• Presentació de Marianaos: Memòr i Història (Segle XX)
    🏰Marianao's: 📍Punt mut de 🔀 subversions al 📜 Segle XX - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 🎬Realitzacions

    MARIANAO’s, 🎭Punt mut de les subversions del segle XX a Espanya – 0. 📜PRESENTACIÓ

    març 13, 2025 - Per 

    El Parc de Marianao, i espai residencial, situat a Sant Boi de Llobregat, és un lloc amb una història rica i complexa que abasta des del segle XIX fins a l’actualitat. Aquest article ofereix un resum complet de la seva evolució, destacant els esdeveniments i personatges clau que han marcat la seva trajectòria.

    Comparador històric de l'Institut Cartogràfic de la Generalita de Catalunya

    Marianao’s: un segle XIX colonialista i esclavista perdut, un XX de cops d’estat i resistència, i un XXI de salut mental

    Evolució de del Parc de Marianao des del 1945 fins el 2024. Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya
    Transformació de la Finca de Marianao des del 1945

    El Parc de Marianao, a Sant Boi de Llobregat, és un palimpsest històric que abasta des de l’esclavitud a Cuba fins a la psiquiatria moderna. Salvador Samà i Martí, indià i marquès de Marianao, va iniciar la saga al segle XIX, mentre que el seu nebot, Salvador Samà i Torrents, alcalde de Barcelona i membre de la Lliga Regionalista, va traslladar el llegat a Catalunya. La desfeta de 1898 va arrabassar les seves possessions a Cuba i Filipines, però les connexions amb Bennet (‘manicomi’), Güell, Gaudí, Joan de Borbó i Primo de Rivera van mantenir la finca al centre del poder. El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir el seu epicentre al palau. La Guerra Civil va transformar el parc en la “Clínica Militar 2M”, un centre de salut mental què junt amb el Psiquiàtric sumaven morts sense identificar, i va acollir breument una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Joan March, patrocinador de Franco, va facilitar l’adquisició de la finca per Abdón Bordoy per un milió de pessetes, iniciant la seva parcel·lació. La postguerra va veure la coexistència de nacionals espanyolistes de la Falange, una reduïda colònia alemanya-suïssa, la clandestinitat antifranquista i l’embrionari catalanisme, origen de la Diada del 1976. La decadència urbanística va conviure amb el barraquisme fins que l’Ajuntament democràtic va adquirir el nucli de la finca (palau, La Miranda, jardins i llac) per 24 milions de pessetes. Sant Boi es va agermanar amb el Marianao de l’Havana i amb Cambrils. Avui, el Palau de Marianao és un clúster de salut mental d’envergadura internacional, després de passar per ser la seu de l’emissora de Ràdio, d’un centre de formació professional, de la Policia Nacional i del Jutjats. En aquest període d’uns 140 anys, els Marianao’s ( la finca, després urbanització i finalment el Parc) tanca un cicle que va de l’esclavitud, al poder, les resistències, la democràcia i a la sanació.

    Marianao’s: del somni colonial a l’epicentre modernista i polític (1866-1929)

    Transformació del Palau (al fons) vist des del camí principal

    Marianao, més que un nom, és un llegat que travessa l’Atlàntic, des de les plantacions cubanes fins a les terres catalanes. La saga dels Samà, iniciada per l’indià esclavista Salvador Samà i Martí (1797-1866), primer marquès de Marianao, és un paradigma de l’èxit colonial. Enriquit pel comerç d’esclaus i diversificant els seus negocis (ferrocarrils, navilieres, béns arrels), Samà i Martí va ascendir a l’elit cubana, arribant a alcalde de l’Havana i senador del Regne. El seu títol nobiliari, concedit el 1860, testimonia la seva influència.

    Els dos primers marquesos de Samà i Fontseré girant cua

    El seu nebot, Salvador Samà i Torrents (1861-1933), segon marquès de Marianao i de Vilanova i la Geltrú, va heretar amb cinc anys una fortuna que el va catapultar a la primera línia política catalana i espanyola. Diputat a Corts, senador i alcalde de Barcelona, Samà i Torrents va estendre el seu poder a través de nombroses propietats, incloent-hi el Parc de Marianao a Sant Boi.

    La connexió amb els Torrents, família de la baixa burgesia catalana arrelada a Sant Boi des del segle XVII, va ser crucial per a la consolidació del seu poder. Els Torrents, titulars de Can Torrents i Torrefigueres, van enllaçar amb els Samà, permetent-los arrelar a Catalunya.

    Inspirat en el Parc Samà de Cambrils (1881-1887), un jardí tropical que encara avui es pot admirar, Samà i Torrents va adquirir una antiga masia a Sant Boi (Roca Gasull/Bertran/Casa Sans/TorreBlanca Samà) i la va transformar en un palau senyorial, obra de Josep Fontseré i Mestres. La Finca del Marquesat de Marianao, amb més de 100.000 m², es va convertir en un centre de poder, on es reunien personalitats influents de l’època.

    El Palau de Marianao (1885-1890), inspirat en els castells medievals i amb elements gòtics, era el cor de la finca, envoltada d’un jardí amb espècies exòtiques. Les cycas, bútia, roure, washingtonies, palmeres, margallons, teixos, eucaliptus i xiprers, catalogats com a monumentals i d’interès local, testimoniaven la riquesa botànica del parc.

    La influència d’Antoni Gaudí és innegable. Amic d’Eusebi Güell, amb qui Samà i Torrents tenia estretes relacions (li va vendre els terrenys del Parc Güell), Gaudí va deixar la seva empremta a la Torre de la Miranda i el pont del llac principal, i va crear el Jardí Esclatant a l’antic psiquiàtric de Sant Boi.

    ‘Jardí Esclatant’ de Gaudí situat al Psiquiàtric i d’estil molt semblant a La Miranda. Creat amb suport IA.

    La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines el 1898 va impactar la societat catalana. Els indians, com els Samà, van perdre propietats i actius, contribuint a la crisi econòmica i social.

    Malgrat la pèrdua colonial, Marianao va continuar sent un centre de poder. Primo de Rivera va signar l’ordre del cop d’estat de 1923 al palau, i Joan de Borbó, pare i avi dels reis Joan Carles I i Felip VI, era amic de la família Samà.

    Així, Marianao es va convertir en un escenari clau de la història catalana i espanyola, on es va entrellaçar el llegat colonial, el modernisme i la política.

    Marianao’s: un escenari de convulsions i silenci durant la República i la Guerra Civil

    Els últims anys del Marquesat de Marianao, entre 1929 i 1945, van estar marcats per convulsions polítiques i socials que van deixar una empremta profunda al barri de Sant Boi de Llobregat. La Segona República va portar canvis significatius, però va ser la Guerra Civil Espanyola la que va transformar radicalment el paisatge i la vida dels seus habitants.

    Marianao es va convertir en un refugi per a persones desplaçades de tot el país, fugint de la violència i la repressió. El palau del Marquesat va acollir la “Clínica Militar 2M”, un hospital de salut mental dirigit pel prestigiós doctor Emilio Mira López. No obstant això, la guerra també va portar la mort i el silenci. El manicomi de Sant Boi, amb qui els Samà tenien una relació històrica, es va convertir en un dipòsit de cadàvers, on centenars de persones van ser enterrades sense identificar.

    Les xifres són esgarrifoses: nombrosos residents de Sant Boi van morir o desaparèixer durant la guerra, i molts dels morts portats al manicomi van ser enterrats en fosses comunes. L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi ha iniciat el 2024 una tasca crucial per identificar aquestes víctimes i recuperar la seva memòria.

    La victòria franquista va consolidar la incautació del Marquesat, amb la instal·lació d’una escola de comandament del “Frente de Juventudes”. Marianao es va convertir en un espai de repressió i silenci, on la memòria de les víctimes va ser enterrada juntament amb els seus cossos.

    Pas del temps de l’última columna que es va enderrocar a les columnes de l’entrada quan es va incautar la finca de Marianao. Creat amb suport IA.

    La història de Marianao durant aquest període és un recordatori de la brutalitat de la guerra i la importància de la memòria històrica. La tasca de l’Arxiu Històric Municipal és un pas crucial per donar veu a aquells que van ser silenciats i per construir un futur basat en la veritat i la justícia.

    Marianao’s, del marquesat a la parcel·lació: un negoci amb ombres franquistes

    L’any 1940, la finca de Marianao va canviar de mans en una transacció que porta les marques del règim franquista. Abdón Bordoy, un empresari mallorquí amb passat d’administrador dels Samà, va adquirir la propietat per la irrisòria suma d’un milió de pessetes. La compra, facilitada per una demanda d’adquisició, amaga presumptament una pressió sobre el III Marquès de Marianao, Salvador de Samà i de Sarriera, aristòcrata i exsenador, els antecedents i amistats francmaçones, i les relacions amb la família reial podrien haver forçat al Marquès a la venda de la finca durant el franquisme.

    Darrere d’aquesta operació hi ha la figura de Joan March, el “pirata del Mediterrani”, magnat i patrocinador del cop d’estat de Franco. March, conegut per les seves activitats de contraban i la seva influència en la banca, va proporcionar el suport financer a Bordoy. La relació entre ambdós va ser crucial per a la transformació de Marianao en una urbanització residencial, amb la complicitat de les autoritats franquistes.

