compradors Torres Marianao (1949)
    104 Compradors Torres Marianao (1949)
    Categoria SocioprofessionalCompradors Representatius (Exemples)Negoci/ActivitatProcedència Geogràfica Clau (BCN/HOSP)
    Comerç de Barri i DetallLuciano Blasco, Teresa Magués, Francisca MarangesSabateria, Fleca, Botiga.Conde Asalto, Vallespir, Borrell.
    Petita Indústria / ArtesaniaHermanos Fraga, José Cortés, Bibiano AlcarazRajolers, Curtits, Ballestes.Villaroel, Obispo Laguardia, Provenza.
    Professionals Liberals / ServeisArturo Jornet, Miguel Boniquet, Francisco GallardoFarmàcia, Notaria, Sastreria.Pujadas, Conde Asalto, P. de Gràcia.
    Jerarquia/Alts FuncionarisEnrique Lacalle, Ladislao RomeroPresident Saló Automòbil, Adreça simbòlica.Lauria, P. Calvo Sotelo.
    Població Local / FincaJosé Faura, Juan Prast, Pedro TorralbaMasover/Arrelat.Parque Marianao (Sant Boi).

    L’estiueig al Parc Residencial de Marianao: vida social, oci i serveis del Parc

    La vida quotidiana a Marianao entre els anys 40 i 70 es caracteritzava per un aïllament social marcat per la connectivitat limitada. L’accés al parc des de Barcelona depenia del Carrilet (tren), amb la necessitat de pujar a peu des de Sant Boi. Aquesta dependència del tren i del desplaçament a peu era el principal accentuador de l’aïllament del parc respecte al nucli urbà. No obstant això, el període va veure la modernització limitada de la mobilitat de la classe mitjana-alta, amb els homes utilitzant el Biscúter (un “pseudo cotxe” anterior al Seat 600) o cotxes per als viatges de cap de setmana. La presència de les famílies (dona, nens) durant tot l’estiu, conegudes despectivament pels locals com “los fiambrera”, es va sostenir gràcies a l’explotació de la mà d’obra local. L’ús de servei domèstic com les criades (minyones) i els jardiners locals era la principal, i gairebé única, via d’interacció laboral entre Marianao i Sant Boi, subratllant la relació de subordinació entre els “dos mons separats”.

    El consum d’oci modernitzat dins de l’enclavament reflectia la necessitat de la nova burgesia d’adoptar patrons de consum occidentals, sense renunciar a les bases tradicionals del règim. Marianao oferia símbols de distinció i modernitat, com una pista de tennis (un esport llavors poc comú) i un llac ornamental, que posteriorment es va reformar com a piscina. El bar del llac, administrat per Mateu Campomar (home de confiança de Bordoy), servia com a punt central de trobada per a tertúlies socials. En contrast amb la vida senyorial (que incloïa missa setmanal a l’oratori del Palau fins al 1977) , la vida social adolescent es va modernitzar amb la celebració dels guateques (festes) amb discos de vinil i música rock d’artistes com Elvis.

    El nou propietari, Abdón Bordoy, intentava projectar un estil paternalista i senyorial, organitzant esdeveniments com els Jocs Florals. Un gest particularment revelador de la seva ostentació de poder era la “curiosa tradició de llançar monedes a terra” perquè la gent les recollís. Aquesta pràctica es pot interpretar no com un acte de generositat, sinó com una representació física de l’estructura de poder de la dictadura, on l’elit atorgava i controlava la riquesa, i els locals eren relegats a la posició de “recol·lectors” de les engrunes del capital especulatiu. A nivell d’infraestructura, mentre que la interacció social s’evitava, l’aprovisionament d’aigua va crear un punt d’interdependència vital. La finca original tenia una xarxa hidràulica complexa (cinc llacs, un pou profund) i, crucialment, una mina d’aigua subterrània que connectava Marianao amb Santa Bàrbara. Aquesta mina era l’únic espai ineludiblement comú, ja que la gent del poble anava a buscar-hi aigua potable, un element que simbolitza la interdependència física que existia malgrat la segregació econòmica i social imposada.

    El dia a dia a Marianao es basava en l’aïllament social, la connectivitat limitada, i el consum d’un oci modernitzat i de classe

