Casino dels rics – SantBoi[.Tv]ai

MARIANAOs-PLATO_-PUBLICITAT-I-CINEMA-AL-PARC_Header

🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 5. 🎬Un plató imaginari i 🎪 cultura popular, amb un 💔 tràgic epíleg (1880 – 1980)

novembre 14, 2025 - Per Marc Santboià

El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.¹ Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.

La història cultural de Marianao s’expressa en tensions constants: entre l’aïllament elitista i la solidaritat obrera, entre la ficció de masses creada per un escriptor cèlebre i la clandestinitat antifranquista, i entre el mite cinematogràfic persistent i la realitat dels rodatges documentats. Aquest post es capbussa en aquesta doble vida, desglossant la cronologia que va portar Marianao d’un tros de Cuba a un nucli de resistència, analitzant l’empremta de figures com José Mallorquí, desmentint mites cinematogràfics crucials i, finalment, recordant el luctuós epíleg veneçolà que va segellar el destí de l’antic Palau.

La cronologia sociocultural: Del Palau a l’Espai Comunitari

El caràcter singular de Marianao, des de la seva fundació fins a la seva conversió en espai públic, es traça a través dels esdeveniments clau que defineixen el seu llegat.

De la Cuba Colonial a la Resistencia Clandestina_ El Palimpsesto Secreto del Parc de Marianao (1880 – 1980). PodCast IA Esp.

Del Marquesat a l’Urbanització de Marianao i els barcelonins com a fiambreres a Sant Boi

La història de Marianao és, en essència, la crònica d’un aïllament social i geogràfic, on els estrats socials es definien pels seus costums diaris. Els testimonis de l’època recorden que la vida dels estiuejants i la dels santboians eren “absolutament separades”, una distància que s’entenia millor a través dels sobrenoms: els homes de negoci que s’enduien el dinar a la ciutat eren “les fiambreres”, mentre que els més adinerats eren “els senyors dels quatre viatges”, capaços de pagar el tren per dinar a la seva torre i tornar a la capital a la tarda. El punt neuràlgic d’aquesta elit era el Centre Estiuenc Sant Jordi, conegut popularment com el “Casino dels Rics”, tot i que la documentació oral el descriu com una estructura sorprenentment humil: una “barraca” amb un escenari a l’aire lliure per a les festes estiuenques.

L’origen de la finca es troba en l’herència colonial: el nom Marianao prové d’un municipi de l’Havana (Cuba) on havia nascut el Marquès Samà, motiu pel qual es va recrear una estètica tropical amb vegetació exòtica i cinc llacs artificials. Aquesta sofisticació es basava en un complex sistema hidràulic amb un pou principal de 48 metres i un canal subterrani. Irònicament, la qualitat d’aquesta aigua era tan bona que la gent del poble s’hi acostava a buscar-ne amb càntirs, en un dels pocs punts d’interacció pràctica entre l’exclusivitat i la comunitat local.

Aquesta opulència es va trencar amb la mort del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, l’any 1933, just abans que esclatés la Guerra Civil (iniciada el juliol de 1936). El Palau, ja en mans del seu fill, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera, va ser requisat com a Hospital Militar (durant el conflicte), i una zona adjacent al llac es va utilitzar com a “dipòsit de morts”. Amb la victòria franquista, el III Marquès va caure en desgràcia, perseguit per la seva condició de maçó i convertit en enemic del règim que perseguia maçons, comunistes i ateus.² Aquesta situació política, i el fet que el Marquès “no va donar la cara de doblegar-se” i “no va volguer doplegar-se” al nou règim, va forçar una “malvenda” de la finca a Abdón Bordoy, un empresari connectat a les noves elits financeres franquistes, possiblement actuant com a testaferro de figures com Joan March.

La Doble Campanya de Màrqueting: Del Luxe Fracassat a la Venda Massiva

El canvi de mans va comportar un canvi radical en l’estratègia de venda. El nou propietari, Abdón Bordoy, va provar dues campanyes molt diferents. Inicialment, la Campanya Elitista de 1943 va fracassar en intentar vendre parcel·les “enormes” i de baixa densitat, ja que no hi havia mercat de luxe en la immediata postguerra.

Davant el fiasco, Bordoy va canviar radicalment l’enfocament: la Campanya Especulativa de 1947 va abraçar la venda massiva amb lots “molt més petits”. El senyor Mateu Campomar, antic gestor de Bordoy, recorda amb detall l’ús de la propaganda massiva per a la venda de les parcel·les, una tècnica pionera aleshores. Campomar testimonia que la campanya va utilitzar el Noticiario y Documentales (NODO), el noticiari obligatori als cinemes, dedicant un suplement sencer sobre Marianao que mostrava imatges idíl·liques: “sortia el lago, sortien els patos, sortia la font”. Aquesta promoció es va realitzar amb insistència a Ràdio Barcelona sota l’eslògan “Marianao, la Ciudad Soñada”. L’estratègia atreia nombrosos visitants que arribaven amb el Carrilet i pujaven a peu al parc. La venda es feia a terminis, amb una petita entrada de “20 duros”, tot i que la documentació mostra que aquesta campanya de màrqueting venia un producte sense la infraestructura bàsica (carreteres, voreres), provocant descontentament i nombrosos litigis legals.