    El Pla parcial Parc Marianao, aprovat el 1946, va marcar l’inici de la parcel·lació. El 1957, Bordoy va sol·licitar el replantejament definitiu, que va ser aprovat, donant pas a la venda de parcel·les com a segones residències. La primera fase, amb grans adquisicions com la dels Faura, va resultar un fracàs com a destinació turística, i el palau va quedar abandonat. Bordoy, amb experiència prèvia a Madrid, va impulsar la segona fase, anunciada com “Marianao la ciudad soñada, ciudad de vacaciones”. Aquesta etapa va generar un litigi judicial entre els grans propietaris, que es van sentir enganyats. La manca d’inversions en reurbanització va deixar Marianao en un estat de decadència, testimoni d’un negoci amb ombres franquistes.

    Marianao: de Finca tropical a Parcel·les. Creat amb suport IA.

    Marianao’s, un microcosmos de classes i ideologies

    El Parc de Marianao no només va ser un escenari de poder i resistència, sinó també un microcosmos social complex i heterogeni. La masia de la família Faura, pionera a la finca, simbolitza l’arrelament d’una població local que va conviure amb els nous residents. El servei domèstic dels Bordoy, com els Campoamor, reflecteix la presència de famílies immigrades i locals que vivien i treballaven al parc, configurant un teixit social divers.

    La urbanització va acollir una població dividida per ideologies, amb veïns com els Vallejo i els Lacalle, representants de les tensions entre “rojos contra nacionales”. El Cerezo dels Vallejo, primera parcel·la a l’entrada, i la residència del falangista Lacalle, primer president del Saló de l’Automòbil, exemplifiquen aquestes relacions complexes.

    Residents il·lustres com José Mallorquin, creador del famós còmic “El Coyote”, i els Valdés, propietaris de Loteria Ramblas de Barcelona, van aportar un toc de distinció a la comunitat. Els estiuejants, coneguts com “los fiambrera”, van trobar a Marianao un lloc d’esbarjo i activitats socials.

    La presència d’una reduïda colònia alemanya-suïssa, amb sospites de nazis procedents de l’empresa Dumpler, afegeix un element d’intriga a la història del parc. Malgrat ser un espai separat, Marianao va establir vincles amb Sant Boi, a través del camí del psiquiàtric, activitats esportives i el Casino Marianao.

    L’oratori situat a la planta baixa del Palau, amb un sostre de fusta noble, va ser un centre de culte fins al 1977, on Mn. Joan Saborit oficiava missa cada diumenge. Les passejades en barca pel llac completaven l’oferta d’oci d’aquest espai singular.

    Estiuejants al Parc de Marinao. Creat amb suport IA.

    Marianao’s: un plató imaginari i cultura popular, amb un tràgic epíleg

    El Parc de Marianao, més enllà de la seva història política i social, ha estat un escenari prolífic per al cinema i la cultura popular. La pel·lícula “Los últimos de Filipinas” (1945), que narra el setge de Baler, va trobar en els seus paratges un ambient tropical que evocava les antigues possessions colonials dels Samà, perdudes el 1898. Aquest rumor, alimentat per la necessitat d’ambient tropical per a la filmació, va consolidar la seva imatge com a escenari cinematogràfic.

    “Los claveles”, “Arriba y abajo” i “El Coyote” són altres produccions que van coexistir en el parc, reflectint la seva importància en la cultura popular de l’època. Amb la democràcia, el Palau de Marianao va esdevenir un centre cultural vibrant. Des del 1974, quan l’Ajuntament va adquirir el palau i els jardins, es van celebrar actes del Sant Boi Cultural, amb desfilades de moda, actuacions de Dagoll-Dagom i la representació de la Setmana Tràgica. El palau també va ser la primera seu de Ràdio Sant Boi, consolidant el seu paper com a epicentre cultural.

    No obstant això, Marianao també va ser testimoni d’una tragèdia. El setembre del 1976, el Cor Universitari de Caracas, amics del president veneçolà Hugo Chávez, va morir en un accident d’avió quan es dirigien a actuar al Palau de Marianao. Aquest tràgic incident va deixar una empremta profunda en la història del parc, recordant-nos la fragilitat de la vida i la força de la cultura com a pont entre pobles.

    Marianao’s: de la clandestinitat franquista a l’epicentre del catalanisme i la salut mental

    Durant la foscor del franquisme, Marianao es va convertir en un refugi clandestí per a organitzacions polítiques i sindicals. Les reunions secretes a residències com El Cerezo van forjar la resistència, amb figures com Enric Lacalle, Pilar Rahola, Anna Birulés i Pepe Saavedra participant en la transformació política d’Espanya. Tot i que els moviments polítics a Sant Boi estaven en segon pla respecte al Baix Llobregat, el catalanisme va arrelar a les esglésies i centres de joves, culminant en la Diada del 1976, amb Sant Boi com a epicentre de les aspiracions catalanistes.

    Amb l’arribada de la democràcia, el Parc de Marianao va ser adquirit per l’Ajuntament per 24 milions de pessetes, però la seva trajectòria va ser erràtica. De Centre de Formació Professional a comissaria de la Policia Nacional i jutjats, el parc va acollir la primera seu de Ràdio Sant Boi i ara és la seu del Clúster de Salut Mental de Catalunya.

    Les mancances urbanístiques heretades del franquisme van portar a la decadència del parc, simbolitzada per la Torre de la Miranda, i a la coexistència amb el barraquisme perifèric. Les millores van arribar amb les urbanitzacions del PGM.

    Represantació de l’advertiment de la decadència de La Mirandai del Palau als anys 80 per l’associació de Veïns del Parc de Marianao. Creat amb suport IA.

    Finalment, l’agermanament amb Cambrils i Marianao de l’Havana, a través de l’Ajuntament de Sant Boi i l’Associació Català-Cubana, reflecteix la importància històrica i cultural del barri.

    Conclusió

    El Parc de Marianao és un testimoni viu de la història de Sant Boi de Llobregat, Catalunya i d’Espanya. Des dels seus orígens com a finca dels Samà fins a la seva transformació en una urbanització residencial i, finalment, en un parc públic, Marianao ha estat un punt clau, testimoni mut, en els esdeveniments polítics i socials del segle XX. Aquest projecte de  recuperació de la memòria històrica busca donar llum a aquesta història desconeguda i ressaltar la seva importància tant a nivell local com estatal.

    Referències principals:

    *Aquest article parteix d’un projecte redactat al 2009 què per circumstàncies diverses es va haver de deixar aturat i que ara es reprèn per crear una serie basada en aquesta presentació. Agraïm de tot cor totes aquelles persones què en aquell temps van ser testimonis dels nostres registres i que avui intentem recuperar. També en demanem disculpes pel retard en el qual s’ha pogut rescatar tot el material des d’ençà.

  • SeqüènciesDeLaVida_AI_Home_Dona_Envelliment_I_Parella
    📚Exemples d'IAG🤖🌱 - 🎬Realitzacions

    Les seqüències de la vida: IA i funcions vitals (néixer, créixer, reproduir-se, i…?)

    febrer 21, 2025 - Per 

    La vida, aquesta gran aventura plena d’alts i baixos, d’alegries i desgràcies, d’amors i desamors… i ara també d’Intel·ligència Artificial. Com està canviant la IA la nostra percepció de les seqüències vitals bàsiques, des del naixement fins… bé, fins on la tecnologia ens permeti arribar? Prepareu-vos per a un viatge a través de les funcions vitals humanes, amb un toc d’humor i una bona dosi d’IA.

    Les funcions vitals de l’home i la IA: d’estar a la ‘parra’ a morir ric d’avarícia

    L’home, aquest ésser complex que “d’estar a la parra” a somiar morir “ric d’avarícia” (o almenys, amb una bona pensió). La IA, per part seva, observa amb el seu imparcial ull digital. Analitza els nostres patrons de consum, prediu les nostres decisions financeres, i fins i tot podria, en un futur no tan llunyà, dissenyar un pla de vida perfecte per maximitzar la nostra riquesa (o la nostra felicitat, si el programem per això). Imaginin: una IA que et diu exactament quina carrera estudiar, quines inversions realitzar i quan jubilar-te per obtenir el màxim rendiment. Adéu a les decisions impulsives, hola a l’optimització existencial! Però, i l’espontaneïtat? I el plaer d’equivocar-se? La IA, per ara, no té respostes per a aquestes preguntes existencials, només algoritmes.

    De viure en un globus a ‘no viure’ per avarícia

    La IA també podria revolucionar el procés d’envelliment. Anàlisi predictius podrien identificar riscos de salut amb antelació, permetent intervencions primerenques i perllongant la vida sana. Tot i això, qui controlarà aquesta tecnologia? Es convertirà en un privilegi per a uns quants, exacerbant encara més les desigualtats? La imatge de l’home modern, optimitzat per la IA, podria ser una barreja fascinant i aterridora: un ésser immortal, eficient, però potser una mica… avorrit. Caldrà trobar un equilibri entre l’eficiència i la humanitat.

    Finalment, la IA podria fins i tot influir en la manera com entenem la mort. Podrem “pujar” la nostra consciència a un sistema digital? Serà possible una manera d’immortalitat digital? Aquestes preguntes, que abans pertanyien a l’àmbit de la ciència ficció, ara es debaten als laboratoris de recerca més capdavanters. La IA ens està obligant a replantejar-nos què significa ser humà, viure i morir.