    01.Accessibilitat (Com s'hi arribava)
    01.Accessibilitat (Com s’hi arribava)
    02. Estiuejants_i_Piscina (Abans LLac)
    02. Estiuejants_i_Piscina (Abans LLac)
    03.Embarcador_i_Barca
    03.Embarcador_i_Barca
    03.Bar Bodega Del Marquès
    03.Bar Bodega Del
    Marquès
    04.Bosci Finca tropical. Ple de conills, cèrvol, perdius, avellanres i cererers
    04.Bosci Finca tropical. Ple de conills, cèrvol, perdius, avellanres i cererers
    04.Mines i Galeríes d'Aigua entre Santa Bàrbera i Marianao
    04.Mines i Galeríes d’Aigua entre Santa Bàrbera i Marianao
    06. Abón Bordoy senyorial llençat monedes al terra
    06. Abón Bordoy senyorial llençat monedes al terra
    06. Missa i Cerimònies Religioses els Diumenges migdia
    06. Missa i Cerimònies Religioses els Diumenges migdia
    7,La Miranda i el Crist pujat pels Faura en un Congrés Eucarístic
    7,La Miranda i el Crist pujat pels Faura en un Congrés Eucarístic
    07. L'entrada de Portes de Ferro Forjat què custodiaven els masovers Faura
    07. L’entrada de Portes de Ferro Forjat què custodiaven els masovers Faura
    ElementDescripció de l’Experiència al Marianao dels 40-70Connexió amb Sant Boi/Context
    1.Accessibilitat (Com s’hi arribava)La majoria venien de Barcelona. El viatge es feia amb el Carrilet fins a Sant Boi i, des d’allà, havien de pujar a peu. Els caps de setmana, només el “senyor” pujava i baixava de Barcelona, sovint amb cotxes o amb el Biscúter (un “pseudo cotxe” abans del 600)Aquesta dependència del tren i del desplaçament a peu accentuava l’aïllament del parc respecte al nucli urbà.
    2.Estiuejants (“los fiambrera”)Els estiuejants que venien de Barcelona eren coneguts despectivament com “los fiambrera”. La dona, els nens i la criada (minyona) hi passaven tot l’estiu (de juny a setembre).L’ús del servei domèstic local (la criada, jardiners) era la principal via d’interacció laboral entre els “dos mons separats”.
    3.Oci i Instal·lacionsHi havia pista de tennis (llavors no estaven de moda), un llac amb barca i embarcador. Les barques (com les d’Inés i Catrina, filles de Bordoy) eren inestables i feien trajectes de punta a punta, sovint amb connotació romàntica. El llac es va reformar d’un llac ornamental a una piscina.El bar del llac, muntat per Mateu Campomar (home de confiança de Bordoy), esdevingué un punt de tertúlies i trobada social.
    4.Bosc i Recursos NaturalsEl bosc era molt extens. Hi havia una gran activitat de caça (conills, perdius, fins i tot cérvols). La caça de conills es feia amb sacs al circuit d’aigua. L’entorn era ric en flora, amb avellaners i un cirerer (que va donar nom a “El Cerezo”).No es permetia portar armes sense permís, i el Tir de Saló era un espai tancat reservat per a pràctiques de tir.
    5.Aigua i SubministramentLa finca original comptava amb una complexa xarxa hidràulica: cinc llacs artificials, un pou de 48 metres de profunditat, i una mina d’aigua subterrània que connectava Marianao amb Santa Bàrbara. La gent del poble anava a buscar aigua potable d’aquesta mina amb càntirs.La mina, que s’ha recorregut dalt a baix, era un element clau per al subministrament d’aigua i un element “molt desconegut” del parc.
    6.Vida Religiosa i FestesEs feia missa tots els diumenges a les 12 h a l’oratori  ( amb sostre de fusta noble) situat a la planta baixa del Palau va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava. Les festes d’adolescents (anomenades “guateques”) se celebraven amb discos de vinil, single i música rock, com la d’Elvis.El nou propietari, Abdón Bordoy, organitzava actes amb un estil senyorial, com Jocs Florals, Capella amb himne i la curiosa tradició de llançar monedes a terra perquè la gent les recollís.
    7.
    Patrimoni Històric    		El Palau tenia una Miranda (el mirador del Marquès) i, en l’època del Marquès, la capella albergava armadures, armes i heràldiques que posteriorment van desaparèixer. La casa de la família Faura tenia quatre portes de ferro per a un accés controlat.El Crist de La Miranda va ser pujat pels Faura per a un Congrés Eucarístic. L’avi Faura, a més, pertanyia als Somatents (un cos del poble que va acabar actuant com a guàrdia de Franco).

    Conclusió: Marianao, el primer Laboratori d’Integració de la Postguerra

    L’estudi de Marianao (1950-1970) revela una urbanització nascuda de la connivència política i l’especulació financera que va servir de mirall de les tensions socials i ideològiques no resoltes de la postguerra.

    1. La Paradoxa de l’Aïllament i la Dissidència: Marianao va ser concebuda com una “finca tancada” per a l’èlit barcelonina, un espai segregat de Sant Boi. Paradoxalment, aquesta separació, que garantia la discreció, va convertir la urbanització en un refugi per a la dissidència política, amb la casa del comunista Carles Vallejo (El Cerezo) funcionant com a centre de reunions clandestines, a l’ombra de la residència d’un falangista com Lacalle.
    2. L’Empremta Franquista i l’Especulació: El projecte és inintel·ligible sense la dinàmica de la dictadura: la repressió ideològica contra el Marquès (maçó) va facilitar la transferència de la propietat a Bordoy (franquista vinculat a March) per una inversió mínima. La posterior venda massiva a terminis va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric (mínim 44 vegades la inversió inicial), demostrant el caràcter purament especulatiu i financer de l’urbanisme de postguerra.
    3. El Nou Estiueig de la Burgesia Emergent: La classificació socioprofessional demostra que Marianao va ser un destí per a la petita burgesia (comerciants, petits industrials, professionals liberals) de Barcelona, que va utilitzar la segona residència com un símbol de la seva ascensió social gràcies a la prosperitat econòmica de l’autarquia. Aquest estil de vida, marcat per la mobilitat (cotxe, Biscúter) i l’aïllament social (“los fiambrera”), es va sustentar en la mà d’obra barata i el servei domèstic procedent de Sant Boi i les àrees properes.