Aquesta nova administració també va buscar establir un control social mitjançant festivitats amb un aire paternalista, tal com recorden els testimonis. Josep Faura, fill del masover, relata que Bordoy organitzava grans celebracions, incloent els Jocs Florals i les Caramelles, a més de festes d’aniversari a la Sala Gran del Palau. Faura recorda especialment el costum curiós que reflectia el poder econòmic del nou propietari: Bordoy tenia l’hàbit de llançar monedes a terra perquè la gent, inclosos els infants, les recollís, un acte de paternalisme social molt visible. Pel que fa a la vida religiosa, el Palau tenia una capella on Mateu Campomar recorda que el rector de Sant Boi pujava cada diumenge a peu per oficiar missa. Aquesta pràctica es va mantenir fins a la dècada de 1970, tot i que, amb el canvi de propietat del Marquès a Bordoy, la capella ja havia perdut elements originals com armadures i heràldiques, simbolitzant el traspàs del luxe aristocràtic al capital financer.

*Missa Diumenges Migdia. Probablement el senyor que observa la cerimònia sigui A.Brdoy*

La cultura torna a la comunitat: esdeveniments en la transició, del Sant Boi Cultural a la Radio local

Paradoxalment, el mateix aïllament de la urbanització va generar una oportunitat per a la resistència política. La Torre El Cerezo de la família Vallejo, d’arrels republicanes, va funcionar com una “petita república independent,” on els adults feien llargues tertúlies per parlar lliurement de la Guerra Civil. Aquest esperit de clandestinitat va ser heretat per la generació jove, que hi celebrava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta divisió ideològica era tan palpable que els fills de les famílies oposades, com els Vallejo i els Lacalle (falangistes), jugaven a “rojos i nacionales” en lloc d’indis i cowboys.

Aquesta cultura va tenir un breu renaixement públic quan l’Ajuntament de Sant Boi va adquirir el Palau i els jardins l’any 1974. Aquesta etapa es va concentrar en festivals d’estiu sota l’etiqueta Sant Boi Cultural. S’hi van celebrar esdeveniments de gran impacte, com desfilades de moda, la representació de la Setmana Tràgica i, notablement, actuacions de la reconeguda companyia teatral Dagoll Dagom.

Però aquest somni cultural es va frustrar: a partir de 1977, l’edifici es va destinar a usos institucionals, allotjant successivament la Formació Professional (FP), la Policia Nacional i els jutjats. Malgrat el tancament, Marianao va esdevenir pioner en la comunicació democràtica: el 1980, el Palau va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi, la tercera emissora municipal creada a Catalunya. Irònicament, la modernització també va comportar la pèrdua de la memòria física: la construcció de la Ronda de Sant Ramon va obligar a l’enderrocament d’edificis simbòlics com la Masia dels masovers Faura (l’antic accés històric) i la Torre El Cerezo (símbol de la resistència clandestina).

Avui, la història del Parc demostra una resiliència sorprenent. En el context de la sequera de 2024, l’Ajuntament ha reactivat l’antic pou de 48 metres del Marquès per a ús municipal (neteja viària). Això tanca un cicle on la infraestructura del luxe colonial serveix ara per afrontar reptes de sostenibilitat de la societat democràtica.

Eixos Temàtics i Contribucions Testimonials

Testimoni	Relació amb Mallorquí / El Coyote	“Los Últims de Filipines” / Cinema	Context Social/Polític Clau
Carles Vallejo	Amic personal; José Carlos Mallorquí era el seu padrí; testimoni de la compra de Torre El Cerezo.	Testimoni de la creença popular i la investigació sobre Marianao com a plató.	Coexistència de famílies de signe polític oposat; la Torre ‘El Cerezo’ com a centre de reunions clandestines i debat.
Mateu Campomar	Identifica Mallorquí com un comprador notable i primer resident (c. 1950).	Afirma amb rotunditat el rodatge de Filipines per l’ambient tropical.	Gestor de l’urbanitzador Bordoy; testimoni de l’especulació i urbanització pionera.
Josep Faura	Recorda la celebració de “performances” per a Mallorquí.	Confirma rumors de Filipines; narra l’anècdota del deute de 100 pessetes de Jaime de Mora.	Masover; testimoni dels usos del Palau durant la Guerra Civil (hospital militar).
Sr. Bota	Posseïa l’escopeta de Mallorquí; coneixença amb la seva família.	Barquer del llac; anècdota sobre la dinamita i la caça.	Representant de la vida d’oci i informalitat a la finca.
Carles Serret	–	Recull el rumor popular sobre filmacions i el situa en context històric.	Director AHMSB; detalla el tràgic epíleg de la Coral de Caracas (1976).

**Josep Mallorquí: autor prolific de Duke a El Coyote, i ‘hub’ de Marianao**

L’autor de la saga d’El Coyote, José Mallorquí i Figuerola (1913-1972), va ser un element fonamental en la consolidació social de la nova urbanització. Mallorquí es va instal·lar a Marianao cap al 1949 i els testimonis el recorden com un dels primers residents i un hub social clau. Carles Vallejo, resident de la Torre El Cerezo, relata que Mallorquí, amic seu, els va “animar” a comprar la seva torre. Aquesta influència va culminar amb el seu fill, José Carlos Mallorquí, esdevenint padrí de Carles Vallejo, creant un pont social per a famílies d’arrel republicana a un espai que, sota Bordoy, estava lligat a l’especulació franquista.

L’escriptor també va exercir un paper actiu en la cultura local, organitzant “performances” o “representacions teatrals” per a la petita comunitat. Mallorquí, autor de 192 llibres d’El Coyote, va morir tràgicament per suïcidi a Madrid el 1972. El seu llegat material il·lustra el canvi de mans del poder: la seva escopeta de calibre 22, utilitzada per caçar, havia pertangut originalment al Marquès de Marianao (Somatent en Cap) i va acabar en mans del Sr. Bota, el barquer del llac.