    Les funcions vitals de la dona i la IA: dels biaixos costumistes als trets de l’edat (@KodyKurth)

    Les funcions vitals de la dona, sovint modelades per biaixos culturals arrelats i costumistes, estan sent reinterpretades a través de la lent de la IA. Durant segles, els rols de gènere han limitat les aspiracions i les oportunitats de les dones. La IA, si es programa correctament, podria ajudar a trencar aquestes barreres, oferint una anàlisi objectiva de les desigualtats i proposant solucions per a un futur més equitatiu. Però, compte, la IA també pot heretar i perpetuar aquests mateixos biaixos si no se l’entrena amb dades diverses i inclusives. Aquí és on la crítica i la vigilància són crucials.

    La dona tradicional

    La IA està transformant la indústria de la bellesa i ofereix eines que alteren l’aparença física. Aplicacions com l’esmentada Luma Dream Machine, mostrada per @KodyKurth, permeten modificar trets facials, jugant amb la idea de la bellesa i la joventut eterna. Això obre un debat fascinant sobre els estàndards de bellesa, la pressió social i l’acceptació d’un mateix. Estem creant una societat obsessionada amb la perfecció artificial? O simplement explorem noves formes d’expressió personal? La resposta, com sempre, és complexa.

    L’envelliment de la dona (@KodyKurth)

    El vídeo de @KodyKurth ens mostra un exemple tangible de com la IA pot modificar la nostra percepció de la bellesa i l’envelliment. La facilitat amb què es poden alterar els trets facials amb eines com la Luma Dream Machine planteja interrogants sobre l’autenticitat i la identitat a l’era digital. Fins on hem d’arribar a la recerca de la perfecció artificial? I quines conseqüències tindrà aquesta recerca a la nostra autoestima ia la nostra percepció de la bellesa natural?

    Les parelles: dels biaixos costumistes (@MeherAli) a casar-se amb un holograma (@C0Jm-nnSBAM)

    Les relacions de parella, tradicionalment definides per normes socials i expectatives culturals, són redefinides per la IA. @MeherAli, en el seu treball sobre biaixos costumistes, ens recorda que la IA pot reflectir i amplificar les desigualtats existents en les relacions, si no se la programa amb cura. És crucial desenvolupar algoritmes que promoguin la igualtat i el respecte a les interaccions humanes, evitant la reproducció d’estereotips nocius.

    Les relacions ‘tradicionals’ de parella (@MeherAli)

    L’auge de la realitat virtual i la IA porta a noves formes d’interacció, fins i tot a la possibilitat de relacions amb entitats no humanes, com en el cas de la dona de Barcelona que es va “casar” amb un holograma, com es mostra a l’enllaç d’Instagram (@C0Jm-nnSBAM). És això el futur de les relacions? O una manera d’expressió artística que qüestiona els límits de la intimitat i l’amor? El debat és obert, i les implicacions socials i ètiques són profundes.

    Performance “M’he casat amb un holograma”….(@C0Jm-nnSBAM)

    La notícia del “casament” amb un holograma (passa als Estats Units i el Japó) ens presenta una realitat sorprenent i, alhora, pertorbadora. Aquest esdeveniment, encara que pugui semblar una performance artística, reflecteix un canvi en la manera com entenem les relacions i l’amor. La tecnologia ens ofereix noves possibilitats, però també ens planteja preguntes fonamentals sobre la naturalesa de l’enllaç humà i la recerca de la companyia. Què vol dir l’amor a l’era de la IA? Podrem trobar respostes satisfactòries a aquesta pregunta en un futur proper?

    La IA està reescrivint les seqüències de la vida, des del naixement fins a la mort, i més enllà. Tot i que ofereix oportunitats increïbles per millorar les nostres vides, també presenta desafiaments ètics i socials que hem d’abordar amb responsabilitat. El futur de la humanitat a l’era de la IA dependrà de la nostra capacitat per utilitzar aquesta tecnologia de forma ètica i equitativa, assegurant que serveixi a la humanitat i no al revés. El viatge continua i l’aventura tot just comença.

    *L’article ha estat una idea original i el desenvolupament de la redacció, i s’ha produït amb el suport d’eines informàtiques open-source d’IA.

  • AI_POLITICAL_PARODIAS
    📚Exemples d'IAG🤖🌱 - 🎬Realitzacions

    IA, Políticos Patosos y Parodias: ¡2025!

    gener 8, 2025 - Per 

    El año 2025 se aproxima con la elegancia de un elefante en una tienda de porcelana. Entre promesas electorales vacías, escándalos a la orden del día y una creciente dependencia de la tecnología, la escena política se perfila como un circo digno de estudio antropológico (y de una buena dosis de antidepresivos). Prepárense, porque el espectáculo está a punto de comenzar.

    IA: ¿El nuevo gurú político?

    Reconciliación por las fiestas de fin de año. 2024 AI

    La inteligencia artificial, esa maravilla tecnológica que nos promete un futuro automatizado y eficiente, también se ha colado en el mundo de la política. ¿Microtargeting más preciso? ¡Hecho! ¿Análisis de sentimientos para ajustar el discurso? ¡Listo! Parece que los algoritmos son los nuevos estrategas, capaces de predecir con una precisión inquietante (o quizás no tanto) el voto de la población. ¿Será que los políticos, incapaces de conectar con la gente de forma orgánica, han encontrado en la IA su nuevo mesías? La pregunta es: ¿qué tan ético es manipular la opinión pública con la ayuda de un robot?

    Por otro lado, la IA también presenta sus limitaciones. ¿Qué pasa cuando el algoritmo se equivoca? ¿Quién asume la responsabilidad de un resultado electoral catastrófico generado por un programa informático? La respuesta, como suele ocurrir en política, es probablemente “nadie”. La IA, al igual que las promesas políticas, es una herramienta poderosa que puede ser usada para el bien o para el mal, dependiendo de quién la controle (y de cuánto dinero tenga para invertir en ella).

    Y finalmente, no olvidemos el factor humano. Los algoritmos, por muy sofisticados que sean, no pueden reemplazar la intuición, la empatía y el carisma (o la falta de él) de un político de carne y hueso. La IA puede ser una herramienta útil, pero no un sustituto del contacto directo con el electorado. A menos, claro, que estemos hablando de una campaña política dirigida exclusivamente a robots. ¿Alguien ha visto un robot votando?

    Políticos Patosos: ¡Un clásico!

    La IA que nos puede unir (Biden y Trump). By @arikuschnir

    Los políticos patosos, esos seres de otro planeta que parecen haber salido de una película de comedia de bajo presupuesto, siguen siendo una constante en el panorama político. Sus meteduras de pata, sus gazapos lingüísticos y sus declaraciones desatinadas nos regalan momentos memorables (sobre todo para los que disfrutan del sufrimiento ajeno). Son el condimento perfecto para una campaña electoral, una especie de espectáculo paralelo que nos distrae de la verdadera gravedad de la situación.

    Este año, la cosecha de políticos patosos promete ser abundante. Ya se vislumbran algunos candidatos con una capacidad innata para decir lo incorrecto en el momento menos oportuno. Sus entrevistas, sus discursos y sus tuits se convertirán en material de estudio para futuros politólogos (y en memes virales para el resto de la población). La pregunta es: ¿son estos patinazos genuinos o una estrategia calculada para generar publicidad gratuita? Probablemente, una mezcla de ambas.

    En definitiva, los políticos patosos son un recordatorio de que, a pesar de la tecnología y las estrategias sofisticadas, la condición humana sigue siendo un factor impredecible en la política. Son un espectáculo, sí, pero un espectáculo que nos recuerda que detrás de la solemnidad y el poder, también hay torpeza, ingenuidad y una buena dosis de mala suerte.

    Parodias: La risa (amarga) del 2025

    International Political Rock. 2024 AI by @RART.

    Las parodias políticas son una forma de resistencia, una válvula de escape para la frustración y la indignación que genera la realidad política. En 2025, la oferta de parodias promete ser tan abundante como la de candidatos. Desde los memes virales hasta los sketches televisivos, el humor se convertirá en un arma poderosa para criticar, satirizar y, sobre todo, reírse de la situación.

    La sátira política es un reflejo de la sociedad, una manera de procesar la información y expresar opiniones que, a veces, no pueden ser expresadas de forma directa. Las parodias nos permiten reírnos de los políticos, de sus discursos vacíos y de sus promesas incumplidas, pero también nos permiten reflexionar sobre la complejidad del sistema político y la responsabilidad ciudadana.

    Pero la risa, como suele ocurrir, puede ser amarga. La parodia, aunque divertida, no puede resolver los problemas reales que aquejan a la sociedad. Es una herramienta poderosa, sí, pero solo una herramienta más en la lucha por un futuro mejor. O, al menos, un futuro menos patético.

    ¿Futuro incierto? ¡Qué sorpresa!

    International Political Music 2014. AI by @arikuschnir

    El futuro político de 2025 es, como siempre, incierto. La combinación de IA, políticos patosos y parodias crea un cóctel explosivo, impredecible y, sinceramente, bastante entretenido. ¿Qué política saldrá de las elecciones? ¿Qué escándalos saldrán a la luz? ¿Qué nuevas meteduras de pata nos regalarán nuestros queridos políticos? Solo el tiempo lo dirá.

    La única certeza es que el año 2025 será un año lleno de sorpresas, giros inesperados y momentos que quedarán grabados en la memoria colectiva (sobre todo gracias a las redes sociales). Prepárense para el caos, para la incertidumbre y, sobre todo, para reírse un poco (o mucho) de la situación. Porque si algo nos enseña la política, es que el humor es la mejor arma contra la desesperación.