    Marianao, doncs, és la crònica d’un lloc on la història de la guerra i la repressió es van superposar amb l’establiment d’un nou ordre social basat en el capital i la recerca de l’oci. La convivència de nazis, falangistes, comunistes i escriptors il·lustres fa de Marianao un microcosmos excepcionalment ric per entendre la complexitat de la societat catalana durant la dictadura.

    #Marianao, #SantBoi, #HistòriaCatalana, #FranquismeOcult, #EspeculacióImmobiliària, #MicrocosmosSocial, #Postguerra, #ClassesSocials, #MemòriaHistòrica, #EstiueigDeLuxe, #ElPelotazo, #Falangistes, #ComunismeClandestí, #ElCoyote, #Catalunya, #Urbanisme, #BarcelonaAnys50, #SantBoiDeLlobregat, #MisterisHistòrics.

    Referències:

    1. Youtube @santoitv1: Marianao’s, entrevistes a Carles Serret (AHMSB), Tate Cabré, Mateu Campomar, Carles Vallejo, Josep Faura.
    2. DOSSIER: 04_Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies (Recull de Testimonis)
    3. Els Setembrers d’Abans –  Ràdio Sant Boi – Memòria i Patrimoni (La República Santboiana), Carles Serret (AHMSB) – ivoox

    *Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.

  • 02_Marianao’s un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 2. Un escenari de convulsions ⚔️ i silenci 🕯️ durant la República i la Guerra Civil (1931-1950)

    agost 19, 2025 - Per 

    La història de Sant Boi de Llobregat, i en concret la del Parc de Marianao, és un mirall de les convulsions polítiques i socials que van sacsejar Espanya al segle XX. Les vides de la família Vallejo, entre l’activisme, la repressió i la resistència, esdevenen el fil conductor perfecte per a reconstruir un període que va transformar la ciutat, de la il·lusió republicana a la foscor de la dictadura. Seguint la seva trajectòria, des dels fronts de guerra fins a la intimitat de la seva llar, podem comprendre com el passat encara ressona avui en la nostra memòria col·lectiva.

    Marianao y los Vallejo_ Un Microcosmos de la España en Guerra y Resistencia (1931-1950). PodCast IA Esp.

    La II República a Sant Boi i Marianao

    L’any 1931, el nou context polític de la Segona República va arribar a Sant Boi de Llobregat amb un missatge clar de canvi. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera el 1930 va obrir un període de reflexió política i van sorgir tres faccions principals a la ciutat: la Lliga Regionalista (de dreta catalanista), Acció Catalana (catalanista republicana) i el Casal d’Esquerres (d’inspiració republicana). A les eleccions municipals de l’abril de 1931, a diferència d’altres llocs, les forces d’esquerra no van formar una coalició, la qual cosa va resultar en una victòria per a la Lliga Regionalista. No obstant això, la proclamació de la República a Barcelona va portar a la formació d’un nou govern municipal encapçalat per forces catalanistes i republicanes pocs dies després. Aquest nou panorama contrastava directament amb l’antic ordre, representat pel Marquès de Marianao, Salvador Samà i Torrents.

    El Palau de Marianao, construït a finals del segle XIX, era un símbol de l’opulència i el poder de les elits, una fortuna forjada amb negocis colonials a Cuba, incloent-hi el comerç de persones esclavitzades. La finca de Marianao no era una simple residència, sinó un centre de poder per a l’elit conservadora, fins al punt que el dictador Miguel Primo de Rivera hi va celebrar reunions abans del seu cop d’estat de 1923. L’any 1933, la mort del marquès va suposar la transició del títol al seu fill, Salvador Samà i Sarriera, just a les portes del conflicte que canviaria per sempre el destí de la propietat.

    Juan Jose Vallejo Gonzalez (IA Color)
    Juan Jose Vallejo Gonzalez (IA Color)

    En paral·lel a aquests esdeveniments, la biografia de Juan José Vallejo González, nascut a Toledo el 1912, exemplifica l’agitació d’aquella època. Venedor de sabates i activista a Madrid, va ser cofundador de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) l’abril de 1936. El seu activisme es va estendre a l’esport, on va ser líder de la Federación Cultural Deportiva Obrera (FCDO), que promovia l’esport com a eina de mobilització social i consciència antifeixista. La seva implicació en l’Olimpíada Popular de Barcelona, concebuda com una resposta als Jocs de Berlín, va ser un contra-esdeveniment antifeixista tràgicament interromput pel cop d’estat del 18 de juliol.

    La Guerra Civil i el Parc de Marianao

    L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat està treballant des del 2017 en el Memorial 1939-1945 què dirigeix Carles Serret. És un projecte de recerca en curs per documentar totes les víctimes locals en aquest període. Es detallen les categories de víctimes:

    Categoria de MortNombre de SantboiansPeríode
    Repressió “incontrolada” al bàndol republicà151936-1939
    Desaparicions i morts en combat1541936-1939
    Repressió “institucional” del règim franquista71939-1945
    Morts en camps de concentració, a l’exili51939-1945
    Morts en combat a la II Guerra Mundial11939-1945
    Altres víctimes civils41936-1939

    Els “Vilaboians” que varen anar a la guerra: “més de  1.400 persones que van anar a lluitar per unes idees, des les quals unes 150 van desaparèixer o no van tornar.”