Marianao Plató: La doble vida entre el mite i la pantalla

El Parc de Marianao va ser constantment buscat per la indústria cinematogràfica pel seu ambient d’opulència i la seva capacitat única a Catalunya per recrear un paisatge tropical.

Los Últimos de Filipinas: només testimonis

La pel·lícula que més ressona en la memòria de Marianao és el drama bèl·lic Los Últimos de Filipinas (1945). Testimonis com Mateu Campomar, gestor de la finca, asseguraven categòricament que el rodatge havia tingut lloc als jardins. Aquesta convicció es basava en el fet que el Parc, amb la seva profusa vegetació exòtica i els seus llacs, era l’escenari ideal per evocar l’ambient colonial i tropical. Per tant, la història de Filipinas funciona com un “platò imaginari” que valida l’excepcionalitat estètica del parc.

‘*Los Últioms de Filipinas’ (1945) es rodà a Màlaca. Pot ser alguna escena a Marianao (testimonial*).
*Comparativa de fotogrames* *amb el Parc (centre)*.

No obstant això, l’anàlisi de fonts de producció i acadèmiques desmenteix la presència de l’equip de 1945 a Sant Boi, confirmant que la localització principal del rodatge va ser a Màlaga.

*Equip de Producció i Realització de ‘Los Últomos de Filipinas’ del 1945*. *Canet-Cubel fou un famós decorador Valencià*.

Localitzacions documentades de pel·lícules al parc de Marianao

Marianao va ser un plató real, utilitzat de manera recurrent des de la Segona República fins al franquisme. Els testimonis confirmen l’existència de “molts reportatges ben bons” i altres filmacions a Marianao, però també revelen el costat menys glamurós del cinema. Josep Faura, fill del masover Pepet Faura, relata que Jaime de Mora, una figura de la jet set amb vincles amb el cinema, va demanar un petit préstec de 100 pessetes al seu avi, el masover Pepet Faura, que mai va ser retornat. Aquest acte simbolitza l’explotació casual i la irresponsabilitat financera de l’elit itinerant del cinema cap al personal de servei local.

El Palau i els seus jardins van ser escenaris per a tres produccions confirmades:

Títol (Any)	Gènere / Direcció	Localització Específica a Marianao	Ressalt Històric / Sinopsi
*Usted tiene ojos de mujer fatal* (1936)	Comèdia / Drama (Jardiel Poncela)	Palau de Marianao i Entorn Rural	Mostra el Palau com a fastuosa residència senyorial just abans de la Guerra Civil.
*La Millona* (1937)	Comèdia / Romàntica (Antonio Momplet)	Palacet	Trama sobre un matrimoni de conveniència per legalitzar una fortuna. Rodada en plena Guerra Civil. Rescatada per la Cinemateca Real Belga el 1985.
Los Claveles (1960)	Comèdia d’Enrenou (Miguel Lluch / I. Iquino)	Parc de Marianao	Aprofita l’escenari exòtic del parc amb el popular trio còmic Zori, Santos i Codeso.

L’Orfeò Venzolà: memòria d’estat i epíleg solemne

Marianao està unit per un vincle permanent a una tragèdia que és considerada memòria nacional a Veneçuela. Carles Serret, director de l’Arxiu Històric, recull el sentiment profund que va generar a Sant Boi la pèrdua d’aquesta “generació important de cantaires”. El setembre de 1976, el Cor Universitari de Caracas (Orfeón de la Universitat Central de Veneçuela) es dirigia cap a Marianao per actuar al XII Dia Internacional del Cant Coral.¹ L’avió militar Hèrcules C-130H veneçolà que els transportava es va estavellar prop de la Base Aèria de Lajes, a les Açores (Portugal), morint els 68 ocupants.

El dia que havien d’actuar al Palau de Marianao, es va celebrar un homenatge solemne i emotiu: es va fer sonar l’himne veneçolà en una gravació de la coral morta, es va desplegar una bandera i es van dipositar rams de flors. Serret assenyala que aquest acte solemne va ser “pràcticament l’últim acte” cultural lliure que es va celebrar al Parc abans que els usos institucionals (Formació Professional i Policia) ocupessin de forma permanent l’edifici a partir de 1977. La mort de la coral, que representava el pont cultural amb Amèrica (l’origen del Marquès), va frustrar el somni de consolidar Marianao com a centre cultural obert en la democràcia incipient.

Conclusions: Marianao, un llegat pioner guanyat per a la societat i la cultura

El Parc de Marianao és una crònica singular de la història de Catalunya, des de l’aristocràcia indiana fins a la democràcia. El seu recorregut de Palau privat a espai cívic il·lustra la tensió permanent entre l’exclusivitat i la col·lectivitat. El Parc va néixer d’un llinatge colonial, però la seva pèrdua va estar lligada a la persecució del seu fill i hereu, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera per la seva afiliació maçònica durant el franquisme, cosa que va facilitar l’especulació immobiliària. Marianao va servir, paradoxalment, com a bressol de la resistència clandestina (la Torre El Cerezo com a nucli de CCOO i el PSUC) i d’una cultura popular efímera (Mallorquí, les comèdies de cinema).

La força de l’imaginari col·lectiu, visible en la persistència del mite de Los Últimos de Filipinas per la seva estètica tropical, demostra la profunda identitat visual que el lloc va projectar. Però la realitat de la finca revela les dures dinàmiques socials, com l’anècdota de l’impagament de Jaime de Mora al masover, que humanitza el glamour i exposa la jerarquia de l’època.