    Y si al final del día todo resulta un desastre, siempre nos quedarán los memes. Al menos, eso es lo que nos queda para consolar nuestra decepción en un futuro que se presenta tan impredecible como el humor de un político en campaña.

    En resumen, 2025 se perfila como un año político tan caótico como fascinante. Abróchense los cinturones, porque el viaje promete ser turbulento, lleno de risas, indignación y, quién sabe, quizás alguna que otra sorpresa positiva. ¡Que empiece el espectáculo!

    * El post ha ido una idea orginal de la redacción, se ha utilizado la IA para desarrollarlo, y se ha tenido un control y una revisión humana.

  • Re-Curso IA para Efectos Voces Y Musica
    📚Exemples d'IAG🤖🌱 - 🎬Realitzacions

    Re-Curs: La Intel·ligència Artificial per generar efectes, veus i música digitals

    desembre 14, 2024 - Per 

    La intel·ligència artificial (IA) està revolucionant la indústria de l’àudio digital, oferint noves possibilitats creatives per generar efectes, veus i música. Des de la síntesi bàsica fins a la composició orquestral complexa, la IA està deixant una empremta indeleble en com creem i experimentem el so. Aquest article explorarà la breu història de la música sintètica, les aplicacions actuals de la IA a l’àudio digital, i les tendències que modelen el futur d’aquest camp en evolució constant.

    Breu històrica de la música sintètica: MIDI i WAVE

    La música sintètica ha recorregut un llarg camí des dels inicis. Els primers intents es basaven en la manipulació electrònica de sons pregravats, un procés laboriós i limitat. El sorgiment del MIDI (Musical Instrument Digital Interface) a la dècada de 1980 va marcar un punt d’inflexió, permetent la comunicació digital entre instruments i ordinadors, obrint la porta a la creació de música electrònica més complexa i flexible. MIDI se centrava en el control de paràmetres, no pas en el so en si.

    L’arribada del format WAVE, un estàndard per a l’emmagatzematge d’àudio digital en forma de mostres, va suposar un altre avenç significatiu. WAVE permetia l’enregistrament i la manipulació de sons reals, oferint una major riquesa i realisme en comparació dels sons purament sintètics de les primeres etapes. La combinació de MIDI i WAVE va permetre als músics crear música amb una gamma molt més àmplia de possibilitats, fusionant la precisió del control MIDI amb la calidesa i textura de les mostres d’àudio.

    Tot i això, la creació i edició de música amb MIDI i WAVE seguia sent un procés que requeria un alt nivell d’habilitat tècnica i coneixement. La programació de seqüències MIDI i l’edició de fitxers WAVE eren tasques complexes que limitaven l’accessibilitat de la creació musical a un públic especialitzat. L’aparició de la IA promet canviar dràsticament aquest panorama, democratitzant el procés creatiu i posant la potència de la síntesi musical a l’abast d’un públic més ampli.

    Les aplicacions de l’àudio digital: efectes, veus i música

    L’àudio digital inclou una àmplia gamma d’aplicacions, des de la producció musical fins a la postproducció de cinema i televisió. A la música, els efectes digitals són essencials per a la creació de paisatges sonors únics i la millora de la qualitat del so. Des de reverberacions i delais fins a distorsions i equalitzacions, la manipulació digital de l’àudio permet als productors esculpir el so al seu gust. La creació de veus digitals també és una aplicació clau, amb sintetitzadors vocals que ofereixen una varietat de sons, des de veus robòtiques fins a imitacions realistes de la veu humana.

    La generació de música també es beneficia enormement de làudio digital. Les eines dedició dàudio digital (DAW) permeten als compositors crear, editar i barrejar música amb una precisió i flexibilitat sense precedents. La capacitat de manipular individualment cada nota, instrument i efecte obre un univers de possibilitats creatives. La integració de biblioteques de samples i loops facilita la creació de música fins i tot per a aquells sense formació musical formal. La versatilitat i l’eficiència de l’àudio digital ha revolucionat la indústria musical.

    No obstant això, la creació defectes, veus i música dalta qualitat encara requereix temps, experiència i un coneixement profund de les eines dàudio digital. La IA promet simplificar aquests processos, automatitzant tasques complexes i oferint noves eines creatives que amplien les possibilitats de l’àudio digital per a tothom.

    Els efectes i sons generats per Intel·ligència Artificial

    La IA transforma la generació d’efectes i sons digitals. Algorismes daprenentatge automàtic poden analitzar grans conjunts de dades dàudio per identificar patrons i generar nous sons amb característiques específiques. Això permet crear efectes únics i innovadors que serien impossibles d’aconseguir amb mètodes tradicionals. Per exemple, la IA pot generar textures sonores complexes, efectes de transició fluids i sons ambientals realistes.

    Els models generatius d’IA, com ara les xarxes neuronals adversàries generatives (GAN), són particularment útils per a la creació de sons realistes. Aquests models poden aprendre a imitar el so dinstruments musicals específics, efectes destudi clàssics o fins i tot sons ambientals complexos. La capacitat de generar sons realistes és crucial per a la creació de música i efectes especials en pel·lícules i videojocs. La IA també pot ajudar a automatitzar tasques tedioses com la neteja de soroll i la restauració d’enregistraments antics.

    La capacitat de la IA per generar efectes i sons personalitzats obre noves possibilitats creatives per als músics i dissenyadors de so. Es poden generar sons completament nous i únics, sense estar limitats per les limitacions dels instruments tradicionals o les tècniques de gravació convencionals. Aquesta capacitat de generar sons “fora del comú” està impulsant la innovació i l’experimentació en la creació de música i efectes sonors.

    Les veus generades per Intel·ligència Artificial

    La generació de veus sintètiques mitjançant IA ha avançat significativament en els darrers anys. Els sistemes de síntesi de veu basats en IA poden generar veus realistes i expressives, amb la capacitat d’imitar diferents accents, tons i emocions. Aquestes tecnologies es fan servir en una àmplia gamma d’aplicacions, des d’assistents virtuals fins a doblatge de pel·lícules i videojocs. La precisió i la naturalitat de les veus generades per IA estan millorant constantment.

    Una de les aplicacions més prometedores de la IA a la generació de veus és la creació de veus personalitzades. Els models d’IA poden aprendre a imitar la veu d’una persona específica a partir d’una mostra relativament petita d’àudio, cosa que permet la creació de veus digitals personalitzades per a diverses aplicacions, com la creació d’audiollibres o la generació de contingut personalitzat. Això també facilita l’accessibilitat per a persones amb discapacitats de parla.

    Tot i això, la generació de veus per IA també presenta desafiaments ètics i legals. La possibilitat de crear veus falses o imitacions de la veu d’una persona sense el consentiment planteja preocupacions sobre el mal ús d’aquesta tecnologia. És crucial desenvolupar regulacions i protocols per garantir lús ètic i responsable de la IA en la generació de veus. La transcripció precisa d’àudio a text també és un camp en desenvolupament constant gràcies a la IA.

    La música generada per Intel·ligència Artificial

    La IA està obrint noves fronteres a la composició musical. Els algorismes de IA poden generar melodies, harmonies i ritmes, creant peces musicals completes amb diferents estils i gèneres. Alguns sistemes d’IA poden fins i tot compondre música en col·laboració amb humans, aprenent preferències i l’estil del compositeur. Això permet als compositors explorar noves idees i superar les limitacions de la pròpia creativitat.

    La IA pot ser una eina poderosa per a la creació de música de fons per a videojocs, pel·lícules o anuncis. Podeu generar ràpidament una gran quantitat de música adaptada a diferents escenes o estats dànim. La IA també pot ajudar els compositors a superar el bloqueig creatiu, proporcionant noves idees i variacions musicals. La generació de música per IA pot ser una eina valuosa per a l’educació musical i permet als estudiants explorar diferents estils i tècniques de composició.

    La música generada per IA encara està en desenvolupament, però el potencial és enorme. A mesura que la tecnologia millori, podem esperar veure una integració més gran de la IA en el procés creatiu musical, portant a noves formes d’expressió artística i col·laboració entre humans i màquines. La capacitat de generar versions originals de música, adaptant el tune a diferents estils, obre un univers de possibilitats per a músics i compositors.

    Les tendències de la IA a les aplicacions de so digital

    Les tendències actuals en l’aplicació de la IA al so digital apunten cap a una major integració de la IA a les eines de producció musical i d’àudio. S’espera una automatització més gran de tasques repetitives, com la neteja d’àudio, l’equalització i la barreja, alliberant temps perquè els professionals es concentrin en aspectes creatius més complexos. La col·laboració entre humans i IA esdevindrà la norma, amb la IA actuant com una eina de suport per a la creativitat humana.

    La personalització de lexperiència musical és una altra tendència important. La IA podrà generar música adaptada a les preferències individuals de cada usuari, creant experiències auditives úniques i personalitzades. La generació de música interactiva, on la IA respon en temps real a les accions de l’usuari, també està guanyant terreny. Això obre noves possibilitats per a la creació de jocs musicals i experiències immersives.

    Finalment, l’ètica i la transparència en l’ús de la IA a la producció musical són cada cop més importants. Calen eines i protocols per garantir que la IA s’utilitzi de manera responsable i ètica, evitant el plagi i protegint els drets d’autor. La transparència en l’ús de la IA en la creació musical serà crucial per a l’acceptació i l’adopció generalitzada d’aquesta tecnologia.