    ANY 1937 - Santboians de la "Lleva de 1940" al Camp de Futbol Municipal. Col·lecció Carme Tramunt (AHMSBL) ai Color
    Morts i desapareguts en guerra (1936-1939) | Ajuntament de Sant Boi de Llobregat
    ALBALAT SALVADÓ, Modest Naixement: Serra d’En Galceran (Plana Alta, Castelló), el 6 de desembre de 1905.
    Estat civil: Casat amb dos fills.
    Domicili: C/ Miquel Esplugues
    Ofici: Terrissaire.
    Lleva: 1926.
    Enquadrat: Artiller a la 72 BM de l’EPR.
    Mort: En combat, a la Serra de Pàndols (Terra Alta), l′11 de novembre de 1938, a les acaballes de la Batalla de l’Ebre. Informació: AHMSBL (Orfes. Caixa 105, expedient 1), (EM, Caixa 163)

    Amb l’esclat de la Guerra Civil, la vida de Juan José Vallejo va canviar radicalment, i també el Palau de Marianao. El palau i la seva finca van ser requisats per les autoritats republicanes i el seu propòsit va ser subvertit, passant de ser un espai d’oci aristocràtic a un recurs per a la col·lectivitat. El parc es va convertir en un centre logístic de la rereguarda republicana, servint com a clínica militar i “hospital de sang”. A més, va acollir un contingent d’uns 1.200 refugiats que fugien del conflicte a la península, la qual cosa va representar un augment considerable de la població de Sant Boi, que s’estima que era d’uns 8.000 habitants el 1920.

    Els relats dels testimonis locals ens permeten endinsar-nos en aquesta realitat. Josep Faura Borgés, fill del masover, va recordar que el palau es va convertir en hospital militar, mentre que el Sr. Bota, cunyat futur del senyor Mateu (responsable de mateniment de Mariano), va donar un testimoni colpidor: una estructura oberta que avui ocupa l’antic bar de la finca es va fer servir com a “dipòsit de morts” durant la guerra. Aquests relats, juntament amb la presència d’armes i municions, subratllen la brutalitat i la disrupció de la vida quotidiana que la guerra va imposar.

    Usos del Parc i Palau de Marianao durant la Guerra Civil (1936-1939)

    Tipus d’ÚsDescripció/FuncióTestimonis/FontsImplicacions
    Hospital MilitarAtenció a ferits de guerra, possiblement connectat amb Santa Bàrbara per transportJosep Faura Borgés, Sr. BotaTransformació d’un espai aristocràtic en centre sanitari de rereguarda, subvertint el seu significat original 7
    Clínica de SangProvisió de sang i atenció mèdica d’emergènciaCarles SerretPart de la infraestructura sanitària republicana, amb un paper vital en la supervivència dels combatents
    Acollida de RefugiatsAllotjament per a aproximadament 1.200 refugiats de la penínsulaCarles SerretImpacte demogràfic i social considerable per a Sant Boi; el parc esdevé símbol de solidaritat i patiment humanitari
    Dipòsit de MortsEstructura oberta (antic bar) utilitzada per conservar cadàversSr. BotaRevela la cruesa de la guerra i la necessitat d’improvisar davant l’alta mortalitat; contrast amb l’ús previ d’oci
    MagatzemEmmagatzematge de subministraments o material diversAjuntament de Sant BoiÚs logístic per a l’esforç de guerra, maximitzant la utilitat de l’espai requisat
    Presència d’ArmamentTroballa d’armes, munició i explosius a la zona 1Josep Faura Borgés, Sr. BotaIndica una activitat militar més complexa o residus bèl·lics, amb perills persistents per a la població civil
    Clínica PsiquiàtricaIntent de posada en marxa cap al final de la guerra, amb molt poca vigència 1Carles SerretReflecteix les necessitats sanitàries en temps de guerra, tot i les dificultats per establir serveis especialitzats

    En aquest context de patiment, també hi va haver una “catàstrofe silenciosa“. Entre 1936 i 1939, es van registrar 2.682 morts als hospitals psiquiàtrics de Sant Boi, el 82,8% de les quals van ser per malalties gàstriques i desnutrició. Aquestes dades revelen la vulnerabilitat extrema dels més indefensos en un context de col·lapse social i de recursos. El col·lectiu “Besnéts en cerca” lluita avui per donar dignitat a aquestes víctimes i recuperar una memòria sovint oblidada.

    7-1939. El Parc es converteix en Academia de mandos José Antonio del Frente de Juventudes (secció infantil i juvenil de la Falange) aiColor
    Entrada del Parc el Juliol del 1939 ocupat per la Falalnge. aiColor

    Finalment, la pèrdua de la guerra per part de la República va marcar una transició simbòlica i violenta. Al juliol de 1939, el Parc de Marianao es va convertir en l’Academia de Mandos José Antonio del Frente de Juventudes, la secció infantil i juvenil de la Falange.

    La repressió franquista i l’arribada dels Vallejo

    La victòria del franquisme el 1939 va portar una repressió sistemàtica a Sant Boi. El règim va utilitzar la “Ley de responsabilidades políticas” per a les purgues i la confiscació de béns dels que s’havien oposat al “Movimiento Nacional”.

