El Parc de Marianao, avui una urbanització plenament integrada en el teixit de Sant Boi de Llobregat, és molt més que una antiga finca senyorial; és un palimpsest històric que encapsula la convulsa transformació socioeconòmica de Catalunya des de mitjans del segle XIX.¹ Aquest espai ha transitat per tres grans etapes: l’esplendor colonial i l’exclusivitat aristocràtica del Marquesat, la instrumentalització urbanística sota el franquisme (la “Ciudad Soñada”), i la seva posterior reconquesta per a l’ús cívic i la resistència política de base.

La història cultural de Marianao s’expressa en tensions constants: entre l’aïllament elitista i la solidaritat obrera, entre la ficció de masses creada per un escriptor cèlebre i la clandestinitat antifranquista, i entre el mite cinematogràfic persistent i la realitat dels rodatges documentats. Aquest post es capbussa en aquesta doble vida, desglossant la cronologia que va portar Marianao d’un tros de Cuba a un nucli de resistència, analitzant l’empremta de figures com José Mallorquí, desmentint mites cinematogràfics crucials i, finalment, recordant el luctuós epíleg veneçolà que va segellar el destí de l’antic Palau.

La cronologia sociocultural: Del Palau a l’Espai Comunitari

El caràcter singular de Marianao, des de la seva fundació fins a la seva conversió en espai públic, es traça a través dels esdeveniments clau que defineixen el seu llegat.

Del Marquesat a l’Urbanització de Marianao i els barcelonins com a fiambreres a Sant Boi

La història de Marianao és, en essència, la crònica d’un aïllament social i geogràfic, on els estrats socials es definien pels seus costums diaris. Els testimonis de l’època recorden que la vida dels estiuejants i la dels santboians eren “absolutament separades”, una distància que s’entenia millor a través dels sobrenoms: els homes de negoci que s’enduien el dinar a la ciutat eren “les fiambreres”, mentre que els més adinerats eren “els senyors dels quatre viatges”, capaços de pagar el tren per dinar a la seva torre i tornar a la capital a la tarda. El punt neuràlgic d’aquesta elit era el Centre Estiuenc Sant Jordi, conegut popularment com el “Casino dels Rics”, tot i que la documentació oral el descriu com una estructura sorprenentment humil: una “barraca” amb un escenari a l’aire lliure per a les festes estiuenques.

L’origen de la finca es troba en l’herència colonial: el nom Marianao prové d’un municipi de l’Havana (Cuba) on havia nascut el Marquès Samà, motiu pel qual es va recrear una estètica tropical amb vegetació exòtica i cinc llacs artificials. Aquesta sofisticació es basava en un complex sistema hidràulic amb un pou principal de 48 metres i un canal subterrani. Irònicament, la qualitat d’aquesta aigua era tan bona que la gent del poble s’hi acostava a buscar-ne amb càntirs, en un dels pocs punts d’interacció pràctica entre l’exclusivitat i la comunitat local.

Aquesta opulència es va trencar amb la mort del II Marquès, Salvador Samà i Torrents, l’any 1933, just abans que esclatés la Guerra Civil (iniciada el juliol de 1936). El Palau, ja en mans del seu fill, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera, va ser requisat com a Hospital Militar (durant el conflicte), i una zona adjacent al llac es va utilitzar com a “dipòsit de morts”. Amb la victòria franquista, el III Marquès va caure en desgràcia, perseguit per la seva condició de maçó i convertit en enemic del règim que perseguia maçons, comunistes i ateus.² Aquesta situació política, i el fet que el Marquès “no va donar la cara de doblegar-se” i “no va volguer doplegar-se” al nou règim, va forçar una “malvenda” de la finca a Abdón Bordoy, un empresari connectat a les noves elits financeres franquistes, possiblement actuant com a testaferro de figures com Joan March.

La Doble Campanya de Màrqueting: Del Luxe Fracassat a la Venda Massiva

El canvi de mans va comportar un canvi radical en l’estratègia de venda. El nou propietari, Abdón Bordoy, va provar dues campanyes molt diferents. Inicialment, la Campanya Elitista de 1943 va fracassar en intentar vendre parcel·les “enormes” i de baixa densitat, ja que no hi havia mercat de luxe en la immediata postguerra.

Davant el fiasco, Bordoy va canviar radicalment l’enfocament: la Campanya Especulativa de 1947 va abraçar la venda massiva amb lots “molt més petits”. El senyor Mateu Campomar, antic gestor de Bordoy, recorda amb detall l’ús de la propaganda massiva per a la venda de les parcel·les, una tècnica pionera aleshores. Campomar testimonia que la campanya va utilitzar el Noticiario y Documentales (NODO), el noticiari obligatori als cinemes, dedicant un suplement sencer sobre Marianao que mostrava imatges idíl·liques: “sortia el lago, sortien els patos, sortia la font”. Aquesta promoció es va realitzar amb insistència a Ràdio Barcelona sota l’eslògan “Marianao, la Ciudad Soñada”. L’estratègia atreia nombrosos visitants que arribaven amb el Carrilet i pujaven a peu al parc. La venda es feia a terminis, amb una petita entrada de “20 duros”, tot i que la documentació mostra que aquesta campanya de màrqueting venia un producte sense la infraestructura bàsica (carreteres, voreres), provocant descontentament i nombrosos litigis legals.