    La IA està transformant la manera com creem, experimentem i consumim el so. Des de la generació d‟efectes realistes fins a la composició de música complexa, la IA ofereix noves possibilitats creatives que estan redefinint la indústria de l‟àudio digital. Si bé hi ha desafiaments ètics i tècnics per abordar, el futur de la IA en la generació d’efectes, veus i música digitals és brillant i promet una era d’innovació sense precedents. La combinació de la creativitat humana i la potència de la IA donarà lloc a una nova era daurada per a la música i l’àudio digital.

  • BALBINA PI I SANLLEHY_L_ANARCOSINDICALISTA SANTBOIANA
    Info Sant Boi - Info: 📰Noticies i 📚Memòria - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - 📜Memòria i 🙏Homenatges

    BALBINA PI I SANLLEHY I EL SEU LLEGAT, L’ANARCOSINDICALISTA SANTBOIANA QUE S’EXPOSA EN LA PURÍSSIMA DEL 2024…

    desembre 4, 2024 - Per 

    L’Ateneo Libertario recull una exposició sobre ‘Balbina Pí i Sanllehy’, una dona avançada al seu temps de lluites i reivindacions socials on no n’hi havia ni sistema de salut ni educació pública i sí plena explotació a un poble molt empobrit.
    Aquesta exposició s’origina a l’Institut Català de la Dona coincidint al 2023 amb el 50è aniversari de la seva mort. l’Institut Català de la Dona va dedicar una exposició a la seva memòria, que es portarà a Sant Boi durant la Fira de desembre a l’Ateneo Libertario de Sant Boi de Llobregat. En aquesta primera mostra de la sanboiana anarquista es van realitzar activitats i el seu reconeixement: xerrades, exposicions i la creació d’una alfombra floral en honor a Balbina, a més de promoure la denominació d’un carrer o plaça amb el seu nom.

    BALBINA.PI.I.SANLLEHY_ANARCOSINDICALISTA_SANTBOIANA

    Sant Boi homenatja Balbina Pí i Sanllehy, icona de l’anarcosindicalisme català

    Balbina Pí i Sanllehy, nascuda a Sant Boi de Llobregat el 1896, va ser una figura clau de l’anarcosindicalisme català i una defensora incansable dels drets de les dones i de la classe treballadora. La seva vida, marcada per la lluita social i la passió per la justícia, la converteix en una icona de la història obrera catalana.

    Els inicis d’una revolucionària

    Des de molt jove, Balbina va mostrar una consciència social molt aguda. Com a treballadora tèxtil a Sabadell, va presenciar de primera mà les injustícies i les precàries condicions laborals a les quals estaven sotmeses les dones obreres. Aquesta realitat la va impulsar a unir-se a les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on aviat es va destacar com una oradora carismàtica i una organitzadora nata.

    Una veu poderosa

    La seva participació en la vaga general de 1917 va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Amb el seu discurs enèrgic i contundent, va aconseguir mobilitzar a milers de treballadores i treballadors, demostrant una capacitat de lideratge excepcional. A partir d’aquell moment, Balbina es va convertir en una figura destacada del moviment anarcosindicalista, col·laborant en nombroses publicacions i organitzant múltiples actes i manifestacions.

    Feminisme i anarquisme: una combinació explosiva

    Balbina va ser una de les primeres dones a ocupar llocs de responsabilitat en el moviment obrer. La seva lluita no es limitava a les reivindicacions laborals, sinó que també incloïa la defensa dels drets de les dones. Conscient de les múltiples opressions que patien les dones treballadores, va promoure la creació d’organitzacions específiques per a la defensa dels seus interessos.

    L’exili

    La victòria del franquisme va obligar Balbina a exiliar-se a França, on va continuar la seva activitat política i cultural. Malgrat les dificultats, va participar en xarxes de solidaritat amb els presos polítics i va col·laborar en diverses publicacions exiliades.

    +Info: https://serhistorico.net/2020/09/05/balbina-pi-i-sanllehy-anarcosindicalista-feminista-y-luchadora-incansable/

    El llegat i els Sanllehy a Sant Boi

    La mort de Balbina Pí i Sanllehy el 1973 va ser una gran pèrdua per al moviment obrer. No obstant això, el seu llegat continua viu i inspira a les noves generacions. La seva vida ens recorda la importància de la lluita col·lectiva, la necessitat de defensar els drets de les persones més vulnerables i la importància de construir una societat més justa i igualitària.

    Els Sanllehy a Sant Boi

    L’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi va compartir, mitjançant una consulta per Facebook, una informació que va despertar la curiositat local: un registre del padró del 1924 on apareix Balbina Pí i Sanllehy residint al carrer de la Plana, acompanyada de la seva família.

    Segons el padró del 1924, Balbina convivia a Sant Boi amb el seu marit, Gonçal Soler i Bernabeu, i les seves tres filles: Teresa Rebull, una reconeguda cantant, i dues filles més. I la seva germana, Magdalena. Aquest nucli familiar ens revela un aspecte més íntim de la vida de Balbina, allunyat de la seva faceta com activista política.

    No es van poder establir altres vincles amb altres veïns de la ciutat amb el mateix cognom per manca de registres documentals.

    La filla de Balbina Pí i Sanllehy, la cantant Teresa Rebull

    Teresa Soler i Pi, (2012, Ceret). Viquipèdia

    La cantautora Teresa Rebull, filla de la destacada anarquista Balbina Pí i Sanllehy, va heretar de sa mare no només el cognom sinó també la passió per la justícia social i la lluita pels drets. Cançons com L’Estrella o El Vent són un clar exemple de com Teresa va convertir la música en una arma per denunciar les injustícies i reivindicar els drets de les dones. La relació entre mare i filla, marcada per la repressió franquista i l’exili, es va forjar en la clandestinitat i en la lluita conjunta per un món més just. Avui, les seves veus continuen ressonant, inspirant a noves generacions a seguir lluitant pels seus ideals.

    Se li va dedicar un programa de la sèrie de radio “MEMÒRIA I PATRIMONI” amb una entrevista al responsable de l’Arxiu Històric de Sant Boi de Llobregat Carles Serret: https://go.ivoox.com/rf/48835200

    Font: Arxiu Històric Municipal – FB 21-9-2020. https://www.facebook.com/ahmsbl/posts/pfbid02e6ai7c7WXFHJnnWofwAtdcBScad9oGRcjc5n74NeY8wkS4U8kNXNyyTLSBtkBbxLl

    ATENEO LIBERTARIO SANT BOI – PURÍSSIMA 2024. Local Joan Bardina, 25

    • Esposició del 2 al 8 de desembre, entre les 10-13H i les 17-20H, del 50è aniversari de Balbina Pi i Sanllehy (Sant Boi LLobregat 1896 – Perpinyà 1973). Treballadora tèxtil, anarcosindicalista i feminista.
      > Presentació a càrrec de l’Isabel Segura i Soriano, historiadora en l’àmbit feminista, i Roser Pineda, grafista i disennyadora
    • Cinema, dissabte 7-12 i diumenge 8-16 a les 18H: 1984 i L’estratègia del cargol
  • Activisme_AI_Auntlanties barriendo el océano.IA por @Niceaunties
    Activismo - container without control - ecología - economia - 📚Exemples d'IAG🤖🌱 - 🎬Realitzacions

    “Auntlanties: escombrant el sòl oceànic” creat amb IA per @Niceaunties

    novembre 28, 2024 - Per 

    Aquest projecte neix inspirat en Plató sobre la gran taca d’escombraries del Pacífic i els pobres ocells amb la panxa plena de plàstics.

    Una peça visual surrealista amb què conscienciar sobre una problemàtica molt real: el plàstic està vencent els oceans.

    Més d’un milió d’aus i 100.000 mamífers marins moren cada any per culpa d’això.

    Un resultat bestial quan la creativitat es fa servir amb aquestes finalitats. Un resultat alhora magnètic i impactant.

    (ESP.)

    “Auntlanties: barriendo el suelo oceánico” creado con IA por @Niceaunties

    Este proyecto nace inspirado en Platón sobre la gran mancha de basura del Pacífico y los pobres pájaros con la barriga llena de plásticos.

    Una pieza visual surrealista con la que concienciar sobre una problemática muy real: el plástico está venciendo a los océanos.

    Más de un millón de aves y 100.000 mamíferos marinos mueren al año por culpa de ésto.

    Un resultado bestial cuando la creatividad se utiliza con estos fines. Magnético e impactante resultado a la vez.

  • GerhardHoffmann_🔥33.NICARAGUA,NICARAGUA.1987
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann. – 33. NICARAGUA, NICARAGUA, UN DIARIO DE LLUVIAS TROPICALES Y CONSTRUCCIÓN DE CASAS

    novembre 22, 2024 - Per 

    El autor relata sus experiencias en Managua (Nicaragua, 1987), donde comienza una nueva vida y encuentra una nueva patria. Destaca la pobreza y la devastación tras el terremoto de 1972 que compara con las del 1945 de Berlín y Viena. Al igual que la solidaridad con la Guerra Civil.