    El Parc de Marianao també va viure una nova transformació. Després de la guerra, el palau va ser adquirit en subhasta pública per Abdón Bordoy, qui havia estat administrador de la família Samà. Aquesta maniobra, amb el suport de figures clau del règim com Joan March, el “pirata del Mediterrani” i “patrocinador del cop d’estat de Franco”, va ser una operació per retornar la propietat a l’antiga elit. El 1944, Bordoy va iniciar un projecte d’urbanització per construir xalets, convertint l’antic jardí del marquès en una zona residencial d’alt nivell. Aquesta privatització va suposar la pèrdua de l’espai per a l’ús comunitari.

    Juan José Vallejo_ El President del Madrid CF esborrat per l’història i la Resistència Clandestina.. ai PodCast Exp.

    No obstant això, la història de resistència de la família Vallejo va continuar. Juan José Vallejo va ser empresonat, internat en camps de concentració i condemnat a mort, però va aconseguir escapar. Un cop a Barcelona, va continuar la seva militància al PSUC de manera clandestina. L’any 1945 es va casar amb Lola Calderón Ramón, i junts van prendre una decisió fonamental: van matricular els seus fills a l’Escola Italiana de Barcelona per protegir-los de l'”adoctrinament dels ensenyaments franquistes”. Aquest acte, aparentment personal, va ser una forma de resistència subtil i poderosa per a preservar la llibertat de pensament de la següent generació.

    El 1949, la família va comprar la “Torre del Cerezo“, a la nova urbanització del Parc de Marianao, i s’hi va traslladar el 1950. Juan José considerava la casa “la casa del poble”, un espai de trobada per a familiars i amics on podien parlar obertament de les seves experiències de guerra, en una “petita república independent”. Per al seu fill Carles Vallejo Calderón, la casa es va convertir en un centre de resistència clandestina, on organitzava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) sense que els seus pares ho sabessin. Aquesta casa, en el context d’un parc que havia estat confiscat per la Falange i després urbanitzat per l’elit franquista, es va convertir en un espai de resistència i un símbol de la transmissió intergeneracional de la memòria.

    La Família Vallejo: Un Llegat de Resistència i Memòria

    Membre de la Família/AspecteContribucions/Experiències ClauEnllaç Intergeneracional/Significat
    Juan José Vallejo González (Pare)Membre fundador de la JSU; líder en l’esport obrer (FCDO); President del Madrid FC durant la incautació; Comandant republicà (Cinquè Regiment, 43a Brigada Mixta); pres polític, condemnat a mort, va escapar; militant clandestí del PSUC; coordinador de solidaritat per a les famílies de presos polítics.Va establir el compromís fundacional de la família amb els ideals comunistes i la lluita antifeixista; va patir una repressió severa, establint un precedent de resiliència.
    Lola Calderón Ramón (Mare)Esposa de Juan José; companya en la navegació de la vida i la criança d’una família sota la dictadura franquista; crucial en la decisió d’enviar els fills a l’Escola Italiana per evitar l’adoctrinament.Va proporcionar estabilitat i suport dins de la unitat familiar; va participar activament en la configuració de la visió del món antifranquista dels fills, demostrant una forma de resistència subtil però ferma.
    Carles Vallejo Calderón (Fill)Nascut sota el franquisme; educat a l’Escola Italiana (evitant l’adoctrinament franquista); implicat en moviments juvenils comunistes clandestins; destacat líder sindical (SEAT, CCOO); pres polític (detingut, torturat, empresonat); President de l’Associació d’Ex-Presos Polítics de Catalunya; figura destacada en el moviment de memòria històrica (primer querellante per tortura a Via Laietana).Va heretar directament i va continuar activament el llegat de resistència dels seus pares; les seves pròpies experiències de repressió van alimentar la seva dedicació als drets humans i la justícia històrica; encarna la continuïtat de la lluita per les llibertats democràtiques i la memòria en l’era postfranquista.
    La Unitat Familiar VallejoPresa de decisions col·lectiva (per exemple, educació); compromís compartit amb els ideals antifeixistes/comunistes; resiliència davant la repressió estatal; establiment d’una llar forta i ideològicament unificada. Adquisició de la “Torre del Cerezo” a Sant Boi (1949) com a “casa del poble” i espai de trobada familiar i reunions clandestines antifranquistes. Demostra com la unitat familiar va servir com un lloc crucial per preservar valors alternatius i fomentar futures generacions d’activistes, assegurant la transmissió intergeneracional del compromís polític i la memòria. La Torre del Cerezo es va convertir en un símbol de resistència i llibertat en un context de repressió.
    Sant Boi de LlobregatLloc de descans final de Juan José; focus de la investigació històrica local de “La Rutlla – Centre d’Estudis Santboians”, que promou activament la seva història i el patrimoni local. Ubicació de la “Torre del Cerezo”, un espai clau en la vida familiar i la lluita antifranquista. Connecta la narrativa històrica més àmplia de la família amb una comunitat local específica; destaca el paper vital de les iniciatives locals en la recuperació i difusió de les històries marginades, fent el testimoni de la família tangible i accessible.

    #SantBoideLlobregat #Història #GuerraCivil #Memòria #Repressió #Antifranquisme #Catalunya #FamíliaVallejo #Marianao #República #Resistència

    Referències:

    1. Entrevista Carles Vallejo (SantBoi[.Tv]) a Carles Serret (AHMSB)
    2. Testimonis de la realització de les entrevistes i El Cerezo (família Vallejo) de Marianao’s
    3. Memorial 1939-1945 recerca en curs per documentar totes les víctimes locals dirigit per Carles Serret (AHMSB)
    4. Soldats santboians morts i/o desapareguts a la Batalla de l’Ebre (Memòria i Patrimoni amb Carles Serret – La República Santboiana – Ràdio Sant Boi)
    5. Font: Informe detallat amb Gemini Deep Search

    *Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.