Aquesta nova administració també va buscar establir un control social mitjançant festivitats amb un aire paternalista, tal com recorden els testimonis. Josep Faura, fill del masover, relata que Bordoy organitzava grans celebracions, incloent els Jocs Florals i les Caramelles, a més de festes d’aniversari a la Sala Gran del Palau. Faura recorda especialment el costum curiós que reflectia el poder econòmic del nou propietari: Bordoy tenia l’hàbit de llançar monedes a terra perquè la gent, inclosos els infants, les recollís, un acte de paternalisme social molt visible. Pel que fa a la vida religiosa, el Palau tenia una capella on Mateu Campomar recorda que el rector de Sant Boi pujava cada diumenge a peu per oficiar missa. Aquesta pràctica es va mantenir fins a la dècada de 1970, tot i que, amb el canvi de propietat del Marquès a Bordoy, la capella ja havia perdut elements originals com armadures i heràldiques, simbolitzant el traspàs del luxe aristocràtic al capital financer.

La cultura torna a la comunitat: esdeveniments en la transició, del Sant Boi Cultural a la Radio local

Paradoxalment, el mateix aïllament de la urbanització va generar una oportunitat per a la resistència política. La Torre El Cerezo de la família Vallejo, d’arrels republicanes, va funcionar com una “petita república independent,” on els adults feien llargues tertúlies per parlar lliurement de la Guerra Civil. Aquest esperit de clandestinitat va ser heretat per la generació jove, que hi celebrava reunions de Comissions Obreres (CCOO) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta divisió ideològica era tan palpable que els fills de les famílies oposades, com els Vallejo i els Lacalle (falangistes), jugaven a “rojos i nacionales” en lloc d’indis i cowboys.

Aquesta cultura va tenir un breu renaixement públic quan l’Ajuntament de Sant Boi va adquirir el Palau i els jardins l’any 1974. Aquesta etapa es va concentrar en festivals d’estiu sota l’etiqueta Sant Boi Cultural. S’hi van celebrar esdeveniments de gran impacte, com desfilades de moda, la representació de la Setmana Tràgica i, notablement, actuacions de la reconeguda companyia teatral Dagoll Dagom.

Però aquest somni cultural es va frustrar: a partir de 1977, l’edifici es va destinar a usos institucionals, allotjant successivament la Formació Professional (FP), la Policia Nacional i els jutjats. Malgrat el tancament, Marianao va esdevenir pioner en la comunicació democràtica: el 1980, el Palau va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi, la tercera emissora municipal creada a Catalunya. Irònicament, la modernització també va comportar la pèrdua de la memòria física: la construcció de la Ronda de Sant Ramon va obligar a l’enderrocament d’edificis simbòlics com la Masia dels masovers Faura (l’antic accés històric) i la Torre El Cerezo (símbol de la resistència clandestina).

Avui, la història del Parc demostra una resiliència sorprenent. En el context de la sequera de 2024, l’Ajuntament ha reactivat l’antic pou de 48 metres del Marquès per a ús municipal (neteja viària). Això tanca un cicle on la infraestructura del luxe colonial serveix ara per afrontar reptes de sostenibilitat de la societat democràtica.

Eixos Temàtics i Contribucions Testimonials

Testimoni	Relació amb Mallorquí / El Coyote	“Los Últims de Filipines” / Cinema	Context Social/Polític Clau
Carles Vallejo	Amic personal; José Carlos Mallorquí era el seu padrí; testimoni de la compra de Torre El Cerezo.	Testimoni de la creença popular i la investigació sobre Marianao com a plató.	Coexistència de famílies de signe polític oposat; la Torre ‘El Cerezo’ com a centre de reunions clandestines i debat.
Mateu Campomar	Identifica Mallorquí com un comprador notable i primer resident (c. 1950).	Afirma amb rotunditat el rodatge de Filipines per l’ambient tropical.	Gestor de l’urbanitzador Bordoy; testimoni de l’especulació i urbanització pionera.
Josep Faura	Recorda la celebració de “performances” per a Mallorquí.	Confirma rumors de Filipines; narra l’anècdota del deute de 100 pessetes de Jaime de Mora.	Masover; testimoni dels usos del Palau durant la Guerra Civil (hospital militar).
Sr. Bota	Posseïa l’escopeta de Mallorquí; coneixença amb la seva família.	Barquer del llac; anècdota sobre la dinamita i la caça.	Representant de la vida d’oci i informalitat a la finca.
Carles Serret	–	Recull el rumor popular sobre filmacions i el situa en context històric.	Director AHMSB; detalla el tràgic epíleg de la Coral de Caracas (1976).