    Managua, 25 de octubre de 1987

    Cuando empieza el día en la capital nicaragüense, a las seis de la madrugada, se moviliza un mundo tal de vendedores que uno se pregunta ¿quién queda para comprar sus mercancías? Viejos y niños buscan comida entre los desperdicios, las mujeres piden limosna con los bebés en brazos. En el centro de la ciudad hay docenas de casas derruidas por el terremoto de Navidad de 1972, se han esfumado los fondos aportados por el mundo para subsanar los daños. Me recuerda Berlín o Viena en 1945 ¡la bien conocida miseria que acompaña a la guerra! Qué bien recordamos nuestras ciudades en los años de posguerra. Caminando por las calles se me acerca un viejo, no pide nada, sólo me mira y casi sin abrir la boca susurra: “we are hungry” (tenemos hambre).

    Imagen Generada por IA a través de este capítulo

    Entre estas tristes escenas se mueven docenas de jóvenes de piel muy blanca, con el pelo rubio moviéndose con la leve brisa tropical. Los brigadistas procedentes de todos los continentes se mueven algo perdidos en ese ambiente, dispuestos a aportar su ayuda de la forma que sea.

    Confían en el porvenir de la Nicaragua sandinista [1]. Estos muchachos y muchachas, con sus mochilas a la espalda, han trabajado un año, han ahorrado los dólares, marcos, libras esterlinas y pesetas para sacar este añorado billete para coger el vuelo de Managua y pasar sus vacaciones trabajando en una empresa que no les reporta ningún beneficio material.

    Permítaseme recordar que en este desdichado siglo son dos los acontecimientos que han movilizado al mundo en un movimiento de solidaridad colectiva: la Guerra de España y la Revolución Sandinista de Nicaragua.

    [1] La historia de Nicaragua desde la Revolución Sandinista ha sido marcada por la lucha por el poder, las reformas sociales, la guerra civil, la transición a la democracia y, en los últimos años, por una creciente polarización política y una crisis económica.

    Imagen Generada por IA

  • Gerhard Hoffmann_🌪️32.ALEMANIA 1945.Una pesadilla imborrable
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 32. ALEMANIA 1945. Una pesadilla imborrable

    novembre 22, 2024 - Per 

    El autor relata su experiencia en Alemania tras la Segunda Guerra Mundial en sus tareas con el ejército americano. Ve en Alemania, “país vencido y ocupado”, una población aturdida en las estaciones del tren, los horrores de la guerra, así como los últimos crímenes de las SS.

    Con fecha de 8 de junio de 1944 anoté en mi diario:

    Imagen Generada por IA

    “El tercer día de la gran batalla en Normandía, el enorme matadero humano. La guerra está en la fase final y me instan a coger las armas ¿Contra quién? ¿Contra esos muchachos alemanes que desean que acabe la guerra? ¿Para quién? ¿Para esos jóvenes venidos del Nuevo Mundo y de Inglaterra que también aspiran a que vuelva a reinar la paz? Dentro de poco Alemania será vencida y ocupada; sabemos de sobra lo que significa una guerra perdida: miseria, hambre, desesperación. Habrá tratados de paz bajo el dictado de los implacables vencedores, nuevas fronteras, contribuciones, ocupación militar, los supervivientes se refugiaran en barracas al lado de sus casas en ruinas. La soberbia de los años de victoria será duramente castigada ¿Quién se acordará del afable corazón que palpita bajo el uniforme gris? A su madre no le preocupa ni gloria, ni honor, ni la grandeza de la nación. Oigo los discursos de los políticos guiando a los abatidos por esa triste vida de posguerra”.

    Sesenta y cinco años después de que Alemania se hundiese en un mar de sangre, escombros y miseria, redescubrí unas fotos que había tomado entonces de las horrorosas escenas que presenciaba durante mi servicio en el ejército de los Estados Unidos.

    Mi paso por aquella Alemania en ruinas, vencida, hambrienta y acobardada, en febrero y marzo de 1945, no se asemeja en nada a la de mis visitas posteriores a la Alemania recuperada.

    Por una serie de coincidencias y sucesos me vi llevando el uniforme del ejército americano, alistado como súbdito español y con una documentación falsa que me habían proporcionado en la Francia ocupada. Habían transcurrido siete años desde mi salida de Austria y poco más de cinco de la derrota de Francia y su humillante ocupación por la Wehrmacht. Como es lógico los sentimientos de los vencedores hacia los perdedores no eran benévolos.

    Al entrar en Aquisgrán, el jeep de nuestra unidad del ejército norteamericano tuvo que serpentear entre cráteres dejados por las bombas recién caídas sobre la ciudad, apenas nivelados con gravilla; veíamos edificio derrumbados a lo largo de las carreteras, los tranvías convertidos en chatarra y los raíles retorcidos y levantados. Ni un edificio había escapado de las bombas. Estaba anocheciendo, las calles desiertas, no se veía señal de vida alguna ¿dónde vivían los moradores de esta ciudad? nos preguntábamos.

    Imagen Generada por IA

    Los cinco ocupantes del jeep estábamos callados, pensando “Aquí está enterrada Aquisgrán”. En el tercer piso de una casa se vislumbraba una débil luz tras una ventana sin cristales, con un paño colgando en su lugar. La casa permanecía en pie pero con varios huecos causados por el bombardeo y con los cristales de las ventanas rotos; reinaba una tenebrosa calma.

    Se nos asignó un hotel de lujo como cuartel, pero era un edificio sin techo y para entrar tuvimos que mover una ametralladora y el cuerpo del soldado que había muerto usándola.

    Había vivido varias derrotas militares: la de la Austria ocupada por la Wehrmacht en marzo de 1938, la de la República española en marzo de 1939, la de la Francia vencida en 1940; cada una de ellas dejando tras de sí un sinfín de miseria humana. Pero esta no se parecía a ninguna de ellas, parecía la respuesta a la Guerra Total de Josef Goebbels: “el derrumbe total”. En aquel momento me parecía que el descalabro se había consumado.

    En una plaza se reunieron varias personas ante un comunicado del alto mando del ejército norteamericano firmado por el comandante en jefe, general Dwight Eisenhower, en el cual no se dejaban dudas sobre las intenciones de los vencedores: Alemania era declarada “país vencido y ocupado”. La prensa americana exhortaba a las autoridades de ocupación aliadas a utilizar un lenguaje sin miramientos.

    Se ordenaba entregar las armas, los aparatos fotográficos, las radios… prohibiéndose salir a la calle después de anochecer. Los ciudadanos lo leían atentos y silenciosos. El documento estaba escrito en un alemán corriente pero con un estilo diferente al acostumbrado, el tono y los términos eran nuevos, no eran los que utilizaban las autoridades del Reich. Al poco rato la gente se dispersó sin comentarios, en calma y disciplinadamente, como suelen hacer con las cosas oficiales.

    A nosotros, que formábamos parte del ejército americano, se nos prohibía cualquier contacto con la población civil, la famosa “non fraternization”. Corrían rumores de soldados aliados estrangulados de noche por fanáticos seguidores de Adolf Hitler, sobre francotiradores y sobre pozos envenenados y otros sucesos alarmantes.

    Sin embargo me tentaba aprovechar la oportunidad de hablar mi lengua materna, así que decidí ir a ver a un relojero que ofrecía sus servicios mediante un papelito pegado sobre un tablón. Antes de ir a verle, como precaución, encargué a un compañero que avisara a la Military Police en caso de que no volviese en el plazo de una hora.

    La familia del relojero vivía en una casa medio derruida; estaban reunidos alrededor de una mesa en la cocina. Eran gente modesta, me saludaron gentilmente declarándose felices de que hubiese terminado el aquelarre de la guerra. Según decía, el relojero era un viejo socialdemócrata. La mujer me ofreció una taza de café, ersatz[1] lógicamente, y el relojero arregló mi reloj sin pedir dinero a cambio (los Reichsmark  ya no valían y aún no circulaba la nueva moneda de los vencedores). Sobra decir que regresé sano y salvo al cuartel.

    En la cantina militar de los americanos se comía abundantemente (ese había sido el motivo principal para alistarnos) y los niños alemanes hacían cola para ver si les tocaba algún desperdicio dejado por los soldados. Los GI –Government Issu (propiedad del gobierno, según expresión utilizada por el personal militar) desconocían el hambre y no prestaban mucha atención a esos niños necesitados. Uno de los soldados tiró su ración a la basura casi sin tocarla, a la vista de los niños que observaban con ojos hambrientos como comían los soldados americanos. Por cierto, este fue un caso excepcional, generalmente los soldados eran más bien generosos.

    Relaciones Y Comunicados A Los Alemanes. Generada por IA

    Otra vivencia de aquellos días digna de ser narrada:

    Un día llegó a la estación uno de esos largos trenes militares con su guardia, compuesta por soldados puertorriqueños. Al enterarme de que hablaban español les invité a tomar algo en nuestra cantina, algo normal con el personal de paso, pero el cantinero se puso bravo y les prohibió entrar por tener la piel oscura. Protesté, llamé a nuestro oficial, pero todo fue en vano, de nada me sirvió hacer valer nuestra lucha contra el racismo nazi. “Tiene usted razón pero así es  nuestra sociedad” me dijo.

    Compré una moto BMW. Al vendérmela el dueño manifestó: “Nosotros nunca más volveremos a tener gasolina para ir en moto…” y yo corría por las maravillosas autopistas casi vacías, orgullo de la Gross-deutschland[2], donde sólo encontré esporádicamente algún jeep americano.

    Berlin Arrasada. La Mayor devastación de toda la guerra.