Marianao es consolida com un llegat PIONER d’abast estatal en la recuperació d’un espai de rellevància social

Pioner en la Recuperació de Patrimoni: L’adquisició del Palau i els jardins per part de l’Ajuntament de Sant Boi el 1974 representa un dels primers grans esforços en la Transició per revertir un patrimoni històric, anteriorment lligat a l’especulació i el capital franquista (el pelotazo de Bordoy), cap a la titularitat pública. Aquesta acció va permetre salvar la finca per a la comunitat.
Bressol de la Comunicació Democràtica: La instal·lació de Ràdio Sant Boi (1980) al Palau en els seus inicis va situar Marianao com a punt d’arrencada de la ràdio municipal, un fenomen clau en la democratització de la comunicació a Catalunya.
Victòria de l’Ús Cívic i la Memòria: Tot i que l’intent inicial de crear un gran centre cultural (el Sant Boi Cultural) va ser truncat pels posteriors usos institucionals (FP, Policia, Jutjats), la persistència de l’espai per a serveis públics va segellar la victòria de la ciutadania, allunyant-lo definitivament del luxe privat. L’ús de la seva infraestructura hídrica històrica (el pou del Marquès) per afrontar la sequera de 2024 simbolitza la integració definitiva de l’herència indiana en la sostenibilitat cívica.

La història de Marianao és la d’un espai que ha vist morir la seva funció cultural (segellada per la tràgica pèrdua del Cor de Caracas) per ressorgir transformat. Marianao ha reescrit el seu destí, convertint-se en un cas d’estudi fonamental per a la història de la reconversió del patrimoni indià i franquista guanyat per a l’ús cívic.

#Marianao #SantBoi #SantBoiDeLlobregat #HistòriaDeSantBoi #MemòriaHistòrica #CulturaPopular #PalauDeMarianao #ParcDeMarianao #BaixLlobregat #PatrimoniCultural PlatóDeCinema #MarianaosPlató #Rodatges #Cinema #CinemaEspanyol #Publicitat #NODO #RàdioSantBoi #SantBoiCultural #DagollDagom #LosUltimosDeFilipinas (El mite) #UstedTieneOjosDeMujerFatal (El rodatge real) #LaMillona #LosClaveles JoséMallorquí #ElCoyote #MarquèsSamà #AbdónBordoy #CarlesVallejo #MateuCampomar #JosepFaura #ZoriSantosYCodeso Franquisme #ResistènciaAntifranquista #Clandestinitat #GuerraCivil #Transició #SegleXX #Postguerra #HerènciaIndiana #Cuba #Marquesat #CCOO #PSUC TragèdiaDeLesAçores #OrfeóUniversitariDeVeneçuela #OUV1976 #Veneçuela #Açores #Memòria

Referències:

Youtube @santoitv1: Marianao’s, entrevistes a Carles Serret (AHMSB), Tate Cabré, Mateu Campomar, Carles Vallejo, Josep Faura.
Informe IA: Marianao, Territori i Memòria: Una Història Exhaustiva de la Cultura, les Arts i el Cinema a Sant Boi de Llobregat (1850-2024)
Historias Secretas de Sant Boi – Jose Antonio Lozano (una guia visual, com si fos una xarxa social, mostra anècdotes, successos, vídeos…)
JOSÉ MALLORQUÍ 📚 su OBRA más allá de EL COYOTE (Youtube, 12 de set. 2019)
Repositori de la Fillmoteca de Catalunya
Filaffinity
IMDB
La Cinemateca belga rescata un olvidado filme de Antoni Momplet (El País, 1985)

*Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.

Header. Marianao's. 4. Un microcosmos de classes i ideologies (1940-1975)

🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 4. 🧩 Un microcosmos de 🏛️ classes i 🧠 ideologies (1940 – 1975)

octubre 14, 2025 - Per Marc Santboià

L’estudi del Parc Residencial de Marianao a Sant Boi de Llobregat (1950-1970) ofereix una visió de les tensions socioeconòmiques i ideològiques de la postguerra catalana. Sant Boi, admirada com un entorn natural idíl·lic més enllà del riu Llobregat, ja havia estat un important destí d’estiueig per a les famílies barcelonines des de mitjans del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil (aproximadament 1850-1936), establint un nexe entre l’entorn rural, el nucli urbà i el nou desenvolupament residencial. Aquesta transició va passar d’un perfil d’estiuejants principalment barcelonins de la petita burgesia prebèl·lica, a una composició social notablement barrejada en classes i origen ideològic al Parc Residencial de Marianao entre el 1950 i el 1970. Malgrat l’aïllament social inicial, la connexió real entre els santboians i el nou enclavament es va concretar a la dècada de 1970, impulsada per l’expansió urbana de la vila i la crucial adquisició municipal del Palau, el llac i el nucli central del Parc.

Marianao_ El Microcosmos Oculto del Franquismo (Especulación, Masones y Comunistas al Lado del Falangista) (1940-1975). PodCast IA Esp.