Josep Mallorquí: autor prolific de Duke a El Coyote, i ‘hub’ de Marianao

L’autor de la saga d’El Coyote, José Mallorquí i Figuerola (1913-1972), va ser un element fonamental en la consolidació social de la nova urbanització. Mallorquí es va instal·lar a Marianao cap al 1949 i els testimonis el recorden com un dels primers residents i un hub social clau. Carles Vallejo, resident de la Torre El Cerezo, relata que Mallorquí, amic seu, els va “animar” a comprar la seva torre. Aquesta influència va culminar amb el seu fill, José Carlos Mallorquí, esdevenint padrí de Carles Vallejo, creant un pont social per a famílies d’arrel republicana a un espai que, sota Bordoy, estava lligat a l’especulació franquista.

L’escriptor també va exercir un paper actiu en la cultura local, organitzant “performances” o “representacions teatrals” per a la petita comunitat. Mallorquí, autor de 192 llibres d’El Coyote, va morir tràgicament per suïcidi a Madrid el 1972. El seu llegat material il·lustra el canvi de mans del poder: la seva escopeta de calibre 22, utilitzada per caçar, havia pertangut originalment al Marquès de Marianao (Somatent en Cap) i va acabar en mans del Sr. Bota, el barquer del llac.

Marianao Plató: La doble vida entre el mite i la pantalla

El Parc de Marianao va ser constantment buscat per la indústria cinematogràfica pel seu ambient d’opulència i la seva capacitat única a Catalunya per recrear un paisatge tropical.

Los Últimos de Filipinas: només testimonis

La pel·lícula que més ressona en la memòria de Marianao és el drama bèl·lic Los Últimos de Filipinas (1945). Testimonis com Mateu Campomar, gestor de la finca, asseguraven categòricament que el rodatge havia tingut lloc als jardins. Aquesta convicció es basava en el fet que el Parc, amb la seva profusa vegetació exòtica i els seus llacs, era l’escenari ideal per evocar l’ambient colonial i tropical. Per tant, la història de Filipinas funciona com un “platò imaginari” que valida l’excepcionalitat estètica del parc.

No obstant això, l’anàlisi de fonts de producció i acadèmiques desmenteix la presència de l’equip de 1945 a Sant Boi, confirmant que la localització principal del rodatge va ser a Màlaga.

Localitzacions documentades de pel·lícules al parc de Marianao

Marianao va ser un plató real, utilitzat de manera recurrent des de la Segona República fins al franquisme. Els testimonis confirmen l’existència de “molts reportatges ben bons” i altres filmacions a Marianao, però també revelen el costat menys glamurós del cinema. Josep Faura, fill del masover Pepet Faura, relata que Jaime de Mora, una figura de la jet set amb vincles amb el cinema, va demanar un petit préstec de 100 pessetes al seu avi, el masover Pepet Faura, que mai va ser retornat. Aquest acte simbolitza l’explotació casual i la irresponsabilitat financera de l’elit itinerant del cinema cap al personal de servei local.

El Palau i els seus jardins van ser escenaris per a tres produccions confirmades:

Títol (Any)	Gènere / Direcció	Localització Específica a Marianao	Ressalt Històric / Sinopsi
Usted tiene ojos de mujer fatal (1936)	Comèdia / Drama (Jardiel Poncela)	Palau de Marianao i Entorn Rural	Mostra el Palau com a fastuosa residència senyorial just abans de la Guerra Civil.
La Millona (1937)	Comèdia / Romàntica (Antonio Momplet)	Palacet	Trama sobre un matrimoni de conveniència per legalitzar una fortuna. Rodada en plena Guerra Civil. Rescatada per la Cinemateca Real Belga el 1985.
Los Claveles (1960)	Comèdia d’Enrenou (Miguel Lluch / I. Iquino)	Parc de Marianao	Aprofita l’escenari exòtic del parc amb el popular trio còmic Zori, Santos i Codeso.

L’Orfeó Veneçolà: memòria d’estat i epíleg solemne

Marianao està unit per un vincle permanent a una tragèdia que és considerada memòria nacional a Veneçuela. Carles Serret, director de l’Arxiu Històric, recull el sentiment profund que va generar a Sant Boi la pèrdua d’aquesta “generació important de cantaires”. El setembre de 1976, el Cor Universitari de Caracas (Orfeó de la Universitat Central de Veneçuela) es dirigia cap a Marianao per actuar al XII Dia Internacional del Cant Coral. L’avió militar Hèrcules C-130H veneçolà que els transportava es va estavellar prop de la Base Aèria de Lajes, a les Açores (Portugal), morint els 68 ocupants.