    Esto pasaba a principios de abril de 1945, pocos días antes de la derrota oficial; Hitler aún no se había suicidado, la Wehrmacht resistía en Berlín, millones de personas desplazadas de todas las nacionalidades, mayoritariamente alemanes, pululaban por las ciudades reducidas a escombros en busca de un lugar donde seguir viviendo, aunque fuese sólo con un pedazo de pan para comer y una manta para cubrirse contra las inclemencias del tiempo primaveral.

    En la parte oriental del país, aún no alcanzada por las tropas aliadas y bajo rígido control nazi, aquel mes de abril de 1945 tenían lugar los crímenes más horrorosos del régimen nacionalsocialista. Las SS arrastraban largas escoltas de miles de esqueletos humanos de un campo de concentración a otro, matando salvajemente a quien caía a lo largo del calvario sin fuerza para seguir adelante. Eran judíos, rusos, gitanos, pero también gente de otras nacionalidades, entre ellos no pocos republicanos españoles. Los que no murieron en ese infernal desfile fueron liberados pocos días después. Pero no pocos de los supervivientes murieron al no poder digerir lo que les dieron de comer sus libertadores.

    El Último Aquelarre De Las SS En El Berlin Oriental. Imagen Generada por IA

    El aquelarre alemán apenas dejaba esperanzas para un futuro en paz en Europa.

    Ese mes de abril de 1945 resonó el trueno de los cañones desde la otra orilla del Rin ¿A quién se le ocurrió dispararlos en una situación tan desesperada? Pero el puente siguió en pie, el famoso Puente Adolf Hitler, último obstáculo para el avance aliado. Se preveía que lo volarían en cuanto las últimas tropas alemanas hubiesen cruzado al otro lado pero no sucedía nada y el puente quedó intacto. Al pasarlo, los soldados abandonaban las bicicletas que se habían apropiado para facilitar la fuga y que se amontonaban en la orilla del rio.

    Imagen Generada por IA

    El 12 de abril se nos convocó a un acto patriótico desconocido hasta el momento: formar frente a la bandera americana en honor del presidente Rooselvet que acababa de morir. Parecía que había aguantado hasta cumplir su tarea. Rompimos filas quedando pensativos: ¿Qué tipo de presidente nos tocará ahora al comenzar la era de la paz?

    En plena calle una rubia nos invitó discretamente a seguirla. Olvidamos las advertencias de los oficiales, los GI estrangulados, los pozos envenenados… y la chica nos guió hasta un edificio medio hundido, subimos una escalera apenas transitable y entramos en una sala más bien acogedora donde había tres muchachas reunidas; nos sirvieron vino y galletas sin pedirnos nada a cambio. Eran chicas curiosas por saber cómo éramos los americanos, nada más.

    En la estación de ferrocarril se había desescombrado una sola vía a través de un montón de hierros torcidos y de los despojos causados por los bombardeos. Por allí pasaban los largos trenes con armamento y las mercancías para los ejércitos aliados que nuestra unidad se encargaba de distribuir a sus respectivos destinos.

    Entre tanques y cañones, apretados entre enormes cajas de contenido desconocido y mercancías militares de toda clase, se apiñaban miles de personas que huían, esta vez la mayoría eran alemanes. Con cada tren llegaban centenares de refugiados y los GI escogían chicas jóvenes y les ofrecían chocolate con la esperanza de poder pasar un rato con ellas. No eran pocas las que aceptaban ya que no tenían nada que perder, tenían hambre y no sabían dónde pasar la noche (¿dónde la pasarían los soldados?) ni dónde ir para huir del avance soviético.

    Una chica rubia de unos diecisiete años me contó que, tras perder a los suyos en la huida, fue hospedada por un hombre vestido con un extraño pijama –era un prisionero recién liberado de un campo de concentración- que le pidió algo que ella no comprendía; parece ser que él tampoco comprendió la reacción de la chica. Finalmente buscó otro lugar hasta que la coloqué en uno de los trenes que salían hacia occidente.

    Una anciana bien vestida con una niña de unos seis o siete años estaba sentada sobre sus maletas en medio de la estación, obviamente desorientada y sin saber qué hacer.

    Imágenes Generadas por IA

    Había soldados mutilados vistiendo el uniforme de la Wehrmacht, así como personal que se había alejado de su formación militar por cualquier motivo. Había quien iba a reunirse con su familia y otros muchos que no sabían dónde habían ido los suyos al acercarse los rusos. Uno vestido con el uniforme gris de la Wehrmacht aseguraba ser medio judío, sentirse muy alemán y haber ido a la guerra con entusiasmo.

    Otros vestían su especie de pijama, recién liberados de un campo de concentración; ninguno de ellos estaba dispuesto a revelar sus vivencias.

    Había trenes con prisioneros de guerra rusos liberados, camino de su patria, con grandes carteles de Stalin adornando los vagones, cantando canciones de guerra, riendo y bailando, felices de regresar a su patria, esperando una calurosa acogida de su pueblo por haber escapado de las vejaciones del enemigo.

    Y otros trenes, con vagones de ganado llenos de soldados alemanes que acababan de ser hechos prisioneros, camino de uno de los campos instalados por los aliados. En la espalda de sus uniformes se había marcado con tinta imborrable “PW, Prisoner of War”. En medio de ese caos estaban los afortunados que sobrevivieron en sus propias casas, aunque tenían cortadas las fuentes de aprovisionamiento, sin luz, ni agua, ni calefacción y con los hijos caídos o prisioneros en tierras lejanas.

    En .los apuntes que guardo de aquellos meses encuentro esta frase:

    “Alemania vencida ¿Cuántas generaciones pasarán hasta que este pueblo vuelva a recuperar la normalidad? En vista de la miseria y del caos estamos convencidos de que serán muchas”

    [1] Sucedáneo

    [2] Gran Alemania

  • GerhardHoffmann_🔄31.BRUSELAS.HORA.CERO
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - guerra - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - Memoria Historica - Memorial històric - nazismo - preso político - proletariat - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 31. BRUSELAS HORA CERO

    novembre 21, 2024 - Per 

    El autor describe la liberación y celebración de Bruselas, tras su viaje desde Vierzon a París, sus experiencias laborales con las tropas inglesas y americanas hacia Alemania, y conocer el drama que las SS fue quien deportó a su madre al campo de Auschwitz poco antes de su liberación.

    El viaje desde el recién liberado Vierzon hasta París no resultaba nada fácil, a través de un territorio donde reinaba una mezcla de anarquía y delirio de redescubierta libertad, típica de las revoluciones triunfantes: se requería un laissez-passer, un permiso especial para el tren y, desde luego, un tren que funcionase. Llegué a un París recién liberado con las huellas de los combates todavía presentes como, por ejemplo, la huella de un cuerpo humano marcada en el suelo con piedrecitas y un papel en el que una hija señalaba donde había muerto su padre, caído durante las refriegas de la retirada de la Wehrmacht.

    Los alemanes censaron más de 150000 judíos en París
    Bombardeo de París al inicio de la invasión Nazi
    Bombardeo de París por la RAF antes de su liberación
    París asolado
    París ocupada

    Me hospedaron en el cuartel de una unidad de resistencia española dándome un papelito que me autorizaba a circular fuera de París y que falsifiqué para dirigirme a Bruselas. Llegué a Tourcoing en la frontera de Bélgica, los guardias franceses me pidieron el pasaporte dejándome pasar a condición de no volver jamás a Francia; sus colegas belgas ni siquiera me miraron, así que entré en Bélgica el mismo día que cambiaba la moneda de la ocupación por una  nueva nacional, por lo que cada ciudadano podía cambiar doscientos francos belgas por la nueva moneda. Subí a un camión en dirección a Bruselas donde llegué sin tener ni un céntimo para el tranvía. Conmovido por mi deseo de ver a mi madre tras años de separación forzosa, alguien me pagó el billete y, por fin, me encontré ante la puerta de aquella exigua casa del barrio bruselense de Uccle, la única dirección que conocía.

    Sesenta años después del día que llamé a aquella puerta aún se me encoge el corazón al recordarlo. Se entreabrió la puerta y apareció una rubia y corpulenta señora a la que anuncié mi nombre preguntándole por Madame Hoffmann. La rubia me miró con los ojos abiertos de par en par, repitió mecánicamente “Madame Hoffmann” y cerró la puerta. Tardó un rato hasta que, acompañada por su marido, volvió a abrir y me soltó la noticia de que Madame Hoffmann había sido detenida por las SS y llevada al campo de Malinas[1].

    Madre de Gerhard Hoffman enviada al Campo de Tránsito de Malinas y después a Auschwitz. Generada por IA.

    En septiembre de 1944 ya se sabía que durante la ocupación alemana desde el campo de Malinas solían deportar a los grupos de infelices rumbo a destinos desconocidos en el este. El grupo de mi madre salió el 14 de mayo, era el transporte número veinticuatro, el último antes de la liberación. Sus huellas se pierden en dirección a Auschwitz.

    Placas conmemorativas de mujeres en Campos de Concetración
    75º Aniversario de la Liberación de Bruselas

    Ya había muchos indicios de lo que sucedía en los campos del este de Europa pero hasta la caída del Reich no se conoció enteramente la cruel realidad de lo que ahora llamamos Holocausto. Los parientes de los deportados aún podían esperar que los suyos regresasen vivos.