04_Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies_index_infografia

Un Sant Boi atractiu com a destinatió: el Centre Estiuenc Sant Jordi (1850-1936) i l’origen dels “Fiambreras”

Durant el període d’esplendor de l’estiueig, entre 1850 i 1936, Sant Boi s’establia com un important lloc d’escapada per a la petita burgesia de Barcelona. La raó principal del seu atractiu era l’aïllament percebut A causa de la manca de facilitat de comunicació i la necessitat de creuar el riu Llobregat, venir a Sant Boi significava “sortir a una altra galàxia” per al barceloní, allunyant-se de la pressió de les fàbriques i la densitat urbana. La colònia buscava la tranquil·litat, l’accessibilitat a la natura, i l’oportunitat de gaudir d’un entorn ordenat, fent berenades i passejades a espais com el turó de la Muntanyeta o la Pineda del Puig (abans plena de pins). Aquests estiuejants s’instal·laven principalment als carrers de Lluís Castells, Raurich, Miquel i Pimars Gall (o Eusebi Güell), amb l’àrea del Marquès de Marianao desconnectada.
La logística de l’estiueig d’aquesta petita burgesia reflectia patrons de classe molt definits. L’estructura familiar típicament enviava la dona, els fills i les minyones a Sant Boi per a tota la temporada (de juny a setembre), desparant la casa de Barcelona. Els homes, o “caps de casa”, anaven diàriament a treballar a la ciutat. Aquesta dinàmica diària va generar sobrenoms que quantificaven la divisió de la classe social basada en la seva mobilitat i riquesa. Els que havien de portar-se el menjar (taper) perquè no podien tornar a dinar eren anomenats despectivament “Les fiambreres”. En canvi, “Els senyors dels quatre viatges” eren aquells amb prou capital i accés al tren que podien permetre’s el luxe logístic de tornar a Sant Boi al migdia per dinar i després tornar a Barcelona, realitzant quatre viatges diaris. La capacitat de realitzar aquests viatges era, per tant, una demostració directa de riquesa que superava els costos logístics de temps i transport, marcant una clara diferència econòmica.
L’oci de la colònia es va institucionalitzar amb la creació del Centre Estiuenc Sant Jordi, fundat el 1906. Aquesta entitat, reservada exclusivament per als barcelonins, era coneguda popularment com el “Casino dels rics” o “el casino dels senyors”. La seva funció principal era la segregació social; el seu valor simbòlic residia en la seva exclusivitat, no en la seva opulència arquitectònica. Paradoxalment, es descrivia com una instal·lació molt modesta, gairebé una “barraca” amb un pati i un escenari a l’aire lliure, que obria de Sant Joan a setembre per a balls, concerts, xerrades, cartes i lectura de diaris. Encara que la colònia mantenia una vida relativament separada del municipi, alguns dels seus membres van contribuir activament a iniciatives locals, reforçant la creació del futbol, el rugbi, els ateneus, les seccions d’escacs i el billar.

El Casino Dels Rics a Sant Boi, club exclussiu al Centre d’Estiueig Sant Jordi (SXIX-XX). AI Color

La urbanització amb el tripijoc franquista sobre la finca del Marquès: un model especulatiu que va arrelar a Espanya

El sorgiment del Parc Residencial de Marianao després de la Guerra Civil es remunta a una complexa maniobra politico-financera, o “tripijoc,” que va aprofitar les estructures del règim franquista. El procés va començar al voltant de 1940, quan l’empresari mallorquí Abdón Bordoy (administrador vinculat a figures de l’elit franquista com Joan March) va adquirir la propietat del Marquès de Marianao. Aquesta transferència de propietat no va ser una simple transacció comercial; el Marquès va ser obligat a doblegar-se per mitjà de la repressió ideològica i fiscal, ja que va ser acusat de ser maçó. Aquesta dinàmica il·lustra perfectament el model d’autarquia finanço-política: el règim va facilitar la concentració de capital en mans d’una nova elit afí, utilitzant la repressió com a mecanisme de devaluació d’actius. Bordoy va adquirir la finca per un cost inicial d’1.000.000 de pessetes.

Aquesta inversió inicial mínima es va convertir ràpidament en un exercici de lucre massiu, definint un model d’urbanisme conegut com el pelotazo (profit abans que res). La finca, que era un parc tropical extens amb bosc i caça, va ser urbanitzada en dues fases amb més de 125 torres. La venda a terminis de 104 propietats registrades (principalment durant els anys 50) va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric. L’anàlisi de la facturació bruta total estimada de l’operació (incloent-hi la venda final del nucli a l’Ajuntament el 1975) oscil·la entre 44,5 i 77,7 milions de pessetes. Això representa un benefici mínim de 44 vegades la inversió inicial. Aquest càlcul de rendibilitat no només destaca el caràcter purament especulatiu del projecte, sinó també la facilitat amb què Bordoy va obtenir el sòl a preu de saldo, donada l’enorme demanda d’una nova burgesia per símbols d’estatus.

*Primeres Parcel·les i Torres del Marianao Residencial*

Paradoxalment, malgrat la promoció de Marianao com una “Ciudad Soñada” (fins i tot amb propaganda al NODO), l’especulació va prioritzar la plusvàlua del sòl per sobre de la responsabilitat urbanística. Un cop realitzat el pelotazo, el parc va ser un espai “deixat i sense inversions en infraestructures bàsiques”.Aquesta manca d’inversió es va manifestar directament en la precarietat social i la conseqüent instal·lació de barraquisme als anys 60 en zones com Els Canons, Les Orioles o Cam Paulet. La connexió física i social amb el nucli urbà de Sant Boi es va mantenir distant fins a la transferència final d’una part del nucli (Palau, llac i jardins) a l’Ajuntament de Sant Boi, al voltant de 1974, per 24.000.000 de pessetes, un esdeveniment que va començar a connectar finalment els “dos mòns separats”.