  • Presentació de Marianaos: Memòr i Història (Segle XX)
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 0. 📜PRESENTACIÓ

    març 13, 2025 - Per 

    El Parc de Marianao, i espai residencial, situat a Sant Boi de Llobregat, és un lloc amb una història rica i complexa que abasta des del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest article ofereix un resum complet de la seva evolució, destacant els esdeveniments i personatges clau que han marcat la seva trajectòria.

    Comparador històric de l'Institut Cartogràfic de la Generalita de Catalunya

    Marianao’s: un segle XIX colonialista i esclavista perdut, un XX de cops d’estat i resistència, i un XXI de salut mental

    Evolució de del Parc de Marianao des del 1945 fins el 2024. Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya
    Transformació de la Finca de Marianao des del 1945

    El Parc de Marianao, a Sant Boi de Llobregat, és un palimpsest històric que abasta des de l’esclavitud a Cuba fins a la psiquiatria moderna. Salvador Samà i Martí, indià i marquès de Marianao, va iniciar la saga al segle XIX, mentre que el seu nebot, Salvador Samà i Torrents, alcalde de Barcelona i membre de la Lliga Regionalista, va traslladar el llegat a Catalunya. La desfeta de 1898 va arrabassar les seves possessions a Cuba i Filipines, però les connexions amb Bennet (‘manicomi’), Güell, Gaudí, Joan de Borbó i Primo de Rivera van mantenir la finca al centre del poder. El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir el seu epicentre al palau. La Guerra Civil va transformar el parc en la “Clínica Militar 2M”, un centre de salut mental què junt amb el Psiquiàtric sumaven morts sense identificar, i va acollir breument una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Joan March, patrocinador de Franco, va facilitar l’adquisició de la finca per Abdón Bordoy per un milió de pessetes, iniciant la seva parcel·lació. La postguerra va veure la coexistència de nacionals espanyolistes de la Falange, una reduïda colònia alemanya-suïssa, la clandestinitat antifranquista i l’embrionari catalanisme, origen de la Diada del 1976. La decadència urbanística va conviure amb el barraquisme fins que l’Ajuntament democràtic va adquirir el nucli de la finca (palau, La Miranda, jardins i llac) per 24 milions de pessetes. Sant Boi es va agermanar amb el Marianao de l’Havana i amb Cambrils. Avui, el Palau de Marianao és un clúster de salut mental d’envergadura internacional, després de passar per ser la seu de l’emissora de Ràdio, d’un centre de formació professional, de la Policia Nacional i del Jutjats. En aquest període d’uns 140 anys, els Marianao’s ( la finca, després urbanització i finalment el Parc) tanca un cicle que va de l’esclavitud, al poder, les resistències, la democràcia i a la sanació.

    Marianao’s: del somni colonial a l’epicentre modernista i polític (1866-1929)

    Transformació del Palau (al fons) vist des del camí principal

    Marianao, més que un nom, és un llegat que travessa l’Atlàntic, des de les plantacions cubanes fins a les terres catalanes. La saga dels Samà, iniciada per l’indià esclavista Salvador Samà i Martí (1797-1866), primer marquès de Marianao, és un paradigma de l’èxit colonial. Enriquit pel comerç d’esclaus i diversificant els seus negocis (ferrocarrils, navilieres, béns arrels), Samà i Martí va ascendir a l’elit cubana, arribant a alcalde de l’Havana i senador del Regne. El seu títol nobiliari, concedit el 1860, testimonia la seva influència.

    Els dos primers marquesos de Samà i Fontseré girant cua

    El seu nebot, Salvador Samà i Torrents (1861-1933), segon marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, va heretar amb cinc anys una fortuna que el va catapultar a la primera línia política catalana i espanyola. Diputat a Corts, senador i alcalde de Barcelona, Samà i Torrents va estendre el seu poder a través de nombroses propietats, incloent-hi el Parc de Marianao a Sant Boi.

    La connexió amb els Torrents, família de la baixa burgesia catalana arrelada a Sant Boi des del segle XVII, va ser crucial per a la consolidació del seu poder. Els Torrents, titulars de Can Torrents i Torrefigueres, van enllaçar amb els Samà, permetent-los arrelar a Catalunya.

    Inspirat en el Parc Samà de Cambrils (1881-1887), un jardí tropical que encara avui es pot admirar, Samà i Torrents va adquirir una antiga masia a Sant Boi (Roca Gasull/Bertran/Casa Sans/TorreBlanca Samà) i la va transformar en un palau senyorial, obra de Josep Fontseré i Mestres. La Finca del Marquesat de Marianao, amb més de 100.000 m², es va convertir en un centre de poder, on es reunien personalitats influents de l’època.

    El Palau de Marianao (1885-1890), inspirat en els castells medievals i amb elements gòtics, era el cor de la finca, envoltada d’un jardí amb espècies exòtiques. Les cycas, bútia, roure, washingtonies, palmeres, margallons, teixos, eucaliptus i xiprers, catalogats com a monumentals i d’interès local, testimoniaven la riquesa botànica del parc.