    Hoffmann carpintero. Imagen genedara por IA

    El primer invierno después de le liberación se pasó mal: hambre, frío, tiendas sin mercancías, la miseria que había conocido en la Viena de mi infancia y de la España de los últimos meses de la guerra. Encontré trabajo de carpintero en un taller del ejército inglés donde se montaban los vehículos para el avance de los Aliados en la conquista de Alemania.

    Hoffmann Cabo Primero del ejército de EEUU. Generada por IA

    Buscando un trabajo mejor remunerado me dieron un papelito rojo para presentarme en la oficina de empleo del ejército de Estados Unidos. Me presenté y me aceptaron, embarcándome de inmediato en un jeep hasta su base en Verdún para incorporarme como “private first class” (cabo de primera) en el glorioso US Army, me equiparon con un elegante uniforme que incluía un “helmet liner” (casco forrado). La mañana siguiente salimos hacia Alemania a una guerra que aún duraría cuatro meses más.

    [1] Campo de tránsito de Malinas. Entre 1942 y 1944 los barracones del cuartel Dossin de Malinas (Mechelen), en Flandes, fueron utilizados por los nazis como campo de tránsito por el que pasaron más de 25.000 judíos y gitanos belgas y del norte de Francia antes de ser deportados a Auschwitz-Birkenau. El 95 % de los deportados no sobrevivieron. Después de la liberación del campo, el 5 de septiembre de 1944, sus instalaciones funcionaron como campo de internamiento para nazis y colaboracionistas.

  • Gerhard Hoffmann_🌅30.LIBERTÉ,LIBERTÉ,CHÉRIE
    conflictos armados - conflicts - democracia - derechos humanos - fondos históricos - Francia - Guerra Civil - guerre - història - historical memory franquism victims - II Guerra Mundial - memoria - Memoria Historica - Memorial històric - Segunda Guerra Mundial - 📜Memòria i 🙏Homenatges - 📘Memorias del Brigadista Gerhard Hoffmann - 🎬Realitzacions

    UN LARGO VIAJE A TRAVÉS DEL REVUELTO SIGLO XX, del Brigadista Internacional Austríaco Gerhard Hoffmann – 30, LIBERTÉ, LIBERTÉ, CHÉRIE

    novembre 20, 2024 - Per 

    El autor celebra la liberación de la ocupación alemana de Francia por los aliados y de Austria por el Ejército Rojo, momento de alegría y esperanza: la retirada y derrota alemana, el anticipo de los maquisards…
    Y explica las desesperanzas de los republicanos españoles: intentos fallidos como la Operación “Reconquista”, y el envejecimiento de los exiliados hasta que regresaron tras Franco.
    El protagonista pasa por Bruselas y descubre que su madre se deportó a Auschwitz. Regresó a Viena.

    Se fueron las SS pero quedaron los de la Wehrmacht. Hacía días que se sabía que los Aliados se estaban acercando pero los alemanes no eran capaces de organizar la evacuación del complejo aparato de ocupación con la rapidez debida.

    Me despedí de dos de los jóvenes reclutas austríacos del grupo de la letrina que se fueron con la tropa. Ni se plantearon desertar ya que se arriesgaban a que los cogieran los guerrilleros franceses. Vestían el uniforme enemigo y estábamos en guerra.

    La Batalla de Francia
    Haguenau, tras la batalla de Francia

    Una calurosa noche de agosto empezó un tiroteo entre los maquisards que empezaban a entrar en la ciudad y alguna patrulla alemana en retirada. Mientras los alemanes se marchaban iban llegando más y más guerrilleros reunidos en los bosques vecinos los días anteriores.

    También salían a las calles muchos vecinos que días atrás apenas oteaban tras las cortinas. Ahora, cuando la Liberación estaba a punto de consumarse, todos deseaban haber pertenecido a la Resistencia. Se trataba de ocupar las posiciones clave antes de que los miembros de la vieja burocracia se apoderasen de ellas.

    Unas desgraciadas muchachas que habían mantenido relaciones con militares alemanes fueron arrastradas al balcón de la prefectura. Entre el júbilo de la plebe se les cortó el pelo al rape. ¡Mueran los traidores! ¡Viva la libertad!

    Cuando Romorantin despertó aquella mañana, la ciudad era libre ¡Libre! ¡Libre! Tras cuatro años de ocupación alemana por fin desaparecía la Kommandantura, se iban la Gestapo y las SS, no quedaban altivos oficiales con el odioso uniforme gris, se acabaron las levas forzosas, el enemigo ya no se llevaría las cosechas. Empezaba una nueva vida.

    París fue liberado pocos días después, los tanques aliados tripulados por republicanos españoles y bautizados con los nombres Jarama, Guadalajara y Belchite entraron en la ciudad ante el júbilo del pueblo.

    La Nueve Entra En París
    Desfile de la Liberación de París

    Pero en España, Franco siguió en el poder a pesar de que todo el mundo esperaba que, una vez vencidos sus protectores, el régimen franquista estaba destinado a desaparecer.

    Mis amigos republicanos se reunieron impacientes por volver  a su tierra. Todos los que vivían en la región se marcharon a Vierzon a la espera de órdenes.

    Pero en mayo de 1944, en un discurso en el Parlamento, el británico Winston Churchill ya se había declarado a favor de Franco al demostrar su agradecimiento por haberse mantenido neutral. También había emisarios del presidente Rooselvelt en tratos con Franco para asegurarse posiciones estratégicas en España ante la Guerra Fría que se avecinaba. Durante el otoño de 1944 nos convenceríamos de que los vencedores de la guerra no iban a mover un dedo contra Franco. Para derrocar la dictadura habría que hacerlo con las armas.

    Empezamos a hablar de “Reconquista” y los republicanos refugiados en Francia se prepararon para esta lucha. Algunos pasaron la frontera con las armas que habían arrebatado a los alemanes pero la mayoría de ellos acabó cayendo en manos de la Guardia Civil. Unos pocos consiguieron permanecer escondidos en las sierras pero en 1950 hubo que reconocer que la “Reconquista”  había fracasado.

    Operación Reconquista
    Guerrilleros Españoles
    En la Vall De Aran
    Brigada UNE

    Por lo que a mí respecta, volvía a encontrarme en la disyuntiva entre los dos países que consideraba mi patria. En el periodo de octubre a diciembre de 1944 los angloamericanos estaban en la orilla del Rin y los rusos ante Berlín. En diciembre fracasó la última ofensiva desesperada de von Rundstedt[1] en las Ardenas belgas y pensé que la liberación de Austria ya no podía tardar. En consecuencia, me encontré en el deber de estar preparado para regresar a mi país.

    Tuvimos que despedirnos; mientras mis amigos partían rumbo al sur, yo fui en dirección a Bruselas donde esperaba encontrar a mi pobre madre que había sufrido cinco años de miserable vida de refugiada bajo la permanente amenaza de ser deportada a algún campo del este.

    En Bruselas recibí la cruel noticia de que mi madre había sido detenida y deportada a Auschwitz poco antes de la entrada de los Aliados. Sus huellas se perdían en un tren que se movía en dirección al este.

    Entrada de Auschvitz
    Vista Aérea actual
    Indicaciones de los Departamentos de Auschvitz

    Tuve que esperar seis meses más para regresar a mi tierra, cuando el Ejército Rojo entró en mi Viena liberada y reducida a escombros.

    Desfile de tropas soviéticas por Viena en 1945

    Los españoles se reunieron resueltos a emprender el camino de regreso a su ansiada patria. Mis compañeros se movían lentamente hacia los Pirineos. En aquel verano de 1944 todos anticipábamos el inminente final de la guerra. Nadie dudaba que para los españoles significaba el fin de la dictadura franquista y el regreso de los exiliados.

    Para mí se abría el camino hacia mi propio país liberado, por lo menos así lo creía. Y emprendí camino hacia el norte. Mis amigos españoles y yo quedamos decepcionados: Austria tuvo que esperar ocho meses, ocho largos meses de guerra total que dejó ciudades en ruinas y costó miles de vidas humanas.

    Eisenhower Da Alas A Franco Con Su Visita Años más Tarde

    ¡Y España? Franco siguió en el poder otros largos treinta años. Los jóvenes exiliados que se habían acercado a la frontera en agosto y septiembre de 1944 serían ancianos cuando por fin pudieron entrar en la deseada patria.

    Decidí viajar a París y a Bruselas para reunirme con mi madre y continuar hasta mi país en espera de su liberación.

    [1] Karl Rudolf Gerd von Runsdtedt (Aschersleben, 1875 – Hannover, 1953) Militar alemán que aplastó la resistencia del gobierno socialdemócrata de Prusia cuando éste no aceptó la disolución ordenada por Von Papen. Descontento con el nazismo, se retiró en 1938, pero Hitler le confió el mando de cuerpos de tropas que invadieron Polonia y Francia. Participó en la invasión de Rusia, al mando de los ejércitos del sur, que ocuparon Kiev, pero se opuso a la ofensiva de invierno y volvió a presentar la dimisión. Meses más tarde, Hitler le confió el mando del frente del oeste en Francia, que asumió hasta 1944. No pudo impedir el desembarco aliado de Normandía, por lo que fue sustituido por Kluge. Hitler le encargó dirigir la última ofensiva en las Ardenas, en la que fracasó. Hecho prisionero por los británicos fue internado en Nuremberg, Londres y Hamburgo y liberado en 1949 debido a su estado de salud.