Marianao "La Ciudad Soñada" - Propaganda — *Marianao “La Ciudad Soñada” – Propaganda*

Cronologia i Anàlisi de l’Operació Especulativa de Marianao (1940-1975)

Fita Temporal	Esdeveniment Clau	Context i Actors	Facturació Total Estimada (Ptes.)
c. 1940	Adquisició de la Finca	Abdón Bordoy adquireix la propietat del Marquès (Maçó) per 1.000.000 Ptes (Cost inicial)	–
1948-1949	Construcció Primeres Torres	Venda de les primeres torres pel promotor Ramiro Gutierrez Tapia & Cª.	6.300.000 Ptes (per 25 propietats documentades)
1950s	Urbanització Massiva	Venda a terminis de 104 propietats registrades.	20,5 a 53,7 Milions Ptes (Estimació de la parcel·lació total)
c. 1975	Venda del Nucli a l’Ajuntament	Transferència del Palau, llac i jardins a l’Ajuntament de Sant Boi.	24.000.000 Ptes (Venda final)
Total Estimat	Facturació Bruta Total	Benefici mínim de 44x la inversió inicial	44,5 a 77,7 Milions Ptes

La Fisiognomia Social del Parc Residencial de Marianao entre 1950 i 1970: un microcosmos

L’eco de Marianao: Memòries de Josep Faura Borges

La composició social del Marianao residencial era “curiosa i bastant barrejada,” amb una concentració única d’individus les vides dels quals havien estat profundament impactades, o beneficiades, pel conflicte bèl·lic i la dictadura. La tensió ideològica del barri s’estructurava en una polarització extrema entre els ‘Nacionals’ i els ‘Rojos’, que vivien a pocs metres de distància. D’una banda, hi havia la Jerarquia Franquista, representada per figures com la Família Lacalle (conegut falangista i primer president del Saló de l’Automòbil de Barcelona) i el mateix Abdón Bordoy, l’empresari lligat a l’elit que va prosperar amb el règim. De l’altra banda, residien els Líders Republicans i de la Memòria Històrica, com la Família Vallejo, amb un pare comunista i antifranquista, que es va convertir en un dels primers residents de la torre ‘El Cerezo’.

El fet que la residència Vallejo a “El Cerezo” es convertís en el centre de la dissidència clandestina, operant a l’ombra de les residències de figures falangistes, representa la paradoxa central de Marianao. L’aïllament social del parc, originalment dissenyat per garantir la discreció de l’elit burgesa, va servir inesperadament com un vel protector contra la vigilància policial, permetent la importació de la “lluita de classes” a l’enclavament mateix. A aquest panorama s’hi sumaven figures de distinció, com l’autor il·lustre José Mallorquí Figuerola (creador del còmic El Coyote), que, malgrat la seva fama, era amic dels Vallejo i va influir en la compra de les primeres torres.

La Polarització Ideològica i el Perfil de Distinció dels Residents (1950-1970)

*Abdon Bordoy. Administrador i Titular de Parc Residencial de Marianao. Recreat-amb IA.*

Enrique Lacalla Barnadas - President de la Fira de l'Automòbil — *Abdon Bordoy. Administrador i Titular de Parc Residencial de Marianao. Recreat-amb IA.*

*Família Vallejo De Marianao. Residents de la Trorre ‘El Cerezo’.* (IA Color)

Grup de Població	Perfil Socioeconòmic i Ideològic	Noms Destacats	Rol i Context
Jerarquia Franquista	Afins al règim, falangistes, amb alts càrrecs econòmics i polítics de la postguerra.	Família Lacalle (conegut falangista i primer president del Saló de l’Automòbil de Barcelona). Abdón Bordoy (empresari mallorquí i administrador lligat a Joan March).	Representen l’elit que va prosperar amb el règim i va fixar la tensió ideològica del barri
Líders Republicans i de Memòrica Històrica	Classe treballadora (Poblenou), Pare comunista.	Família Vallejo: Comunista / Republicà / Antifranquista. Uns dels primers residents a la torre ‘El Cerezo’.	Centre de la dissidència clandestina, importació de la lluita de classes a l’enclavament burgès.
Residents Il·lustres/Distinció	Professionals d’èxit o propietaris de negocis notoris a Barcelona, aportant distinció cultural i econòmica a la comunitat.¹	José Mallorquí Figuerola (autor de “El Coyote”), Família Valdés (propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona)	José Mallorquí, amic dels Vallejo, va influir en la compra d’una de les primeres torres.
Colònia Estrangera	Petita colònia de residents d’origen alemany-suís, vinculats a l’empresa Dubler, amb possibles ombres de la Segona Guerra Mundial.¹	Hanno Luber Montansti (alemany), altres residents vinculats a l’empresa Dubler.	La colònia de Sant Boi ja era important des dels anys vint. Marianao, com a lloc discret i aïllat, podria haver estat un refugi.
Població Local/Servei	La població arrelada, els masovers i el personal de servei (minyones, jardiners), majoritàriament de Sant Boi o famílies immigrades locals.¹	Família Faura (Josep Faura Badia ‘Pepet’, masover del Marquès), Família Campoamor (servei domèstic dels Bordoy).	El servei domèstic era la principal via de contacte entre Marianao i el poble de Sant Boi.

L’anàlisi dels 104 compradors registrats corrobora la reconfiguració de la burgesia catalana durant l’autarquia. Marianao no es dirigia a la vella aristocràcia barcelonina, sinó a una classe mitjana-alta emergent que havia capitalitzat la prosperitat econòmica postguerra. La majoria provenien de zones de Barcelona densament poblades (Ciutat Vella, Eixample, Sants), i la seva classificació professional incloïa el Comerç de Barri i Detall (sabateries, fleques), la Petita Indústria i Artesania (rajolers, curtits) i Professionals Liberals (farmacèutics, notaris). Aquests nous rics utilitzaven la segona residència a Marianao com un símbol d’ascens social assequible, fora de la competència dels barris històrics de l’alta burgesia. A més, Marianao acollia una petita, però intrigant, Colònia Estrangera d’origen alemany-suís, vinculada a l’empresa Dubler, la presència de la qual, en un lloc tan aïllat, suggereix que el parc podria haver servit de refugi per a individus amb “possibles ombres de la Segona Guerra Mundial,” aprofitant la discreció de l’Espanya franquista per a l’ocultació. Finalment, la població local, com els masovers (Família Faura, Cal Pepet) i el personal de servei domèstic (Família Campoamor), representaven la mà d’obra barata i la principal via de contacte, subratllant la profunda divisió de classes amb la comunitat de Sant Boi.