    La influència d’Antoni Gaudí és innegable. Amic d’Eusebi Güell, amb qui Samà i Torrents tenia estretes relacions (li va vendre els terrenys del Parc Güell), Gaudí va deixar la seva empremta a la Torre de la Miranda i el pont del llac principal, i va crear el Jardí Esclatant a l’antic psiquiàtric de Sant Boi.

    ‘Jardí Esclatant’ de Gaudí situat al Psiquiàtric i d’estil molt semblant a La Miranda. Creat amb suport IA.

    La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines el 1898 va impactar la societat catalana. Els indians, com els Samà, van perdre propietats i actius, contribuint a la crisi econòmica i social.

    Malgrat la pèrdua colonial, Marianao va continuar sent un centre de poder. Primo de Rivera va signar l’ordre del cop d’estat de 1923 al palau, i Joan de Borbó, pare i avi dels reis Joan Carles I i Felip VI, era amic de la família Samà.

    Així, Marianao es va convertir en un escenari clau de la història catalana i espanyola, on es va entrellaçar el llegat colonial, el modernisme i la política.

    Marianao’s: un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil

    Els últims anys del Marquesat de Marianao, entre 1929 i 1945, van estar marcats per convulsions polítiques i socials que van deixar una empremta profunda al barri de Sant Boi de Llobregat. La Segona República va portar canvis significatius, però va ser la Guerra Civil Espanyola la que va transformar radicalment el paisatge i la vida dels seus habitants.

    El fill i hereu de Salvador Samà i Torrents, Salvador Samà i Sarriera, es va desprendre de les propietats samboianes durant la guerra civil.

    Marianao es va convertir en un refugi per a persones desplaçades de tot el país, fugint de la violència i la repressió. El palau del Marquesat va acollir la “Clínica Militar 2M”, un hospital de salut mental dirigit pel prestigiós doctor Emilio Mira López. No obstant això, la guerra també va portar la mort i el silenci. El manicomi de Sant Boi, amb qui els Samà tenien una relació històrica, es va convertir en un dipòsit de cadàvers, on centenars de persones van ser enterrades sense identificar.

    Les xifres són esgarrifoses: nombrosos residents de Sant Boi van morir o desaparèixer durant la guerra, i molts dels morts portats al manicomi van ser enterrats en fosses comunes. L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi ha iniciat el 2024 una tasca crucial per identificar aquestes víctimes i recuperar la seva memòria.

    La victòria franquista va consolidar la incautació del Marquesat, amb la instal·lació d’una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Marianao es va convertir en un espai de repressió i silenci, on la memòria de les víctimes va ser enterrada juntament amb els seus cossos.

    Pas del temps de l’última columna que es va enderrocar a les columnes de l’entrada quan es va incautar la finca de Marianao. Creat amb suport IA.

    La història de Marianao durant aquest període és un recordatori de la brutalitat de la guerra i la importància de la memòria històrica. La tasca de l’Arxiu Històric Municipal és un pas crucial per donar veu a aquells que van ser silenciats i per construir un futur basat en la veritat i la justícia.

    Marianao’s, del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes

    L’any 1940, la finca de Marianao va canviar de mans en una transacció que porta les marques del règim franquista. Abdón Bordoy, un empresari mallorquí amb passat d’administrador dels Samà, va adquirir la propietat per la irrisòria suma d’un milió de pessetes. La compra, facilitada per una demanda d’adquisició, es va veure afavorida per la pérdúa anterior de Marianao pel III Marquès de Marianao, Salvador de Samà i de Sarriera, aristòcrata i exsenador, els antecedents i amistats francmaçones, i les relacions amb la família reial.

    Darrere d’aquesta operació hi ha la figura de Joan March, el “pirata del Mediterrani”, magnat i patrocinador del cop d’estat de Franco. March, conegut per les seves activitats de contraban i la seva influència en la banca, va proporcionar el suport financer a Bordoy. La relació entre ambdós va ser crucial per a la transformació de Marianao en una urbanització residencial, amb la complicitat de les autoritats franquistes.

    El Pla parcial Parc Marianao, aprovat el 1946, va marcar l’inici de la parcel·lació. El 1957, Bordoy va sol·licitar el replantejament definitiu, que va ser aprovat, donant pas a la venda de parcel·les com a segones residències. La primera fase, amb grans adquisicions com la dels Faura, va resultar un fracàs com a destinació turística, i el palau va quedar abandonat. Bordoy, amb experiència prèvia a Madrid, va impulsar la segona fase, anunciada com “Marianao la ciudad soñada, ciudad de vacaciones”. Aquesta etapa va generar un litigi judicial entre els grans propietaris, que es van sentir enganyats. La manca d’inversions en reurbanització va deixar Marianao en un estat de decadència, testimoni d’un negoci amb ombres franquistes.

    Marianao: de Finca tropical a Parcel·les. Creat amb suport IA.

    Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies

    El Parc de Marianao no només va ser un escenari de poder i resistència, sinó també un microcosmos social complex i heterogeni. La masia de la família Faura, pionera a la finca, simbolitza l’arrelament d’una població local que va conviure amb els nous residents. El servei domèstic dels Bordoy, com els Campoamor, reflecteix la presència de famílies immigrades i locals que vivien i treballaven al parc, configurant un teixit social divers.