El dia que havien d’actuar al Palau de Marianao, es va celebrar un homenatge solemne i emotiu: es va fer sonar l’himne veneçolà en una gravació de la coral morta, es va desplegar una bandera i es van dipositar rams de flors. Serret assenyala que aquest acte solemne va ser “pràcticament l’últim acte” cultural lliure que es va celebrar al Parc abans que els usos institucionals (Formació Professional i Policia) ocupessin de forma permanent l’edifici a partir de 1977. La mort de la coral, que representava el pont cultural amb Amèrica (l’origen del Marquès), va frustrar el somni de consolidar Marianao com a centre cultural obert en la democràcia incipient.

Conclusions: Marianao, un llegat pioner guanyat per a la societat i la cultura

El Parc de Marianao és una crònica singular de la història de Catalunya, des de l’aristocràcia indiana fins a la democràcia. El seu recorregut de Palau privat a espai cívic il·lustra la tensió permanent entre l’exclusivitat i la col·lectivitat. El Parc va néixer d’un llinatge colonial, però la seva pèrdua va estar lligada a la persecució del seu fill i hereu, el III Marquès Salvador Samà i Sarriera per la seva afiliació maçònica durant el franquisme, cosa que va facilitar l’especulació immobiliària. Marianao va servir, paradoxalment, com a bressol de la resistència clandestina (la Torre El Cerezo com a nucli de CCOO i el PSUC) i d’una cultura popular efímera (Mallorquí, les comèdies de cinema).

La força de l’imaginari col·lectiu, visible en la persistència del mite de Los Últimos de Filipinas per la seva estètica tropical, demostra la profunda identitat visual que el lloc va projectar. Però la realitat de la finca revela les dures dinàmiques socials, com l’anècdota de l’impagament de Jaime de Mora al masover, que humanitza el glamour i exposa la jerarquia de l’època.

Marianao es consolida com un llegat PIONER d’abast estatal en la recuperació d’un espai de rellevància social

1. Pioner en la Recuperació de Patrimoni: L’adquisició del Palau i els jardins per part de l’Ajuntament de Sant Boi el 1974 representa un dels primers grans esforços en la Transició per revertir un patrimoni històric, anteriorment lligat a l’especulació i el capital franquista (el pelotazo de Bordoy), cap a la titularitat pública. Aquesta acció va permetre salvar la finca per a la comunitat.
2. Bressol de la Comunicació Democràtica: La instal·lació de Ràdio Sant Boi (1980) al Palau en els seus inicis va situar Marianao com a punt d’arrencada de la ràdio municipal, un fenomen clau en la democratització de la comunicació a Catalunya.
3. Victòria de l’Ús Cívic i la Memòria: Tot i que l’intent inicial de crear un gran centre cultural (el Sant Boi Cultural) va ser truncat pels posteriors usos institucionals (FP, Policia, Jutjats), la persistència de l’espai per a serveis públics va segellar la victòria de la ciutadania, allunyant-lo definitivament del luxe privat. L’ús de la seva infraestructura hídrica històrica (el pou del Marquès) per afrontar la sequera de 2024 simbolitza la integració definitiva de l’herència indiana en la sostenibilitat cívica.

La història de Marianao és la d’un espai que ha vist morir la seva funció cultural (segellada per la tràgica pèrdua del Cor de Caracas) per ressorgir transformat. Marianao ha reescrit el seu destí, convertint-se en un cas d’estudi fonamental per a la història de la reconversió del patrimoni indià i franquista guanyat per a l’ús cívic.

---

#Marianao #SantBoi #SantBoiDeLlobregat #HistòriaDeSantBoi #MemòriaHistòrica #CulturaPopular #PalauDeMarianao #ParcDeMarianao #BaixLlobregat #PatrimoniCultural PlatóDeCinema #MarianaosPlató #Rodatges #Cinema #CinemaEspanyol #Publicitat #NODO #RàdioSantBoi #SantBoiCultural #DagollDagom #LosUltimosDeFilipinas (El mite) #UstedTieneOjosDeMujerFatal (El rodatge real) #LaMillona #LosClaveles JoséMallorquí #ElCoyote #MarquèsSamà #AbdónBordoy #CarlesVallejo #MateuCampomar #JosepFaura #ZoriSantosYCodeso Franquisme #ResistènciaAntifranquista #Clandestinitat #GuerraCivil #Transició #SegleXX #Postguerra #HerènciaIndiana #Cuba #Marquesat #CCOO #PSUC TragèdiaDeLesAçores #OrfeóUniversitariDeVeneçuela #OUV1976 #Veneçuela #Açores #Memòria

---

---

*Hem fet servir eines d’IA per a la realització d’aquest post.