Classificació Socioprofessional Dels Compradors de Marianao (Selecció 1949)

Categoria Socioprofessional	Compradors Representatius (Exemples)	Negoci/Activitat	Procedència Geogràfica Clau (BCN/HOSP)
Comerç de Barri i Detall	Luciano Blasco, Teresa Magués, Francisca Maranges	Sabateria, Fleca, Botiga.	Conde Asalto, Vallespir, Borrell.
Petita Indústria / Artesania	Hermanos Fraga, José Cortés, Bibiano Alcaraz	Rajolers, Curtits, Ballestes.	Villaroel, Obispo Laguardia, Provenza.
Professionals Liberals / Serveis	Arturo Jornet, Miguel Boniquet, Francisco Gallardo	Farmàcia, Notaria, Sastreria.	Pujadas, Conde Asalto, P. de Gràcia.
Jerarquia/Alts Funcionaris	Enrique Lacalle, Ladislao Romero	President Saló Automòbil, Adreça simbòlica.	Lauria, P. Calvo Sotelo.
Població Local / Finca	José Faura, Juan Prast, Pedro Torralba	Masover/Arrelat.	Parque Marianao (Sant Boi).

L’estiueig al Parc Residencial de Marianao: vida social, oci i serveis del Parc

La vida quotidiana a Marianao entre els anys 40 i 70 es caracteritzava per un aïllament social marcat per la connectivitat limitada. L’accés al parc des de Barcelona depenia del Carrilet (tren), amb la necessitat de pujar a peu des de Sant Boi. Aquesta dependència del tren i del desplaçament a peu era el principal accentuador de l’aïllament del parc respecte al nucli urbà. No obstant això, el període va veure la modernització limitada de la mobilitat de la classe mitjana-alta, amb els homes utilitzant el Biscúter (un “pseudo cotxe” anterior al Seat 600) o cotxes per als viatges de cap de setmana. La presència de les famílies (dona, nens) durant tot l’estiu, conegudes despectivament pels locals com “los fiambrera”, es va sostenir gràcies a l’explotació de la mà d’obra local. L’ús de servei domèstic com les criades (minyones) i els jardiners locals era la principal, i gairebé única, via d’interacció laboral entre Marianao i Sant Boi, subratllant la relació de subordinació entre els “dos mons separats”.

El consum d’oci modernitzat dins de l’enclavament reflectia la necessitat de la nova burgesia d’adoptar patrons de consum occidentals, sense renunciar a les bases tradicionals del règim. Marianao oferia símbols de distinció i modernitat, com una pista de tennis (un esport llavors poc comú) i un llac ornamental, que posteriorment es va reformar com a piscina. El bar del llac, administrat per Mateu Campomar (home de confiança de Bordoy), servia com a punt central de trobada per a tertúlies socials. En contrast amb la vida senyorial (que incloïa missa setmanal a l’oratori del Palau fins al 1977) , la vida social adolescent es va modernitzar amb la celebració dels guateques (festes) amb discos de vinil i música rock d’artistes com Elvis.

El nou propietari, Abdón Bordoy, intentava projectar un estil paternalista i senyorial, organitzant esdeveniments com els Jocs Florals. Un gest particularment revelador de la seva ostentació de poder era la “curiosa tradició de llançar monedes a terra” perquè la gent les recollís. Aquesta pràctica es pot interpretar no com un acte de generositat, sinó com una representació física de l’estructura de poder de la dictadura, on l’elit atorgava i controlava la riquesa, i els locals eren relegats a la posició de “recol·lectors” de les engrunes del capital especulatiu. A nivell d’infraestructura, mentre que la interacció social s’evitava, l’aprovisionament d’aigua va crear un punt d’interdependència vital. La finca original tenia una xarxa hidràulica complexa (cinc llacs, un pou profund) i, crucialment, una mina d’aigua subterrània que connectava Marianao amb Santa Bàrbara. Aquesta mina era l’únic espai ineludiblement comú, ja que la gent del poble anava a buscar-hi aigua potable, un element que simbolitza la interdependència física que existia malgrat la segregació econòmica i social imposada.

El dia a dia a Marianao es basava en l’aïllament social, la connectivitat limitada, i el consum d’un oci modernitzat i de classe