    La urbanització va acollir una població dividida per ideologies, amb veïns com els Vallejo i els Lacalle, representants de les tensions entre “rojos contra nacionales”. El Cerezo dels Vallejo, primera parcel·la a l’entrada, i la residència del falangista Lacalle, primer president del Saló de l’Automòbil, exemplifiquen aquestes relacions complexes.

    Residents il·lustres com José Mallorquin, creador del famós còmic “El Coyote”, i els Valdés, propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona, van aportar un toc de distinció a la comunitat. Els estiuejants, coneguts com “los fiambrera”, van trobar a Marianao un lloc d’esbarjo i activitats socials.

    La presència d’una reduïda colònia alemanya-suïssa, amb sospites de nazis procedents de l’empresa Dumpler, afegeix un element d’intriga a la història del parc. Malgrat ser un espai separat, Marianao va establir vincles amb Sant Boi, a través del camí del psiquiàtric, activitats esportives i el Casino Marianao.

    L’oratori situat a la planta baixa del Palau, amb un sostre de fusta noble, va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava missa cada diumenge. Les passejades en barca pel llac completaven l’oferta d’oci d’aquest espai singular.

    Estiuejants al Parc de Marinao. Creat amb suport IA.

    Marianao’s: un plató imaginari i cultura popular, amb un tràgic epíleg

    El Parc de Marianao, més enllà de la seva història política i social, ha estat un escenari prolífic per al cinema i la cultura popular. La pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), que narra el setge de Baler, va trobar en els seus paratges un ambient tropical que evocava les antigues possessions colonials dels Samà, perdudes el 1898. Aquest rumor, alimentat per la necessitat d’ambient tropical per a la filmació, va consolidar la seva imatge com a escenari cinematogràfic.

    “Los claveles”, “Arriba y abajo” i “El Coyote” són altres produccions que van coexistir en el parc, reflectint la seva importància en la cultura popular de l’època. Amb la democràcia, el Palau de Marianao va esdevenir un centre cultural vibrant. Des del 1974, quan l’Ajuntament va adquirir el palau i els jardins, es van celebrar actes del Sant Boi Cultural, amb desfilades de moda, actuacions de Dagoll-Dagom i la representació de la Setmana Tràgica. El palau també va ser la primera seu de Ràdio Sant Boi, consolidant el seu paper com a epicentre cultural.

    No obstant això, Marianao també va ser testimoni d’una tragèdia. El setembre del 1976, el Cor Universitari de Caracas, amics del president veneçolà Hugo Chávez, va morir en un accident d’avió quan es dirigien a actuar al Palau de Marianao. Aquest tràgic incident va deixar una empremta profunda en la història del parc, recordant-nos la fragilitat de la vida i la força de la cultura com a pont entre pobles.

    Marianao’s: de la clandestinitat franquista a l’epicentre del catalanisme i la salut mental

    Durant la foscor del franquisme, Marianao es va convertir en un refugi clandestí per a organitzacions polítiques i sindicals. Les reunions secretes a residències com El Cerezo van forjar la resistència, amb figures com Enric Lacalle, Pilar Rahola, Anna Birulés i Pepe Saavedra participant en la transformació política d’Espanya. Tot i que els moviments polítics a Sant Boi estaven en segon pla respecte al Baix Llobregat, el catalanisme va arrelar a les esglésies i centres de joves, culminant en la Diada del 1976, amb Sant Boi com a epicentre de les aspiracions catalanistes.

    Amb l’arribada de la democràcia, el Parc de Marianao va ser adquirit per l’Ajuntament per 24 milions de pessetes, però la seva trajectòria va ser erràtica. De Centre de Formació Professional a comissaria de la Policia Nacional i jutjats, el parc va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi i ara és la seu del Clúster de Salut Mental de Catalunya.

    Les mancances urbanístiques heretades del franquisme van portar a la decadència del parc, simbolitzada per la Torre de la Miranda, i a la coexistència amb el barraquisme perifèric. Les millores van arribar amb les urbanitzacions del PGM.

    Represantació de l’advertiment de la decadència de La Mirandai del Palau als anys 80 per l’associació de Veïns del Parc de Marianao. Creat amb suport IA.

    Finalment, l’agermanament amb Cambrils i Marianao de l’Havana, a través de l’Ajuntament de Sant Boi i l’Associació Català-Cubana, reflecteix la importància històrica i cultural del barri.

    Conclusió

    El Parc de Marianao és un testimoni viu de la història de Sant Boi de Llobregat, Catalunya i d’Espanya. Des dels seus orígens com a finca dels Samà fins a la seva transformació en una urbanització residencial i, finalment, en un parc públic, Marianao ha estat un punt clau, testimoni mut, en els esdeveniments polítics i socials del segle XX. Aquest projecte de  recuperació de la memòria històrica busca donar llum a aquesta història desconeguda i ressaltar la seva importància tant a nivell local com estatal.

    Referències (actualització):

    *Aquest article parteix d’un projecte redactat al 2009 què per circumstàncies diverses es va haver de deixar aturat i que ara es reprèn per crear una serie basada en aquesta presentació. Agraïm de tot cor totes aquelles persones què en aquell temps van ser testimonis dels nostres registres i que avui intentem recuperar. També en demanem disculpes pel retard en el qual s’ha pogut rescatar tot el material des d’ençà.