01.Accessibilitat (Com s'hi arribava) — *01.Accessibilitat (Com s’hi arribava)*

02. Estiuejants_i_Piscina (Abans LLac) — *01.Accessibilitat (Com s’hi arribava)*

Element	Descripció de l’Experiència al Marianao dels 40-70	Connexió amb Sant Boi/Context
1.Accessibilitat (Com s’hi arribava)	La majoria venien de Barcelona. El viatge es feia amb el Carrilet fins a Sant Boi i, des d’allà, havien de pujar a peu. Els caps de setmana, només el “senyor” pujava i baixava de Barcelona, sovint amb cotxes o amb el Biscúter (un “pseudo cotxe” abans del 600)	Aquesta dependència del tren i del desplaçament a peu accentuava l’aïllament del parc respecte al nucli urbà.
2.Estiuejants (“los fiambrera”)	Els estiuejants que venien de Barcelona eren coneguts despectivament com “los fiambrera”. La dona, els nens i la criada (minyona) hi passaven tot l’estiu (de juny a setembre).	L’ús del servei domèstic local (la criada, jardiners) era la principal via d’interacció laboral entre els “dos mons separats”.
3.Oci i Instal·lacions	Hi havia pista de tennis (llavors no estaven de moda), un llac amb barca i embarcador. Les barques (com les d’Inés i Catrina, filles de Bordoy) eren inestables i feien trajectes de punta a punta, sovint amb connotació romàntica. El llac es va reformar d’un llac ornamental a una piscina.	El bar del llac, muntat per Mateu Campomar (home de confiança de Bordoy), esdevingué un punt de tertúlies i trobada social.
4.Bosc i Recursos Naturals	El bosc era molt extens. Hi havia una gran activitat de caça (conills, perdius, fins i tot cérvols). La caça de conills es feia amb sacs al circuit d’aigua. L’entorn era ric en flora, amb avellaners i un cirerer (que va donar nom a “El Cerezo”).	No es permetia portar armes sense permís, i el Tir de Saló era un espai tancat reservat per a pràctiques de tir.
5.Aigua i Subministrament	La finca original comptava amb una complexa xarxa hidràulica: cinc llacs artificials, un pou de 48 metres de profunditat, i una mina d’aigua subterrània que connectava Marianao amb Santa Bàrbara. La gent del poble anava a buscar aigua potable d’aquesta mina amb càntirs.	La mina, que s’ha recorregut dalt a baix, era un element clau per al subministrament d’aigua i un element “molt desconegut” del parc.
6.Vida Religiosa i Festes	Es feia missa tots els diumenges a les 12 h a l’oratori ( amb sostre de fusta noble) situat a la planta baixa del Palau va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava. Les festes d’adolescents (anomenades “guateques”) se celebraven amb discos de vinil, single i música rock, com la d’Elvis.	El nou propietari, Abdón Bordoy, organitzava actes amb un estil senyorial, com Jocs Florals, Capella amb himne i la curiosa tradició de llançar monedes a terra perquè la gent les recollís.
7. Patrimoni Històric	El Palau tenia una Miranda (el mirador del Marquès) i, en l’època del Marquès, la capella albergava armadures, armes i heràldiques que posteriorment van desaparèixer. La casa de la família Faura tenia quatre portes de ferro per a un accés controlat.	El Crist de La Miranda va ser pujat pels Faura per a un Congrés Eucarístic. L’avi Faura, a més, pertanyia als Somatents (un cos del poble que va acabar actuant com a guàrdia de Franco).

Conclusió: Marianao, el primer Laboratori d’Integració de la Postguerra

L’estudi de Marianao (1950-1970) revela una urbanització nascuda de la connivència política i l’especulació financera que va servir de mirall de les tensions socials i ideològiques no resoltes de la postguerra.

La Paradoxa de l’Aïllament i la Dissidència: Marianao va ser concebuda com una “finca tancada” per a l’èlit barcelonina, un espai segregat de Sant Boi. Paradoxalment, aquesta separació, que garantia la discreció, va convertir la urbanització en un refugi per a la dissidència política, amb la casa del comunista Carles Vallejo (El Cerezo) funcionant com a centre de reunions clandestines, a l’ombra de la residència d’un falangista com Lacalle.
L’Empremta Franquista i l’Especulació: El projecte és inintel·ligible sense la dinàmica de la dictadura: la repressió ideològica contra el Marquès (maçó) va facilitar la transferència de la propietat a Bordoy (franquista vinculat a March) per una inversió mínima. La posterior venda massiva a terminis va permetre al promotor obtenir un benefici estratosfèric (mínim 44 vegades la inversió inicial), demostrant el caràcter purament especulatiu i financer de l’urbanisme de postguerra.
El Nou Estiueig de la Burgesia Emergent: La classificació socioprofessional demostra que Marianao va ser un destí per a la petita burgesia (comerciants, petits industrials, professionals liberals) de Barcelona, que va utilitzar la segona residència com un símbol de la seva ascensió social gràcies a la prosperitat econòmica de l’autarquia. Aquest estil de vida, marcat per la mobilitat (cotxe, Biscúter) i l’aïllament social (“los fiambrera”), es va sustentar en la mà d’obra barata i el servei domèstic procedent de Sant Boi i les àrees properes.

Marianao, doncs, és la crònica d’un lloc on la història de la guerra i la repressió es van superposar amb l’establiment d’un nou ordre social basat en el capital i la recerca de l’oci. La convivència de nazis, falangistes, comunistes i escriptors il·lustres fa de Marianao un microcosmos excepcionalment ric per entendre la complexitat de la societat catalana durant la dictadura.

#Marianao, #SantBoi, #HistòriaCatalana, #FranquismeOcult, #EspeculacióImmobiliària, #MicrocosmosSocial, #Postguerra, #ClassesSocials, #MemòriaHistòrica, #EstiueigDeLuxe, #ElPelotazo, #Falangistes, #ComunismeClandestí, #ElCoyote, #Catalunya, #Urbanisme, #BarcelonaAnys50, #SantBoiDeLlobregat, #MisterisHistòrics.

Referències:

Youtube @santoitv1: Marianao’s, entrevistes a Carles Serret (AHMSB), Tate Cabré, Mateu Campomar, Carles Vallejo, Josep Faura.
DOSSIER: 04_Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies (Recull de Testimonis)
Els Setembrers d’Abans – Ràdio Sant Boi – Memòria i Patrimoni (La República Santboiana), Carles Serret (AHMSB) – ivoox

*Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.